L'arpa i les seves vibracions, 507

TEATRE LLIURE

La vida, sovint, ens dona sorpreses inesperades; una de ben agradable se’m va presentar fa uns dies. Una amiga, Mabel, molt estimada d’Eivissa, em van telefonar per invitar-me aquella mateixa nit al Teatre Lliure de Gràcia.

Teatre Lliure a Gràcia

Miquel Angel Aguiló, el seu marit, músic, actuava en la representació teatral de MAR DE FONS, més ben dit, és el compositor de la música. Conegut per ser un dels millors violoncel·listes actuals i, acompanyat al piano pel seu germà Agustí.  

Miquel Àngel i Agusti Aguiló en directe a Mar de Fons

Vaig acceptar, immediatament, la invitació. En primer lloc per l'oportunitat de tornar-los a veure, des del meu darrer viatge a Eivissa, ja fa dos anys. I pel desig de poder sentir la música que, en Miquel Àngel Aguiló havia compost per l’obra.

Iguana Teatre

La companyia mallorquina, Iguana Teatre, una de les més prestigioses de l’illa, actuava cinc dies a Barcelona amb l’obra Mar de Fons. El títol de l’obra té una doble lectura. Parlada amb la variant mallorquina, excepte petits textos parlats amb alemany, italià, francès o espanyol, d’acord amb el personatge interpretat.

L’argument, es basa en la repressió feixista a Mallorca, un dels territoris més immediatament castigats per l’alçament militar del 1936. Text recollit en testimonis reals, de persones implicades en aquells fets i en la llarga seqüela que deixaren.

L’obra comença el juliol del 1936 quan, les tropes republicanes desembarcaren, a les costes del llevant mallorquí, a fi de recuperar l’illa, que l’exercit franquista havia ocupat. L’operació és un fracàs i, a les tres setmanes han de retornar a la península. Aquests dies marquen l’argument, amb l’esperança d’uns, les tristeses d’altres, humiliacions, castics, amors desesperats, supèrbia dels qui manen. La fugida precipitada i mal organitzada, deixa, a la platja de Mallorca, soldats que van ser torturats i finalment afusellats.

Com a mar de fons, les onades que arriben a la costa originades per un temporal ja passat, els records de l’estiu del 1936, han sacsejat la societat mallorquina, que encara, avui, vuitanta anys després, té ferides per tancar.

Malgrat la duresa de l’argument, l’obra no és fa desagradable. Té un ritme trepidant, el sis actors de la Iguana, es transformen en diversos personatges, d’acord amb el paper que representen. El vestuari es canvia amb tanta rapidesa i destresa que es fa difícil seguir el seu ritme. Tocs  d’humor entrellaçats amb d’altres d’un fort patetisme. Els monòlegs en les diverses llengües, alemanys o italià, tenen un gran impacte per la força que donen les paraules. Parlada en la variant mallorquina, l’obra resulta perfecte.

Cal destacar un moment de distensió en que, jugant a fet i amagar, una parella jove de camperols amb un lèxic molt limitat, gaire bé format per  monosíl·labs, manifesta el seu amor.

Direcció a càrrec de Pere Fullana.

Intèrprets: Maria Bauçà, Rodo Gener, Luqui Herrero, Albert Mèlich, Carles Moliner i Rosa Serra. Escenografia, vestuari i il·luminació molt aconseguit.La música en directe, et situa, en tot moment, en el que el text que s'està representant.

Mabel, Carles i Miquel Àngel, Bar Lliure

Desprès de l'espectacle, i en el bar del teatre, els actors es reuniren amb familiars i amics, a fer un pica pica i prendre una cervesa. Els meus amics em convidaren a compartir la taula amb els actors. Així vaig poder gaudir d’una bona  xerrada sobre el que representa posar-se a la ell d’un personatge. En aquest més de dos, o tres.

Carles Molinet i Agustí Aguiló, bar Lliure

A última hora del diumenge, la Companyia, va marxar cap a Palma.

Si us interessa, més endavant, faran bolos per Catalunya. Bona ocasió per veure´ls actuar.

Recordar de pas, que Miquel Angel Aguiló va guanyar un Goya en l’última edició per la millor banda sonora, premi compartit amb  l’equip  “Woody & Woody”  al millor curtmetratge d’animació.

Woody & Woody

L'arpa i les seves vibracions, 505

                                               

Els barcelonins amants del teatre, possiblement ja haureu vist aquesta obra que es representa al Teatre Poliorana,  des del 19 de gener d’enguany. Me l’havien recomanada diversos coneguts i  val  dir que m’ha agradar molt; quasi dues hores de bon teatre que entreté i fa riure.

Text i direcció: Alfredo Sanzol (Pamplona, 1972), guanyador de diversos premis teatrals.

Traducció, Joan Lluís Bozzo.

És una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre.

La reina i les seves dues filles

En el bloc anterior us comentava una l’obra de Bertolt Brecht. La d’avui es completament diferenta l'anterior. Es tracta d'un recitatiu de  catorze textos inspirats en diverses comèdies de Shakespeare. El teatre és enriquidor. Sempre s’aprèn dels  grans dramaturgs.

Alfredo Sanzol, en La Tendresa, recull aquest textos i els hi dóna forma teatral. Senzilla, divertida i origina, l’argument el centre en una reina una mica màgica. La reina Maragda i de les seves dues filles, la princesa Robí i la princesa Salmó. Totes tres, mare i filles  tenen planificat anar-se'n a viure a una illa deserta i no veure cap més home en tota la seva  vida.La qüestió  és que escullen una no tan deserta , car fa vint anys que hi viuen un llenyataire i els seus dos fills, que s’hi van refugiar per no tornar a veure cap dona mai més.

Sanzol, ens presenta una comèdia romàntica d’aventures, en la que prova d’explicar amb un llenguatge ple de metàfores i comparacions, que no podem protegir- nos del mal d’amor que, si volem estimar ens hem d’arriscar i preparar-nos a patir. Tampoc podem protegir els nostres fills del risc d’estimar. Seria tant com privar-los d’una vida plena.

A la sortida,  comentarem amb els amics els textos que hem reconegut de les obres de Shakespeare. N'hem trobat sis, Somni d’una nit d’estiu, La tempesta , Nit de reis, El mercader de Venècia, Al vostre gust i Molt soroll per no res. Als catorze no hi hem arribat.

L’espectacle s’anomena La Tendresa, perquè parla de la força i la valentia amb que cal expressar l’amor. Diu Sanzol, que una societat sense tendresa, és una societat en estat de guerra.

Els sis magnífics actors que la representen, son tots molt coneguts:

Ferran Vilajosana, molt estimat pels menuts de quan feia el paper del Roc, cap l’any 2006, en el Canal Super 3.

Elisabet Casanovas, més recentment en el paper de Tania a la sèrie Marlí.

Marta Pérez, la reina, ens ha entretingut en episodis del grup T de Teatre,

I la resta, Laura Aubert, Javier Beltran i Jordi Rico, igual de coneguts per participar en series de TV3 últimament.

Molt acurat el vestuari i la perruqueria, que canvia contínuament quan  els tres personatges femenins, apareixen vestits d’home o de dona, segons els embolics del text.

Us la recomano, si voleu passar una tarda distreta i sense cabòries.

Recordo que fa uns mesos, un diari català va publicar un concurs per buscar entre els seus lectors les paraules que més els hi agradaven d’emprar. Al final entre totes en van seleccionar deu, i d’aquestes, tres. Hi vaig participar, amb la paraula TENDRESA, que a mi m’agrada molt i la meva sorpresa va ser que va quedar entre les tres primeres.

L'arpa i les seves vibracions, 504

LA BONA PERSONA DE SEZUAN

Joan Garriga

 Les obres de Bertolt Brecht, són, sempre, objecte de polèmica, tal com ell va ser-ho durant tota la seva vida, deixant constància del seu pensament arreu on anava.

L’obra que hem vist aquesta setmana, al Teatre Nacional de Catalunya, no ha agradat a dos dels amics, als altres si hi molt. És complexa i poc entenedora. Fins i tot massa llarga. Són tres hores i quinze minuts, comptant deu minuts de l’entreacte. Més curta s’hauria pogut dir el mateix. Més a més és un musical Tots els actors acompanyats permanentment, pel fons musical de la banda de corda, piano, acordió i percussió de Joan Garriga, amb Francisco Batista, “Rambo”, que posa veu a una quinzena de peces basades en les lletres escrites  pel mateix Brecht al marge de l’obra, escrita entre el 1938 i 1943, en el seu exili als Estats Units.

Xen Te, reparteix arròs als pobres

Xen Te, la protagonista, vol ser bona, però no se´n surt i això dóna peu a un argument que el mateix Brecht a l’acabar l’obra és veu obligat a dir el mateix. Confirma que la bondat és paradoxal com a mínim, i, com  tema literari només es pot abordar honestament des de la malícia, l’astúcia feta d’intuïcions i no de tesis. Brecht ens diu que si no vols ser públicament una persona contradictòria, sigues dues persones, i això és part de la trama de l’obra.

La direcció d’Oriol Broggi qui, també, s’encarrega de l’escenografia, junt amb Josep Iglesias.

Acurada il·luminació a càrrec de Pep Barcons.

Xen Te, doblet del seu cosí fantasma

Producció Teatre Nacional de Catalunya. La Perla 29.

Actors molt coneguts els protagonistes, Clara Segura i Ramon Vila, donem vida a Xen Te ella i fent doblet en el paper del seu cosí fals i ell interpreta els tres personatges, de marit, déu i gent del poble.

                                        

Si teniu oportunitat de veure-la, serà a la cartellera fins el dia 17 de març, i podreu opinar. A mi m´ha fet estudiar novament la biografia de Brecht i recordar les seves obres, tot plegat un xic oblidat des de les classes dels cursos d’Escriptura Creativa, malgrat que periòdicament, és representin obres de Brecht al Teatre Lliure de Gràcia.

L'arpa i les seves vibracions, 455

                                                           E.V.A

T de Teatre presenta al Romea una producció dirigida per Julio Manrique.

S’emmarca dins el Festival del GREC 2017

Interpretada per les actrius Àgata Roca, Rosa Gàmiz, Marta Pérez i Carme Pla, i la jove Carolina Morro; amb els acompanyants masculins  Albert Ribalta i Jordi Rico, ambdós intercalen dos personatges

Esporàdicament es projecten trossos de vídeos d’imatges fosques que complementen l’escena, a càrrec de Francesc Isern.

Amb aquesta aventura molt especial, T de Teatre celebra els 25 anys sobre els escenaris

E.V.A, són les sigles que corresponen a l’Escala Visual Analògica del Dolor. Una comèdia dramàtica on quatre històries creuades de quatre companyes d’escola ens fan reflexions sobre el dolor, la seva poesia i les seves formes. El dolor físic, el crònic, el somàtic, el neuropàtic, el dolor vital, el moral, el quotidià, i el de l’ànima.

Entra en joc un armari tancat, que ens fa molta mandra obrir encara que a dins hi faci un fred insuportable, un japonès ajudarà a la actriu a treura tot el que faci nosa ( actualment un llibre, líder en vendes d’una japonesa tracta aquest tema).

Àgata  Roca canta una cançó que fins llavors no s’havia atrevit a cantar.

També hi trobem en els textos molt humor i amor i dolor i teatre. En fi hi trobem vida.

Una obra concebuda amb elles i per a elles. Per a quatre magnífiques dones de teatre, quatre amigues que bufaran les vint-i-cinc espelmes d’un pastís per celebrar que segueixen juntes, en ple segle XXI. I que segueixen endavant.

L'arpa i les seves vibracions, 453

         

                                  


Teatre Nacinal de Catalunya, obra dirigida per Xavier Albertí, que en el programa de mà, ens explica la seva versió: Ricard III és una gran festa de teatralitat, hereva del teatre popular del seu temps, amb que Shakespeare acabaria assentant les bases per a les seves grans creacions posteriors. Com que els espectadors som els únics coneixedors de les confidències d’aquest fascinant tirà, assistim amb simpatia al seu violent ascens cap el tron.

A més d’un festí teatral, Ricard III, també és una obra que ens interpel·la sobre el protagonisme que tenen a la nostra vida les ferides que hem rebut des del naixement, i sobre la quota de dolor que ens toca assumir al llarg de la vida a cadascú de nosaltres, i, sobre el mal que aquest dolor ens pot portar a fer als altres mentre no siguem capaços d’assumir-lo.

Els comentaris dels amics amb qui vaig anar al teatre, van ser  diversos: per uns és una obra  que encaixa perfectament pel lluïment  de Lluís Homar, tot hi que el troben poc agressiu en la primera part; jo discrepo i trobo que  broda el paper, amb una ironia  pura  i dura. Per a tots un xic massa llarga, durada de 3 hores i 10 minuts amb  entreacte inclòs , és podia dir el mateix amb menys temps, ja que moltes frases es repeteixen entre els personatges.

A la segona part  unanimitat, Homar  canvia el registre amb l'ardor que posa en cada frase, primer coordinant la batalla de Bosworth i després dirigint-la.  Al final la frase shakespeariana més coneguda  “un cavall, un cavall, el meu regne per un cavall”, que diu abans de morir en el combat i, d’aquesta manera s’ acaba  la Casa de York. També al teatre s’acaba amb aquest final l’obra. 

Aplaudiments i salutacions que duren una estona.

Joel Joan , que ens té acostumats a papers festius, ens demostra la seva professionalitat en el paper dramàtic del Duc de Buckingham; Carme Elias, en el paper de viuda del rei Enric VI excel·lent; Julieta Serrano,  duquessa de York, mare del rei Eduard IV,  molt passiva, li falta energia, potser perquè està acorralada per les ordres del rei i no li quedà esma de lluita. Els altres  personatges, bons, cada ú en el seu paper.

La posada en escena a càrrec de Lluc Castells i Jose Novoa, minimalista, amb diverses portes  metacrilades, per on entren i surten els personatges segons les seves actuacions.

El vestuari molt sobri a càrrec de Maria Araujo que inclou aparells ortopèdics pel rei, per subjectar el seu coll i una cama, la seva deformació es devia a una greu escoliosi.

Bon teatre i bons textos si us agraden els clàssics.

                                                                   

L'arpa i les seves vibracions, 451

Si encara no heu vist l’obra que es representa al Romea, us la recomano. Passareu una hora i mitja sense adonar-vos-en. Pep Tosar, ens en  fa una creació com  les que, ell, ja ens hi té acostumats d’una  gran bellesa. En el 81 aniversari de la mort del poeta,  s’apropa al món  de Garcia Lorca en un viatge sorprenent i formidable a través  dels paisatges de Castella i Andalusia, una biografia sonora i virtual. Una guia per entendre millor el poeta que va cantar la vida i la mort amb la mateixa intensitat.

El muntatge d’audiovisuals ens ofereix el més rellevant  de la vida del poeta i això a traves de la banda sonora. Així mateix estableix connexions entre els fragments biogràfics i les obres que Lorca va escriure durant aquests períodes.

Tosar ens diu que, sense pretendre obviar els grans títols, n’ha escollit d’altres en segon pla, menys popularitzats. Els textos en prosa com Mi pueblo y otros Cuentos veganos, on Lorca construeix proses poètiques que ens apropen al viure rural de la seva infantesa,  Fuente Vaqueros; Impresiones y paisajes, on trobem la seva relació amb l’art i l’escriptura; o Teoria y juego del duende. També fragments del Romance del Amargo, o fragments de un Poeta en Nueva York i del  Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías.

L’acompanyament de Cante “jondo” per Mariola Membrives, amb l’acompanyament de guitarra per Rycardo Moreno, ball José Maldonado i percussió David Dominguez.                        

                           

                                                   
                 

     

L'arpa i les seves vibracions, 435

Héctor Alteri actor argentí ben conegut ,torna a Barcelona per protagonitzar EL PADRE una obra del dramaturg francès Florian Zeller. L’autor, és un dels talents literaris més coneguts a França, és famós per aquesta peça, amb la que ha obtingut més èxits. LE PÈRE es va estrenar el 2012 al Théâtre Hebertot i el 2014 va guanyar el Premi Molière a la millor obra.

Parla de temes complicats com ara la vellesa, la demència senil, i l’Alzheimer amb bones dosis de comicitat. Moltes vegades s’acosta al drama i d’altres a la comèdia.

Val a dir que veient l’obra, sovint em vaig fer un embolic. Em costava deduir el que era veritat, imaginació i  alienació en les paraules d’Alterio que, en aquesta obra broda el  paper. Ens fa riure a estones, sense caure mai en el ridícul, amb repliques mordaces, situacions ambigües, personatges duplicats, canviants i amb el dubte del que realment li passa és el que diu la família o el que ell sent. Cada escena ens desconcerta i ens torna a atrapar.

Andrés, nom del protagonista, té una filla l’Ana que intenta ocupar-se del seu pare que, cada vegada es més dependent a causa de la pèrdua de memòria. Els records del seu pare desapareixen  poc a poc. Al capvespre de la seva existència, l’ alienació l’empresona  més en una irreversible soledat.

L’Alzheimer, malaltia tristament d’actualitat, queda reflectida molt bé, tant pel text de Zeller, com per la sublim interpretació d’Hector Alterio. A l’acabar, la gent que omplíem el Teatre Romea, dempeus vam aplaudir llargament la interpretació magistral del protagonista. La resta d’actors, en papers més col·laterals, secunden el protagonista.

L'arpa i les seves vibracions, 432

AVUI NO SOPEM

Les festes de la Mare de Déu de la Mercè, ens apropen a nous espectacles. Nosaltres, triem anar al Teatre Condal; una producció de Focus, on el dia 2 de setembre, han estrenat l’obra “Avui no sopem”.

En sabíem ben poca cosa; és una comèdia de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez. De comèdia en té una part, divertida, no obstant durant l’hora i mitja que dura l’obra, aquesta, deriva en diàlegs seriosos en que tots els personatges s’interpel·len entre ells, mentre és van    descobrint els sentiments de cada un. Els autors no solament han volgut explicar una historia, si no arribar al fons d’ uns personatges, que segons diuen, curiosament, semblen tallats pel mateix patró, perquè són petits, porucs, detestables, mesquins, tendres, vulgars… i normals.

Jordi Banacolecha i Maife Gil, són els avis que, desprès de pujar els fills, un noi i una noia, ara tenen cura  dels nets i s’adonen que la seva vida va perden l’autonomia, que és el que desitjaven per a la seva vellesa.

David Bagés és el fill separat, amb la custodia compartida, de dos nens petits que els “encoloma” als avis, mentre ell forma una nova parella, amb una noia jove, lliure, i histèrica, que defuig de tot, fins dels dos nens del seu marit. Per completar la família, la filla petita, paper que interpreta l’actriu Mercè Martínez, que viu a costa dels pares. Els diàlegs són molt àgils, van de la tendresa a la recriminació. Cada un, expressa  sentiments ambivalents.

Els actors es mouen per l’escenari amb la mateixa vivor i rapidesa  que en els diàlegs.

Ens ha agradat. La recomanem. Un bon començament de temporada.

L'arpa i les seves vibracions, 423

Quatre actors del teatre català que donen el millor d’els mateixos dalt de l’escenari. Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom, representen aquesta obra d’Artur Miller, en català, dirigits per Silvia Munt.

L’obra, El Preu, és enginyosa i ens introdueix en un complex món de preguntes.

El programa de mà ens explica que Miller, té una obsessió que converteix en do d’una manera magistral: radiografiar el més íntim del ser humà. Com un cirurgià experimentat, va trepanant amb delicadesa en el més recòndit dels plecs més amagats de les nostres decisions vitals, ensenyant allò més profund i revelador de manera inexorable.

L’autor situa l’acció a l’Amèrica, del crac del 29, prou conegut per tothom, per les conseqüències que tingué, fent  trontollar els fonaments del sistema, que bé podríem situar a l’actualitat. Els personatges conviuen junts, la inèrcia, la capacitat d’estimar, la supervivència i el petit equilibri sobre el qual estan instal·lats.

Tarda de diumenge gaudint d’un teatre de qualitat. Són 105 minuts sense descans que ens porten per a situacions diverses:  baralles entre els dos germans Arquillué i Madaula, moments de tendresa dins del matrimoni Pere Arquillué i Rosa Renom. Cada frase i cada expressió dins de la seva mida justa.

Lluís Marco broda el paper d'avaluador de mobles antics, caracteritzat com un vell de 80 anys, dóna la nota còmica.

L’obra forma part de la programació del Grec 2016. Els barcelonins, podem sentir-nos satisfets de que, malgrat les dificultats que envolten la nostra cultura i  a la poca ajuda econòmica que rep, puguem gaudir si més no durant l’estiu  amb les programacions del Grec i també d’altres de peces interessants.

L'arpa i les seves vibracions, 409

( Entro de nou l'apunt al bloc, ja que l'anterior es va resistir a entrar correctament. Avui puc incloure les fotos)

SHAKESPEARE I MOLIÈRE

 Otel•lo de Shakespeare i l'Avar de Molière, son les dues obres de teatre que he vist últimament. Al Liceu i al Goya respectivament. Faig una petita ressenya, perquè trobo un cert paral•lelisme, entre el que ens descriuen un i l'altre autor , dels defectes humans i els costums del seu temps, que son també els nostres.

 Otel•lo drama intens sobre la manipulació de la gelosia i l'obsessió, Shakespeare el va escriure a les darreries del 1500. Ens parla del valent condottiero de pell fosca al servei de Venècia que governa l'illa de Xipre, que estima amb passió la dolça Desdèmona i de l'enveja maligna de l'oficial Jago. Otel•lo ple de gelosia acaba matant a la seva innocent esposa, pensant que li és infidel, i al descobrir-se la mentida que li ha fet creure Jago, es suïcida. Música de Verdi interpretada per l'orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida aquella nit per Philippe Auguin, amb Carl Tanner i María Katzarava, en el paper dels protagonistes i Ivan Inverardi en el de Jago.

La posada en escena, creació d'Andreas Kriegenburg, totalment impersonal en el temps, podia representar un camp de refugiats, un poble assetjat o el que cada u ens varem imaginar, molta gent vivint en un règim totalitari, vigilat i amb lo bo i dolent de tot grup humà. És una visió creativa, però angoixant, fosca, grisa en totes les escenes. En la seva estrena el 1887, Boito el llibretista la situa en l'època de l'esplendor del Ducat de Venècia, la decoració és rica i plena de llum. Tot un contrast amb Kriegenburg.

 l'Avar o l'Escola de la mentida ens parla de l'avarícia. Els personatges de Molière tot i que ja tenen tres-cents cinquanta anys de vida, ens són propers i reconeixibles. L'acció passa al segle XVII de la França aristocràtica.
 Direcció a càrrec de Josep Maria Mestres, que ens diu que l'avar és menyspreable però cau simpàtic, empatitza.
 Joan Pera explica en el programa de mà que en els seus 50 anys de vida teatral es permet la gosadia d'afrontar la interpretació d'un clàssic. No es vol quedar en l'arquetip i ha volgut construir el seu personatge des de la humanitat. S'ha llençat a representar a Harpagon corsecat per l'avarícia, la ira, l'esglai, la por, la concupiscència, el dolor i la passió; tot servit amb un fons de comicitat aspre i intemporal, sorgida de la crítica i la sàtira. No cal dir que broda el paper de l'avar i es posa el públic a la butxaca tot just sortir a l'escenari.
La resta d'actors els joves enamorats Elisa i Valeri, Mariana i Cleante, els criats i, els veterans Josep Minguell i Manel Dueso, cadascú en el seu paper, fan passar una bona tarda.

L'arpa i les seves vibracions, 401

                        

El 2014 és va celebrar el 450 aniversari del naixement de William Shakespeare arreu d'Europa. A Barcelona el festival del Grec 2015 va presentar una coproducció de Amor & Shakespeare. Avui al Poliorama hem vist la representació completa.

Uns magnífics actors i actrius ens han recreat amb fragments escollits d'unes històries,  escrites fa quatre-cents anys, on els sentiments amorosos i les seves manifestacions amb prou feines han canviat; van dels idil·lis encisadors als amors galants i superficials, de les astúcies gens netes a les hostilitats aparents que amaguen les febleses. Parelles d'amants com aquestes omplen les obres teatrals de Shakespeare, Els conflictes sentimentals retratats  desfilen davant dels nostres ulls amb les interversions del personatge d'un observador burleta, el clàssic "fool" shakespearià i amanits amb la presència de la música i de les cançons. Les mil cares de l'amor, que ens presenta el dramaturg més gran de tots els temps, sobretot en llengua anglesa.

Coneixia el text de "Molt soroll per no res"  amb les trifulgues dels amants Benedicte i Beatriu, obra que a l'octubre van representar al Teatre Nacional sota la direcció l'Àngel Llàser. Els altres textos de A&S,  corresponen a "Els dos cavallers de Verona", Proteu i Júlia, Valentí i Sílvia i el quartet de cavallers i el quartet de dames de "Treballs d'amor perdut".

Repartiment de luxe, cinc actrius i quatre actors, tots nou coneguts i admirats per nosaltres: Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Rosa Renom, Silvia Bel entre les dones i, Aleix Albareda, Àlex Casanovas, Joel Joan i Jordi Boixaderas  en el paper masculí. Bona dicció del text, es podien seguir molt bé els diàlegs, tots ells canten, ballen i es mouen amb deseiximent; comentar-vos que escoltar  la veu solista de Jordi Boixaderas en un poema amorós sorprèn i,  també, quan ho fa Joel Joan, una mica més pompós quan fa de solista en el seu torn.

Tot plegat una comèdia agradable, intranscendent i ben interpretada. Dramatúrgia a càrrec de  per Guillem-Jordi Graells, i direcció de Josep Maria Mestres. Molt bo en tot moment, l'acompanyament musical de Núria Andorrà.

Única cosa en contra, un xic cara l'entrada per les nostres butxaques,  sense reducció per a les persones sèniors, almenys aquest diumenge a la tarda, a més del recàrrec del Atrápalo afegit. Per Internet no poguérem treure les entrades, per més que ho intentarem.

Tot sigui per mantenir viu el teatre.