divendres, 31 de gener del 2014

PANEM ET CIRCENSES

CARE SANTOS 

Ep, lletraferits! Recordeu quan i com la varem conéixer? Va venir a parlar-nos d'escriptura i com a juguesca ens va proposar inicis de novel·les per tal que endevinessim quines eren. Déu n'hi dó què bé que varem quedar!

Aquesta és la seva (de moment) petita biografia.

Va néixer a Mataró el 8 d'abril de 1970.
Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i posteriorment Filologia Hispànica. Va començar la carrera periodística al Diari de Barcelona, i més endavant en diaris com ABC o El Mundo.
El 1995 es va donar a conèixer amb un primer llibre de relats, Cuentos Cítricos. Després van seguir altres llibres (novel·les i relats). Entre els més importants, figuren la novel·la Trigal con cuervos que va guanyar el premi Ateneo de Sevilla o Los ojos del lobo, novel·la juvenil que va guanyar el premi Gran Angular.
El 2007 va quedar finalista del Premio Primavera de Novela amb La muerte de Venus. Ha estat traduïda a diversos idiomes. El 2013 va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil per No em preguntis qui sóc.



El 30 de gener de 2014 va guanyar el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb la novel·la Desig de xocolata, de la que se'n preveu la publicació el 6 de març del 2014.

L'enhorabona! 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Molt bé per la Malole que sembla que de debò tornarà a incorporar-se regularment al blog. Espero acabar d'un cop amb aquest constipat o què de què que tinc, intermitent, des de fa tres mesos, i en un matí escampar les boires tècniques que tingui . Oh, oh,oh, què  de qui, on quan, com?
Pel teu coneixement, Malole, et diré que la Joice Carol Oates és una de les escriptores més prolífiques : 115 llibres, 55 novel·les, 499 relats curts, més de 12 llibres de no ficció i assaig, 8 llibres de poesia i 30 obres de teatre. Jo tinc : Hermana mia, mi amor, Ave del paraíso, Blonde, Del boxeo, Mujer de barro, Puro fuego, Una hemosa doncella, La hija del sepulturero,   i estic acabant de llegir Memórias de una viuda que m'angoixa i m'empipa a parts iguals però m'agrada perquè m'explica moltes coses d`ella. He de fer una repassada al Kindler a veure si hi ha res de poesia. Ja veus que sóc adicta a la Oates . Hauria de dir som perquè me la va descobrir la Meri. Lúnic que m'empipa d'ella és que tingui una cara tan cursileta.

L'ENIGMA DE LA SETMANA PASSADA


La solució és la casa Fuster, també del mateix autor. Segons des de quin angle es vegi la foto, costa distingir quina és una i quina l'altre. I allí es fan unes trobades de jazz molt bones i agradables. Podriem anar-hi un dia. Cliqueu http://www.hotelescenter.es/casafuster/jazzclub-es.html per veure'n les possibilitats.

L'ENIGMA DES DEL LLIT

Tenia ja preparada l'entrada de l'Enigma quan m'assabento que també el Colmado Quilez se'n va en orris. D'això se'n diu política turística, sí senyor! De dia en dia, Barcelona s'assembla més a Kinshasa, Bangalore o Abidjan. Del magma inicial vam sortir i estem aconseguint tornar-ne.
 Què és?

 (no hi veig borrós degut al llit, sinó per dificultar una mica la cosa)

Molts edificis de Barcelana ostenten aquesta placa,  Segur que l'heu vista dotzenes de cops. La primera va ser el 1903 a l'edifici de la Caixa de Pensions i d'estalvis (la dels marquesos, o sigui l'actual La Caixa) de la Plaça de Sant Jaume.
A banda dels edificis també poden tenir-la els establiments. La cosa curiosa és que consultant la llista, la majoria resulta que s'han demolit.
Seguint la lògica municipal deu ser com una mena de muerte anunciada o un agraïment pre-pòstum pels serveis prestats.
A la feina, doncs: què és aquesta placa  

dimecres, 29 de gener del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Un apunt per la Pepeta

L'altra dia , ja mig zombie per la grip, o l'encostipat o el que sigui, vaig oblidar explicar que quan la Pepeta actuava de medium, o sigui també quan en Brossa, en Cirici Pellicer i altres membres de la "inteligèntzia" li demanaven que contestés a les seves preguntes, ella, llavors parlava en castellà amb veu de gola profunda i responia el que "ells", o sigui els éssers del més enllà li dictàven. Un altre argument per saber que els idiomes, a vegades, poden produir-los forces obscures i de l'altre món.
També dir-vos que l'exposició és a Can Palauet (a una placeta exactament al darrere de l'Ajuntament de Mataró)i que l'horari és de dimarts a dissabte de 17 a 21h i els diumenges d'11 a 13. 

i ara

Per no poder atendre el negoci  urgeix desempallegar-me de

  virus i/o bacteris d'encostipat, en molt bon estat, de ceps de 

provada resistència.

Preu econòmic i servei a domicili. Tos, mocs, febre i mal de cap van inclosos en el pack.

dimarts, 28 de gener del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 323


MÚSICA JAPONESA
Kazushi Ono

Sóc ignorant total de la música japonesa. Recordo vagament la música d'algunes pel·lícules i poca cosa més. Aquest diumenge L'Auditori ens en ha ofert un tast. Colònia nipona convidada i passejant pels passadissos feliços d'escoltar els seus compatriotes. Orquestra dirigida per Kazushi Ono, un dels directors japonesos més importants de l'actualitat, i la interpretació d'una obra de Toru Takemitsu que requereix la presència de dos solistes d'instruments tradicionals nipons. Takemitsu (1930 - 1996) és el compositor japonès més reconegut del segle XX.
L'obra escoltada fou November Steps. Incloïa l'autor per primera vegada dos instruments tradicionals japonesos en una obra simfònica: un shakuhachi (flauta) i un biwa (llaüt). L'obra s'inicia amb un moviment misteriós, irreal, una sensació d'onades eòliques, gràcies als harmònics amb instruments d'arc, les sordines als metalls i els efectes sobre el gong. Desprès de la introducció es presenrten a duo els solistes. Kifu Mitsuhashi va tocar el shakuhachi i Kumita Shuto el biwa, ambdós vestien a la manera oriental.

kumila Shuto
Kifu Mitsuhashi


















Biwa té quatre cordes i quatre trastes, popularitzada en el periode Meiji. Normalment es tocada per artistes femenines, la mà acompanya una espàtula d'ivori.
Shakuhachi, es subjecte verticalment, com una flauta dolça. Utilitzada pel monjos de la secta Fuke Zen, en la meditació zen.

Enguany es commemora el 400 aniversari de l'iniciï de les relacions catalano - nipones i, aprofitant l'avinentesa, són diversos els concerts que s'han programat al llarg de l'any amb música i músics d'aquell país.

dilluns, 27 de gener del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



cliqueu la foto i entrareu en un món diferent

Mataró


Fa dies que vaig conéixer pels diaris l'obra de la Pepeta Tolrà de Cabrils. Una dona sense cap estudi ni influència artística que va començar a dibuixar per a superar la tristesa que tenia per la mort de dos fills. Era medium i sanadora,però amb tota la senzillesa; creia que tot el que feia li donaven del més enllà i ella era només la mà.
Ara, als més de cinquanta anys de la seva mort, a Mataró s'ha fet una exposició dels seus dibuixos i brodats que, naturalment he corregut a visitar, enduent-me la gran sorpresa. Són unes obres tan plenes, tan, diguem-ne, surealistes, d'una imaginació encantadora. Us recomano que l'aneu a veure. És com un vas d'aigua fresca en mig del llot en que a vegades es converteix l'art.

diumenge, 26 de gener del 2014

CINEMA I ARQUITECTURA


John Malkovich al Passeig Colon, en una visita a Barcelona


Dons es tracte ni mes ni menys que de John Malkovich. Es l’actor al que hem referia. Gran entusiasta de la cultura mediterrània, ha viscut durant molts anys a la Provença i visita Catalunya assíduament sent, a més, un gran admirador de l'arquitectura modernista i un gran expert en la figura del arquitecte Josep Maria Jujol, sobre el qual pronuncià una conferència al MNAC de Barcelona, el 17 de juliol de 2002, acompanyat por Oriol Bohigas, Perejaume y Rafael Argullol, a la Sala Oval, plena de gom a gom.
Per a la celebració del centenari de l’arquitecte, en Malkovich va intervindre en una taula redona i inaugurà el Teatre Metropol de Tarragona, creació de Jujol, a on a demés va fer dues representacions de l’obra “The infernal comedy”, amb la seva companya que dirigeix i interpreta.

dissabte, 25 de gener del 2014

ARQUITECTURA I CINEMA



La casa Planells
del arquitecte J.M. Jujol

 Jo també vull posar, aquest cop, una endevinalla. La casa Planells, situada a la Diagonal 322, fou edificada en un solar molt petit. Te una excel·lent i original resolució a força de corbes, en la seva cantonada que la fa molt personal. D’aquesta casa n’està enamorat un dels grans actors del cinema actual (inclús sembla ser que la volia comprar).
Sabríeu dir el nom d’aquest actor, al que m’estic referint?

L'arpa i les seves vibracions, 322



La Mª Dolors és tan ràpida, que a vegades penso que arriba als llocs abans que l'alcalde Xavier Trias els inauguri. Bé per ella. Volia parlar-vos de l'escultura de l'Espriu i, ara sols faig uns apunts per completar el seu reportatge, des del punt de vista del que ha publicat L'independent, el diari local de Gràcia,  del 17 de gener:


L'Ajuntament homenatge Espriu amb una escultura als Jardinets
de Gràcia d'alt voltatge polític.
Segur que tomba. Aquest és el primer pensament que li vindrà al cap al vianant quan a partir de dilluns passí pels Jardinets i vegi un gran solc - així es diu l'escultura de Frederic Amat - amb forma d'obelisc que s'ensorra com si el polèmic monument primer republicà, després franquista i ara monàrquic passés a millor vida. L'Ajuntament ha optat per l'alt voltatge polític per tancar l'any Espriu amb una escultura que farà parlar, però que sobretot vol recordar el poeta que dóna nom als Jardinets, ja que hi va viure durant més de 40 anys.
El dany col·lateral de la instal·lació de "Solc" té un damnificat: l'escultura "L'Empordà. Oda nova a Barcelona", d'Ernest Maragall en homenatge al Poeta Joan Maragall: Les dues dones ajagudes en marbre blanc i estil noucentista, que no poques vegades també han fet companyia a les múltiples manifestacions, van ser polèmiques quan es van ubicar als Jardinets per la poca roba que portaven. Ara l'Ajuntament les ha retirades... temporalment: Les dones es quedaran als Jardinets en un nou emplaçament.
Fins aquí el diari l'Independent DIXIT, deixo per un altre apunt la història de l'espai que nosaltres els graciencs en diem "El quatre d'oros" que forma la plaça i l'obelisc.



divendres, 24 de gener del 2014

L'Enigma de la tresca

La mà de l'artista

Si sentim una música de Mozart veiem un quadre de Goya, una litografía de Miró, una escultura de Gargallo... notem immediatament l'empremta de qui l'ha compost o fet, els trets característics de l'obra. O sigui hi veiem la mà de l'artista. Això passa en qualsevol aspecte de l'art i és més evident quan més gran és la personalitat de l'artista. Us atreviu a  trobar un "bessó" de la casa Lleó Morera,en el qual el jazz hi fa bon paper ?

dijous, 23 de gener del 2014

Segons l'enigma de la setmana passada us havia de parlar de la Casa Lleó Morera al Passeig de Gràcia. 


Crec que no cal que us la presenti doncs l'heu vista mils de vegades. Suposo que sabeu que s'ha acabat la restauració i que ja pot visitar-se (reserves a http://www.casalleomorera.com/). 


A finals del segle XIX i amb el Pla Cerdà, el Passeig de Gràcia havia estat concebut com a nucli residencial de baixa densitat el que, de fet, volia dir que es reservava per a grans mansions amb jardins o parcs, com per exemple el Palau Robert, el dels Samà, Marcet, etc, però de seguida, l'esclat econòmic va fer que la burgesia emergent, volgués viure en un lloc tan representatiu  i l'espai s'aprofités més i les cases es travessin unes a les altres. Es va convertir en el Passeig de moda, representatiu del luxe i el progrés. 
Aquest edifici crec que podria considerar-se com a compendi del modernisme a Catalunya, doncs en ell podem trobar obres dels més importants i representatius autors en les diferents facetes d'aquest art. L'autor va ser Lluís Domènec i Montaner, arquitecte, humanista i polític (Lliga Regionalista, diputat a les corts espanyoles...). I en els treballs trobem: Eusebi Arnau- Escultor, Bru- mosaïcista, Mario Maragliano-mosaïcista en els terres, Antoni Rigalt- vitraller, Antoni Serra-Fiter- ceramista, Gaspar Homar- ebenista, marqueter i moblista, Josep Pey-escultor, Alfons Juyol-escultor especialitzat en l'aplicació arquitectònica, Joan Carreras- escultor i tallador dels mobles dissenyats per l'Homar i un llarguíssim seguici d'artesants o obrers especialitzats de primeríssima categoria. Tots ells van fer possible aquesta casa que va néixer del somni de la seva propietària Francesca Morera, que no la va veure acabada i del seu fill Lleó Morera de qui li ve el nom. 
No us perdeu pas la visita. Jo tinc hora per la setmana que ve. La recordo perfectament perquè una vegada la vaig veure per dins, amb un cosí meu, advocat que hi va haver d'anar i m'ho va proposar, quan una part de la casa era la Mutualidad de la abogacia de Madrid. Suposo que ara, restaurada, deu ser una meravella. Ja us ho diré, o millor, espero que hi aneu.

dimecres, 22 de gener del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

 L'escultura .....................
la casa Fuster i l'altra...........



 tirem per aquí, tirem per allà, l'escultura on serà?





Abans d'anar a complir amb les meves obligacions-devocions germanívoles he anat a veure l'escultura-homenatge de Frederic Amat, que ahir es va inaugurar als Jardinets de Gràcia, en memòria de l'Espriu. La idea està bé, el monòlit central del "cinc d'orus", vista des de casa de l'Espriu (va viure a la casa Fuster i després una mica més avall), com si fos a terra. O sigui el motlle invertit. És bona idea i la realització també està bé. Però, però... resulta que té un pa d'herba tot al voltant i a més a més, a l'altra banda la placa grossa en honor del Pompeu Fabra i per tant no es veu res del que es volia que es veiés. El nostre ínclit Ajuntament ja ha dit que hi faran un caminet que permeti acostar-se al punt bo, però jo em pregunto si no hagués estat més lògic fer-lo primer. Potser és que els agrada començar la casa per la finestra, o es creixen amb la crítica. Ves a saber. Com que hi ha gustos per tot!.

dimarts, 21 de gener del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

PLANY PER A UNA BLOGUERA EN DESTRET


 Espero que hagueu comprovat que el problema de publicació del reportatge fotogràfic, gràcies a l'omnipotens i mai prou ponderada Meri, està resolt. Últimament sembla que hagi trepitjat el que no voldria. Hem (han) dut una lluita sense treva per poder tenir un reproductor, una gravadora i un disc d'emmagatzematge comme il fault. Hem hagut de canviar tots i cada un dels elements per mil problemes. A la FNAC, podrien dedicar-se a vendre ous o castanyes perquè el que d'aparells electrónics no tenen ni ... idea. No m'explico com la gent que no té una Meri i un Jordi al seu abast aconsegueix tenir al dia aquestes andròmines que haurien d'enxufar-se i funcionar i no crear encara més embolics. També us he de dir que el constipat segueix. Sort que el video ja funciona i puc veure pelis perquè al cinema ni parlar-ne perquè tusso. Després de la lectura de Blonde de l'Alice Munro, basada en la vida de la Marilin, he vist sis pelis seves. I altres coses. I encara hi ha més, senyores i senyors, al meu germà que és diabètic li han hagut d'amputar el dit gros del peu dret  per culpa d'una greu infecció. 
I per fi una bona notícia: el Borja ens proposa nova classe en la que treballarem un projecte nostre. Jo ja el tinc perquè vull reescriure una novel·la, més o menys feta, amb ganes de tornar-la menys convencional del que em va quedar en primera escriptura. 
Espero no explicar més desastres i que el somni es faci realitat.

dilluns, 20 de gener del 2014

La Rovira

Aprofito un dia radiant, dijous, per pujar al non plus ultra del turó de La Rovira. Sort que hi vaig en el bus del barri, el 119 perquè m'he sentit Ariadna en el laberint. Carrers i carrerons costeruts és poc, inverossímils. Tot el barri que sustenta el turó, El Carmel, és un conglomerat de petits plans en escala on el que foren barraques s'ha anat millorant una mica i ara poden passar com a "casetes". Una arquitectura de superposició, apretada i aprofitada al màxim i algunes restes de construccions més importants que en la seva majoria han passat a pitjor vida. Un cop a dalt de tot, el món queda als meus peus en una vista a 360º. Això sí que és una vista panoràmica de la ciutat. El Montseny, la serralada prelitoral nord, la sud, Montjuïc, el Tibidabo, Sant Pere Màrtir, i milions i milions de cases que conformen la ciutat, en un conjunt tan espès que arriba a fer basarda. És com un Google map de tamany natural (recordeu Borges). Els camins que baixen a l'eixam de la ciutat són de vertígen. Des de dalt es pot constatar que l'horitzó no és una línia recta. 
Aquest punt alt, ha estat al través dels segles un lloc privilegiat de vigilància de la ciutat i per tant d'instal·lacions militars. Durant la guerra, les autoritats republicanes, hi varen establir unes bateries antiaèries. L'any 2006 es va començar la neteja i adecentament de l'espai i dels boscos que cobreixen el turó. Amb molt bon criteri, al meu entendre, es van deixar molts dels paviments i altres restes de les barraques que allí s'hi havien anat construint, com a memòria del que havia estat. També el barraquisme és part de la nostra història. 
Hi havia més gent de la que esperava : parelles, perroflautes diversos, adoradors del sol... i cap turista i tampoc cap mestre amb la seva classe; llàstima perquè la lliçó de geografia era viva i extraordinària.

diumenge, 19 de gener del 2014

LITERATURA, CINE Y MÚSICA

 Imagen del film de 1911

el film de 1999

Eugene Oneguin 

“Eugene Oneguin” también ha sido llevada al cine, y no me refiero a las diversas filmaciones operísticas. La primera incursión cinematográfica fue en 1911, dirigida por Piotr Chardynin (lógicamente muda) y de la que no puedo hablar porque no la he visto.
Más actual, es la versión que en 1999 realizó la directora británica Martha Fiennes, titulada “Onegin”, interpretada por su hermano Ralph Fiennes (que todos recordaréis en el personaje del protagonista de “El paciente inglés”) y por la actriz Liv Tyler, como Tatiana (Tyler comenzó con Bernardo Bertolucci en “Belleza robada” y recientemente la vimos en “El señor de los anillos”). Este film se ha considerado como un proyecto familiar, puesto que intervienen dos hermanos más: Magnus Fiennes que compuso la música y Sophie Fiennes que tuvo un papel secundario en el reparto. Se sintetizó la obra de Pushkin, pero se conservó el espíritu, recitándose en verso solo la poética carta de Oneguin a Tatiana que recita de forma magistral Ralph Fiennes.
La ópera que cita Mª Teresa, fue la primera que compuso Tchaikovski. Fue una petición de la cantante Yelizaveta Lavróvshaya en 1877 y tras serias dudas por parte del compositor de ponerse a trabajar en ello, finalmente la dio por terminada en 1878 (había transcurrido un año), mientras que Pushkin escribió su “Yevgeni Oneguin” a partir de mayo de 1823 y no lo terminó hasta 1830, más un pequeño pasaje que añadió en 1831.
Por último decir que existe además, según he leído, un cortometraje de dibujos animados, que desconozco.

divendres, 17 de gener del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 321



Teatre de Salzburg

EUGENE ONEGUIN

Fa pocs mesos vaig tenir ocasió de visitar el Teatre de Salzburg, ahir i còmodament asseguda en una butaca del Cine Girona, vaig recordar el viatge. Des d'aquest teatre i en diferit CINESA ens va projectar l'òpera Eugene Oneguin, gravada el 2007, amb un repertori de luxe. Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per Daniel Baremboim.
Escrita per Tchaikovsky , se la considera la seva obra mestra musical, en ella ajunta les influencies rebudes de la musiques europees: la francesa, la italiana i la alemanya, allunyant-se de la moda de l'època de crear sols musica nacional, com defensaven el Grup dels Cinc. No obstant els moments més vius de la partitura són ritmes russos. Llibret de Silowski, basat en el poema homònim de Puchkin. Aquesta connexió Tschaikovski/ Puchkin, dóna una obra musicalment agradable i sentimental. Estrenada a Moscou el 1879, ahir la varem oir i veure en un decorat modern, la posta en escena ens mostra una casa camperola, amb la vídua Larins com a mestressa absoluta, al final de l'època de la sega, amb els camps de gra ja conreats , que ens mostra un fons daurat i molta amplitud d'escenari a l'aire lliure, camperols, pastors, dones i criatures complementen l'escena, junt amb els quatre actors protagonistes, dues filles de Larins, Tatiana (Ana Salmull), sensible i enamoradissa i Olga alegre i despreocupada, novia de Lenski, Eugene (Peter Mallel), és amic i veí d'aquest i introdueix la part xulesca i seductora dels  començament i la part emocional i de passió del final. Les àries són precioses i molt ben interpretades, amb unes veus clares i boniques. El paper de la dida, Filipievna, una dona velleta, encorbada, silenciosa, però que recorda a tots la història passada, ens va entendrir.
Filipievna saluda a Oneguin
No coneixia l'òpera, mai l'havia vist representada, ni havia escoltat la seva música, pels que tampoc en sapigueu gran cosa us la recomano, és de gran lirisme amb moments dramàtics.

Preu reduit de l'entrada amb el carnet de qualsevol biblioteca 9 €.
La propera programació Madama Butterfly, el dimarts 4 de febrer, a les 20 hores, en directe des del Teatre Regio de Torino. 



L?ENIGMA DE LA TRESCA




 Què uneix aquesta senyora amb una de les pel·lícules de Disney i els cucs de seda?

No digueu que no us ho poso fàcil, avui

dijous, 16 de gener del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

 Salvador Espriu 1913 - 1985
Salvador Espriu  1913 -1985

MADOLA A SINERA


L'altre dia vaig anar al cementiri d'Arenys de Mar, o sigui de la Sinera espriuana. Hi tenia un insòlit tema pendent: anar a veure una exposició de la meva amiga Madola, ceramista, de peces inspirades en El llibre de Sinera.
L'any 1967 Madola feia la seva primera exposició personal i amb la seguretat del seu art o l'aplom que aquesta seguretat dóna, va anar a veure l'Espriu per demanar-li si li podia escriure unes paraules pel catàleg. I les va aconseguir, cosa que fa evident com devia veure-la i com de bé es van entendre de seguida. Era natural que ella admirés el poeta; insòlit que el poeta hi veiés la seva vàlua? Pot semblar-ho a qui no la coneix. No a mi que la conec molt bé i que l'admiro. D'allò han passat molts anys i la Madola ha anat fent la seva via dreturera i segura. Una obra tan densa, de tan fondes arrels, que trepana la consciència. Veure les seves peces en un conjunt i en aquest cas, en un lloc tan singular, és un exercici d'introspecció personal per a qui les contempla; un record del poeta, sí, però per allò de trascendent i universal que ens ateny a tots. Un matí fredíssim, de sol radiant en que tot quedava suspès, en que només comptava el diàleg. El de l'artista amb el poeta, el del poeta amb la consciència, el de les obres en nosaltres... Com sempre, no puc deixar de dir : gràcies Madola. 
Us deixo un dels meus reculls de fotos en que clicant la primera us aniran sortint les altres si ho poseu en format passi de diapositives. Els peus de fotos corresponen al fragment en que han estat inspirades.

dimecres, 15 de gener del 2014





Feia temps que volia anar a esoltar l'Andrea Motis. No sé si sabeu d'ella. És una noia que canta i toca Jazz, una veritable Young Jazz Women. Va començar a estudiar música als set anys a l'Escola Municipal de Música de Sant Andreu. Primer com a trompetista i després saxofonista i cantant en el millor estil. Als 13 anys va debutar amb el grup de jazz Sant Andreu Jazz Band dirigit per Joan Chamorro. Als 15 anys va gravar el seu primer disc . El seu èxit ha estat fulgurant i se la considera no ja una jove promesa, ara té 19 anys, sinò un ferm valor. Cal estar molt a l'aguait de les seves actuacions per aconseguir veure-la doncs les entrades s'esgoten immediatament. Canta amb una finor i un estil jazzístic formidable. No és d'estranyar que la seva agenda sigui impressionant. La vaig veure, i sentir, és clar, al Jamboree on actuava amb el Joan Chamorro Group, músics molt bons tots ( Ignasi Terraza-piano, Josep Traver- guitarra, Esteve Pi- bateria i Joan Chamorro-contrabaix). Com en les bones nits de jazz, un ambient inigualable.

MUSICALES



Más comentarios sobre el Concierto OBC i Broadway

No pretendía pasar por delante de ti ni hacer una incursión en tu terreno que tan bien dominas. Solo que pensé que no habrías asistido, al no tratarse de música clásica, que es tu gran afición (también es la mía). Hubiese estado bien encontrarnos. Fui ilusionado por este concierto, con Susi y otro matrimonio amigo, con el compartimos afición. (Nos enteramos el viernes por la tarde y corrí a sacar entradas por Internet. Solo hallé 4 juntas en el palco nº2 del tercer piso, justo encima de la orquesta, lo demás eran asientos sueltos). Ya ha quedado claro con tus comentarios y los míos, cuál fue la calidad del evento. Pero te diré que nunca había visto un director que solo movía la batuta arriba y abajo (lo veíamos desde nuestro asiento y lo comentamos) siempre igual. Como ya he dicho, lo peor fue la introducción al concierto, con la Obertura de “Kiss Me Kate”, alló va ser un desgavell total. Irreconocible. No dudo que Louise Lydell sea una buena profesional, pero tiene una voz muy desagradable. Todo lo contrario de Deborah Myers que sin ser una gran voz es muy agradable. Soy incapaz de descubrir si se han equivocado en una nota, en ese sentido mi falta de conocimientos musicales es prácticamente total, pero sí sé si cantan bien o mal y eran todos ellos justitos, suerte del micro. Susi, como los demás, salieron animosos, al igual que todo el público, demostración que el personal está deseando ver musicales. Y por ello decidió pedirles autógrafos a la salida, por lo que estuvimos junto a los dos coches negros que les estaban esperando. Fueron muy amables y simpáticos, incluso se hicieron fotos con ellos. Yo no. Me animaban a que me uniera, pero ¿para qué? No los conozco, no sé quién son y además eran medianías. Otra cosa hubiese sido si se hubiese tratado la Friedman, por ejemplo, que este año estuvo en el Festival de la Temporada Alta de Girona.

dimarts, 14 de gener del 2014

L'arpa i les seves vibraciona, 320


                              L'OBC i BROADWAY                                                                                                         

El Rafel em va guanyar amb unes hores d'avantatge al publicar el comentari del concert de l'OBC i Broadway del diumenge al matí  i, ho celebro molt, ja que ell és un gran coneixedor de musicals i jo no, així que hi heu guanyat amb la seva ressenya.
Comentar que el problema de la mala audició ens va sorprendre, normalment l'acústica de cada diumenge és molt bona, qualitat acceptada quasi per tothom, si el programa és orquestral, i que els cantants convidats en les partitures que en requereixen mai usen micròfons i la veu surt nítida.  Tal com deia el programa presentava fragments dels musicals de més gran difusió dels darrers setanta - cinc anys i, per ressaltar la força i l'energia dels temes seleccionats, es requeria d'una formació orquestral molt completa, per això l'orquestra estava reforçada amb un gran nombre de músics convidats, crec que noranta en total. Podria ésser un altre inconvenient ja que el "soroll" que generaven retornava... molts músics, molts instruments, augment de sons amb aparells acústic per augmentat el volum... i tot dins uns sala no preparada per musicals.                                  La gran demanda d'entrades va fer que tots els laterals estiguessin plens, mai havia visrts tanta gent dins la sala, tantes criatures i gent dreta, però això no és cap excusa.
El director britànic Robert Purvis, va conduir l'orquestra amb professionalitat i entusiasme, tot hi no ser el seu estil treballar amb simfòniques.
Rafel d'acord amb el que dius de la Louisa Lydell, va cantar una Evita tècnicament correcte, però li faltava vida, potser la hem oïda tantes vegades que aquesta ens va semblar que li faltava expressió. Té una biografia d'actuació a molts musicals i també fa coreografies, caldria veure-la en la seva salsa a Londres o altres teatres musicals, l'Auditori no ho és.  Tots cinc junts però en els altres temes van convèncer i a més la petita actuació que feien agradava
La gran majoria de gent va sortir molt contenta i feliç de les actuacions, van passar una bona estona i potser no van esbrinar massa . Sovint penso que som uns privilegiats de tot el que em tingut la sort de veure i escoltar viatjants per aquests mons de Déu. Llàstima que no ens veiéssim ja que hauríem fer la xerrada "in situ" fa temps que no coincidim.




Les coses sembla que es situen a lloc. El nen ja és a casa i la mudança feta. Ja puc tornar a sortir i entrar, però aquests últims dies no he estat gaire fina i he aprofitat l'avinentesa per a fer vida de semi-convalescent. Tenia la Maria a casa i l'he explotat vilment fent-li batallar acarnissadament amb un sistema nou de video, gravador i disc d'emmagatzematge. Després de dos retorns i canvis i unes converses de nivell 2A de la NASA amb el venedor, encara queda un tercer retorn per que tot quedi en estat de marxa. Em pregunto com s'ho fan els qui no tenen a prop ningú de la generació electrònica. Estan condemnats a viure en una altra dimensió? Tants avenços i no es poden aconseguir aparells que s'endollin i funcionin?



 És veu que és molt més fàcil aprendre a viure que viure al dia.

diumenge, 12 de gener del 2014

Música



CONCERT A L’AUDITORI


Permitidme que sea yo esta vez el que haga hoy la reseña del concierto de este domingo 12 de enero de 2014 en l’Auditori:    

“L’OBC I BROADWAY”

La ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC) dirigida por Robert Purvis, ha interpretado obras de:  
1. Cole Porter 3 piezas, más la Overtura de Kiss me Kate y
                    1 pieza de High Society.
2. Richard Rodgers 1 pieza de The boys from Syracuse.
3. Leonard Bernstein 4 piezas de West side story.
4. Andrew Lloyd Weber 2 de The Phantom of the Opera y
                                     1 de Evita.
5. Irving Berlin 2 de Annie get your gun.
6. Claude-Michel Schonberg 3 de Les Miserables, que cerraba el concierto. 
Pero con dos propinas: Hello Dolly!
Y repetición de la última pieza de Les Miserables (One day more).
Y junto a la orquesta la actuación de cantantes que han venido del West-End de Londres: Deborah Myers, Louisa Lydell, Ian Virgo, John Addison, Adrian der Gregorian.

Por cierto ¿porqué resaltan que son del West-End de Londres, si el concierto se titula de Broadway?

Unas voces que solo me permito calificar con un justito “correcto”, porque el sonido era más que mediocre y no me dejó escucharlas bien. Lamentar eso sí, la interpretación de Evita por Louisa Lydell. No obstante el público ha aplaudido entregado totalmente, forzando las propinas de rigor.
Solo un destacar un “GRAN” matiz de carácter técnico: el sonido no ha estado a la altura de lo que era de esperar, sobre todo en la Obertura de Kiss me Kate, la pieza con la que se iniciaba el concierto. Luego se ha ido corrigiendo, sin llegar a ser todo lo fino que hubiésemos deseado, pero que se le va a hacer. Imagino que en este auditorio se actúa normalmente sin micrófonos, dado el carácter sinfónico de las obras que normalmente se interpretan y el tema de los micros, mediante la mesa de mezclas no lo tienen dominado del todo. También hay que decir que esta vez hemos tenido que ocupar asientos en un lateral, debido al lleno completo, buena visibilidad, pero los bafles están orientados hacia el centro de la sala y eso quizá sea lo que daña la correcta audición en los laterales.
Los musicales tienen la sana virtud de dejar un buen sabor y un alegre estado de ánimo (por eso proliferaron en los años de la depresión americana, tras el crac del 29). Y metidos en este estado de ánimo que ansiábamos fuera alegre, hemos esperado la salida de los cantantes, para pedirles nos firmaran autógrafos en el programa de mano, una costumbre adquirida en Londres desde hace años. En resumen una mañana del domingo que resultó agradable pero no satisfactoria y mejor olvidarnos del “detalle” del sonido (l’Auditori tiene un grave problema a resolver).

dissabte, 11 de gener del 2014

escritura



Parafraseando a Walter Benjamin

Cuando pienso sobre literatura, en el momento actual que vivimos, de forma automática viene a mi memoria lo que decía Walter Benjamin sobre el “rápido lenguaje” como el de “la octavilla, el cartel, los artículos en revistas” y yo añado, periódicos también, como los únicos que pueden hacer surtir efecto ante la opinión pública para que pueda estar “a la altura del momento”. Decía también Benjamin: “las opiniones son lo que el aceite es para las máquinas”. Pues engrasemos la maquinaria del entendimiento, para ver claro cuanto nos están haciendo en contra, desde el gobierno, promulgando leyes restrictivas y coactivas y si no actuamos, para remediarlo, mejor será que nos dediquemos a crear una oficina de objetos perdidos.

 Evito acostarme temprano. En el silencio de la noche, escucho mis relatos. El sueño me los arrebata, imponiendo los suyos que desaparecen a la mañana siguiente, sin dejar rastro. Por eso evito acostarme temprano.

Hablar del mundo de la noche y el mundo del día, es como hablar de recogimiento y desolación. La luz daña los ojos de la mente, lo desbarata todo y te deja solo en medio de la vorágine. Has perdido el amparo nocturno de tu ser más íntimo. Por eso evito acostarme temprano.

La noche es lo más claro que puedes ver. Su oscuridad te permite escribir diáfanamente y tu soledad, en mitad de la negrura, crece hasta sentirte acompañado por tus pensamientos que van fluyendo y arropándote cual manto celestial. Por eso evito acostarme temprano.

 Y sigo como cuando era niño: tras las cortinas. Escuchando y observando sigiloso, esperando no ser visto. Así, fui haciendo mío, el mundo que había al otro lado. Y sigo.