L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 50

BEGUINES, 2ª part

Seguint amb l’estudi de les beguines, una carta de 1065 parla de l’existència d’una institució semblant al beguinatge de Vilvoorde a Bèlgica. Desde la regió de Lieja el moviment es va expandir ràpidament per Holanda, Alemanya, França, Itàlia, Espanya, Polònia i Àustria.

Ens ha quedat constància d’algunes dones místiques i escriptores. Les més estudiades, Hildegard von Bingen, de qui vaig parlar-vos ahir, Hadewych d’Ambers (1240), autora de diverses obres en poesia i prosa. En Amar el Amor escriu:

Al noble amor / me he dado por completo / pierda o gane / todo es suyo en cualquier caso. / ¿Qué me ha sucedido / que ya no estoy en mí? / Sorbió la sustancia de mi mente. / Mas su naturaleza me asegura / que las penas del amor son un tesoro.

A Alemanya apareix com a poesia de l’amor Matilde de Magdeburgo (1207 – 1282), amb el seu escrit La luz que fluye de la divinidad. Mal vista per la jerarquia eclesiàstica va tenir que buscar aixopluc en el convent de Helfta.

Com a escriptores, les beguines trobaren dos obstacles: ser laiques i dones, però al·legaren la inspiració divina. Amb aquests aspecte rivalitzaren amb el poder eclesiàstic i patriarcal.

Entre les beguines més il·lustres també cal recordar a Maria de Oignies, a Jutjar de Tongere, a Juliana de Lieja i a Beatriz de Nazaret, autora de Los siete grados del Amor. Es considera que les beguines, junt amb els trobadors i Minnesänger, fundaren la llengua literaria flamenca, francesa i alemanya.

La trajectòria mes trista és la de Margarita Porete, traductora de les obres del místic alemany Johannes Evkhart. És autora de Mirouer, El Espejo de las Almas Simples. Acusada de heretgia el seu llibre fou cremat a la foguera el 1306, i rebutjat de nou a París el 1309. Ella fou condemnada per la Inquisició a morir cremada el 1 de juny de 1310 a París, a la plaça de Grève. Però la seva obra va sobreviure ja que pel judici va ser traduïda al llatí, i a partir del segle XIV apareixen traduccions a l’italià, l’anglès i l’alemany. Fent un resum molt simple Porete defensa que l’ànima deu deixar-ho tot inclús la raó, “El alma aniquilada” és aquella que ho ha abandonat tot excepte a Déu. El judici de Porete fou totalment inusual, ja que en la Història Medieval consta que moltes altres dones expressaren la mateixa mística.