Més o menys des del balancí

Com allò del “vivo sin vivir en mi”

Tot ha canviat. En pocs dies, els colors, els sons i les olors ja són de tardor. Un ocellet “el valent” no es resigna a que no hi siguem. Avui, mentre dinàvem a la taula de vidre del jardí petit, ha vingut a beure a la pica i anava girant el cap per recordar-nos la seva presència i la seva gana. Era una coqueteria per mostrar-nos el seu nou plomatge d’hivern.
Ha arribat el dia de la collita de les avellanes que no són gaires però fan il·lusió. La gent gran diuen que hem de menjar fruita seca, que ens és molt bo. Ja m’està bé. I a més a més serveix per fer abdominals que també ens és bo.
Una mica abans de la posta, les ombres dels arbres convertien la gespa en una catifa verda i ratllada de gris i el paisatge que semblava engolir les restes d’aquells colors d’estiu desprenia una malenconia dolça. Acabaven de marxar tots i no em resignava a entrar a dins. Era com si retingués la pau del moment. Des de l’hort, el panorama és tan ample que podria tibar-lo cap a mi i quedar-m’hi embolicada. Com un regal sense destinatari.
La meva vida és com una dutxa escocesa, feta de contrasts.