dimarts, 29 de novembre del 2016

L'arpa i les seves vibracions,440







De retorn a casa, em dedico a recordar els dies de viatge per terres de Zamora i, a recopilar les fotografies.

Fred i petites estones de pluja ens han acompanyat cada dia, són terres molt al nord i a la tardor comencen les gelades i nevades.

No coneixia Zamora i m’ha agradat; majestuosa al peu del Duero i en plena ruta de la Plata. La seva importància medieval ha deixat petjada a les seves muralles, palaus i esglésies.

En dies següents hem visitat Benavente, Toro, Salamanca i Ledesma.

El millor record m’ha quedat de la Puebla de Sanabria, ubicada a la comarca de Sanabria al nord oest de la província. Patrimoni monumental, paisatgístic i mediambiental,  és el centre dels principals serveis comarcals. D’allí surt una carretera, que sempre amunt, et porta al llac de Sanabria dins l’espai del Parc Natural protegit, amb un ús equilibrat i sostenible de recursos. El Parc va ser creat el 1978 amb l’objectiu de preservar la morfologia que esculpiren en les seves roques els glaciars quaternaris. La puresa de les aigües, la riquesa de la flora i la diversitat de la  fauna, molt rica en amfibis. L’extensió actual és de 22.365 ha. que corresponen, en la seva major part, a àrees de mitjana i alta muntanya de les serres Segundera i Cabrera.

El llac és bressol de llegendes i origen de relats universals que passen de generació en generació.

Ens fa de guia una noia jove nascuda a Sanabria,  geòloga, va estudiar a Salamanca i ara ha retornat al poble, al revés ens diu, del que ha fet la majoria de jovent que s´ha instal·lat a Madrid. Ella ha optat per aquesta feina,  per estimació al lloc on va néixer, pel record de la seva família, i per informar a tothom qui s’acosti al parc amb gran professionalitat. Casada amb un xicot de Navarra, té dos fills petits.

Ens explica la duresa extrema del viure dels seus avis i de la gent d’aquella generació. Que només  aconseguia sobreviure ajudant-se els uns als altres ,altrament una família, per si sola, dada la pobresa del moment no hauria pogut reeixir. M’impressionà tot, les fotografies que ens mostrà. Els atuells que s’intercanviaven. Les cases que s’unien per uns corredors amb balconades per tal d’apaivagar el fred intens i no haver de sortir al defora

Més ja cap els nostres dies ens comenta el desastre de la ruptura de la presa de Vera de Tera  a Ribadelago, ocorreguda el 9 de gener de 1959, on van morir 144 persones , ocasionada per un seguit  de coses malt fetes des de  materials dolents, a la pressa per la  inauguració de la presa . Les fotos em recorden el seguiment que feren els  diaris de Barcelona.

La visió del llac es impactant, aigua dolça i sense cap impuresa. Un catamarà, l’Hèlios Sanabria,  el creua de banda a banda. No tenim temps per fer una passejada, a més  queia aigua neu, el record que em deixa és el més bonic del viatge. Sembla que la glaciació va acabar fa 12.000 anys i la llengua glaciar al retirar-se va deixar-hi al descobert amplis i profunds valls de roques a borregades, i morrenes, que son els sediments que arrossega al llarg de tota la conca.

La visita s’allarga encara una bona estona. Un xic mullats i enfredorits, retornem amb el bus cap el poble i, allí en un bar ens refem bevent un vi de la terra i un petit assortit de tapes.

Plaça Major, Puebla de Sanabria





dilluns, 28 de novembre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

REPÀS    


La meva primera hora, un cop vestida i arreglada és la de llegir el diari mentre vaig esmorzant. 
No sé si és un bon costum perquè hi ha dies que aquest àpat, que ha de ser tranquil i reposat, preparatori per les feines diàries, és veu sobtat, espantat, atemorit, sobressaltat i adhuc estemorit, pels continguts que m'escometen en les pàgines que llegeixo. I el dia en que el panorama és plàcid potser amaga l'estratègia del lleó que s'agotna (agazapa) per millor atacar després. 
Molts dies les reflexions que em provoca no són rellevants, com avui, però al final m'adono que he fet una mena d'examen de consciència, una posada a punt de la reflexió i un esmolar el ganivet de la crítica que a posteriori acaba clavant-se en un o altre dels temes llegits. 
No sé quina és l'ordre real que engega la màquina, però com es diu en els jocs infantils (i en moltes pel·lícules): AL ATAQUE!. Tinc tot el dia per anar fent.

dijous, 24 de novembre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

No hi ha res de nou


L'Ajuntament ens obsequia enguany amb un pessebre que diu és una recuperació de tradicions pròpies d'aquestes festes, I l'ha ficat dins d'unes esferes de plàstic que  sembla que estan inspirades en  el "Ho sap tothom i és profecia" de J.V. Foix. Però a mi, immediatament, m'han recordat alguna cosa vista recentment. Aquí us deixo unes imatges i ja em direu.




dimecres, 23 de novembre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

Preguntes

Una dona de 94 anys, Fernanda Pozo Carreño, es va llicenciar ahir en Químiques a la Universitat de Múrcia. Feia 74 anys que havia començat la carrera que no va acabar i tan sols li faltava una assignatura. Fins aquí la notícia. I ara, les preguntes:
Es va llicenciar a demanda pròpia? La Facultat va voler arreglar un greuge antic? Per què mai, abans, aquesta senyora havia intentat acabar la carrera? La va utilitzar ? La pensa utilitzar ara (potser per cobrar una pensió o cosa semblant)? Ha anat a classe últimament? On seia ? Els seus companys quin tracte li donaven? Els passava o rebia apunts? Els profes què? Anava al bar? S'adormia a classe? 
Potser és que finalment i gràcies al Borja, he assolit que tot és qüestionable i que per entendre una circumstància o un personatge cal fer preguntes incansablement. Almenys a mi, gairebé sempre em manquen les respostes. És clar que potser així m'és més fàcil tirar de beta imaginativa. Potser sí que jo també, quan tingui 94 anys, seré finalment, una escriptora passable. Oh quin gran goig, quina joia! Espero que em llegiu.

dimarts, 22 de novembre del 2016

SEMPRE N'HI HA DE PITJORS


M'assabento avui per una entrevista feta a Davyth Hicks (secretari de l'European Language Equality Network) a La Contra de La Vanguàrdia, que a Europa es parlen 84 llengues i tan sols 24 són oficials. 
El català, tot i ser cooficial aquí, és el que consideren una llengua minoritzada (no cal explicació). Es troba "normal" que a molts dels jutjats ... que les pel·lícules... que les normes d'etiquetatge... i que seguim fent , pràcticament tots, malgrat l'escolarització i etc, faltes d'ortografia. No calen comentaris.
Però sí dues notes:1- Aquest senyor parla còrnic, una llengua que a començaments del s. XX només quedaven tres persones que el sabessin i ara ja en són 600 , i 2- Demà surt publicada la Gramàtica de la llengua catalana, magna obra per a erudits però L'Ortografia ja es pot consultar en línia i sortirà en paper a principis del 2017. Podem ja reservar el nostre exemplar. No oblidem que la llengua és un tresor però que si només està empaperat no ens fa més rics sinó més rucs.

dilluns, 21 de novembre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA


Ahir va morir el pintor Paco Todó.
Durant una època varem tenir un contacte directe, cordial i amable, tal com ell era. Malgrat això   reflexiono i constato com és de pobre el que sé d'ell més enllà de la seva pintura. És a través d'ella que podem saber dels seus estats d'ànim, de les seves passions, creences i desitjos... I això no és tan sols el que sento en aquest moment i per causa de les circumstàncies sinó que puc, podem, fer-ho extensiu a qualsevol persona que coneguem. No sabem gairebé res de ningú. Segurament la meitat és una projecció de nosaltres mateixos, allò que voldríem que fos i que fagocitem .  Per sort en el cas dels artistes tenim uns ambaixadors del coneixement: les seves obres, que són la veritable mesura d'ells mateixos.

dissabte, 19 de novembre del 2016

L'arpa i les seves vibracions,439


                                          ZAMORA

Demà al matí marxo cap a la comunitat de "Castilla y León". Hem trobat un viatge cultural d' última hora dels que ofereixen  l’IMSESO 
Barcelona – Madrid en avió i de Madrid a Zamora en bus. Hotel a Zamora i sortides culturals diaries a Benavente, Toro, Salamanca i altres petites ciutats.

Així, que fins la tornada.

dimecres, 16 de novembre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

                 Una de les primeres representacions de La filla del regiment


Olé tus huevos!

Al Kennedy Ceneter de Washington, l'altre dia va ocórrer un d'aquests esdeveniments que, a mi almenys, em produeixen una gran satisfacció i un augment considerable de la fè en els humans, cosa de la qual anem força faltats. I al que anàvem: en la estrena de ªLa filla del Regiment", una òpera considerada "'d'exaltació pàtria", de Donizetti, hi va actuar (que no cantar) una dona de 83 anys, la magistrada de Tribunal Suprem Ruth Bader Ginsburg. El seu paper era en francès i ella  el va dir en anglès (perquè se l'entengués ben clar i alt) i el va convertir en una finíssima ironia sobre Trump i un acabament que deia que "deixar caure el que funciona i continua funcionant és com llençar el paraïgues en plena tempesta perquè no t'estaves mullant". L'ovació es veu que va ser de les que fan època. Aquesta dona és la jutgesa més coneguda dels EE.UU. i es considera la magistrada més progressista. Encara hi ha classes!

dimarts, 15 de novembre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

És com a mínim curiós, l'interés furiós de tothom aquests dies comentant les eleccions americanes. No és que no ens afectin, que sí, però ni de bon tros hem comentat les d'aquí i n'hi hauria per fer un diccionari de despropòsits , greuges i altres. Només és un petit apunt perquè aquests dies tinc molta feina i perdo no sé quantes hores fent recuperació (em pensava que ja acabava la primera tanda i NO, només sóc a la meitat) i encara el que em queda... no, si el temps que diuen que és com un xiclet se m'està convertit en pedra berroquenya que és el vulgar granit però així queda més bé. I... ja heu vist la sortida de lluna d'avui? És l'altre tema importantísim que ens consumeix les energies informatives. Jo en vaig veure una d'aquestes (ja sé que no tan, tan, tan grossa com diu el Tomàs Molina) a las Bardenas Reales; allò sí que era espectacular.

                                                              aquesta és la lluna d'ahir

www.youtube.com/watch?v=Ybq5-_8zFMU i això és una cançó que es diu la lluna a París.


divendres, 11 de novembre del 2016

La tresca i la Verdesca



Ja torno a ser aquí! La meva amiga ja ha marxat , ai, ai, però sempre estem en contacte encara que no hi sigui. Ha estat un no parar desgavellat perquè tan aviat les havia d'acompanyar a veure racons d'aquells que a mi m'agrada descobrir, com em quedava a casa fent un dinar o sopar especial i al final no venien perquè uns altres amics se'ls havien endut cap a un altre lloc. El tracte era que tan elles com jo faríem el que ens convingués sense compliments però això era més fàcil per la seva banda que per la meva. Fins dos dies abans no vaig saber quan marxarien perquè tot era depende... de si, de aquello, de lo de más allà, de si aquel o aquella, que si a Girona, que si Saifores, que si... en fi. Com quan tens paletes o pintors: molt contenta quan venen i molt contenta quan marxen. Cosa que no vol pas dir que no les enyori; a més a mi em va l'enrenou i la improvisació però ja tenia ganes de fer vida normal.
Ara tinc una altra llauna en dansa: vaig a recuperació doncs el meu maluc dret està força fotut i també el dit que em vaig trencar. I resulta que no em poden fer les dues alhora (quina tonteria) amb la qual cosa es multiplica el temps perdut d'anades i tornades i els dies d'estar pendent d'això. Demà acabo amb el maluc i dilluns començo el dit. Grrrr, brrrr... I a més, avui tinc tiretes i estic baldada. Però ja torno a ser amb vosaltres i intentant posar-me al dia de la feina de classe; una nova novel·la comença a bullir en el meu cap i estem tots els companys en el moment d'aclarir sobre què volem escriure i començant a organitzar les fites per on avançarà la història. Els nostres caps van a cent i per les orelles ens surten columnetes fum i alguna espurna. I tot això barrejat avui amb les eleccions americanes que també contribueixen a la cerimonia de la confusió. Però calma. Piano, piano si va lontano.


dimecres, 9 de novembre del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 438


ELS COLORS DE LA TARDOR

 VIDRÀ
 Sortida obligada de cada tardor, escapada per  veure i fotografiar els canvis cromàtics de les nostres contrades muntanyenques.
Dissabte sortim  sense un  rumb previst. Ja en el cotxe votem anar cap a la comarca  d’Osona.
Parem, per esmorzar a Sant Quirze de Besora,  en un bar situat davant del pont, des d’on  veiem el Ter que  baixa amb poca aigua; ens alegra suposem, el soroll d’alguna resclosa. Prenem un cafè amb llet ben calent i una coca de pinyons que ens recomanen. A fora el termòmetre marca 9 graus. Seguim cap a Santa Maria de Besora i  els arbres encara no han  canviat de color.

Masia El cavaller de Vidrà
Tirem amunt, seguint  la comarca d’Osona, fins a Vidrà un municipi  situat a les ribes del Ges. A l’entrada el majestuós casal del Cavaller de Vidrà, d’arquitectura barroca , any 1787. Estotja una magnífica capella. El casal pertany actualment als senyors Vila i d’Abadal. L’església parroquial de Sant Hilari, amb un airós campanar, de l’any 1780 i d’estil neoclàssic de torre vuitavada ens dóna la benvinguda.  Aquí la Natura ja ens mostra uns tons més tardorals. Geogràficament està al límit entre el Ripollès i La Garrotxa.
Ens expliquen que la comarca té 20 arbres autòctons, en recordo pocs, el roure martinenc, castanyer d’índies, feixa, pollancre, salze, om i blada.
Sessió de fotos. Les fulles talment estores multicolors que, a mesura que les anem trepitjant, sentim el seu clàssic cric, cric, mentre els ulls se’ns omplen de diversitats de colors.
Cap el migdia, ja cansats i amb gana, decidim buscar un lloc per dinar. La decisió és fàcil , Casa Fonda  Serrasolsas que,   davant té el roure de La Creu de l’Arç, catalogat com un arbre monumental.
Tenen una carta de menjar de muntanya engrescadora. Ho encertem, bon menú, bon vi i servei acurat. Les vistes des del menjador ens mostren al fons, uns núvols entre clarianes sobre la plana de Vic.
A la sortida després d’una bona sobretaula el termòmetre marca 6 graus. Decidim retornar encara amb claror de dia cap a Barcelona, fa massa fred per  caminar. Les fotos queden de penyora per gaudir-les a casa.