La tardor, a Barcelona, no és ni de bon tros tan poètica com a Saifores. Ahir, tornant, la posta de sol va ser simplement un apagar-se progressivament la llum fins a quedar tot ple d'autocars d'escola i mamàs histèriques o xerrant fent rotllana. Ni un ocell i les branques dels arbres quietes com si fossin liofilitzades. La ciutat t'ofereix altres plaers, no hi ha cap dubte.Llegeixo el diari, tancada i amb llum elèctric cosa que no predisposa, en principi a la poesia i em trobo amb les notícies habituals: que si la vaga, que si el cas Malaya (quina olla podrida!), notícies del cor sobre la reina Rania i l'atac informàtic a Iran, cosa preocupant perquè demostra, un cop més que hi ha paísos, no diré quin per si les mosques, als qui agrada ficar el nas on no se'ls demana i "liar-la" quan no toca. En clau hispànica el nostre pobre presi amb posat de què he hecho yo para merecer esto i tots, excepte els sindicats, sense saber ben bé si toca o no toca. És que ni el Papa, oiga...
Correu, correu fotògrafs, cap a les estàtues humanes de la Rambla a les que ara ha tocat el rebre, que això s'acaba.
Un tema de novel·la: L'home que es va perdre al mar, divendres, i va aparèixer diumenge a la platja, desmemoriat.
Imminent estrena en català de Gata sobre teulada de zinc calenta, al Lliure. Bon recomençament.
Avui, la poesia la posa l'article de Jaume Pladevall sobre l'alzina surera a la Vanguàrdia i, of course, en Vilamatas aquest vespre a la Jaume Fuster mentre el sol es pongui fora del nostre abast. Allí ens veiem el que hi siguem.
Correu, correu fotògrafs, cap a les estàtues humanes de la Rambla a les que ara ha tocat el rebre, que això s'acaba.
Un tema de novel·la: L'home que es va perdre al mar, divendres, i va aparèixer diumenge a la platja, desmemoriat.
Imminent estrena en català de Gata sobre teulada de zinc calenta, al Lliure. Bon recomençament.
Avui, la poesia la posa l'article de Jaume Pladevall sobre l'alzina surera a la Vanguàrdia i, of course, en Vilamatas aquest vespre a la Jaume Fuster mentre el sol es pongui fora del nostre abast. Allí ens veiem el que hi siguem.
Ens veurem a la tarda, tinc ganes de conèixer l'idol del nostre amic. He llegit El mal de Montano i s'ha m'ha fet feixuc, segurament no estic preparada per tanta densitat de cites, autors, països, etc. Caldrà esperar que ens en diu en Borja el dijous al parlar de la literatura d'autoficció.
ResponEliminaEl que hagis canviat l'encapçalament de les teves cròniques i hagis tornat a LA TRESCA I LA VERDESCA vol dir que ja t'instales aquí definitivament?
ResponEliminaAquesta tarda miraré de ser-hi a la Fuster. Ara me'n vaig a Sant Quirze a fer d'àvia. És que se m'acumula la feina, oiga!
Recuerdo que fui al Cine Rex dispuesto a ver “La gata sobre el tejado de zinc” (1958) (Nótese que se omitió la palabra “caliente” en el título), y algunos de sus diálogos también fueron debidamente retocados por los censores del momento. Imagino que debieron sudar lo suyo porque resulta muy difícil esconder las verdaderas intenciones de un autor como Tennessee Williams. Pero la MGM no quería renunciar al buen taquillaje que le supondría la exhibición del film, tal como ocurrió en todos los países que fue exhibida la película. Por suerte ya había superado los impedimentos de la edad que había sufrido en aquel cine, porque Paul Newman hacía que se impidiese la entrada a los menores de 18 años, a causa de sus inclinaciones homosexuales (para desespero de su mujer, Elizabeth Taylor) que aquí procuraron suavizar (¿). Pero ese fue un tema que la MGM ya tocó dos años antes, pero que nosotros vimos con mucho retraso debido a su tema. “Té y simpatía” con Deborah Kerr y John Kerr (No existía, en la vida cotidiana, parentesco alguno entre ambos). Fue un film dirigido por Vincente Minnelli que por descontado no se hablaba de homosexualidad, tan solo de una extrema sensibilidad por parte del muchacho en la edad de madurar.
ResponEliminaRafael. Septiembre 2010.