divendres, 23 de juny de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 454







Imatge noticiaDesprés d’uns dies d’absent de la meva participació al bloc, reprenc la trobada amb vosaltres per a desitjar-vos una bona revetlla i posterior diada de Sant Joan.

A la Plaça del Diamant, on visc, ja està tot preparat  per a celebrar-ho.  Primer, sopar a casa amb la  colla d’amics de tota la vida; després a la plaça amb els veïns i la seva quitxalla a encendre el foc, jocs al seu voltant i, tirar les piules i els coets que tant agraden als més menuts, a més del que ens pugui portar la màgia d'aquesta nit.




dimecres, 21 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


ORDRE


Són dies d'acabar coses per poder-me'n anar en ordre a passar l'estiu. Tinc completament acabada la novel·la "L'home que llegia" i, si voleu, està a la vostra disposició en format per tauleta o internet. També la tinc en format llibre però per llegir-la ja va bé (i no costa res) la tauleta. M'ho dieu i la Meri, diligent, us la farà arribar.També la de l'any passat ( Pasta de paper) és completament, completament acabada però com que té molts dibuixos i grafismes no sé si... (li preguntaré a la meva consellera informàtica). I també hem refet tres reculls  de poesies: Amb la lluna jugo a fet, En un mar de plata i Paraules del meu camí (també serà consultada la seva possibilitat de publicació informàtica). Us ho faré saber. Per quedar-me tranquil·la encara em falta el recull de les Nadales i els versets de S. Jordi però degut a canvis d'ordinadors i altres problemes (sobretot la poca disposició meva a "preservar" les meves obres) crec que me'n falten uns quants i he d'intentar trobar-ne algun més. El temps, el gran esbarriador, els deu haver llençat a volar. Ja està bé. És ara que em cal fermar bé les coses perquè em facin coixí. Els reculls del que he escrit des que em va començar la dèria, fa setze anys, ocupen ja un espai respectable. M'agradaria poder mesurar no l'espai sinó la qualitat. Ara que el que tinc més clar són les moltíssimes hores de satisfacció que m'han proporcionat. I que duri!

dimarts, 20 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Ja el tenim de nou a l'abast : l'avió del Tibidabo, convenientment restaurat, repintat i a punt perquè hi anem. Em, fa gràcia pensar que un enginy que no vola, ens ha fet volar tantíssimes hores a tots els qui  poca cosa ens cal per desfermar la nostra imaginació.
                                                    Benvingut de nou!
El desembre de 1927 el Rei Alfons XIII va pujar a l'original, un Rorbach Roland amb el qual Iberia va fer el primer viatge entre El Prat i Carabanchel (Barajas no existia encara). L'avió vermell nostre és un model a escala d'aquest.
De petita, somniava que l'avió, un dia es deixaria anar i planejaria per ensenyant-me tots els racons de Barcelona. Una impressió que va fer-se realitat quan vaig fer un vol en helicòpter per sobre la ciutat. Però em va semblar curt. Per això vaig fent, a peu, els descobriments que encara somnio.

dilluns, 19 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


a ca l'Ardiaca

al Museu Marés
Acadèmia de Bones lletres.

Per seguir la tradició de poc no m'agafa un patatús. Quina calor vaig passar! I això que hi vaig anar a la tarda però aquell dia va ser terrible. Sort que, com una guiri, em vaig comprar una ampolla d'aigua i vinga a beure per no deshidratar-me. Però en arribar a casa em vaig mirar els peus i, ai làs, se m'havien tornat "peus de porc" autèntics . Estic arribant al paroxisme final i preparo la fugida de la ciutat per ben aviat. Crec que hauré de tornar algun dia però em sembla que a partir de dijous vinent me'n vaig amb les meves amigues les orenetes i a jeure al balancí. Ja tinc un pila de llibres per llegir i molt i molt paper per escriure. El bloc ja veureu com anirà perquè com que he de connectar el wifi a traves del telèfon, depen de la cobertura que no és gaire bona. 

dijous, 15 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Us recomano que aneu a veure l'exposició de Torné Esquius Poètica quotidiana, al MNAC fins al 7 de juliol. És una delícia. D'una època determinada, és clar, però amb un estil molt personl  cavall del modernisme i el noucentisme ell va ser el pintor e la vida senzilla i es va dedicar sobretot a la il·lustració de llibres infantils, textos literaris i va col·laborar en les revistes del seu temps. A tots els que un dia o altre hem vist algún d'aquests llibres o al Papitu, o Picarol, aquesta exposició ens du directament a la nostra infància i a coses que hem vist mil vegades fent-les nostres. No us la perdeu


dimecres, 14 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Com deia ahir "cada terra fa sa guerra" i ahir a la tarda en varem tenir un bon exemple al Congrés dels Diputats. No sé si vàreu veure cap tros però era molt profitós i instructiu. Per un cop a la vida allí es va fer política i no com altres cops, en un calc del Burgès gentilhome que parlava en prosa sense saber-ho. Espero pel bé de tots que els d'ahir sí que ho sabéssin. Almenys, si pels fets se'ls coneix, ahir se'ls va entendre tot. Només vaig trobar que el Sr Rajoy s'hauria d'haver vestit com el Burgés de Molière (les punyetes sí que les duia) per acordar-se amb el seu discurs rimbombant i ampulós. Va ser tot un exercici d'estil potser adient al dia en que es feien els exàmens de selectivitat. Amb aquesta sessió sí que es podia fer un bon exercici de selecció que no es definirà fins avui sense que s'esperi cap canvi.

dilluns, 12 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA



Això és el que aquí s'havia dit sempre, però ara, com que tot canvia, resulta que al Japó han descobert les virtuts dels gats i els han donat entrada als llocs de treball perquè la seva presència relaxa els treballadors. A mi m'agrada molt veure un gat que tenim mig adoptat a Saifores, que ve quan hi som i quan no, caça conills pel seu compte i va gatinant periòdicament  amb major o menor fortuna. Aquesta independència és precisament el que m'agrada. Però per relaxar-me de debò, no ens enganyem, el que em va de primera és el balancí o una gandula, un llibre a la mà i una llibreta a prop i que em cridin a dinar mentre faig la sesta del canonge sense haver entrat a la cuina. Però me'n guardaré prou de comunicar-ho als sindicats japonesos. Encara ho adoptarien i sense royaltis. Ni parlar-ne. Cada terra que faci sa guerra. 

divendres, 9 de juny de 2017

El jardí del Tarot


Niki de Saint Phale , l'escultora francesa, més colorista i trencadora, potser de tot el segle passat va venir un cop a Barcelona i va quedar fascinada amb el Parc Güell. Tan és així que a partir d'aquell moment és quan va trobar el seu veritable camí d'expessió. Tots els que heu estat a París, segur que heu vist les escultures de l'estany de la placeta del costat del Pompidou. Però ara us volia parlar d'un parc sencer que va fer a la Toscana; una mena de Parc Güell singularíssim. Aquestes fotografies només poden donar-vos una idea del que és.









El podeu visitar a Garavicchio, un poblet de la Toscana on la família Agneli li cedí el terreny perquè pogués pogués crear (quan ja estava greument afectada per l'artrosi) el seu Jardí de l'alegria que va nomenar El jardí del Tarot.


Jo recordo perfectament quan l'any 66 va instal·lar a Estocolm la seva primera Nana, una dona de 29 m. convertida en sala d'exposicions a les que s'hi accedia entre les cames. L'escàndol va ser majúscul i es va retirar als tres mesos. Però moltes, moltíssimes més Nanas van anar sorgint i ara es poden veure arreu del món.






M'encantaria tenir-ne una al jardí (Més d'un creuria que era un retrat meu.

dijous, 8 de juny de 2017

LA TRESC I LA VERDESCA



El vi es diu que és consol i alegria (si es pren en la seva justa mida, és clar. Tot l'estiu passat varem estar sentint la matraca d'uns bulldozers i tractors, tot el dia en dansa als camps de sota de casa a Saifores. Ara el resultat és aquest. Crec que anirem servits d'alegria i ben consolats tot i que a tots ens agradaven més els camps antics que amb les seves pendents, ondulacions i diferències feien més viu el paisatge. Però és el progrés. Que hi farem!

dimecres, 7 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Junko Takahashi és una estudiosa japonesa dels centenaris (d'edat).  Les seves conclusions són curioses però em sembla que més o menys tots les podem imaginar: saber adaptar-se al canvis, menjar poc i pair bé, fer una mica d'exercici, tenir interessos, ser respectuosos, amables i curiosos, cuidar la seva aparença, i saber que la fi és cosa del destí i per tant no angoixar-se sense motiu.
Tot això, després de la nostra trobada del Lobster Day em reconforta: estem a la bona via.

dimarts, 6 de juny de 2017

SOLUCIÓ DE L'ENIGMA

Un oasi en la ciutat turística




Tot i que ningú no ha dit ni piu, avui era fàcil : el bassinet que hi ha a l'entrada del Museu Marítim. El que no he aconseguit saber és l'autor de l'escultura. El M.Marítim era un dels llocs fixes de la meva infància. Potser allí va néixer la meva dèria trescadora i museística perquè molts diumenges o dissabtes al matí hi anava amb el meu pare que era molt amic del director d'aquell moment el Sr. Cubas. Llavors el Museu estava en ple rebombori restaurador i organitzatiu i moltes de les peces que ara són visibles però inabastables estaven assequibles als "darreres" del Museu. A mi, la que més m'agradava era "la senyora Mascaró" un mascaró que em feia somniar aventures i ara és una de les peces clau del Museu. Ara sé que es tracta de la Blanca Aurora, el mascaró de la corbeta del mateix nom que es va construir  al 1848 i era el retrat de Maria Parés, la filla del capità i armador.  Però vaja, això són disquisicions que poc tenen a veure amb l'estany del jardí a l'actualitat. Al voltant d'aquest bassinet hi ha taules i cadires i un restaurant i bar, on ara que ve el bon temps és molt agradable seure i prendre alguna cosa. I del Marítim ja en tornarem a parlar aviat...

divendres, 2 de juny de 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA




                                                                  QUI SAP ON ÉS ?

dijous, 1 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta ha estat una setmana atabalada. Només som a dijous i sembla que hagi tingut deu o dotze dies. Ja sé perquè! Ha estat el meu aniversari: 81 no feu càlculs. I és clar, entre trucades, watsAps i 
celebracions he estat molt dolçament ocupada. Ah  una bona notícia:  ja tinc el primer exemplar de la meva novel·la, relligat. Encara, com que és el primer hi ha detalls a arreglar. Com que és de "producció i impressió pròpia" és el prototip però ja veig que el sistema emprat és prou bo. No, no és editat de debò sinó fet en fotocòpia i el relligat per un noi que ho fa molt bé i això, junt amb la mà de la Meri fent-ne el pas a un tipus d'impressió de debò i una maquetació impecable han fet el miracle. A mi em fa tanta il·lusió com si fos de bo de bo. Encara que el text sigui realment el nus de la qüestió , el que tingui una aparença correcta i una mica maca, també m'interessa. I dic miracle perquè sembla impossible que la feina del cap acabi en les teves mans. I us confesso que m'agrada llegir-lo i inclús hi ha moments en que em sorprèn perquè després de treballar-lo tot el curs ja no ho recordo amb detall.  
Aquesta és la portada :



És un esgrafiat de la paret de l'antiga Impremta Minerva de Mataró (foto meva) que la Meri va tenir la bona pensada de fer-la en  negatiu i la cartel·la una composició basada en un detall. 

Ara he de descansar una mica per netejar-me el cervell, però espero que sorgeixi aviat una nova espurna. És tan fascinant l'aventura de l'escriptura!

dimarts, 30 de maig de 2017

DE L'ENIGMA DE LA TRESCA


Com era


Quan jo era petita vivíem a la Via Laietana, al davant del cinema Princesa. Quan sortíem a passejar amb el meu pare, un dels llocs per on m'agradava molt passar era el rellotge lluminós del terra, al davant de la Banca Rosés, també a la Via Laietana. Ja veieu que el meu pare m'aviciava i tenia mota paciència perquè el meu joc consistia en posar-me a sobre d'un dels llums i encertar amb un salt al següent. I així estona i estona.
Aquest rellotge l'havia fet un rellotger que es deia Cabrerizo segons el projecte de J.B. Sales, l'any 1935. És de pedra artificial de color verdós i al centre hi ha una imatge de Mercuri, símbol del comerç.Tota la decoració i els números són de llautó amb perfils daurats, Amb el temps (i potser els meus salts) es va fer malbé però no hi havia rellotger que l'arregles doncs el constructor ja havia mort. L'any 1989 on havia estat la Banca Rosés s'hi va instal·lar la Conselleria de Governació de la Generalitat i es va fer una restauració amb ajut del fill de Cabrerizo.

                          Com és.

Però el temps segueix passant i ara és una pura ruïna. Quina incongruència un rellotge que no marca el temps que passa. Però potser aquest rellotge tan "meu"i aturat em fa em fa més jove del que seria per allò de la teoria de la Relativitat. Més val no meneallo.
Al carrer Rocafort 2 sembla ser que n'hi ha un altre igual ( propietat del Banc Condal) però en cap trescada no hi he passat i no en tinc constància fefaent. Prometo una prompta esmena.

dilluns, 29 de maig de 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA




Quan jo era petita, anava pel carrer amb el meu pare i jugava a endevinar quina hora era saltant. I gairebé sempre l'encertava. Com era això?

dijous, 25 de maig de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 453

         
                                  Resultado de imagen de Liceu barcelona guillermo III


Teatre Nacinal de Catalunya, obra dirigida per Xavier Albertí, que en el programa de mà, ens explica la seva versió: Ricard III és una gran festa de teatralitat, hereva del teatre popular del seu temps, amb que Shakespeare acabaria assentant les bases per a les seves grans creacions posteriors. Com que els espectadors som els únics coneixedors de les confidències d’aquest fascinant tirà, assistim amb simpatia al seu violent ascens cap el tron.

A més d’un festí teatral, Ricard III, també és una obra que ens interpel·la sobre el protagonisme que tenen a la nostra vida les ferides que hem rebut des del naixement, i sobre la quota de dolor que ens toca assumir al llarg de la vida a cadascú de nosaltres, i, sobre el mal que aquest dolor ens pot portar a fer als altres mentre no siguem capaços d’assumir-lo.

Els comentaris dels amics amb qui vaig anar al teatre, van ser  diversos: per uns és una obra  que encaixa perfectament pel lluïment  de Lluís Homar, tot hi que el troben poc agressiu en la primera part; jo discrepo i trobo que  broda el paper, amb una ironia  pura  i dura. Per a tots un xic massa llarga, durada de 3 hores i 10 minuts amb  entreacte inclòs , és podia dir el mateix amb menys temps, ja que moltes frases es repeteixen entre els personatges.

Resultado de imagen de ricard III teatre nacional

A la segona part  unanimitat, Homar  canvia el registre amb l'ardor que posa en cada frase, primer coordinant la batalla de Bosworth i després dirigint-la.  Al final la frase shakespeariana més coneguda  “un cavall, un cavall, el meu regne per un cavall”, que diu abans de morir en el combat i, d’aquesta manera s’ acaba  la Casa de York. També al teatre s’acaba amb aquest final l’obra. 

Aplaudiments i salutacions que duren una estona.

Joel Joan , que ens té acostumats a papers festius, ens demostra la seva professionalitat en el paper dramàtic del Duc de Buckingham; Carme Elias, en el paper de viuda del rei Enric VI excel·lent; Julieta Serrano,  duquessa de York, mare del rei Eduard IV,  molt passiva, li falta energia, potser perquè està acorralada per les ordres del rei i no li quedà esma de lluita. Els altres  personatges, bons, cada ú en el seu paper.

La posada en escena a càrrec de Lluc Castells i Jose Novoa, minimalista, amb diverses portes  metacrilades, per on entren i surten els personatges segons les seves actuacions.

El vestuari molt sobri a càrrec de Maria Araujo que inclou aparells ortopèdics pel rei, per subjectar el seu coll i una cama, la seva deformació es devia a una greu escoliosi.


Bon teatre i bons textos si us agraden els clàssics.

Resultado de imagen de ricard iii shakespeare





                                                                   

LA TRESCA I LA VERDESCA






     Tot el que encara vull fer,
     llocs, persones, personatges,
     històries que encenen somnis
     i expliquen el que vull ser,
     als meus llibres tot hi és.
     Paraules que són imatges
     amics meus per sempre més.

dimarts, 23 de maig de 2017

De l'ENIGMA DE LA TRESCA




El lloc que us proposava conèixer és la torre Bellesguard al costat de la Ronda de Dalt i el carrer de Benedetti que és la continuació de Sant Joan La Salle on vaig viure 42 anys (però a la part de baix, tocant a la Plaça Bonanova). 
Aquesta casa, dita també Can Figueres va se feta per Gaudí entre 19000 i 1909 per encàrrec de la família Sagués- Figueres.  Té l'inconfusible aspecte de les obres de Gaudí però en aquesta hi ha menys corbes i més línies rectes el que li dona un aire particular. El millor de tot, però, son les vistes de la ciutat des de la seva talaia rematada per un enorme cap de drac i també els jardins.
Es va construir inspirada en el castell medieval del Rei Martí l'humà inclús aprofitant part  de la seva muralla. El rei Martí va viure allí fins la seva mort el 1410. Sembla que el vegi mirant la ciutat des de la seva torre i imaginant la gent que tenia als seus peus. Segurament aquesta visió contribuí a la seva amplitud de mires i a la seva bondat.




dilluns, 22 de maig de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



No sé si vareu veure que s'ha mort el primer lama espanyol, el lama Karma Djimpa . Doncs sapigueu que era cosí segon meu o sigui fill d'un cosí germà del meu pare. Segurament no n'hagués fet esment però l'any passat, quan la febre dels papers del meu germà vàrem actualitzar l'arbre genealògic de Genom i si bé no pertany a la branca directa era molt proper. Els respectius pares, cosins eren molt amics i passaven junts els estius a casa els avis paterns comuns. Tota la colla de cosins vàren escriure les famoses (familiarment) Cartas de primos que era la manera com es comunicàven quinzenalment, els hiverns quan estaven separats, uns a Mataró i els altres a Barcelona. Aquestes cartes-diari les tinc jo i són interessantíssimes, Per elles he conegut els esdeveniments familiars ocorreguts, cròniques polítiques i totes les facècies del que feien i deixaven de fer. Estan farcides de dibuixos boníssims (sobretot els del meu pare), acudits i tot el que volgueu. No els calía Whats ap ni cap mitjà tecnològic i a sobre encara ara ho podem veure i gaudir.
Aquest cosí-lama va tenir una vida molt plena i interesant. Es va casar als 23 anys i va tenir tres fills, va estar relacionat amb pintors, actors i actrius de cinema i de la cultura europea, Va anar a la Ïndia i va porfessar com a monjo budista i finalment, segons sembla va trobar la pau i el camí. Últimament vivia al monestir budista de Panillo, Osca. El seu últim llibre és un estudi sobre la mort que s'ha convertit en referència del budisme actual. Un personatge curiós i interessant. Un més dels que hagués volgut conèixer i ja no hi sóc a temps. Què hi farem!. 

divendres, 19 de maig de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 452

                                                L'HOLANDÈS ERRANT

 Estructura en tres actes, representada sense solució de continuïtat d’acord amb la idea original del compositor. És la quarta òpera de Wagner. Estrenada a Dresden el 1843, forma part del “cànon” del Festival de Bayreuth. La seva durada dues hores i vint minuts. 

 Malgrat ser una obra d’arrels encara romàntiques, Wagner hi va començar a plantejar els criteris estètics que forjaren la seva obra posterior, com ara el tractament leitmotívic i el paper fonamental de l’orquestra, que no es limita a acompanyar-lo, sinó que comenta moltes de les parts fonamentals d’un drama centrat en el tema de la redempció. 

 L’argument prou conegut. El protagonista, és víctima del seu destí i malda per trobar cada set anys una donzella que li obri el cor a fi de poder finalment, deixar de ser una ombra errant. Senta, filla del mariner noruec Daland, serà la dona que acomplirà els designis de l’Holandès lliurant-se fins a la mort.
 El paper de Daland, va córrer a càrrec d’ Albert Dohmen, intèrpret wagnerià de fama internacional. 

Una espectacular posada en escena de Philipp Stölzl, que situa la acció dins d’un gran quadre que representa l’imaginari de Senta entre el segle XVIII i XIX, en el sí d’una família burgesa, Senta és una adolescent apassionada per la lectura, paper cantat per la russa Elena Popovskaya 

 Albert Dohmen baix-baríton, també de fama internacional, va interpretar el rol de L’holandes, 

 La direcció musical a càrrec d’ Oksana Lyniv, ucraïnesa de 39 anys, que ve precedida de ser una de les directores musicals emergents amb més projecció del moment. És la primera dona que dirigueix una òpera de Wagner al Gran Teatre del Liceu. Titular de l’orquestra de l'Opera de Granz. De figura petita i fràgil, contrasta amb la força de la seva batuta. Al sortir a saludar, al final de l’obra, contrastava amb la corpulència dels dos personatges principals de l’òpera. 

 Última òpera de la temporada, caldrà esperar a l’octubre per veure la propera programació.

L'ENIGMA DE LA TRESCA



Hi ha un edifici a Barcelona que malgrat haver estat seu de la cort catalana entre el 1408 i 1410, el seu destí posterior va ser variat i poc conegut, potser degut a que està en un paratge que fa molta pujada. Aquesta situació fa que tingui unes bellíssimes vistes que la van fer famosa. Ara continuen les vistes però s'hi pot anar en cotxe. 
És molt característica la seva arquitectura, i les aplicacions decoratives de diferents tipus: ceràmica, ferro, fusteria...  

dijous, 18 de maig de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


                                           Ja m'hi veig

L'altra dia recordava amb enyorança l'alcalde Hereu. Sí, sí. Durant el seu mandat, escriure al bloc sobre meravelles de la ciutat estava "xupat". Però ves per on, amb el Consistori actual en ple ja en tinc prou i he deixat de pensar en ell. El nostre Ajuntament pensa dispendiar un milió d'euros (166.400.000 aprox. de pessetes si no m'equivoco) perquè una dotzena de comunitats de veïns enjardinin els seus terrats. Com que arreglar els parcs encara seria més car... han trobat la solució. Suposo que tots podrem anar-hi a llegir en còmodes gandules, regar les plantes, collir cargols, refrescar-nos els peus als bassinets... les activitats normals d'aquests espais. Però un dubte em rosega: i la clau del terrat? Potser es tracta d'una mesura per afavorir no tan sols empreses de jardineria (vade retro Satan, ja m'enteneu) sinó que també trobaran algun joier dur o tou que en faci diverses opcions per dur-les penjades al coll. 
Potser que parli amb el Presi de la nostra comunitat a veure si podriem ser dels afavorits, donades les característiques del nostre pati. (I a sobre, en hores lectives s'estalviarien la claueta).

dimecres, 17 de maig de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid...

l'ínclit Sr Rajoy va dir ahir que apostava pel corredor mediterrani. "Buenu",Però el cas és que ho va fer a Pequín a la cimera sobre la nova ruta de la seda. "Alça Manela!"I a més a més demana que les empreses espanyoles tinguin les mateixes facilitats que les xineses a Espanya. D'això se'n diu grandesa de mires.
L'atur està a punt d'acabar-se: tots cap a la Xina a muntar xiringuitos de canyes, faralaes i sevillanes (altra cosa no sabem fer). Vet aquí un clar exemple de la imaginació al poder.

dimarts, 16 de maig de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

TALL

Bon temps i  pau
Vol d’oreneta
                                                           arc i sageta.
Perfecte tall
sobre el mirall
del cel tan blau.

dilluns, 15 de maig de 2017

La TRESCA I LA VERDESCA




Efectivament. És la font que  Josep Aragay, ceramista, va fer les rajoles que ara la guarneixen i li donen el seu característic aspecte.
Aragay va tenir el taller a Breda i allí té un petit museu  força interessant que fou creat l'any 1974 aprofitant l'espai de l'antiga església de Santa Maria de Breda del segle XII. Si aneu a Breda us recomano que el visiteu.

diumenge, 14 de maig de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 451




Resultado de imagen de teatro romea federico garcia lorca

Si encara no heu vist l’obra que es representa al Romea, us la recomano. Passareu una hora i mitja sense adonar-vos-en. Pep Tosar, ens en  fa una creació com  les que, ell, ja ens hi té acostumats d’una  gran bellesa. En el 81 aniversari de la mort del poeta,  s’apropa al món  de Garcia Lorca en un viatge sorprenent i formidable a través  dels paisatges de Castella i Andalusia, una biografia sonora i virtual. Una guia per entendre millor el poeta que va cantar la vida i la mort amb la mateixa intensitat.

El muntatge d’audiovisuals ens ofereix el més rellevant  de la vida del poeta i això a traves de la banda sonora. Així mateix estableix connexions entre els fragments biogràfics i les obres que Lorca va escriure durant aquests períodes.

Tosar ens diu que, sense pretendre obviar els grans títols, n’ha escollit d’altres en segon pla, menys popularitzats. Els textos en prosa com Mi pueblo y otros Cuentos veganos, on Lorca construeix proses poètiques que ens apropen al viure rural de la seva infantesa,  Fuente Vaqueros; Impresiones y paisajes, on trobem la seva relació amb l’art i l’escriptura; o Teoria y juego del duende. També fragments del Romance del Amargo, o fragments de un Poeta en Nueva York i del  Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías.

L’acompanyament de Cante “jondo” per Mariola Membrives, amb l’acompanyament de guitarra per Rycardo Moreno, ball José Maldonado i percussió David Dominguez.                        
                           

                                                   
                 

     

divendres, 12 de maig de 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA


A la nostra ciutat hi ha una barbaritat de fonts. Ara no ens hi fixem massa perquè si tenim set entrem en un bar o ens comprem una ampolla d'aigua a qualsevol lloc, però abans havien estat realment importants i necessàries. La més antiga  sembla ser que es va posar el 1356 per proveir d'aigua durant l'epidèmia de pesta que va assolar  la ciutat. De fet era un abeurador pels cavalls reconvertida finalment en font.
Ara es veu part d'ella (cinc cossos) però sembla que era exenta i en tenia vuit. Va ser redocorada el 1918. Segur que l'heu vista centenars de cops però no sé si mai hi heu begut aigua. El seu cap de faune amb el broc a la boca, la veritat, no hi convida.

dijous, 11 de maig de 2017

lLA TRESCA I LA VERDESCA

Com ella, de mil colors, senzilla i alegre.


Avui no tinc temps d'escriure al bloc. Una amiga fa anys (els mateixos que faré jo dintre de poc) i ho celebra amb un esmorzar d'amigues a casa seva.Trobo que és una bona pensada ,ella sempre en té, de bones idees. Només tinc temps de dir PER MOLTS ANYS MARIETTE! i que en celebrem molts més encara.Calculo que fa aproximadament setanta anys que ens coneixem. No està malament, oi?

dimecres, 10 de maig de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


Ens envolta l'infinit

A classe varem estar parlant dels No llocs; o sigui dels espais no destinats, en principi, a ser lloc de residència (ni que sigui temporal) sinó per la seva mateixa essència, llocs transitoris, com ara un aeroport, o un tren. I també de les petites coses en la narració. Per exemple si surt un home que pesa 200 quilos, per força això es converteix en un tret que condicionarà i molt la narració. I també en els espais com a metàfora (no com a símbol).
 Tota la setmana que penso en aquests tres temes i els hi estic traient la punta. És fantàstic això de fer unes "classes" que et donen corda per rumiar i passar-ho bé. Com és possible que algú s'avorreixi amb tot el que tenim al nostre voltant? I a dins mateix nostre.
L'altre dia, en el trajecte a Vic, simplement mirant per la finestra vaig trobar tal quantitat de coses interessants i que em poden donar tema per a estona que vaig omplir quatre planes escrites només enumerant-les. No parlem ja si començo a lligar-les entre elles i a buscar-hi joc. Fantàstic!

dimarts, 9 de maig de 2017

L'arpa i les seves vibracions,450


                                                MOZART vs HAYDN

Diumenge, últim concert del meu abonament a l’Auditori. El programa d’ enguany de l’OBC sota la direcció del japonès Kazushi Ono, ha estat d’una excel·lent qualitat.
El concert d’avui MOZART vs HAYDN, a càrrec  del director convidat Jan Willem de Vriend, nascut als Paissos Baixos, és actualment Director principal de l’orquestra de la ciutat d’Enschede, i també conegut com a violinista del Consort Amsterdam fundat per ell.
Música menys coneguda, però agradable de escoltar, la part corresponent a Mozart, que descriu la creació  que va estrenar a Munic el 1781 sobre Idomeneo, re di Creta, partitura recopilada de forma arbitraria, consta de diversos paratges de la  vida del rei explicats en un ballet, un Chaconne, Pas seul, Passepied, Gavote i Passacaille. Hem pogut seguir la lletra del poema pel programa de mà que ens ho ha fet entenedor, molt ben cantat per  la soprano valenciana Ofelia Sala. Versos de gran lirisme, com aquesta Per pietà
                                         
                                          Si et sóc fidel a tu,
                                          Si em fonc amb la llum dels teus ulls,
                                          Prou bé que ho sap l’amor, i els deus,
                                          I el meu cor, i el teu també.

Mozart va morir el 1791, quan tenia 35 anys. I Joseph Haydn, que en tenia 59, viatjava per Europa i va ser a Londres on va compondre el que hem sentit avui, La Simfonia núm.100 en Sol major, que va rebre el sobrenom de “Militar”, a causa del solo de trompeta del final del segon temps i al timbre exòtic dels instruments de música turca triangle, bomba i platerets, que evoquen la musica dels geníssers, els soldats d’infanteria de l’exèrcit turc. El militarisme de Haydn és pintoresc i colorista, i se situa aquí, dins el context d’una narració en to de rondalla popular.
Avui doncs dues cares d’estil clàssic. Mozart ens fa vibrar en la intimitat afectiva de les emocions humanes, i Haydn il·lumina l’estil clàssic amb la intel·ligència sensitiva del joc formal.

A la sortida, cares de satisfacció i ens acomiadem fins la propera temporada en que l’orquestra ens oferirà un programa prou engrescador.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquells ocells que havien fet niu a la terrassa del costat no sabeu quin joc ens han donat tota la setmana. La meva veïna histérica perquè plovia i els volia tapar amb un plàstic, discussions estúpides dels veïns que ni els havien vist, sobre quina mena d'ocells eren, watsaps amunt i a vall... La Meri, la Meri ataca de nou; de seguida els va trobar a internet i en varem saber la història i miracles, és més al posar més fort el sò de l'IPad, els nostres es tornaven bojos. Al final, horror: un dels nounats (eren tres) mort a terra, i l'endemà un altre. I després la fugida dels pares amb el que quedava. La veïna convençuda que era pel fred. Jo perquè havien passat els dotze dies que segons Google triguen a volar lliures. Total que ara el niu el tinc jo (una preciositat) i la meva veïna torna a fer vida normal. Afectada, això sí, però crec que se'n sortirà. El bo del cas és que els veïns, han decidit quedar-se a viure al poble on passen els estius i més dies cada cop. Com s'ho farà? perquè allí els tràfecs i disgustos poden ser constants: gossos, gats, ocells de tota mena, gripaus, dragonets...Vaja allò del qui pentina el gat.
Ah  els NOSTRES ocells són tallarols capnegres. 

dilluns, 8 de maig de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Efectiament és Vic. Ara sí que veig Marisa, que mires el bloc.

L'altra dia hi vaig haver d'anar. Feia temps que em venia de gust i un encàrrec em va donar l'excusa perfecta. He estat inconptables cops a Vic per la seva proximitat amb Sant Julià però, en general, sempre em moc pe uns llocs determinats, els mateixos  i sempre em quedo amb les ganes de perdre'm una mica a la babalà que és el que m'agrada de les trescades. Com que l'encàrrec de l'altra dia només em va ocupar un quart d'hora i no tenia cap pressa per tornar vaig descobrir una de coses! Una mica a contrapàs dels llocs que coneixia i a més a més mirant cap amunt, no tan sols les botigues i els baixos, ja sabeu la meva dèria. Vaig caminar tant que quan finalment vaig anar al Museu de la pell, visita ajornada un i altre cop, estava tan derrengada que només vaig fer el que en podem dir visita de metge amb la intenció de tornar-hi amb més calma en un altre moment. 
A més a més havia fet tantes fotografies que es va acabar la bateria del telèfon i per tant,hi he de tornar de nou a deixar-ne constància. Que bé, un dia ben aprofitat (i ben dinat al solet primaveral) i un espera'm que torno, en peu. Fins aviat, Vic!

Per cert Marisa, quina va ser la foto que et va donar la clau definitiva? Soc bona persona i em vaig posar alguna de tan coneguda que era pista segura...

divendres, 5 de maig de 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Avui el mateix àlbum és l'enigma. Heu de clicar la foto i us sortirà l'àlbum.



dijous, 4 de maig de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Els dies de primavera, quan sóc a Saifores, tinc la impressió d'anar a la selva, tot salvant les distàncies. Mireu si no tinc una mica de raó:

cliqueu a sobre la foto

dimarts, 2 de maig de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


No sé sI esteu al cas d’uns estudiants d’un petit institut d’Arkanses que llegint el currículum presentat per una aspirant a nova directora d’aquest centre amb motiu d'un treball de recerca, van detectar-ne detalls que no els feien el pes. Que “rascaven” vaja. I seguint el fil van descobrir un immens” pastel”(de pasterada) que ha tingut com a final la no direcció de la nova mestra que se la sabia molt llarga. Ha estat un fet que ha dut molta cua i que ha tingut una atenció mediàtica fora de l’habitual.
Deixant de banda el cas, que no el fet, aplaudeixo aquests nois i noies (16-17 anys) que han desobeït els mesurats consells d’aquells que els deien “no t’hi fiquis, no és cosa teva”. I tant que era cosa seva! El món es belluga amb unes immenses rodes que lentament van fent-lo avançar i qualsevol petitíssim bastonet ralenteix el seu ímpetu. Netejar radis de les rodes és tan important com connectar-hi motors.

diumenge, 30 d’abril de 2017

DE L'ENIGMA DE LA TRESCA



Quan jo era petita, fins els sis anys, viviem a la Via Laietana al davant del Cinema Princesa, Quan sortiem amb el meu pare a passejar, un dels llocs que m'agradava molt era on hi havia el rellotge lluminós al davant de la Banca Rosés que l'havia fet instal·lar allí l'any 1935. Era molt divertit jugar a encertar el moment en que s'encendria el cercle següent, senyal que havien passat cinc minuts des d'aquell on jo hi era. Com veureu el meu pare m'aviciava i tenia molta paciència. 
Aquest rellotge encara hi és però força malmenat. L'havia fet un rellotger de Barcelona anomenat Cabrerizo, segons el projecte de J.B. Sales qui va patentar aquest tipus de rellotge.
L'esfera és de pedra artificial i els ulls de les hores i minuts són de vidre glaçat. El dibuix cetral és un Mercuri, símbol del Comerç i tant ell com els dibuixos i  el marc que l'encercla són de llautó amb perfils daurats. 
Amb el temps es va fer malbé i com que El relltger Cabrerizo havia mort, ningú no es veia amb cor d'arreglat-lo i va estar mot temps mut. Quina contradicció : un rellotge que no marca i el temps va passant. Finalment quan el 1989 la Conselleria de Governació  de la Generalitat es va instal·lar on havia estat la Banca Rosés, el fill de Cabrerizo el va restaurar (crec que no totalment). Ara, el pobre rellote està en franca decadència i en mans d'un complex hoteler. Però vull creure que els anys que va estar aturat em van afectar i per mi no compten. O sigui que sóc molt més jove del que semblo. Ves a saber si m'he convertit en una aplicació de la teoria de la Relativitat..
Ah, d'aquesta mena (i pràcticament calcat)  al carrer de Rocafort 2, el Banc Condal n'havia fet posar un altre també construït pel mateix rellotger. Crec que encara hi és però cap trescada m'hi ha dut i no us en puc donar raó. Aquesta falta serà esmenada pròximament. 

divendres, 28 d’abril de 2017

LA TTRESCA I LA VERDESCA

 Està de moda el "nesting"que ve de la paraula anglesa nest que significa niu i vol dir estar-se a casa, tan confortable. Ves per on , a mi que no em preocupen gens però gens, aquestes coses de la moda, resulta que estic a la moda. Em passa com a Jourdan, el burgès gentilhome de Molière que parlava en prosa sense saber-ho.Però el millor és que, com diu el Quim Monzó en un article sobre això del nesting (que fa dos o tres anys es deia el cooconing, recordeu?), quedar-se a casa  veient una bona pel·lícula o llegint a la vora del foc, allunya o redueix el risc de demència, la de veritat, no la del pobre Jourdan. Doncs mira que bé, a gust i a sobre fent salut..Quina il·lusió em fa saber que demà, diumenge I DILLUNS, podré dedicar-me a tan satisfactori ejercici. Es veu que els aires sarrianencs, al ocells els proven,perquè, aprofitant el restaurant per ocells que tinc muntat a la terrasseta i uns ficus benjamina molt frondosos.de la meva veïna, uns ocells hi han fet niu tan moderns ells.

dijous, 27 d’abril de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Record de Xavier Corberó

El recordo primer a l'Escola Massana. No era del meu curs ni de la meva especialitat però sí amic d'amics meus i havíem sortit en colla algunes vegades. Era divertit, intel·ligent, força enlluernador i llavors,molt atractiu. Després, ja artista reconegudíssim, havíem coincidit en molts actes i reunions amb motius diversos. Recordo la seva preciosa casa a Esplugues, amb una cuina recoberta de rajoles antigues de totes menes i la banyera a l'habitació, ensorrada a terra dissimulada al parquet i el jardí amb magnífiques escultures seves i d'altres artistes. Recordo la seva xerrera interessant i inacabable, aquell dia amb l'escultor Richard Serra (encantador)... i tantes escultures seves que seran record seu a Barcelona i a molts altres llocs. Val la pena aquesta memòria d'un artista singular. Aneu-les a veure si podeu.