dimecres, 31 de desembre del 2014


El tren del 2014 marxa a retir. El pròxim serà molt molt més modern, magnífic, bo, satisfactori, avantatjós, favorable, satisfactori etc, etc.

Ja em veig les orelles tot i que encara em canso una mica més del compte. Sort perquè ens espera un any en que qualsevol remor que se senti pot ser important i cal estar a l'aguait. Que cap sirena no ens faci trontollar en el nostre camí. Després de Reis el bloc tornarà a marxar, espero; però avui no me'n podia estar de desitjar-vos un bon, bon any.

diumenge, 28 de desembre del 2014

PARIS Y EL ARTE



DURAS SONG
Portrait d’une écriture

Llegamos temprano al Centre Pompidou, queríamos ver varias exposiciones, a cuál más interesante: “Jeff Koon”, “Robert Delaunay” y “Marguerite Duras”.


Empezaré por la última. En la Bibliotèque d’Information del Centre Pompidou, para conmemorar el centenario del nacimiento de Marguerite Duras, había una exposición en colaboración con el Institut Mémoires de l’Édition Contemporaine (al que la Duras había confiado sus archivos en 1995), sobre la vida y la obra de la escritora. Artículos suyos para la prensa, libros, manuscritos, octavillas de la época de la ocupación, fotos con personalidades políticas, intelectuales y artistas. Films. De todo había. Fragmentos del su film “India Song”, apuntes. Su actuación como ciudadana, su activismo en la Resistencia, su detención, conferencias. 


 Una exposición compleja, dado el material tan diverso que se exponía. Pero ese material y el hecho de estar expuesto en la Biblioteca obligaba a un silencio que transformaba su lectura y su visión, en algo muy especial, a ratos sobrecogedor, íntimo.


 Imposible hacer fotos. Y después, el habitáculo habilitado para ver fragmentos de los films que la Duras rodó, las entrevistas en su casa, todo por temas, muy bien estructurado, frases que se proyectaban en las paredes, y para terminar, el manuscrito completo de 80 páginas de “India Song”, 80 hojas escritas por Duras, que junto a otros documentos y parte de su correspondencia, nos permitía contemplar y leer, su escritura, su caligrafía. Salimos sin decir esa boca es mía. El silencio, un silencio acogedor, nos había invadido. Resultaba molesta la sola idea de tener que salir a la calle, era la última exposición que veíamos en el Pompidou y se había hecho tarde, para ir a comer, aunque en aquel barrio eso no importaba. 









dijous, 25 de desembre del 2014

  
 que sigui ben bé del vostre gust i el millor possible.

dilluns, 22 de desembre del 2014



Encara que això, a la ciutat no sigui gaire veritat, us envio un vers d'hivern perquè us entrin ganes de lectura, te i sillonet , mentre mireu per la finestra i penseu en el fred. Fixeu-vos en les magnífiques postes de sol d'aquests dies. Són un regal.

HIVERN

S’han perdut els camins
 en la boira.
Sense fulles
els arbres tremolen
I en el gebre
les petjades d’ocells
són, a penes, senyals.
A la vora del foc
una brasa
ens escalfa
com un nou despertar




diumenge, 21 de desembre del 2014

LETTRES AMOUREUSES


Dicen que siempre se regresa al lugar del crimen, bien pues, algo más o menos parecido, nos ha hecho regresar allí, al 222 del Bd. Saint Germen, la dirección donde actualmente reside el Musée des Lettres et Manuscrits. La foto que he puesto como inicio, corresponde al cartel (sí ya sé, me diréis que siempre hablo de carteles), de la actual exposición temporal que lleva por título ese fragmento de una carta que escribió Léon Bloy a su amada Jeanne Molbech y que sirve de reclamo a las “Correspondances Amoureuses”.
La carta de Bloy inicia con un delicado: “Ma petite Jeannette adorée, je n’ai rien du tout a te dire, sinon que je t’aime avec une tendresse infinie…”




 El amor se transforma en algo poético bajo la pluma de Jacques Prévert: “Ça m’ennuie de te savoir souvent sous la pluie avec des chaussures qui peuvent prendre l’eau”. También se exponía el manuscrito de la canción de Serge Gainsbourg: “Je t’aime…moi non plus” que la cantó a duo con Brigitte Bardot y después lo hizo Jean Birkin. O la maravillosa letra de Jacques Brel: “Oh mon amour, mon doux, mon tendre, mon merveilleux amour, de l’aube claire jusqu’à la fin du jour, je t’aime encore tu sais je t’aime”. Toda una época en que la declaración de los grandes amores se escribían en apasionadas cartas.



 También las había de eróticas y de explícitas sobre el sexo de la amante. Cartas de hombres a mujeres y de hombres a hombres. Y también de rupturas amorosas, exacerbadas, desesperadas: “Je t’aimais tant! Porquoi m’avoir trahie! Porquoi remplir aiusi mes yeux de pleurs!”.
Habían cartas que jamás fueron correspondidas, como las que escribió Saint-Exupéry a una muchacha cuya identidad hoy en día, sigue sin conocerse.
“Mon amour si beau…” así empezaba una carta escrita por Edith Piaf y enviada a su amante, el ciclista Louis Gérardin Totó y en el sobre se podía leer: Mr. Ma Merveille rue du Bonheur à Amour éternelle (Paradis)"



 A la salida nos esperaba una visita al Institut des Lettres et Manuscrits en la cercana 21 rue de l’Université para contemplar el mítico “rouleau” manuscrito: “120 journées de Sodome ou L’École du libertinaje” que el marqués de Sade escribió en 1785 mientras estuvo prisionero en la Bastilla. Fue escrito en pequeños pedazos de papel, por las dos caras, y luego unió cada pedazo correlativamente hasta alcanzar una longitud de 12 metros. Pero el escrito se quedó abandonado en la Bastilla, cuando el marqués fue trasladado al Hospice Charenton-Saint-Maurice. La Bastilla fue después asaltada durante la revolución y Sade no volverá a ver su manuscrito. Será años después que aparecerá a manos de una familia poderosa. Pero esa es otra historia. 

 

dissabte, 20 de desembre del 2014

PARIS-ART-I-TEATRE


Ahir vaig, tot just arribar de París, tinc moltes coses que explicar. Han estat pocs dies però molt intensos (i cansats per suposat –uno no està para muchos trotes, je, je). Ja les aniré posant al bloc. Primer deixeu-me FELICITAR EL NADAL i celebrar que la Mª Dolors estigui millor.

dimecres, 17 de desembre del 2014

BONES FESTES



Amb aquest naixement fet integrament pel Joan i del qual ja queden molt poques peces perque el fang no era cuit, vull desitjar-vos 


UNES FESTES NADALENQUES PLENES D'AMOR, SALUT I AL·LEGRÍA!

MARISA i fills.

Lentament, sembla que vaig sortint de les boires de la malaltia. Com la flor de l'ametller : no és encara el millor temps però en té tota l'alegria. Ara, almenys ja tinc ganes de fer coses. M'hi poso i no entenc com em cansa i atabala tant, però ja és un bon símptoma això de tenir-ne ganes. Aquest Nadal serem 33 i he d'estar a punt per la moguda que ens espera. No busqueu gaires entrades ni molt substancioses; he de reservar forces per arribar lontano. L'equilibri està abandonant el qualificatiu d'inestable i la roca es fa segura.

dilluns, 15 de desembre del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 371



Potser ja l'heu vist, fa uns dies que està en cartell i, els diaris i la TV n'han parlat abastament.
Gran interpretació de Lluís Homar, en la que diuen que serà la millor del seu repertori. Des del treball dramatúrgic s'ha respectat totalment l'argument de l'obra d'Angel Guimerà, deixant de banda, les trames més perifèriques i centrant-se en el més essencial de la història.
El text, li serveix a Homar, per donar veu als personatges cabdals : El triangle: Sebastià- Manelic- Marta,  a més de la Nuri, el llop i la víctima, tots tenen el seu lloc i el moment, expressats  en una sola veu.
Direcció de Pau Miró i música de Silvia Pérez Cruz. Escenografia austera i real al mateix temps.
Diu Pau Miro en el programa de mà: la lectura que en fem és actual, no hem canviat el llenguatge, ni l'argument, però hem afrontat cada personatge entenent que ells tampoc estan fets d'una sola peça, ells també participen de la complexitat. Mostrar-ne els matisos és la manera d'apropar aquesta història escrita el 1896 als nostres dies.





Bon teatre sens dubte.. 

dimecres, 10 de desembre del 2014

ARTE Y CINE

 

SALOME

Era martes y tocaba “Per amor a l’Art” a la Filmoteca. Así que hablaré de la película que teníamos que ver: “SALOME”, quizá pueda mitigar algo la frustración que habrá sentido Mª Dolors por no haber podido ir a la cita.
Se trata de un film que no quería perderme. Nunca la había visto, hasta hoy. Conocía el cartel y varias fotos (las que salen en todos los libros de historia del cine), de aquí mi gran interés. Las fotos que tenía vistas remitían al estilo del Art Déco.
El film fue rodado en 1922, dirigido por Charles Bryant, esposo de la actriz y promotora del film, Alla Nazimova, de origen ruso. Dispuesto pues, a ver este film mudo que, se ha presentado en una copia sonorizada posteriormente solo con música, me depararía más de una sorpresa. Se trata de la adaptación de la obra de Oscar Wilde del mismo nombre, y la sorpresa a que me refiero era que por encima del tratamiento Art Déco, estaba el diseño del vestuario claramente inspirado en las ilustraciones de Audrey Beardsley. 



A decir verdad se trata de una extravagancia, una sublime extravagancia, debida a los decorados y vestuario diseñados por Natasha Rambova (que aunque su nombre suena a ruso era americana), segunda esposa de Rodolpho Valentino y que se hizo cargo de la dirección artística por la gran amistad que las unía. Fue una decisión tomada por la actriz Nazimova, entusiasmada como estaba con el estilo de arte predominante en aquella época. De hecho se embarcó en una aventura puramente estética, fuertemente influenciada. Además se había rodeado desde hacía algún tiempo con bailarines rusos de ballet clásico, anterior a este film había rodado junto con Valentino “Camille” la Dama de las Camelias de Dumas, que ya incidía en este estilo artístico. Pero desgraciadamente “Salomé” fue un estrepitoso fracaso, tanto de crítica como de público y poco a poco empezó a retirarse como primera actriz y productora. 



Regresó al teatro, sus orígenes (en New York tenía un teatro con su nombre). Pero vayamos al film. Todo y siendo la historia de la sensual hijastra de Herodes, Nazimova decidió basar su interpretación exclusivamente en la expresión de su rostro, dejando su cuerpo casi inamovible. Ese fue el detalle en el que insistió mucho el presentador del film, que esta vez fue Joan Pineda (sin el piano). Pineda es un gran coleccionista de films mudos (su gran pasión), conocedor e historiador de esa gran etapa del cinematógrafo, además de compositor de partituras de muchos estos films. 



 Como apunte final decir que Alla Nazimova debutó en el teatro en Broadway, el 13 de noviembre de 1906 con “Hedda Gabler” y que una de sus últimas películas fue interpretando el papel de señora Angustias, madre del torero (Tyrone Power) en “Sangre y arena” de Rouben Mamoulian en 1941.            
Decir también que hoy se puede encontrar en DVD, o sea que se puede ver, para consuelo de las que se ven obligadas a guardar cama.

dimarts, 9 de desembre del 2014



Ja està, ja l'he pescat i sóc al llit fent bondat a veure si així me'n surto aviat. El metge diu que és una pseudo grip. Vaja. Com que ens vacunem no tenim ni el consol d'agafar una bona calipàndria, no més pseudos el que sigui. Espero que em passi aviat doncs ja duc tot el cap de setmana i... feta un nyap.

dilluns, 8 de desembre del 2014

TEATRE


FRANKENSTEIN

El proper dijous dia 11 a les 20,00h als cinemes Icaria de Barcelona projectaran l’obra “Frankenstein” dirigida per Danny Boyle des de el National Theatre of London, subtitulada. Podeu treure les entrades des de casa per internet. Es una oportunitat de poder veure bon teatre i subtitulat. Estan preparades properes sessions amb “El tramvia anomenat desig”  i “Skyline” (Cel obert).
Ja vam veure el mes passat “Richart II” per la Royal Shakespeare Company des del Festival de Stradford-Upon-Avon amb David Tennant. No us o perdeu val molt la pena.




L'arpa i les seves vibracions, 370



Dissabte festa de la Constitució, decidim passar-la al teatre. A les 6 de la tarda el Goya estrena l'obradel dramaturg Ronald Harwood, "Prendre Partit" i val a dir que ho hem encertat del tot.
Teatre pur en majúscules, actors magnífics i text amb una gran força descriptiva.
Crec que és una obra que posarà el llisto molt alt del teatre actual a Barcelona. Text en català.
Sinopsis per situar-vos una mica: Berlín, 1946, una ciutat destruïda a conseqüència de la guerra. Destruccioçó, desorientació, mort; el final d'una etapa. 1 hora i 50 minuts sense pausa, que ens situa en un cuartel lúgubre on es duen a terme les investigacions preparatòries pel judici que farà la Comissió Anti-nazi pels artistes. El text se centra en el investigació que fa el comandant nord-americà Steve Arnold per trobar proves vinculatòries al millor director d'orquestra de l'època, Wilheim Furtwängler, al qui acusen de col·laborar amb el regim nazi.
L'autor ens col·loca en l'eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política, i ens convida a prendre partit. El text aborda l'Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l'espectador com a part i testimoni d'un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Raich.
Tota la musica simfònica que s'escolta al llarg de la funció és interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Berlin, sota la direcció de Wilhelm Furtwängler, fet que li dóna més emoció. Tres de Beethoven, La Sinfonia nº 5, la nº 8 i la Sonata per piano nº 21. A més té un relleu especial el Adagio de la nº7, d' Anton Bruckner.
Ronald Harwood, dramaturg i guionista cinematogràfic, nascut a Ciutat del Cap, és va traslladar a Londres l'any 1951, per dedicar-se integrament al teatre. L'any 1960 va emprendre una nova carrera com escriptor.
De Josep Maria Pou, segur que en sabeu més que jo, aquí fa el paper del director d'orquestra, amb gran dignitat i defensant els seus ideals ètics i musicals, però l'interrogatori és impecable...
Ara bé, el qui porta tot el pes fort de l'obra i, que pràcticament no és mou de l'escena és Andrés Herrera que broda el Major Steve Arnold, amb una duresa que almenys a mi, em va   neguiteixar pel cinisme emprat.
Tota la resta del repartiment també a gran altura, cada u en el paper que li toca: Sandra Monclús, Anna Alarcon, Pepo Blasco i Sergi Torreculla.
A la sortida anem a prendre una copa per comentar les nostres reaccions, arribem a la conclusió que actualment a Europa, costa trobar dramaturgs de l'alçada de Harwood.
Si us agrada el bon teatre, és una ocasió per regalar-vos una entrada per aquestes festes.


dissabte, 6 de desembre del 2014

EXPOSICIONES/ARTE


El recorrido


Uno gusta de recorrer lo anteriormente recorrido. Y en ese caminar observando, se repiten las imágenes, unas imágenes que estaba deseando volver a ver. Pero también ocurre que en el deambular apetecido, de pronto aparecen nuevos puntos de interés, nunca antes vistos, bien porque quizá no presté la atención debida o bien porque sencillamente aparecieron posteriormente a mi caminata. Y ahí está el interés de echarse a caminar sin rumbo definido unas veces y otras habiéndolo planificado cuidadosamente. Eso último es lo que hice unas semanas atrás, en varias etapas en orden correlativo en cuanto a tiempo y estilos artísticos. Salvo la última visita, que como ya he dicho anteriormente, no se hallaba prevista, porque no existía.
En primer lugar: La exposición del MNAC, sobre el Modernismo, muy completa y bien montada y organizada, por temas, autores, pintura, dibujo, escultura, mobiliario, cristalería… Junto a una pequeña pero muy interesante exposición de CASAGEMAS.

 
En segundo lugar: Siguiendo un orden de tiempo y aparición de estilos, me planté en LA PEDRERA, para admirar una de las exposiciones más intensas y apabullantes, por el material allí exhibido. Me estoy refiriendo a LISSITZKY. Todo tipo de material creado por este poco difundido autor ruso, acompañado además, de proyecciones muy adecuadas para dicha exhibición (para los asiduos a la Filmoteca de Catalunya les serán conocidas).


Y en tercer lugar: Un regalo para la vista y las sensaciones, con la obra, prácticamente desconocida, por ir a contra corriente, saltarse los convencionalismos, ir por delante de grandes maestros y además p quizá por ello, por ser mujer. Mujer declaradamente antifascista y feminista, pero en contra de las feministas, en plena madurez, en la Italia de Mussolini. Una artista imprescindible si queremos completar el discurso y la evolución de la pintura contemporánea. Fue toda una sorpresa. Esa es: Carol Rama, en la MACBA.


Y lo inesperado: Una exposición de esculturas de Josep Llimona en el MEAM.


  Esta exposición no se había inaugurado cuando planifiqué mi recorrido pretendidamente ordenado por épocas. De manera que, no he tenido más remedio que reubicarla mentalmente, para completar mi caminata con el arte como objetivo.

dijous, 4 de desembre del 2014

Escritura

Perplejidad


Estaba enfrascado en la siempre interesante y provocadora lectura, esta vez de la última novela de Vila-Matas, cuando apareció un fragmento que en un principio no le di mayor importancia. En la tercera línea de la página 44 de la primera edición de Seix Barral, decía que Kafka se había preguntado sencilla y candorosamente, en cierta ocasión: “¿Será cierto que uno puede atar a una muchacha con la escritura?” y seguía diciendo, después Vila-Matas: “Pocas veces se ha formulado con tanta ingenuidad, tanta precisión y tanta hondura la esencia misma de la literatura.” Me llamó la atención esa pregunta y el posterior comentario de Vila-Matas, pero continué leyendo sin más, hasta que más adelante volvió a surgir de nuevo la pregunta y fue entonces cuando caí en la cuenta de que me hallaba en condiciones más o menos parecidas, para poderme preguntar lo mismo, sin querer, quede esto bien claro, presumir de nada.
En el transcurso de una caminata del escritor, con la joven María Boston, por las calles de Kassel, éste se preguntó si realmente ella le estaba pidiendo que escribiera para ella. ¿Por qué no? ¿Sería entonces cierto que uno podía atar a una muchacha con la escritura?, se dijo. Esa era la cuestión. Y pensé entonces que en mi caso y de manera diferente, a mi también podía surgirme el hacerme esta pregunta. Y rápidamente constaté, con gran sorpresa, que yo tenía atadas a mí, ¡no una sino a dos!
Estuve por caer abatido por mi descubrimiento y me eché a temblar pensando en que en algún momento esa atadura pudiera terminar. Porque es evidente que mi escritura tiene ligadas a mi a dos mujeres o dicho de otra manera, yo estoy atado a ellas dos, por mi deseo de llevar a buen puerto mis escritos, y no quisiera pasar por un egoísta por ello.
Una vez más, Vila-Matas me conducía a la extraña situación de sentirme entre la espada y la pared, con pensamientos que de otra forma no hubiesen, a lo mejor, aparecido. ¿O fue Kafka?

“En la perplejidad habita la duda y con ella la necesidad de saber, de entender y descubrir el mundo a través de la razón crítica” Iván Escoto.
Francesca de Rimini y Paolo (1835) pintura de Ary Scheffer (1795-1858)


En les aventures de Till Eulenspiegel es llegeix que un dia aquest va entabanar a uns professors explicant que tenia un mètode per ensenyar a llegir els ases. Després d'un estira i arronsa li van pagar el que demanava per demostra-los com ho feia; ells es va presentar amb un ase i estirant-li la cua aquest va fer A,a,a,a,a, Veieu? ara ja sap la A. Demà li ensenyaré la E i de mica en mica totes les lletres. 
Com ara, si fa no fa, que molts que només saben la A creuen que ja saben llegir. Un precursor, aquest Till.

dimecres, 3 de desembre del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 369

RICHARD STRAUSS


Moltes vegades, les circumstancies de la vida venen encadenades sense que un ho busqui, són així i prou. Ahir us parlava de la música d'Arabella escoltada al Liceu i,  just unes hores més tard, el diumenge al matí , en el concert de l'Auditori el programa musical programava dues peces també de Richard Strauss: Don Joan i Les facècies de Till Eulenspiegel. Dos grans poemes simfònics per commemorar el 150è aniversari del seu naixement.
A 30 anys, Strauss ja havia assolit fama a tot Europa amb els seus espectaculars poemes simfònics.
Don Joan data del 1888 i és basa en versos del poeta austríac Nikolaus Lenau, una part del qual no fou publicada fins desprès de la seva mort, pertany als poetes que expressaven pessimisme en les seves obres i,  Till Eulenspiegel data del 1895 i, la història es basa en fonts populars i tradicionals, que explica amb molt bon humor les malifetes d'aquest personatge picaresc. Mª Dolors i Rafel, segur que coneixeu els contes i dibuixos del personatge i que els heu explicat als vostres nets.

En quan a la música els dos temes que fan referència al personatge són interpretats per la trompa i el clarinet, que representen Till respectivament: El tema de la trompa és una melodia cantarina que arriba a un clímax, cau bruscament avall i acaba en tres notes llargues, fortes i greus. El tema clarinet és astut i trapella que suggereix un embadocador fent el que millor sap fer.

Així doncs teniu descrites dues versions ben diverses de la música de R. Strauss que he escoltat aquest cap de setmana: l'Arabella i dos dels poemes simfònics.

Els poemes deriven d'obres literàries, així que els lletraferits podem rellegir els seus autors.




Començo a estar mosca. Sempre he defensat que un blog et convida a escriure independentment dels possibles lectors però he acabat tenint la sensació que és un esforç inútil, una mena de llençar pa als peixos de la mar, sense resposta ni correspondència. Dels integrants en el bloc nostre (i m'agradaria subratllat aquesta paraula) uns se n'han retirat, els altres ni miren, ni comenten ni menys escriuen. Total que si la M.T i jo ens truquéssim cada setmana potser ja faríem. Ho dic seriosament, si a ningú l'interessa perquè no dir-ho? i acabem. Si no, tanquem portes i més temps per altres coses. La vida està feta d'etapes i algunes costa d'acceptar quan s'acaben però a la llarga tot passa. No sé si aquesta serà la meva última entrada. Total, com que tampoc la llegireu,ni me n'assabentaré.

dimarts, 2 de desembre del 2014



Llegeixo avui sobre la controvèrsia que susciten les reixes que tanquen els arcs del claustre de la Catedral de Tarragona. Estan malmetent la pedra per obra i desgràcia de la corrosió i cal adobar-les. Ja està servit el plet: cal restaurar-les i tornar-les a posar  o treure-les? (Si m'ho preguntessin a mi diria que reixes fora i potser deixar-ne una com a testimoni del que fa quatre-cents anys ha estat la seva fesomia habitual). Però el que m'interessa de l'assumpte és que es van col·locar quatre-cents anys després de l'acabament de la Catedral, al s. XVI, perquè els nens hi entraven a collir taronges i un d'ells va morir en l'intent. Les taronges no es van trobar. Als anys vuitanta, en una altra fase de restauració, darrere una tomba van aparèixer dues taronges fosilitzades.  Un bon exemple de l'absurd de les accions humanes. Una taronja (o dues dotzenes) val la vida d'un nen? Ens calen més reixes? Què volem impedir? Naturalment que si no hi ha reixes els nens seguiran anar a collir taronges. El més greu és que potser no es tractarà d'una simple entremaliadura sinó que les necessiten per viure.