divendres, 10 de setembre de 2010

Més o menys des del balancí



En el meu panorama, a la nit


Al fons del jardí hi ha una constel·lació de llum més forta que cap, d’una dimensió desaforada. Gairebé tots són estels grocs, excepte algun de vermell i en la llunyania se’ls veu una mena de llàgrima que es despenja. Al seu voltant el soroll és gairebé constant encara que llunyà. Els cotxes que s’hi acosten s’acompanyen d’aquest brogit al qual s’hi sumen. És el peatge de l’autopista. Els llums fan de far i guia perquè tothom arribi més i més enllà, sempre més enllà. Uns anant i altres venint.
Quan travessen aquesta claror, al cap d’uns moments, els cotxes es tornen també un punt brillant que avança entre les ombres del que sabem que són els arbres del jardí i les vinyes properes.
Si no en tinguéssim l’experiència prèvia no sabríem de què es tracta, tot plegat. En la dolçor de la nit, sols sorolls llunyans.
Suspesa a mitja muntanya, una altra llum ens assenyala altres vides, altres persones amb les quals l’únic lligam és aquesta feble lluïssor en la fosca. Ens hem convertit en el seu mirall invers. Ells, en el nostre. Al mig, tot allò de l’autopista i barques seques duent vides d’una platja a l’altra sense massa sentit.

1 comentari:

Mª Teresa ha dit...

Té posat un comentari que no sé perquè a saltat al Rafel, ja el trobaràs.