L'arpa i les seves vibracions, 426

                      Recordant el pas de Sant Ignasi

                 pel barri de  la Ribera el 1524

Des de fa dos dies, Barcelona té una nova escultura  situada dins d’un espai tancat. Es tracta d’una obra de l’escultor barceloní, Lau Feliu Maspons, que representa a Sant Ignasi de Loiola. Estàtua de  bronze de la fundació Exametal; pesa 200 Kg. I una alçada d’un 1,70 m . Situada entrant a mà esquerra ,en una capella, recentment reformada de la basílica de Santa Maria del Mar,.

Sant Ignasi és representat com un captaire, assegut i demanant caritat amb la mà estesa, els peus descalços i recorda el lloc on el fundador dels jesuïtes demanava almoina per a repartir-la, entre els pobres, durant una de les seves estades a Barcelona, entre el  1524 i 1526. A l’altra mà porta el llibre de les Constitucions de la Companyia de Jesús. Una placa, també de bronze,  situada al cantó esquerre del graó d’accés  al sol de la capella, explica el fet.

La imatge hi és representada vestida amb roba de sac, fent  referència al fet de que Sant Ignasi  va canviar els seus vestits  de cavaller, donant-los  a un pobre, per   posar-se la roba de sac que l’identificava com a peregrí quan anava de Montserrat a Manresa. ( La fotografia encara mostra una mica de l'embalatge a la cama i peu de la protecció del taller )

La reforma d’aquesta capella és una iniciativa promoguda per la Companyia de Jesús a Catalunya, amb el suport de la basílica de Santa Maria del Mar. Reforma portada a cap pel T113-Taller d’Arquitectura i Josep Maria Riera, arquitecte del Bisbat de Barcelona.

Un banc de fusta arrenglerat a dues de les parets de la capella no trenca l’austeritat de l’espai. El mobiliari es complementa amb un petit altar mòbil de fusta amb l’emblema de la Companyia de Jesús. A la paret del davant del de l’escultura hi ha dos petits nínxols. Un amb una talla de la Mare de Déu d’Arantzazu i  l’altre una reproducció d’un medalló de la Creu del Tort de Manresa, que fan referència al Camí Ignasià que va recórrer el Sant, des de Loiola (Guipúscoa) fins a Manresa.

La mà, és en proporció molt més grossa que la resta de la figura , per remarcar el gest del captaire.

El barri de la  Ribera té, des d’ara, un nou al·licient, aquest, l’art d’un escultor modernista, per a fer-lo més atraient, a part del recorregut gastronòmic.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Moltes són les vicissituds de la nostra bandera: quatribarrada, amb triangle groc i estel blanc, amb estel roig, triangle blau i estel... totes elles fruit i senyal de diferents partits i escissions. En aquest moment potser les més vistes són la del triangle blau i la del triangle groc.

En realitat, a totes agermana una mateixa intenció: que ens deixin decidir per nosaltres mateixos la nostra vida. La diversitat, l’acceptació de diferents matisos, la tolerància i el diàleg són sempre senyals de democràcia i civilització. La prepotència, l’insult, la mala bava, mai.

Si voleu conèixer exactament les històries dels triangles i els estels busqueu Bandera catalana i ho trobareu. El saber mai no fa mal,estigueu-ne segurs.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 146

CONJUNT DOLMÈNIC d’Antequera

No és la meva intenció competir amb la Mª Dolors amb la seva explicació de les columnes de l’emperador Adrià que fa fer portar a Tarraco l’any 122 d. JC.

La meva explicació va més enllà en el temps, potser de 5800 a 4500 anys quan alguna enigmàtica civilització desconeguda en la prehistòria van construir uns monuments dolmènics. Els arqueòlegs s’imaginen un poble del temps anomenat Calcolític, entre 3000 i el 2000 a.C. que vivia de l’agricultura i els ramats, amb una organització tribal i bàrbara.No obstant en la construcción d’aquests monuments, sobretot el de Menga, el més antic, a més de les eines rudimentàries de pedra i bronze, necessitarien un coneixement de la palanca, ja que les pedres de fins a 180 tones, degueren ser transportades i aixecades. Curiosament aquestes “càmeres funeràries” no tenen restes d’esquelets humans que les pugin identificar com a tombes.

Son tres, la de Menga, la de Viera i la del Romeral. La més gran i interessant és la de Menga, que us poso a la foto. És un dolmen de galeria coberta i planta casi rectangular. La zona considerada com càmera sepulcral, al fons, està formada per set ortostats (pedres que formen la paret) a cada cantó i un al fons. El conjunt es cobreix amb cinc pedres grandioses, l’última amida sis metres de longitud per set d’amplada i pesa aproximadament cent vuitanta tones. És un dels dolmens més espectaculars d’Europa, i podria haver sigut construït en l’Edat del Coure, cap el 2.500 a. C.

Em vaig quedar petita, petita, i embadalida. Quans eren? Com ho van fer? Per sort encara tenim misteris que no descobrirem mai.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 146

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 157

monument als corsaris en el port d'Eivissa

NIT DE REIS,

PER A TOTS VOSALTRES, UNA DE PIRATES

mapa de Formentera i església de Sant Francesc

Un petit preàmbul abans de tornar al nostre personatge d’ahir Isidor Macabich.

Les Illes Pitiüses i els corsaris

Els romans donaren el nom d’Illes Pitiüses , nom que fa referència a illes de pins, a Eivissa i Formentera.

En temps molt remots ens explica el guia de Formentera eren molt freqüent les incursions corsàries , en les seves terres. Ens fa adonar que en aquest petit tros de terra de 77 km. no s’hi trobava ni or ni plata, ni minerals, res de res , sols una agricultura minsa i algun ramat. Què buscaven doncs els corsaris? Una sola cosa, fer unes ràtzies de pillatge, una redada de persones i emportar-se-les per sorpresa cap a l’Àfrica, surtin amb vaixell pel Cap de Barberia , ruta sud –oest, molt més curta que la del nord cap a Barcelona. Del Cap de Barberia fins al nord d’Àfrica, era per ells un camí curt i ja en terres africanes feien transaccions dels formenterencs com esclaus i els venien a Amèrica. Per aquesta raó, la por de ser capturats com esclaus, l’ illa va restar quasi abandonada durant segles. Es torna a repoblar el 1726 al fer tres esglésies – defenses amb grans murs de grossor i espitlleres per disparar en cas d’atac de dins cap enfora. Les anomenaren Sant Francesc Xavier, Sant Ferran de ses Roques i El Pilar de la Mola, tots sota advocacions celestials.

Retorno a Isidor Macabich. Curiosament l’únic monument a nivell mundial als corsaris, es troba a Eivissa, és un homenatge al pillatge. Macabich va concebre la idea el 1906 al commemorar-se el centenari de la captura del vaixell corsari anglès “Felicity”. Va proposar construir un monòlit, idea que va ser acceptada pels eivissencs, que van obrir una subscripció popular per pagar les costes, col·locant-se la primera pedra el mateix 1906.

Els corsaris eren pirates, però amb patent de corso, això era legal a França i a Anglaterra, a Eivissa amb el vist i plau del govern també, ja que durant el s.XVIII els corsaris molts fills de la terra, van defensar Eivissa de les invasions indesitjades . El monòlit és obra de l’arquitecte August Font . En un dels laterals es llegeix: En lucha secular y heróica pugnaron por la Patria: Sea gloriosa y perdurable su memória.

Les peces de pedra tallades foren transportades gratuïtament per armadors eivissencs des de Barcelona (Montjuïc). L’activitat corsària fou una font d’ingressos i desenvolupament dins la precària economia de l’illa.

És divertit seguir el relat de la batalla entre el capità anglès Miguel Novella que governava una fragata i el capità Antoni Riquer Novella dels corsaris eivissenc, però això és tota una altra història.

Com que avui és dia de REIS podeu demanar a ses alteses reials la ressenya naval, i veureu que és molt divertida, jo ja l’he llegit.