Més o menys des del balancí

Fora de context

Al meu costat, sobre unes pedres, en mig de plantes he tingut tot l’estiu una calavera que em mirava amb seus ulls buits. Blanca de tan despullada, seca i recremada pel sol, la varen trobar els nens, pel bosc. Un Yorik de gat. Un dels centenars que han corregut per aquí sense amo conegut o que d’ells en tingués cura. Amb astorament renovat al llarg dels anys, he vist com sobreviuen de l’aire del cel. Cada matí, he descobert sobre les rajoles de la cuina de fora unes empremtes polsegoses. Mai no hi deixem res però no es donen per vençuts. Per mi no quedarà, semblava que miolin. Un dels visitants d'aquest estiu m’ha estripat dues bosses amb pa que havien quedat sense guardar. La culpa, era meva, és clar i per això em va empipar molt. S’havia convertit, salvant les distàncies, en un d’aquells personatges molestos als qui no éspolíticament correcte negar-los la vida però dels quals no ens sentim responsables i girem la cara als seus problemes. Potser aquesta visió ha contribuït, en part, a les meves elucubracions poètico-introspectves. Potser, una dosi de mala consciència és necessària. Potser sí que qualsevol motiu pot fer-nos reflexionar sobre fets quotidians. Potser sí que fins i tot una calavera de gat pot convertir-se en metàfora. Potser no n’hi ha prou amb pensar-hi. Però per alguna cosa es comença.