dissabte, 28 de febrer del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 377


MUSEU DE LA MÚSICA



Fa tres cursos que un grup estudiem amb la Mª Dolors, la nostra professora,  la Història de la música, classes disteses en que combina una part escrita en apunts de les diferents èpoques, amb l'escolta de fragments de música, i els respectius comentaris.
Aquesta setmana  hem visitat el Museu amb ella de guia. Res a veure amb l'antic situat a la Diagonal. L'actual és dins el recinte de l'espai de l'Auditori, còmode de visitar, el terra i parets folrades d'un color vermell granat molt agradable a la vista, tots els instruments etiquetats. La llum adequada per veure tots els espais sense molèsties oculars.
Actualment exposa una col·lecció de prop de 500 instruments i documents musicals. La visita comença en el bosc sonor, on els instruments expliquen els elements comuns a totes les musiques del planeta: la melodia, el ritme i el timbre.
Un violoncel s'exposa al costat d'un sarangui de l'Índia, un rebab al costat d'un violí, i una gralla al costat d'un shakuhachi del Japó. Anem de sorpresa en sorpresa al mateix temps que coneixem alguns d'aquests instruments mai vistos abans.

Entre les peces emblemàtiques  la col·lecció de guitarres histò riques és extraordinària i se la considera la millor del món. I la Sala de Teclats mostra tres joies úniques del barroc que han estat restaurades per tornar a sonar: el clavicèmbal Zell (1737), el claviorgue Hauslalb ( c.1600) i l'orgue Pérez Molero (1719).

Desprès, a traves d'audiovisuals projectats a les parets, viatgem per les músiques de l'edat mitjana i el Renaixement fins al barroc, el classicisme, el Romanticisme, la industria del so del segle XIX i els nous estils del segle XX, per acabar en els instruments d'altres cultures i geografies.

Al finalitzar la visita entrem a la Sala d'Interactius, on un grup de nens tenen l'oportunitat de tocar instruments i provar maquetes, entre rialles i complicitats. Jo em faig una foto tocant una arpa, com no podia ser menys.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ha,Ha, el Rafel, guanyador com sempre (i no em crec que la resta no sabessiu també la solució) m'ha fet riure comentant que des de petit havia sentit a dir que el punt més alt de Barcelona etc, etc (vegeu la contesta a l'enigma). I he rigut imaginant els nostres rebesavis dels rebesavis dels rebesavis explicant això mateix als seus nets i arribant a nosaltres. És clar que al nostre torn, encara que intentem també transmetre-ho, em temo que els nostres nets o besnets coneixeran millor can Conesa pels bocates meravellosos que no pas el temple d'August. Però vaja, espero que encara puguin passejar per les mateixes pedres que nosaltres i festejar i sentir-se part d'alguna cosa tan llunyana i tan propera com nosaltres ens hi hem sentit. I, a continuació, anar a can Conesa a fer unes birres i menjar un deliciós i antiqüat biquini encara que no sàpiguen a què ve aquest nom tan exòtic per ells.

Aprofito per dir que me'n vaig a Saifores fins dimecres i no podré escriure res al bloc. La única manera de connectar Internet és instal·lar-me al jardí i ara fa massa fred i és complicat. Fins la tornada. 

divendres, 27 de febrer del 2015

L?ENIGMA DE LA TRESCA

Com sabem quin era el punt més alt de la nostra Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino ? I, és clar, quin era ? Ara, amb les annexions i canvis suposo que deu ser-ne un altre, però d'aquest ara no toca parlar-ne.

dimecres, 25 de febrer del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


OBRIM LES FINESTRES 

No sé si sabeu que ha aparegut una nova icona, un emoji, que representa una muntanyeta de merda (en clar català, una tifa i ja em perdonareu). Està patrocinada per l'Associació Espanyola contra el Càncer amb la intenció d'avisar els majors de 50 anys de la conveniència de fer-se una colonoscòpia per detectar possibles casos de càncer de còlon. Ho trobo molt bé i molt lloable i encara diria més: era absolutament necessària. Confirmo que en quant la trobi, fent ús de la polisèmia,  la faré servir per catalogar el que em caigui a les mans o a la vista: intervencions parlamentàries de control (no de canvis sinó de contumàcies i altres conductes desfatxatades), actuacions municipals, comportaments públics o privats, discursos político-festius etc Només hi veig unes petites pegues: 1- Ja hi tornem amb la censura?, 2- L'escassa influència que pot tenir la meva protesta. 3- No servirà (o serviria o servís) per omplir-ho tot de més merda, encara?  Està clar que amb emoticó o no, la pudor ja no ens deixa viure. 


dilluns, 23 de febrer del 2015

Kuando mucho oscurese és para amaneser




No, no és que m'hàgi tornat okupa ni diskapasitada, no, estic parlant-vos en ladino, la llengua dels judeocristians expulsats per obra i desgràcia dels soberanissims i catoliquíssims Isabel y Fernando que tanto montaven i mutaven cada cristo que no vegis... Però ves quin exemple de tossuderia humana, tant a Israel com a Turquia encara hi ha qui s'entesta a saber i parlar aquesta llengua que no era tan sols la seva mentre no van ser expulsats sinó també la del comerç a tot l'orient del Mediterani en aquells temps en que la parlaven inclús els peixos per mor del comerç. Una mica com ara que a qualsevol dels mercats de Turquia, Egipte i qualsevol altre, segueixen utilitzant l'idioma que sigui per a pescar els peixos que han arribat a ells per comprar-se un kilim o una bossa de Vuittoni de pa sucat amb oli (i de pas fer altres activitats sanctes o non sanctes que els viatges propicien). 
A Turquia s'està coent una llei de concessió de la nacionalitat als sefardites originaris d'Espanya que ja té llum verda al Congrés de les actuals Espanyes des del mes de desembre passat. Ja el 1924, Primo de Rivera va promulgar un decret segons el qual el sefardís tenien dret a obtenir la nacionalitat espanyola , cosa que va salvar a molts d'ells durant la persecució de la segona Guerra Mundial. Ves per on, em pregunto si no haurem de buscar-nos un avantpassat sefardí (no deu ser pas tan difícil) que ens serveixi per aconseguir un reconeixement que ens neguen per altres vies. 
I com bé diu el diari Amaneser d'Istambul: Se kiere muncha praktica, meoyo i ganas para traer al prezente lo ke esta guardado por harosientos anyos.


Prohiekte de salhó per Saifores kuan akonsegeixi aixhò ke tink guardat des de fa tants anyos i poderho celhebrar amb harmonyia i saluth amb tots vosaltres. Us prometo un té, kebabs i delizies turkes.



diumenge, 22 de febrer del 2015

CINE /TEATRE


EL HOLANDÉS HERRANTE

Ya que estáis con “El holandés errante” o “El buque fantasma”, no estaría de más recordar el film que rodó Albert Levin en Tossa, con Ava Gardner y ese holandés condenado a vagar por el mundo que fue James Mason. Pero el idilio que surgió en “Pandora o el holandés errante” fue el que tuvo Mario Cabré con la bella actriz, que tan nervioso puso a Frank Sinatra. Romanticismos aparte, diré que había (no sé si aun vive) un fotógrafo en Tossa que fotografió a toda aquella troupe durante aquellos días en el rodaje y fuera de él y se le podían pedir copias de sus fotos. Aun guardo la colección que le pedí.

“SHOW BOAT”

Y ya puestos, ¿Ya tenéis entradas sacadas para ver “Show Boad” (el musical que aquí vimos en el cine en los años 50 con el título “Magnolia”) se pasa el 22 de marzo a las 17,00h en el cine Bosque, desde la Ópera de San Francisco. La cosa promete y no es cuestión de dormirse que se está llenando, yo ya saqué mis entradas hace varias semanas.


dissabte, 21 de febrer del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 376


L'holandès errant

Adrianne Pieczonka,  és SENTA
He trobar una bona enquadernació de  la traducció en català del text alemany de L'holandès errant. La he llegida de cop per assabentar-me del text també escrit per Wagner. Ell és l'autor del llibret i de la música.
He tingut oportunitat de veure al Liceu dues vegades la representació del "Vaixell fantasma", (títol en alemany), en diverses versions , d'això ja en fa anys. Ara quan penso en fets, ves per on de tot fa molts anys... segur que també us passa a vosaltres.

Us transcric una part de la balada que tan m'agrada. 

Iohohohe! Iohohohe!
Vau trobar el vaixell a la mar,
roges les veles, negre el pal?
A bord, l'home pàl·lid,
el senyor del vaixell, vetlla sense repòs.
Hui! com bramula el vent! Iohole!
Hui! com xiula entre les cordes! Iohole!
hui! Com una fletxa, vola,
sense destí, sense repòs, sense treva!
Però l'home pàl·lid
encara pot aconseguir la salvació,
si troba una dona que, fins a la mort,
li sigui fidel a la Terra!
ai, quan la trobaràs,
pàl·lid navegant?
Pregueu al cel
que aviat una dona li vulgui fidelitat!

L'òpera s'acaba amb gran força expressiva musicalment, mentre Senta que  s'ha tirat al mar per salvar l'home errant diu:

Glòria al teu àngel i al seu manament!
aquí em tens, fidel fins a la mort!

Senta és una gran dona. Wagner diu del seu personatge: " No deixeu que el cantó somiador de la seva naturalesa sigui entès en el sentit del modern i malaltís sentimentalisme.

Si us animeu ens veiem dimarts al cinema Girona, a les 8,15. Versió en directe des de Londres.


divendres, 20 de febrer del 2015





Qui havia de ser l'endevinaire sinó el Rafel? A més de ser ràpid se les sap totes. Ja no cal que us expliqui la història, ell ho ha fet molt millor que jo.
Però el que ell no ha explicat és que el Palau de la Virreina el va fer construir Manuel Amat i Junyent, marquès de Castellbell (1707-1782) que havia estat virrei al Perú on havia tingut per amant la Perricholi, una famosa actriu de teatre amb la qual va tenir un fill i cinc néts. El nom ve de la seva dona Maria Francesca Fiveller de Clasquerrí, la Virreina. Un altre dia us explicaré més històries d'aquests personatges que són els avantpassats de José Luís de Vilallonga, novè marquès de Castellbell, el quan n'explicà les seves facècies. 

L'ENIGMA DE LA TRESCA



Sabrieu dir-me quin és el lligam entre Jacqes Offenbach, el Palau de la Virreina i els Dagoll Dagom ?

dijous, 19 de febrer del 2015

L'arpa iles seves vibracions, 375

El vaixell fantasma
La trobada de la colla, amics, veïns i coneguts al cinema Bosque per veure en pantalla gran la retransmissió de Norma des del Liceu, en la nit internacional de l'òpera, va ser tota una festa. La sala plena,cap butaca lliure.
Les veus dels cantants al més alt nivell i la posta en escena original.
A la sortida, la concebuda tertúlia tot bevent una cervesa.
Animats per l'experiència grupal, ja ens hem apuntat pel proper dimarts 24 de febrer al cinema Girona, on projectaran directe des de Londres, L'holandès Errant, "El vaixell fantasma", títol en alemany, Wagner,  per a qui agradi la seva música.
Hora 20,15, durada 140 minuts. Preu amb entrada anticipada per Internet 14 €.
Beyn Terfel i Adrianne Pieczonka com a protagonistes
Tinc una predilecció especial pel personatge de Senta, les balades que canta em fascinen, les escolto sovint. Johohoe! Johohoe! canta com a leitmotiv, quan jura ser lleial fins a la mort.
La lletra de tota l'obra expressa la maledicció, la redempció i el desig de mort com a única certesa de salvació. La música l'acompanya com sols sap fer Wagner.

Si us animeu, allí ens trobareu.

dimecres, 18 de febrer del 2015


Diumenge: calçotada familiar gairebé al complet (31 de 37)

El cel emboirat però els ànims en alça. Inclús el sol es va animar i a la sobretaula va fer una tímida aparició. No sé què passa però quan arriba aquest temps i sense adonar-nos-en sentim una mena de neguit que és simplement ganes de calçots. Deu estar a l'aire. Resulta una mena de posada a punt de la fraternitat, un tallar momentàniament amb les preocupacions solitàries i un relligar amb essències de passat que segurament ens projecten amb més força al futur. Que per molts anys seguim fent semblants obres, amb els mateixos manobres i si pot ser, amb els que han faltat.  

el més petit de tots a l'hora de les postres; diria que també ell estava content. 



dilluns, 16 de febrer del 2015

CINE


CARTEL  

SI ME DEJÁIS PONDRÉ MI GRANITO DE ARENA


Bueno, ahora que ya has descubierto el enigma, y habiendo estado calladito, aportaré unas pequeñas notas sobre ese monumento que es “Campanadas a media noche”. Este film fue un tormento para su productor Emiliano Piedra y su productora Brepi Films. Rodar con Orson Welles siempre fue un peligro, por algo no conseguía rodar todo cuanto quería. Y buena parte de sus films pudo acabarlos, los que acabó, gracias al dinero que conseguía con sus apariciones como actor en grandes producciones.
Orson fue un genio, tan inconmensurable como su propio volumen. Y como tal, creaba a su manera, todo hay que decirlo, muy creativa, pero precisamente por ello, continuamente cambiaba los planes de trabajo, porque no le gustase o porque se había acabado el dinero. Eliminaba escenas, si lo consideraba necesario y rodaba otras nuevas. Además, tenía fama de que rodaba muchos metros filmando ensayos, incluso a escondidas de los actores, En definitiva se encarecían sus producciones hasta lo indecible. Llegando a pasar incluso años, en algunas de ellas, antes no se terminaban. Y eso fue lo que le ocurrió a Emiliano Piedra (que dicho sea de paso, para curiosos, estuvo casado con la actriz Emma Penella).
Para “Campanadas a media noche”, se impresionaron 126.000 metros de película, de los cuales solo se aprovecharon 2.800. (Los datos de rodaje están muy bien explicados en el libro de Esteve Riambau). Emiliano Piedra dijo: “Welles se “calienta” como actor ante la cámara y película en marcha y si no le gusta el plano no lo rueda o lo elimina”. Rodó con dos cámaras la escena de la batalla. Resumiendo, el coste del film sobrepasó todo lo estipulado y su productor tardó años en rehacerse del descalabro financiero, tras 12 semanas de rodaje y faltando mucho por rodar aun, tuvo que conseguir contratos y créditos necesarios para rodar otras ocho semanas, para que Welles pudiera terminarla. 


 CLIXÉ DE PRENSA

Solució a l'Enigma



El cineasta, protagonista, director, guionista i factotum és, naturalment, Orson Wells. I la pel·lícula de referència Campanadas a medianoche basada en Shakespeare en la qual Welles és Falstaff,  aventurer, i figura de pillastre, gandul, manefla i vividor, en temps del rei d'Anglaterra Enric IV.
El mateix Welles deia que aquesta era la seva millor obra. 
Explica l'amistat entre dos homes molt diferents: el príncep destinat a ser el rei i ell, el pillastre, enfrontats pel destí i pels dubtes sobre si mateixos. 
A mi m'agrada molt aquesta pel·lícula, així com Becket o l'honor de Deu ( basada aquesta en una obra de Jean Anouil, dirigida per Peter Glanville)  perquè en les dues hi ha aquesta mateixa dicotomía : la persona i el personatge. 
Campanades es va rodar amb molt pocs mitjans i gairebé tota a Espanya : a la Casa de Campo de Madrid, les muralles d'Àvila, el castell de Cardona etc... 

Durant molts anys va ser difícil de visionar per problemes de censura. Ara es pot veure tranquil·lament per You Tube, simplement escrivint el nom i You tube. Està sencera, encara que és clar no és el mateix que  veure-la en gran.






Repartiment

Orson WellesKeith BaxterJohn GielgudJeanne MoreauMargaret Rutherford,Marina VladyNorman RodwayAlan WebbFernando ReyWalter ChiariAndrew FauldsMichael AldridgeJulio PeñaAndrés MejutoKeith PyottJeremy Rowe,José Nieto
Producto
Géner
Sinopsi
Anglaterra, Guerra dls Cent Anys (ss. XIV y XV). Enric IV, primer monarca de la dinastía dels Lancaster, el 1399 arrabassa el tron al seu cosí Ricard II.
 Adaptació de diverses obres de Shakespeare: "Enrique IV", "Enrique V", "Las alegres comares de Windsor" i  "Ricardo II"


diumenge, 15 de febrer del 2015

PANEM ET CIRCENSES


CARNAVAL.- El cap de setmana passat vaig estar a Madrid, a una festa de disfresses organitzada per uns parents.
De fet vaig marxar dijous al migdia en l'AVE i vaig tornar dilluns a les 19'-h. Era a la mansió que tenen a una urbanització als afores de Madrid i ens varem juntar més de 60 persones. Van ser uns dies ben divertits i aprofitats. Suposo que m'heu reconegut. Sóc la hippie.
Vaig utilitzar el servei de ATENDO per a persones amb problemes de mob
ilitat. Fantàstic i gratuït!. En cadira de rodes amunt i avall fins a deixar-me a lloc. Molt recomanable. 


divendres, 13 de febrer del 2015

L'Arpa i les seves vibracions, 374

NORMA

Sondra Radvanousky
Per un malentès  d'aquells que a vegades passen, el diumenge dia 8 vaig trobar-me sense l'entrada de Norma per anar al Liceu, no entrava dins del meu abonament anual i, la que esperava es va fer fonedissa. Desprès de la decepció, vaig pensar que coses pitjors em podien haver passat i cap a casa. Totes les entrades de cada sessió estan exhaurides.
Des de fora doncs, un petit comentari. El Liceu presenta una nova coproducció, juntament amb el San Francisco Opera, Chicago Lyric Opera i Canadian Opera Company.
Orquestra Sifònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.
L'obra dura 3 hores i 25 minuts. El repartiment del diumenge era de primer repertori. ( val a dir que els cantants del segon també són molt bons.)
Norma cantada per la soprano nord-americana Sondra Ravanousky, actualment en el rànquing numero u, i Gregory Kunde també d'Estats Units, en el paper de Pollione.
La posta en escena molt bonica i original segons em van comentar els meus amics que ells, si van tenir entrada.
Si voleu gaudir d'aquesta òpera en versió cinematogràfica, el proper dimarts, dia 17 a les 20 hores, el Liceu la retransmetrà en directe a uns quants cinemes d'Europa, és a dir, es podrà veure a  cines  de Paris, Roma, Brussel·les o d' Àustria  la versió de Barcelona. Com que suposo que serà una versió acurada fa il·lusió que el nostre Liceu pugui passejar-se per les pantalles europees.
Jo ja he comprat la meva entrada numerada, 20 €, preu únic, al cinema Bosque, però també la projectaran el Girona, Cinefa Diagonal i possiblement d'altres.


(He tardat unes setmanes a escriure, una tos empipadora  i febreta no m'han abandonat en dos mesos i fins ahir no vaig tenir l'alta mèdica,avui més animada us recomano Norma al cinema.)


L'ENIGMA DE LA TRESCA



Un dels grans, més grans del cinema, actor, director, guionista etc... res no va deixar per fer, va ser un enamorat de Barcelona. Va rodar en diverses ocasions i diferents llocs. Les pistes que us dono per endevinar el personatge i les seves obres són : campanes, castells i viatges. Qui s'anima buscar i trobar (que no sigui el Rafel que no cal que busqui res perquè ho sap des que va néixer, o abans potser).

dijous, 12 de febrer del 2015



Qui, aquests dies no s' ha trobat, en un moment o altre amb les imatges de l'Umma Thurman ? Un antes y despuès que va molt més enllà de la pura anècdota xafarderil. És difícil, penso, mantenir equilibrat el convenciment que tothom és lliure de fer amb si mateix el que li vingui de gust, el comentari estètic i la reflexió moral de l'assumpte. No es pot pretendre ser mirall i vidre transparent alhora. Si ets vidre has d'estar net i transparent deixant passar la llum sense interferències; si mirall ser prou fidel com per transmetre la mirada dels altres i saber que el reflex no inventa sinó que transmet el millor i el pitjor.  Segurament m'he explicat de tal forma que no s'entén res, però el que vull dir és que fes el que vulguis però sàpigues que tot té conseqüències i comporta responsabilitats.I això val per a tot, des de la política, la vida domèstica, la literatura...qualsevol cosa. Ja m'enteneu. 

dilluns, 9 de febrer del 2015

LA SOLUCIÓ DE L'ENIGMA)

Sí, efectivament és de Jaume Plensa i és al Passeig del Born. Però la cosa no acaba aquí. El cofre és una ofrena a la memòria, la del 1714 en particular però també la general. Quan es va fer, a dins s'hi van posar diversos elements que datessin el moment : un diari, una ràdio-cassette, i documents diversos. Aquest cofre crec que està previst que s'obri dintre de no sé quants segles. La idea del cofre ve donada per les caixes o cofres que els diferents gremis havien tingut a Santa Maria del Mar per a guardar els documents importants: contractes, comptes, llibres de passantía i fets etc. Això no ens ho van explicar en la visita sinó que ho he trobat jo soleta.
Quant a les boles són bombes del 1714 i les lletres (d, b) podrien ser les inicials del Duc de Berwick qe va ser qui va ordenar el bombardeig de Barcelona. Aquest personatge es deia James Fitz James Stuart , Duc de Llíria i Xerta i no sé quants llocs mé. Era rebesavi de la Cayetana Fitz-James Stuart, la Duquessa d'Alba. Era anglès i va ser un militar i aristòcrata anglès al servei de Lluís XIV de França durant la Guerra de Successió espanyola.
Les boles-bomba són exactament iguals a les de l'escultura de Plensa a Can Framis que fan referència a la Divina Comèdia del Dant.Totes estan lligades a una columna central, duen un número i el seu nom i representen els pecats capitals. No creieu que també les del Passeig del Born poden tenir el mateix significat? Aquí els pecats podrien ser la guerra i la destrucció. 
Quan dintre de diversos segles obrin el cofre, si hi sóc, acabaré de preguntar tota la història.

divendres, 6 de febrer del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA




Què són?

Qui els ha fet?

Quin significat tenen?

Quin secret guarden?





dijous, 5 de febrer del 2015

On no arriba la voluntat hi ha el record amagat.

Entre les amistats amb trobades a dinar i la Barcelna Negra no tinc temps pel Blog. Tingueu compassió de mi i disculpeu-me.
Una recomanació: Llegiu a Internet la vida de l'autora de la foto de la setmana.

M.M. i M.

Ho sento molt m'he carregat l'entrada al bloc que havia publicat sobre el reportatge de Lali Colomé emès ahir al programa Sense Ficció sobre els problemes dels petits cinemes que han de tancar. Qui l'hàgi vist ja el té vist i qui no que pensi com el Sant Job : Déu m'ho ha donat, Déu m¡ho ha pres; beneït sigui el seu Nom. I acabo com deia en l'entrada desapareguda : Llarga vida al cinema!

dimarts, 3 de febrer del 2015

Aniversari



He estat preparant un regal per a una amiga que fa anys. Pocs, si fa no fa la meitat dels que jo tinc. Com sempre m'he embalat i posats a fer li hauria preparat la festa i tot, Però amb l'edat he après a deixar a cadascú l'espai dels seus desitjos. Sí bé podria proporcionar-li una part de sorpresa i d'alegria penso que la il·lusió és més gran quan prepares que quan ho reps. No sé com explicar-ho però potser seria més satisfactori per mi que per ella; per tant cal deixar-li que també pugui experimentar aquesta sensació i celebrar el seu aniversari com ella vulgui. Encara que ho hagi explicat embullat, m'enteneu, Oi? Ara em preparo per la sorpresa del que ella haurà preparat i compartiré la seva satisfacció.

dilluns, 2 de febrer del 2015

De la terra al cel: Santa Maria del Mar


Cel i terra-Santa Maria del Mar

 Ahir feia un dia radiant, fred i net com els bons dies d'hivern i varem aprofitar per anar a visitar les teulades i terrasses de Santa Maria del Mar. Va ser molt, molt interessant i una insòlita visió de part de la nostra ciutat. Vaig aprendre moltes coses. Escales amunt, semblava que realment ascendíem cap al cel i sants i bruixes ens acompanyaven en el recorregut, històries de la història, detalls curiosos, fets que ens han marcat com a poble, una part del passat se'ns feia avinent . Una visita molt recomanable que podeu fer qualsevol dia al matí. Només cal que truqueu a l'església per reservar lloc o us arrisqueu a provar sort sense cap truc. Aquell dia esmorzeu pa amb tomàquet per tenir les frontisses ben greixades, agafeu la càmera i a l'aventura. Qui diu que cal anar lluny per trobar coses interessants?

diumenge, 1 de febrer del 2015

TEATRO MUSICAL A PARIS



UN AMERICANO EN PARIS


Hoy hablaré del verdadero motivo por el cual hicimos el viaje a París el pasado 14 de diciembre. Fue para asistir al estreno mundial del musical “Un americano en París”, en el Théâtre Châtelet. 


 Los musicales por regla general siempre se han representado en el teatro y después, con los años, han pasado al cine. “Un americano en París”, fue primero película y nunca antes pasó por el teatro, hasta hoy en el Châtelet. 

 Se trata de una co-producción con Broadway, con estreno mundial en París, donde ha estado todo el diciembre y el 4 de enero partía hacia Broadway, donde se estrenará el próximo 13 de marzo en el Palace Theatre de Broadway donde se espera que esté un año (doy los datos por si alguien está pensando en ir a New York).

 Debo decir que resultó un espectáculo con mayúsculas. Maravilloso. Exquisito. Con un guión más trabajado que el de la película. Una producción cara (pasó de los 10 millones de euros), con todo lujo de detalles. De gran concepto musical. Un alarde espectacular en su inicio y un sorprendente final, diferente estéticamente al film, pero también vinculado a la pintura. 

 Minnelli en la película, lo vinculó a los impresionistas, Lautrec, Renoir o el fauvista Dufy…  mientras que ahora en el teatro se le ha vinculado a las vanguardias, Calder, Leger, Miró, Mondrian… con sus colores primarios. Todo un acierto, lleno de creatividad y elegancia, con un excelente conjunto de actores, cantantes y sobre todo bailarines. No defraudó la espera (sacamos las entradas, a finales de septiembre). Valió la pena el viaje y soportar el frío y la llovizna que siempre hace en París, por estas fechas (regresamos dos días antes de Navidad). Fue una espléndida forma de finalizar el año.

(Imágenes extraidas del brochure de la obra)