dimecres, 31 de juliol del 2013

DES DEL BALANCÍ

 Contrasts en l'hora daurada


Ahir al diari sortia una nova aplicació pel mòbil en que es pot consultar quin és el moment màgic de qualsevol lloc on estiguis. L'Eugeni, nebot meu a qui alguns o algunes ja coneixeu, era aquí amb els seus i se l'havia baixat. Sabeu quina era l'hora màgica de Saifores? ... doncs aquella que jo havia descobert ja fa molt, molt de temps, aquella que per mi és l'hora daurada. És el que té ser una precursora, gairebé res no et ve de nou. 
Però resulta que sí que et venen de nou coses ja sabudes: riure sola i gaudir d'una lectura que diu, precisament el que ja saps i que per això et sembla teva, veure d'a prop els adolescents que m'envolten, tan iguals i tan diferents als que en altres moments han estat amb mi, contemplar les facècies dels ocells, petits i domèstics pardalets que em volen fer creure que els soc indispensable per a la seva subsistència, descobrir cada dia com, imperceptible però evidentment, els nens creixen en saviesa i ... maldat?, bondat?, segons. 
La meva vida està feta de petites coses, sí, però arriba a ser una suma fabulosa, tant, que molts dies, ja ho veieu, no trobo el moment d'entrar al bloc. Bé, ja vindrà l'hivern i llavors pensaré que no tinc temps per a res i que ja vindrà l'estiu d'hores tan llargues. Vivim d'il·lusions, no de mentides,

diumenge, 28 de juliol del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 288

                                                        Accions Preferents
El 6 de juliol, d’ ara fa un any, entrava al bloc per explicar-vos que Caixa Catalunya, havia decidit retenir-me  uns diners que el hi tenia confiats des del 2009, sota el nom segons ells  d’ Accions Preferents. La pòlissa té escrit: producte sense risc i de curta durada.
A tots els amics que heu estat al meu costat, coneguts i saludats, comunicar-vos que abans d’ahir vaig tancar aquesta etapa financera de la meva modesta economia. La meva historia s’ha acabat com la de la majoria de veïns del meu carrer o del barri de Gràcia. Reducció del capital fins ara retingut amb una pèrdua calculo del  67%, o sigui recuperació del  33% més o menys, fins aquí   impotència, però la conversa que  va seguir amb el director de la sucursal, va ser grotesca , el capital restant no es podia tocar mai, mai…( si ,el podien heretar els meus hereus)  i no donarien cap interès , almenys per ara, és a dir quedava mort allí.  Què puc fer, vaig preguntar, emportar-se’ls  ara mateix , però amb una nova penalització, la segona , sobre el que  quedava.  ( Queda  l’espera d’un peritatge al que em vaig adherir fa mesos,  sóc dins d’un grup de 30.000 afectats , que l’empresa Joung & ...pagada per Catalunya Caixa  ha d’estudiar) . Vaig acceptar l’estafa del segle i amb els diners a la mà, vaig dir adéu per sempre a Catalunya  Caixa.  I en un tatxin, tatxant cap a la Banca Ètica.
 La tria estava feta des de feia temps, per convicció i, per unes classes d’economia que cada anys faig  amb l’Arcadi Oliveres, un dels fundadors de Justícia i Pau, que recomana aquest camí.
Allí em deixaren triar quin destí volia donar als meus diners i quins recursos amb micro crèdits volia apadrinar. Mentre esperava obrir el compte a la sala d’espera, gent molt jove, molt jove... amb tatuatges i pírcings sobre la seva pell, esperava també el seu torno i comentava  la seva opció, volien distanciar-se dels tripijocs d’altres caixes o bans ,i deixar els seus dinerons en aquest cas el triat també per mi,  el  Triodos Bank, a Barcelona, amb oficina a la Avda. Diagonal.  Els nostres joves estan donant respostes en molts camps del dia a dia.
Gràcies a tots pel vostre interès i suport. Tot és aigua passada. Estic tranquil·la. El dilluns la meva germana retorna a Burgos desprès de les vacances a casa i, jo ja preparo un viatge que em fa molta il·lusió, marxo a Àustria per visitar Innsbruck, Salzburg i Viena, amb un programa ja concertat per escoltar un concert a cada ciutat, a més de visitar-les totes. Marxo del  5 al 13, així que us deixo per fer la maleta.



divendres, 26 de juliol del 2013

DES DEL BALANCÍ- 26-7



Tantes coses dolentes passen al món que, si el llegir el diari fos el detonant dels escrits del blog, cada dia es convertiria en una crònica de successos a quin pitjor. Però n'hi ha alguns indefugibles, ja sigui per la seva transcendència o perquè ens toquen més d'a prop. Ahir i avui és la tragèdia del tren gallec. Millor dit, la tragèdia del nostre tren, perquè no podem pas deixar de ser-ne solidaris. La part "bona", com sempre és la gent que deixant el que estiguessin fent a casa seva, van sortir, sense saber què podrien fer, a fer el que calgués. Sense cap programa o intenció. Ajudar vol dir això, precisament. No cal coneixements previs, ni cap altra cosa sinó és disposició. Per tapar un cadàver amb un llençol què es necessita? Per parlar amb un moribund, quins coneixements s'han de tenir? Per buscar un vas d'aigua, o un drap i eixugar la sang o la suor, quin gest professional? Més enllà de les preguntes del per què, com és què, hi ha l'impuls fraternal. Els ferits, els morts, són nostres. Per sort, els que ajuden també.
Avui és divendres i no em veig amb cor de plantejar cap enigma. Del d'avui ja en sé la resposta : és la simple humanitat.

dimecres, 24 de juliol del 2013

DES DEL BALANCÍ- 24-7

       
 La flor del lligabosc és una preciositat. El seu blanc és espès i delicat gairebé com les ales de les papallones.
A primera hora del matí és la innocència i a mida que passen les hores, gotes de plenitud.


Avui el Rafel ens envia:  https://docs.google.com reflexions sobre l'aprendre, que no és sinó un desaprendre. En realitat tan sols sabem allò que hem après per nosaltres mateixos, buits de tot, i que xuclant, xuclant anem omplint. Com amb el lligabosc, també anomenat xuclamel, en el qual, al treure el petit caputxó al peu de la flor, hi trobes una una gota dolça i lleugera que la prefigura. Petites gotes de coneixement que, de mica en mica, ens endolceixen el saber.

La frase que més m'ha agradat i amb la que em sento identificada és de Sor Juana Inés de la Cruz : No estudio para saber más sinó para ignorar menos.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Des del balancí 23-7



Ahir a la nit la pluja ens va sorprendre. Després de sopar res no ho feia preveure i ens va despertar amb virulència del no hi ha remei perquè no valia la pena baixar a tapar coses ja mullades. Ahir ens varem passar el dia estenent coixins, rentant fundes, eixugant coses i més coses. I com que ens va sobrar temps ens va agafar als quatre grans que sóm per arreglar i endreçar trossos del jardí pendents del rampell. Aquesta nit ha tornat a ploure una mica i quan ens hem llevat i un cop trets els plàstics (no ens enredarà de nou) tot lluïa net i polit, flors i fulles, terra i gespa. Aquesta sensació paga la pena de la feina feta. Ara, l’ocell més descarat està al meu davant reclamant-me la racció diària; no està amb les ales “en jarras” perquè no pot però aquesta és la seva actitud. Avui volen per aquí dues papallones blaves de la mena que a Sant Julià sempre hi ha hagut però aquí mai. També he vist volar unes orenetes petites entrenant-se. Petites coses que m’omplen d’alegria i que fan el meu viure diari. No em cal res més.

La Meri m’ha posat a l’ordinador gairebé cinquanta pelis, o sigui que ja no puc tenir moments de mono. I amb la feina feta i tot resplendent em posaré a llegir Atlas de una añoranza imposible d’Anuradha Roy, que no ha arribat, almenys de moment, a arrossegar-me al paradís dels somnis lletrats. 

dilluns, 22 de juliol del 2013


Hem tornat a quedar soles la Meri i jo. No sé quant durarà però ho aprofitarem. Ara, ja hem passat la tarda cada una a la seva bola en pau i silenci. Quina meravella. Sí, sí, la companyia és fantàstica i enriquidora i etc, etc, però aquesta pau és un bé tan preciat que no ens sabem  avenir a poder-la gaudir. Demà, penso llegir tot el dia (o gairebé), mirar les orenetes i els pardals, sentir el soroll de l'aigua i l'autopista llunyana, banyar-me SOLA a la piscina, i poca cosa més. Val a dir que la gespa és tallada perfecta, tot endreçat, rentat i fregat i el menjar per dos no és res.

divendres, 19 de juliol del 2013

Resposta a l'enigme

Crec que la resposta a l'enigme, és l'establiment "El Índio" del carrer del Carme,24. 
Una botiga deliciosa on l'estona et passa volant. Jo hi he comprat la tela per les senyeres dels balcons de casa, i altres robes que no trobes enlloc més. Com bé dius, Barcelona hauria d'estar de dol per aquesta i altres desaparicions de botigues emblemàtiques. La seva façana i els aparadors són únics. Gràcies perquè tot i les vacances no ens prives dels teus enigmes.

L'arpa i les seves vibracions, 287


                                                        L’OLLA DE NÚRIA
Ja per acabar les entrades al blog, parlant de la Vall de Núria aquest any 2013, una mica de geografia. Sempre m’han agradat els mapes , buscar itineraris i preparar-me els viatges amb guies adients. La llibreria Altaïr de la Gran Via, és la meva proveïdora.
S’anomena l’Olla de Núria l’espai entre set pics: Fontalva, Embut, Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegre. El nostre poeta Maragall la anomena “la plana més bella”, i realment ho és.
Les nostres caminades fan riure al costat dels grups d’excursionistes i escaladors que des de l’Hotel o el Càmping programen cada nit pel dia següent el seu programa, però aixó no ens treu el gaudi de mirar amunt i veure l’alçada i bellesa de les muntanyes. Al pla les vaques i els cavalls ens han fet companyia, no cal oblidar que La Vall de Núria és a 1964 metres d’alçada, lloc on pasturen en llibertat tan uns com altres. Enguany feia poc que havien parit i portaven les vaques al costat els vedells que  aprenien a trepar, i les egües  els ponis que els seguien amb les potes encara maldestres.
 Nosaltres cada martí, desprès d’un bon esmorzar hem agafat la telecabina i amunt cap l’alberg del pic de l’àliga. Allí iniciàvem la caminada matutina cap a una de les rutes assenyalades, poca estona això si, que desprès calia tornar i una no està per grans travesses. Al fons el Pic d’Eina de 2786m. Nou Fonts de 2861m. Coll d’Eina de 2682 m. I el Puigmal més amagat de 2910.



Demà diumenge, 21 de juliol, tindrà lloc la VI cursa de l’Olla, enguany ho donaran en directe per TV3, corredors d’arreu hi aniran per competir, és una cursa molt dura, que recorre els alts cims de la Vall, com són el Puigmal, Pic de Segre, Finestrelles, Eina, Nou Fonts, Nou Creus, Fontnegre i Pic de l’Àliga, són uns 21,50 km. amb un desnivell acumulat de 3880, i un desnivell positiu de 1940. En uns punts frega la frontera amb França.
El guanyador de cada any és sempre el mateix, Kilian Jornet, els demès lluiten pels altres llocs darrera seu. L’any passat la  va fer en 2h.17’19’’. El màxim permès crec que són 5 hores. També es corre “La olleta” pels més petits de 4 a 15 anys, amb un recorregut adaptat per a ells. A la plana els espera els aplaudiments i els premis, la música i la família, tot un espectacle. L’any passat hi érem i veiérem el degoteig dels que anaven arribant més o menys extenuats, suats i cansats, però amb un somriure. La muntanya atrapa.
Kilian Jornet
La vall no seria el mateix, sense el Santuari. Cada migdia a l'una, les campanes canten els Goigs de la Mare de Déu i, dins els pelegrins la segueixen:

Verge de la Vall de Núria
voltada de soledats
que, inmòbil en la foscúria
i en vostres vestits daurats, 
oïu l'eterna cantúria
del vent i les tempestats









DES DEL BALANCÍ- 19-7


   Com m'ho faré d'ara endavant per comprar uns metres de bandera catalana? i roba per fer unes estovalles a la mida de la taula de Nadal, cada cop més llarga? i trobar tarlatana o un tipus barat de tul per a fer mosquiteres pel meu balancí? i draps de cuina barats i bons? I les robes per les disfresses?... I tot això i molt, molt més, fent petar la xerradeta amb els dependents (enrollant-me com una persiana segons els meus fills que algun cop han presenciat l'operació).
   Jo estic de dol. Barcelona està de dol encara que no ho sàpiga. D'allí van sortir les primeres robes del meu aixovar, comprat a poc a poc mentre en Juli feia la mili a l'Àfrica i jo anava a l'Escola Massana, passant-hi pel davant gairebé cada dia durant set anys.
   Jo hauré de trobar succedanis, és clar, però la ciutat es queda sense un dels seus referents. Són aquestes coses que em deixen planxada. Com és possible, no que un negoci faci fallida sinó que un establiment tan i tan representatiu pugui caure sense que el mateix Ajuntament en prengui mesures? I no ve sol perquè aquest estiu en tancaran no sé quants.

L'enigma del dia és... de quin establiment es tracta?

dijous, 18 de juliol del 2013

Des del balancí- 18-7


En mig de tanta natura no caldria, però a vegades, m'agrada seleccionar-ne una petita parcela per tenir-la més a prop. Avui són unes flors del magraner.


Ja he acabat de llegir el llibre que vaig començar ahir: Instrucciones para una ola de calor (quin títol tan oportú), de Maggie O'Farrell. M'ha agradat molt. Està escrit amb molta sensibilitat i gràcia, presenta uns personatges molt bons, i de tal manera, que m'han acompanyat tot el dia. Res no diu sinó que mostra. Un exemple: A veces hablar con su madre es como deambular desorientado por un bosque de significados en el que nadie tiene nombre y los personajes aparecen y desaparecen porque sí. Hace falta un punto de apoyo, cierto sentido de la orientación, establecer la identidad de uno de los personajes y entonces, con algo de suerte, todo va cuadrando.
Tot és així, VEUS els personatges. El gran problema, molt ben resolt. Bé aquest exemple, tret del context no serveix per a res però, fieu-vos de mi i si podeu, llegiu-lo. Passareu una bona estona.

 Em sap greu fer-vos dentetes però he d'aprofitar aquests pocs dies de tranquil·litat. No us penseu, però, que no faig altra cosa que llegir; a la ferreteria em veuen cada dia i l'ordre i el menjar fan la seva via, o més ben dit, la que a mi m'agrada. La Meri, pinta (la cuina de fora), treballa a l'ordinador en els seus dracs i fa mil coses d'aquelles que genèticament ens són familiars. Al taller sona la serra, la polidora o el martell.
Els pardals, les garses i una parella de caderneres ens distreuen amb les seves trifulgues. Res, la vida que passa, com una brisa entre la calor.

dimecres, 17 de juliol del 2013

PANEM ET CIRCENSES

Aquesta tarda ens hem tornat a trobar amb els companys del Taller de Lectura, tot i que ja fa dos mesos que varem acabar el curs. Som cinc persones de les quals, com us podeu imaginar, jo sóc la més gran. Hi ha una dona i un home que tenen 51 anys, una altra dona (la meva amiga que em va introduir en aquest curs) que en té 58 i un noi de 33. Tot i la diversitat hem fet un bon grup que ja ens hem inscrit per l'any vinent.
Hem estat tres hores esplèndides xerrant i explicant vivències a la terrassa de la Biblioteca Juan Marsé del Carmel que té una vista magnífica sobre Barcelona. 

L'Albert, de 51 anys, va proposar que avui portessim un llibre de la nostra biblioteca que ja haguessim llegit per tal de regalar-lo a un altre, preferentment dedicat i embolicat que fa més il·lusió. Així ho hem fet. Hem fet 5 paperets numerats i el que li sortia l'1 triava primer. A mi m'ha tocat JO CONFESSO de'n Jaume Cabré, amb la dedicatòria de l'Albert: "Al llarg d'aquests mesos hem après molt sobre la diversitat de punts de vista que es poden donar sobre un mateix fet, la qual cosa constitueix la base del coneixement, el creixement personal i la convivència. Res més agradable que combinar el plaer de la lectura amb el plaer de la conversa. 
Per mi ha estat un plaer!! Bon estiu 2013. Albert"


Què bo que és gaudir de moments com aquest, oi? 

DES DEL BALANCÍ-17-7


dibuix de portada de La veritat sobre el cas Harry Quebert


Les meves últimes lectures:
.- Los muertos- Jorge Carión, altrament dit "el profe",
Un batibull elaborat amb tot detall, lectura en temps i acció, canviant com un trajecte en autos de xoc i explicada-diria justificada- per l'autor, exhaustivament. Gràcies a això he entès alguna cosa perquè ja em veia abocada a llegir-la tres o quatre cops per treure'n l'entrellat. La veritat, llegir ha de ser estimulant i entusiasmant, no un deure per trencar-me les banyes. Almenys a l'estiu. O sigui que...
.- La marinada sempre arriba- Lluís Foix
Records de la seva terra, amor per la seva gent, la seva parla. Un llibre entranyable del periodista cosmopolita I bona persona, que mai ha perdut les arrels i les exposa amb generositat per que les compartim. Ens mostra un món que mai ha perdut perquè el du a dins seu, cosa que el converteix en intemporal.
.- Atomka- Frank Thiliez
Una novel·la negra, terrible i actual sobre els desastres nuclears i la ceguesa i la barra dels governs que els defensen i propulsen a desgrat dels danys que fan, Molt ben escrita, dura i molt interessant tot i que ens fa témer que qualsevol dia tot peti i passi-ho bé. L'autor és un enginyer de noves tecnologíes i tècnicament és impecable.
.-La veritat sobre el cas Harry Quebert- Joël Dicker
M'ha tingut neutralitzada uns quants dies. No el podia deixar. Apassionant fins la última lletra. A més a més , amb unes reflexions sobre els escriptors i la literatura del mestre al deixeble (metaliteratura )  que marquen les diferents poarts del llibre i t'obliguen a aturar-te i reflexionar per paír bé el què es diu. És per si sol, un curs d'escriptura. I a sobre, intrigant i àgil al màxim.L'autor, un suïs-francès de trenta anys és la revelació de l'any. Res a veure, però amb un creador de Best sellers.
.- I de forma continuada però reposada i intermitent, Osa Major, el llibre de l'obra poètica completa d'Olga Xirinacs que em fa el contrapunt del que llegeixo i del que passa al meu voltant.

Aquesta tarda he començat Instrucciones para una ola de calor de Maggie O' Farrell  que ja us la comentaré quan l'acabi.
Tinc una bona pila encara, de llibres per llegir. Llegim, llegim que el món s'acaba.

dimarts, 16 de juliol del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 286


                                        Història i tradicions de la Vall de Núria
  Bona part de la Història de la Vall s’ha conegut per llegendes i relats que pretenien donar resposta popular a certs esdeveniment històrics, a l’origen d’alguns topònims o a la fisonomia singular del relleu.
La recopilació i la recuperació d’aquest coneixement popular s’ha fet gràcies a l’interès i l’atenció d’escriptors com ara:
Joan Amades, Jacint Verdaguer, Gonçal Cutrina, Miquel Sitjar, Joan Maragall, Josep Mª de Segarra i J.V. Foix.

Les portades d’algun conte i també de poesies estan aquí fotocopiades per deixar-ne constància. Avui no tinc càmera per fotografiar-les.
En la botiga sols trobo contes d’ara, de la Pilarin Bayés, o d'altres escrits i dibuixats per gent jove, amb colors ben lluminosos. Em quedo amb el propòsit de l’arribar a Barcelona, rellegir els textos que tinc a casa i, d’altres buscar-los a la Biblioteca Fuster, que és la del meu barri. Penso amb enveja sana,que la Mª Dolors  deu tenir un reguitzell de contes d'aquests grans autors. Jo em sento pobre ara mateix , no tinc res a mà dels nostres prohoms, així que acompanyo el text del blog, amb la literatura senzilla  que s'ha publicat els últims anys i ,que es pot comprar  a la botiga del Santuari. 

Dedicat als lletraferits si us animeu a fer el mateix ara per les vacances, llegir algún dels nostres prohoms catalans literaris, que deixaren la seva petja escrita sobre la Vall de Núria.

DES DEL BALANCÍ- 16-07



No em canso d'observar, gairebé cada dia, l'hora daurada. Crec que ja us n'he parlat en alguna entrada d'algun estiu. És un moment, pocs minuts, abans de pondre's el sol en que tot brilla amb una intensitat inhabitual. La paret de pedra seca de ca'ls O. es torna una extensió d'or darrere les ombres de plantes que s'hi reflecteixen, els colors dels humils baladres roses i granats són com pedres precioses i les fulles del lledoner el meu sostre d'estiu, es transmuten de verdes a grogues. Però no són colors, encara que no tinc altra manera d'explicar-ho; és llum líquida que tot ho amara i mareja de tanta, tanta bellesa. Una bellesa que també es diu pau.

dilluns, 15 de juliol del 2013

DES DEL BALANCÍ- 15-7


Oi que recordes que duia una brusa blanca amb piquets blaus? Doncs ara ja soc una vaca de taques marrons. Una vaca estirada al balancí que xarrupa un cafè, gentilment ofert per la Meri, sense fer altre moviment que estirar el braç i amb la resta del cos en posició lectura. Prenent cafè exactament com les paraules del llibre que abdueixo des de fa deu, vint, trenta, cent deu minuts i el que vindrà. Dins la meva tenda de tul i snse més sorolls que els d'una lleu brisa, el d'un avió que ves a saber d'on ve, el vol d'una mosca que ha traspassat la barrera gairebé impalpable que m'envolta. Com apagada per aquesta capa veig la Meri que també llegeix. ESTEM SOLES! i l'estiu és el matalàs on flota el nostre fare niente.

diumenge, 14 de juliol del 2013

PANEM ET CIRCENSES

Profundament avergonyida de portar tants dies sense entrar a la pàgina. Bé, de fet abans d'ahir ho vaig fer per a comentar les vostres intervencions. La veritat és que poques coses tinc a dir, ja que a la meva vida no hi ha gairebé res a destacar. Avui, però, m'agrada enviar-vos aquesta foto del divendres passat en què van venir els meus germans a sopar. Varem passar una nit esplèndida i els hi vaig fer un menú molt bó. Al menys és el que tothom va dir. A la terrassa de casa que he arreglat molt i amb una temperatura magnífica els hi va oferir: Gaspatxo de remolatxa (uuummm!) pastís de truites, rap a la riojana i/o rodó de porc amb salsa apart. Per postres, tulipes d'oblea amb gelat de vainilla i fruites del bosc. Vi, aigua, cava i cafè. Rient i xerrant fins a la matinada.

L'arpa i les seves vibracions, 285


Firma de l'Estatut de Catalunya
ESTATUT

Segueixo novament parlant de l’Estatut de Núria, ahir us comentava que el saló de l’Hotel mostra fotografies i documents guardats en vitrines, on també curiosament es podem veure els coberts de plata i altres estris com les plomes estilogràfiques, que feren servir els signants del conveni el  20 de juny de 1932.
Segueixo buscant pels diversos panels explicatius, ara ja dins del marc d’uns passadissos on d’una manera pedagògica i fàcil d’entendre, mostren la història política, així com la flora i fauna de la zona i, els diversos itineraris de la vall. És una zona nova plena de dissenys moderns explicatius, en el nou pavelló  de Sant Josep, totalment reformat. Allí en una paret trobo el que m’interessa, text i fotos sota el títol de Política catalana als Pirineus, és el nom que adopta l’avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, prenen el nom d’on va ser redactat per la comissió designada.
El dia 26 de juny de 1931, desprès de dies d’intens treball, es va enllestir el document que havia de definir el marc institucional i les competències catalanes.
Aprovat primer per la Diputació provisional i desprès per referèndum, va ser aprovat de manera definitiva pel Parlament espanyol el 9 de setembre de 1932, tot i que amb modificacions.
Els temps canvien, les tisores no
Estem en el mateix trencacolls que el 1932, des de Madrid, modifiquen, retallen, passen el ribot que ens tira a  la cara l’Alfonso Guerra, en tot el que curosament redacten des de Catalunya els nostres polítics . Cal esperar  l’11 de setembre i la cadena humana que es prepara per tornar a demostrar una vegada més el que som.



divendres, 12 de juliol del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 284

                                                   Recordant la Història de casa nostra.

Encara amb el record viu del Concert per la Llibertat, celebrat al Camp Nou, del que ja vaig fer un comentari, ara a Núria retrobo explicada en panels, fotos i pòsters, del treball dels nostres predecessors, sembla que poc s’ha avançat. Cal doncs seguir sense perdre les ganes de lluitar.

Salò de l'Estatut de Núria
Saló d’estar  de l’Hotel Vall de Núria, ideal per tertúlies, amb un recull gràfic de la redacció de l’Estatut de Catalunya del 1932. Cada tarda hi preníem un cafè i una  copeta d’herbes de Núria amb glaçons, tot un plaer gastronòmic, sense obviar el comentari polític del dia.. Les parets plenes de quadres fan referència als fets de la signatura del conveni el 20 de juny de 1932. Una vitrina amb fotografies de l’acte i els seus promotors i grans defensors, més o menys ve a dir que…
L’estatut va ser impulsat pel llavors president (provisional) de la Generalitat, Francesc Macià, just desprès de la proclamació de la II República. S’obté ,així, el primer Estatut redactat per Catalunya. La comissió, presidida per Jaume Caner, es completava amb Rafael Campalans, Pere Corominas, Marti Esteve i Antoni Xirau, acompanyats de Joan Lluhí i Pere Mestres.

Ja veieu  és un recó que recorda el que volíem ésser i fa pensar en el que sóm ara.






Des del balancí- 12-7



Aquest blog, sembla arribat al desert. No comentaris, no aportacions, tanmateix jo, que aguanto com una "jabata ", aquests dies m'he vist arrossegada per les feines de guàrdia civil d'adolescents en crisi d'activitat. De debò, per escriure estic acostumada, i m'és vital, una tranquil·litat d'esperit que temporalment no tinc. Faig moltes coses i hi ha dies que ni per llegir una estona apreciable trobo el moment. Ja sé que no cal angoixar-me, són les vacances que per tothom arriben. De fet miro molt el meu voltant i m'omplo i m'omplo  i a més ser al desert no em fa res, és el més bonic paisatge per imaginar. No és important aprofitar els que tinc a prop per conèixer-los millor i gaudir-ne? Aquesta tarda, altre cop la marabunta però diumenge marxen tots perquè se'n van de colònies. La setmana propera, crec, i creuo els dits per que així sigui, només serem la Meri, el Roc i jo. Oh, la, là.

dijous, 11 de juliol del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 283


NÚRIA, juliol 2013

Marcòlic groc

Novament a Barcelona, entro al blog, l’estada a la Vall en companyia de la meva germana i dues amigues antigues caminaires, ha sigut molt agradable. Val a dir que l’edat ja ens condiciona i tot allò del si no fos...però ens hem defensat seguint petites rutes. El temps bo, sense pluges, tot i que encara quedaven clapes de neu a fondalades que ens alegraven la vista, hem pogut anar  amb màniga curta i un jersei a les nits. L’Hotel de la Vall de Núria com sempre ben acollidor, tan en el servei de les habitacions com en el bufet lliure que tan s’agraeix a la tornada d’una caminada.
Aquest any, tot passejant per les muntanyes , hem vist el marcòlic groc, per primera vegada, anomenat també lliri del Pirineu,  (lilium pyrenaicus), troballa que ens ha fet molta il·lusió, val a dir que és una planta que floreix entre juny i juliol i, els nostres anteriors viatges sempre eren a l’agost.
És la flor emblemàtica de  La Vall de Núria, és troba entre 1500 i 2000 metres, en zones subalpines del Pirineu. Pot arribar al metre d’alçada. Les seves flors que neixen capbaixes tenen sis tèpals de color groc amb taques brunes i les fulles ovals en grups de cinc al llarg de la tija. Us penjo la foto, no per coneguda perd bellesa.

La nostra habitació

El nostre xef i els seus suggeriments

Fins demà amb més comentaris, en tinc de tot tipus.



dimarts, 9 de juliol del 2013

DES DEL BALANCÍ 9-7

                                                       Platycodon  grandiflora 

          Aquestes són les campanetes xineses del meu jardí. M'encanten per la seva netedat perfecta i definida. Els seus colors matisats i de gran delicadesa m'omplen de joia quan, inesperadament, sorgeixen d'una mata que semblava morta i cada any reneix. Avui, a La Vanguàrdia, l'Ignasi Viladevall, de qui molts cops us n'he fet referència, en parla. I com de costum ho fa amb una sensibilitat, una sapiència i unes imatges de pura poesia.

          Al jardí de les campanetes amb el primer que ensopeguem és amb l'evocació d'una música callada. Sembla que emetin un so alhora imperceptible i estentori, com si difonguessin sons potents i muts .És com un indici, una visió imaginària. Encara que la seva vida és un silenci prolongat, podem arribar a percebre campanades, tocs de campana: l'aparell sonor d'un rellotge que marca les hores. El cas és que es pot veure passar el temps. Tot el que ens imaginem és veritable.

           Per a mi, aquestes paraules venen a ser com una mena de pla de vida. Voldria poder contemplar cada dia aquestes flors i veure passar el temps i saber i recordar que tot el que imaginem és veritable.

dilluns, 8 de juliol del 2013

DES DEL BALANCÍ-8-07

                                                és per fer-vos dentetes i que us vinguin ganes de venir

          Ja ha acabat la Festa Major de la qual tan sols he "gaudit" d'uns pocs esdeveniment. Tenia l'excusa perfecta: el dinar de festa amb un fricandó urbi et orbe pels que érem (15). La sopa de síndria prèvia la va fer la Blanca que ja es trobava millor d'una faringitis enfebridora i maligna que l'ha esterrecat tota la setmana.
           Ara, al matí fresc i olorós encara, el cant insidiós de la cigala se'm confon amb el d'una polidora que fa anar un fuster a la casa del costat. Malgrat tot, la calor, al fons, és un color d'estiu. Verd intens, barrejat amb ocres recremats sense rescat possible. La lectura del diari és la senyal de sortida de la saiforitis galopant que més tard sé que m'envairà. Tinc un cert patir per les coses que estan passant a El Caire, no tant pel meu amic, sinó perquè té un fill de 22 anys i ben segur que viuen en la incertesa o en la por. La resta de notícies ja la sabeu, més o menys com sempre.
          En una dimensió més propera, vull creure que el dia serà fructífer, tindré ganes de mil coses i les relacions amb els nens seran tan suaus i fructíferes com les d'ahir a la nit quan, un cop els pares van marxar vam seguir la conversa, arrencada i tranquil·la, com gairebé mai.
          A finals de mes és l'aniversari de la Meri (50) i pretenc aconseguir 50 regals o sigui que tots estem en activitat frenètica inventant coses. Aquella bombeta de la Malole ja hem (el Davi) aconseguit fer-la i serà el regal central del qual partiran tota la resta.
          S'ha acabat la tranqui, ja baixen a esmorzar.



divendres, 5 de juliol del 2013

L' arpa i les seves vibracions, 282

SORTIDA CAP A NÚRIA

Cremallera de Núria
Santuari, llac i entorn de muntanyes

La meva germana, ja és a casa per passar-hi uns dies de vacances, i com cada any junt amb unes amigues, hem organitzat uns dies de caminades, repòs i natura a Núria, és un lloc ideal per fer-ho. A la tornada us en faré cinc cèntims i posaré fotos noves, aquestes són de l'any passat. 

Prat florit

DES DEL BALANCÍ 5-7

El serbal que aquí no es veu però és curull de serbes ben madures, treu fulles entre unes branques del lledoner.

És aquella hora màgica en que els nens encara no han baixat i només la Glòria  jo gaudim de la pau del dia, comentant, de tant en tant alguna cosa escrita (ella també és lletraferida). Sota el lledoner estic com en una tenda fresca, olorosa, resguardada i amb unes vistes precioses de l'exterior, molt exterior. 
Apareix un tudó enorme que passeja altiu. També entre els ocells hi ha classes, es veu. Els pardals ensenyen els petits a menjar i els ajuden a triar les molles més adequades. Les ales només els serveixen per volar. Si fossin  humans segur que els donarien algun que altre copet, esbarriarien la sorra, separarien les engrunes... Però també reflexiono sobre tot el que mans humanes han fet al meu voltant.
Mans  que serveixen per tocar amb amor, per acompanyar les paraules, per aclarir el que no els surt, per pelar verdures, per crear, per plegar roba, per pintar i dibuixar, per cosir,  fer el dinar, per collir una flor. Sí, sí m'agradaria volar, és clar, però decididament m'estimo més tenir mans.

dimecres, 3 de juliol del 2013

DES DEL BALANCÍ 3-7




     Visc en un relatiu miracle: tots els nens, la Meri i jo som a la taula EN SILENCI (aquí està el relatiu ) fent deures, llegint o escrivint. De fons la piuladissa que reclama la meva atenció. Aquest cap de setmana és la Festa Major i estan posant les banderetes a tots els fanals. Aquest petit detall ja fa festa. A la meva finestra una estelada, rebla, encara més la intencionalitat diferencial.
     El meu jardí, en aquests moments és el Paradís terrenal, com el qualifica l'Iu. Un paradís d'estar per casa i amb la gespa escarransida i els xiprers despentinats perquè aquest any no es van tallar en el moment que corresponia. El lledoner, però, ens abraça i ens dona vida al seu redós. Si no fos d'ell...
     M'està costant engegar els motors d'escriure. Moltes són les feinetes que reclamen la meva atenció i que em recorden que al meu món hi ha més coses que l'escriure. Però les vacances són precisament deixar passar el temps tal com vingui, com el vent que fa tan agradable estar a l'ombra.

dilluns, 1 de juliol del 2013



Acabo de posar-los pa sec i al meu davant tot és  piuladissa. No sé si són els mateixos de l'any passat però n'hi ha un que penso que sí, el que en diem el valent perquè s'acosta molt i xiscla reclamant la seva dosi quan me'n distrec. Avui ja només hi ha quatre nens, la Glória i jo. Això comença a semblar-se a una casa de vacances encara que estem encara en la fase de marcar normes i organitzar les coses al nostre gust i comoditat. En aquest moment estic rebentada. Avui m'ha tocat anar a comprar, a més de coses de casa i fer el dinar. No tinc esma dinventar res però estic amb vosaltres. Piu, piu, piu.