divendres, 31 d’agost del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA




Aquests dies son la pau tan desitjada. Estic només amb l'Iu i la seva nòvia, el Pau i el Jordi i el Roc que han marxat avui. Ja gairebé no recordava què és això de parlar entre adults i no sentir baralles ni plors, ni rebequeries. Abans d'ahir va ploure finalment i ahir també una mica. Tot és verd, net i fresc, roba estesa amb bona olor i clapes de sol. Com pot canviar-nos el temps! Recordo dels meus temps de feina, l'evidència que inclús els objectes són, en gran part, producte del clima. Els llocs on hi fa fred i les collites eren escasses els objectes són feixucs, sòlids, i en els que hi regna el bon temps, lleugers, de parets més fines, decoracions  delicades. Fixeu-vos sinó en els vestits tradicionals: el contrast entre Astúries i València, per posar un exemple, obeeixen aquesta regla: clima fred-austeritat, clima de bonança- lleugeresa. Sempre ho veureu així. 
Jo, aquests dies de tanta calor em sentia com si pesés mil quilos i no tenia esma ni per fer-me una llimonada. Ara que el temps és, pel meu gust, perfecte, em menjaria el món. Imagineu com seran els dies de viatge, amb tot fet, bons amics amb qui riure, paisatges meravellosos i coses noves. L'únic que m'amarga una mica és pensar en aquella làmpada (amb d , sobretot) Swarowski del peu de l'escala. Igual em torna boja, boja i em poso a cantar una ària així que estigui a sota d'ella, qui sap!
És la tarda i mentre escrivia s'ha amagat el sol, ja no hi ha ombres i em cal anar a buscar un jersei. Aquest vespre hem programat una sessió de cinema a la fresca amb "palomites" i tot. No sé quina pel·lícula hauran trobat però tinc tan mono que qualsevol cosa m'anirà bé. 

PANEM ET CIRCENSES

LES MEVES VACANCES

Aquest any m'he mogut menys que "los dientes de arriba" com diu un cosí meu. Si, vaig estar 5 dies a Úbeda en motiu la Convenció familiar i 3 dies a la Vall de la Vansa per l'important esdeveniment del casament de la meva filla. Però llevat d'això he aguantat estoicament la calor de Barcelona.

Com que sóc persona positiva de mena m'he conformat en llegir les fantàstiques cròniques dels viatges dels meus amics i coneguts. I no vegis què econòmic i descansat que m'està resultant. El viatge per Rússia de la Maria Teresa (NO US PERDEU EL BLOC D'EN SALVADOR: Sorrobloc@blogspot.com) m'està fent gaudir d'allò més. Perquè te la traça d'anar-ho publicant per dies i així és "gairebé" com si hi fossis. També el de la Malole i en Marçal a Islàndia -guapu, guapu-. I ara espero el que ens farà arribar la Maria Dolors. Ah, també m'he vist TOTS els Jocs Olímpics de Londres còmodament asseguda al sofà de casa meva. Ho veieu com qui qui no es conforma és perquè no vol?

dijous, 30 d’agost del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 223

ESCAPADA A LA VALL DE NÚRIA
Ha sigut una escapada amb tots els ets i uts. Els últims dies estava malalta de calor, l'estructura del meu pis que reb el sol batent per tres cantons de la finca era un forn, de dia i de nit el termometre no baixava de 33graus, i com que no tinc aire acondicionat, no hi havia manera de refredar-lo. Per això l'oferiment d'unes amigues que anaven a una antiga masia, ara convertida en casa rural a la vall de Núria, em va caure com una benedicció. Una mini maleta amb un xic de roba i com que mai havia sentit el nom de FUSTANYÀ, amb un mapa a la mà vaig situar el lloc buscat. Calia anar fins a Ribes de Fresser, d'allí a Queralbs i una mica abans d'arribar-hi agafar un camí que porta dos noms: SERRAT i FUSTANYÀ.
Ja hi estem instal·lades, no és un poble, tan sols unes cases escampades enmig d'uns prats molt ben regats i cuidats i possibilitats d'accedir als boscos propers, ahir ens vàrem banyar a unes gorges del riu Daió, l'aigua la rep dels canals del riu Núria i del Fresser que s'ajunten per suministrar aigua a la Central de Daió, constuida el 1907, entre Coma de Vaca i Queralbs, una aigua fresquíssima que ens deixa la pell ben refredada.

dimecres, 29 d’agost del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



Ahir vaig ser a Barcelona per fer-me amb la documentació del viatge que a s'acosta. Ens vam reunir tota la colla i amb tan faust motiu fer un dinaret a ca la Montse, cuinera insigne. Després, a l'ombra d'un centenari til·ler del seu jardí vam comentar, apostillar i desbarrar amb gran xerinola sobre les possibilitats de les excursions que, a cada parada del vaixell, se'ns ofereixen. També vaig aprofitar per fer encàrrecs i comprar-me alguna peça de roba pels dies de gran gala  del viatge. Segueixo preguntant-me que farà una noia com jo en un lloc com aquell. Espero (i sé segur) que ho passarem molt bé i veurem moltes coses maques d'Itàlia, Grècia, Turquia i Malta. I al vaixell? doncs potser m'hauré de dedicar a fotografiar horterades en comptes dels ocellets, les flors i els detalls senzills que constitueixen el meu paissatge habitual. Serà com als EE.UU que el freakisme dels culs grossos era el meu motiu d'inspiració. No serem aquí per veure l'11 de setembre o sigui que les batusses actuals les llegeixo amb un cert distanciament així com els catastrofistes anuncis del començ de curs. Quan tornem serà el cruixir de dents, entre tant, a viure que són quatre dies! 

dilluns, 27 d’agost del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA





El meu paissatge avui, és un tou de gespa. Milers de fulles en diferents tonalitats de verd. Alguna clapa i entre mig molsa de pessebre que diuen que és una malaltia. Regar i regar és la única manera que hi ha de conservar la gespa però també implica paràsits i malures. Pros i contres, com en tot. Llegim les notícies    ens emprenyem, no les llegim -----estem a la inòpia. La felicidad del cerdo o la angústia del filòsofo.
Ai quina calor!

dissabte, 25 d’agost del 2012

A EMPENTES I RODOLONS

ISLANDIA FASCINANTE 3ª parte y última


LOS PAISAJES.- Y ahora voy a lo que hace verdaderamente fascinante este país de agua y fuego: Sus paisajes, tan variados y tan emocionantes. Para ello seguiré un poco el recorrido que hicimos, iniciado en Reykjavik hacia el este, al día siguiente desde Reykjavik hacia el norte y a continuación, siguiendo toda la costa en dirección de las agujas del reloj hasta volver a la capital que está en el suroeste.
Los geysers, tal vez lo menos interesante. Del gran geyser (que dio nombre a ese elemento de la naturaleza) ya no mana agua, dicen que fue a causa de que se echaban productos químicos para fomentar la salida del agua hirviendo. Otro geyser sí despide agua a intervalos aunque no asciende demasiado. Y hay otros pequeños geysers, pero a los que hayan estado en Yellowstone, por ejemplo, les parecerá poco más que un estornudo potente. Tal vez exagero pero es que tengo sangre andaluza.
De allí fuimos a la Cascada de Gullfoss, la primera de todas las que hemos visitado, y que va bien para ir haciendo boca. No tomé nota de los metros cúbicos por segundo de agua que caen desde aquellas alturas pero seguro que son muchos, muchísimos. El ruido ensordece. Y a continuación al Parque Nacional de Thingvellir, donde estuvo ubicado el primer parlamento y donde Elvar nos explicó, sobre el terreno, el tema de las placas y la falla. Siempre que estoy en algún sitio nuevo pienso lo mismo: ¡Cómo me gustaría poder estar en una maquina del tiempo! Pero en tiempos remotos, el futuro me es igual.
No, rectifico, no voy a hacer un recorrido cronológico de lo que vimos. En las fotografías podrá irse viendo. Puedo comentar el tema de las ballenas o de los glaciares o de los frailecillos, pero el paisaje en general se ha de vivir. La “excursión de las ballenas” está muy bien. Al norte de la isla, en Húsavik, se embarca en unos barcos grandes que se dirigen hacia el norte. Es todo muy para guiris (ves por donde, ahora somos nosotros los guiris). Si quieres puedes ponerte un chubasquero o unos monos térmicos, porque hace frío. Te van explicando cosas y te dicen que, si avistas una ballena lo indiques como las horas en un reloj, así, two o’clock, eleven o’clock. Entonces toda la gente que está en la barcaza se desplaza en aquella dirección, hasta que consigue verla. ¡Y ya es el colmo si puedes fotografiarla! Tuvimos la suerte de ver cuatro, o... tal vez la misma ballena cuatro veces. Resulta divertido.
También está bien la visita a un glaciar, en unos barcos anfibios que pasan entre los icebergs. Son magníficos los colores del hielo, generalmente azul turquesa, aunque algunos son blancos e incluso marrones o negros porque arrastran tierra o ceniza de los volcanes. Sin embargo, cuando tienes un trozo de hielo en la mano es absolutamente trasparente. (Por cierto, decir que nos tomamos un gin tónic con hielo de iceberg, y era tan trasparente que ni se veía en el vaso). Este detalle pijo me lleva a la última actividad que hicimos: La visita a la Blue Lagoon, una instalación preparada hasta lujosamente, un spa en una piscina de agua termal, y con barro blanco (¿litio, dijeron?) que si te lo pones en la cara te rejuveneces diez años. Probablemente hay excepciones porque, fíjate por donde, yo no he notado nada. Allí, a la hora de la comida, cuatro chicos morenos (Marçal decía que eran jeques árabes y yo creo que eran maharajás), con sus albornoces blancos y acompañados de un guardaespaldas rubio tan grande como el armario ropero de una familia numerosa). ¡El colmo del glamour comiendo a nuestro lado!
LA FASCINACIÓN.- Las cascadas: Gullfoss, Godafoss, Dettifoss, Skógarfoss, Sljalandsfoss (aquí si que he tenido que consultar los apuntes, parece claro que foss debe significar cascada). ¡Qué maravillas! Empequeñeces ante ellas. Rocas majestuosas, agua desbocada, todo inmenso, paisajes nunca hollados por el hombre, miles y miles de litros corriendo desesperadamente hacia otros glaciares, a lagunas o a fiordos que llegan al mar, a diferentes velocidades dependiendo de la altura y la inclinación, colores de las aguas que van desde el blanco al negro pasando por verdosos, azules, marrones. El vapor de agua desdibuja los contornos de las rocas. De repente, en alguna cascada, a los lados hay césped, un musgo cuidado por los gigantes de aquellas tierras, los trolls. Y el ruido tiene también todos los matices, desde un imperceptible murmullo hasta un estruendo que hace daño a los oídos. La cascada de Dettifoss es la mayor de Europa. Como curiosidad, ahí es donde Ridley Scott filmó las primeras escenas de la película Prometeus. Si veis la película podréis percataros de su grandiosidad, que no es posible captar en una fotografía. En otra cascada, más pequeña pero igualmente fantástica, pudimos pasar por detrás de ella a través de un hueco en las rocas. Y era emocionante ver y oír algo que difícilmente volveremos a sentir.
Lo más impresionante es que el paisaje está vivo, es decir, donde hoy hay una cascada de dimensiones determinadas, mañana puede quedar modificado todo por un temblor de tierra o por la erupción de un volcán.
Visitamos el cráter de un volcán y desde la cima se veía otro, pero aquello no resultó tan sobrecogedor por cuanto, para acceder a él, en algunos tramos había unos tablones que hacían de escalera. Me gusta más lo agreste, que resulta inalcanzable.
La lava petrificada ha conseguido esculturas irrepetibles, algunas imitando formas reales (el beso de dos trolls) y otras, las más, formas fantasmagóricas que consiguen hacerte soñar en otros mundos.
Desiertos de arena y piedras, kilómetros y kilómetros sin nada vivo, ni un pequeño liquen, tan abundante en otros lugares.
Laberintos de lava, sulfaratas y fumarolas, barro gris respirando acompasadamente para dejar ir al aire un espumarajo humeante. En algún punto la presión del vapor tiene la misma intensidad que una máquina de tren de nuestra infancia cuando iniciaba su recorrido. Nuestros puntos de referencia han de ser esos, no es posible otra cosa y sin embargo... ¡qué lejos de esta realidad exuberante!
Hace unos cuarenta años, a raíz de un temblor de tierra en las profundidades marinas, surgió una nueva isla al sur de la isla, y en la costa próxima hay una gran formación de basalto, una pared majestuosa que desconozco si tiene alguna réplica en otro lugar o es una incomprensible rareza. En esa pared vimos frailecillos, un pajarito muy característico de determinadas zonas de Islandia.
Pisar ceniza negra provinente de un volcán que entró en erupción hace cientos de años, te hace intentar adivinar cómo podría ser antes toda aquella zona. Pero no, es imposible, esta naturaleza cambiante es lo que la hace más incomprensible.
Para finalizar, una broma. Venden unas camisetas con el siguiente letrero: “¿Qué parte de EYJAFJALLAJÖKULL es la que no entiende?”. Este es el nombre del glaciar cuyo volcán erupcionó en el año 2010. Pues eso, no se entiende nada, ni del idioma ni del país. Y esto es lo que lo hace tan fascinante.


MALOLE y MARÇAL  Agosto 2012

fotos 1ª parte
https://picasaweb.google.com/moline2.0/ISLANDIA111Al17Agost2012?authkey=Gv1sRgCIy2__OiseG3iwE&feat=email#slideshow/5778791608518813314


fotos 2ª parte
https://picasaweb.google.com/moline2.0/ISLANDIA211Al17Agost2012?authkey=Gv1sRgCNLwoJ6rspCDIA&feat=email#slideshow/5778796296107487762

fotos 3ª parte

https://picasaweb.google.com/lh/sredir?uname=moline2.0&target=ALBUM&id=5778801483040513025&authkey=Gv1sRgCMfGisDUjab96wE&feat=email





Malole Masip 20.08.2012


A EMPENTES I RODOLONS


ISLANDIA FASCINANTE 2ª parte

y al parecer viene de la misma palabra medieval que significaba cable.
En su alfabeto tienen letras desconocidas, por ejemplo, una a y una e juntas, una pe con un palo hacia arriba, un o con un aspa inclinada sobre la o, diéresis en varias vocales, acento circunflejo, etc. un lío total. Oído es un idioma fuerte, remarcando mucho las r y las j.
Hasta hace un tiempo, todos los niños estudiaban danés en la escuela. Y actualmente también inglés. Tienen poca producción televisiva propia y las películas que pasan por televisión son siempre en versión original (normalmente en inglés) y con subtítulos en islandés.
De las muchas cosas que he aprendido: Los idiomas noruego, sueco e islandés tienen algo en común. No así el otro idioma escandinavo: el finés (de Finlandia), que tiene semejanzas con el húngaro, ¡qué original!; Elvar no nos explicó el motivo.
EXTENSIÓN Y POBLACIÓN.- Nos dijo Elvar que el tamaño de Islandia viene a ser como Andalucía. Creo que dijo que un 15% del territorio está cubierto por glaciares. Y solo tiene 320.000 habitantes, de los cuales 200.000 están en la capital Reykjavik y las ciudades satélites a ella (como Sant Adrià, Santa Coloma, etc.). La segunda ciudad del país y capital de Islandia del Norte es Akureyri, con 18.000 habitantes ¡nada menos! El resto se reparte en pueblecitos, que parecen de cuento, con casas de colores y jardín, y en granjas. La organización de la población en granjas viene de las primeras épocas. Antes en las granjas vivía mucha gente y cuando la granja era importante tenia incluso una capilla; actualmente las granjas están poco pobladas porque la mecanización de los trabajos no requiere mucho personal, pero como recuerdo de épocas pasadas han reconstruido las capillas. Todavía se conserva alguna casa de piedras y barro prensado que se utiliza para guardar aperos de labranza. Hasta hace un siglo eran las viviendas comunes de la gente sencilla pero las destruyeron ya que denotaban la miseria con la que se vivía. Como explico a continuación, el medio de vida de los islandeses es la pesca y la ganadería. Apenas hay agricultura, porque la tierra volcánica no lo permite.
AGRICULTURA Y GANADERÍA.- Los islandeses no han podido dedicarse a la agricultura, el terreno es seco y pedregoso, cuando no está cubierto de lava que, con el tiempo (cien años de promedio), se recubre de hierba. Sólo cultivan patatas, muchas patatas que te sirven con todo y cocinadas de formas varias. Actualmente están experimentando con el maíz y la colza. Hace tiempo plantaron lo que Elvar llamó lubina del Ártico (o algo así) pero es demasiado invasiva y están dudando si seguir cultivándola.
La ganadería sí se explota: caballos, vacas y corderos. De los caballos se comercializa la carne para consumo pero, sobre todo, se destinan a la exportación. El caballo irlandés es muy resistente y muy apreciado, incluso para competiciones. Cuando vas por la carretera es muy frecuente ver caballos paciendo tranquilamente, en ocasiones acompañados por vacas y corderos. En primavera dejan sueltos a los animales por los montes y ellos se proporcionan su propio alimento. Como nos decía Elvar: hay corderos con el síndrome de cabra y se les puede ver encaramados a las rocas buscando hierba para su sustento. Al finalizar agosto (para ellos ya empieza el invierno) los granjeros y los familiares y amigos que les ayudan se van a los montes a recoger a los animales, que pasarán el largo invierno a recaudo. Cada uno recoge a todos los animales que encuentra, sean suyos o no, y como están identificados por una marca en la oreja, después se hace el reparto. En la época en que hemos estado nosotros, todos los campos tienen recogido el pasto, que envuelven en unos plásticos redondos (vimos una granja en la que iban con retraso por lo que nos fue posible observar el tractor con el sistema de empaquetado, similar al de las maletas en los aeropuertos). El pasto así envuelto fermenta y con él alimentan al ganado durante el invierno.
PESCA.- En el mar pescan el bacalao que consumen pero que, sobre todo, exportan. Dice Elvar que en la cocina islandesa el bacalao lo hacían de tres maneras: poniendo a cocer primero las patatas y luego el bacalao; cociendo primero el bacalao y luego la patata; y cociendo a la vez el bacalao y la patata. Tuvo que ir un cocinero vasco a enseñar a cocinar el bacalao para que quedase rico, rico.
En los ríos la pesca más apreciada es el salmón: ahumado y marinado lo ponen en todos los bufets de desayuno de los hoteles.
Nosotros hemos tomado mucho salmón, bastante bacalao y otro pescado que le llaman cat-fish y que no se su equivalente.
LA GENTE.- Todos amables y serviciales. Supongo que no hay inmigración, ¿quién se va al culo del mundo, con perdón, en un país tan grande y despoblado?. En los restaurantes y hoteles atienden chicos y chicas que parecen estudiantes. Todos ellos hablan inglés. Mi inglés es francamente malo pero era un alivio ver los letreros en inglés para poder entender alguna cosa.
Como ejemplo de los islandeses, Arthur, nuestro conductor. No hablaba una palabra de castellano pero tenía la habilidad de sonreír individualmente a cada uno de los viajeros. Un encanto.
LOS HOTELES.- Las dos primeras noches en Reykjavik, un buen hotel con una buena vista y un buen restaurante. Las otras dos en Akureyri, en apartamentos sobre un fiordo. El paisaje te dejaba sin aliento. El desayuno se tomaba en el jardín botánico. La siguiente noche en Hallomsstadur, en medio de un bosque creado artificialmente pero que han conseguido parezca real, precioso y acogedor. El mejor restaurante de todos. La otra noche, ya en el este del país, en Höfn, hotel más sencillo pero correcto, en un pueblo pequeño e irreal, al igual que el de la última noche en Hvolsvöllur, casitas con jardín, camas elásticas para el juego de los niños, bicicletas y... ¡sin gente! Y estábamos en verano, ¡como será en invierno!
En cuanto al del vino, algo catastrófico. En los súper no vendían, solo en tiendas especializadas. Y claro está, en los hoteles y restaurantes lo cobraban a precio de oro. No es de extrañar que los guiris aquí se pongan morados de sangría, por mala que sea. No pensé en preguntar a Elvar como estaba allí el tema del alcoholismo. 

A EMPENTES I RODOLONS


ISLANDIA FASCINANTE     1ª parte


Para las vacaciones de este verano se nos ocurrió Islandia como hubiera podido ser cualquier otro lugar “en el que haga frío”, pero no teníamos ni idea de lo que encontraríamos allí. Así que uno se mueve un poco descubre lo ignorante que es. Islandia, una gran isla al norte de las Islas Británicas, cerca de Groenlandia. Una tierra volcánica, en la que hay enormes cascadas y muchos volcanes; uno de esos volcanes provocó un caos aéreo hace un par de años al entrar en erupción, ya que las cenizas invadieron los cielos y tuvieron que suspenderse muchos vuelos. ¿Sabía algo más? Pues no, nada más, me avergüenza confesarlo.
Al llegar al aeropuerto de Keflavik, con notable retraso sobre el horario previsto el guía, hablando correctamente castellano y acento indefinido, nos acogió a todos los que llegábamos en el avión, nos hizo subir al autocar y nos llevó al hotel, a las afueras de Reykjavik. Eran las 3 de la madrugada, hora local (dos horas menos que en España). A las 10, ya desayunados, nos vendría a recoger.
Voy a hablar de Elvar, nuestro guía islandés. Un hombretón de 46 años, que lleva 23 viviendo en España, concretamente en Valencia, donde tiene su “centro de operaciones”, en frase suya. Pasa prácticamente todo el año viajando y desde la última semana de Junio hasta la tercera semana de Agosto acompaña a los turistas españoles en el viaje a su país. La temporada de vacaciones es cortísima, dos meses. Nos comentó de un español que vive en Islandia y que decía que no es el frío lo que le molesta (al parecer no baja demasiado la temperatura) sino la falta de luz.
Elvar, para que recordásemos su nombre nos dijo: “¿Dónde toman ustedes el café? En EL BAR ¿verdad? Pues así me llamo.” Las distancias entre los lugares visitados son grandes pero Elvar se las ingenia muy bien para ir explicando cosas amenas y nos instruyó sobre Islandia. Tanto es así que no pienso buscar ninguna información en Google o en la guía y relataré los temas sobre los que habló.
Como anécdota explicaré el problema con el que tuvo que bregar el pobre Elvar al pretender inscribir a su primer hijo en el Registro Civil español. Como se sabe, los apellidos islandeses, como en general todos los escandinavos, se forman añadiendo son al nombre del padre. Así pues, Elvar quiso inscribir a su hijo con el apellido Elvarson. Con la primera funcionaria tuvo que dejarlo, la señora, cerrada e inflexible, no atendió a razones: “Si usted se llama Elvar Christianson, su hijo tiene que apellidarse Christianson. Señora, es que así sería hijo de mi padre y hermano mío. Lo siento, no puedo solucionarlo. Al día siguiente, otra funcionaria, también extrañada pero razonable, fue a consultar al superior. Ese le dijo que Elvar debía hacer una declaración jurada del sistema de apellidos en su país. Finalmente Elvar consiguió inscribir en el Registro Civil a su hijo. A los cuatro años, que nació otro hijo, nuestro guía tuvo la suerte de dar con la segunda empleada... ¡que recordaba el hecho! Y no tuvo problemas. Afortunadamente era otro hijo porque ¿a qué hubiera debido enfrentarse al tener que inscribir a la hija, hermana del otro, con un apellido diferente: Elvardaughter?

Como lo verdaderamente fascinante es el paisaje, haré primero unos breves comentarios sobre otros aspectos de este país y luego me dedico al tema geográfico.
GEOLOGÍA.- Islandia está situada en la falla que provoca el encuentro entre la placa euroasiática y la placa americana. En el tramo más amplio la falla tiene siete kilómetros de anchura. Resulta muy interesante asomarse a la profundidad de alguna de las grietas. Lógicamente, por el tema de la falla, Islandia es una tierra en constante movimiento sísmico.
HISTORIA.- Islandia era una tierra deshabitada y a mitad del siglo IX (¡observad la de cosas que se habían hecho ya por aquel entonces en los otros países!) unos monjes irlandeses se trasladaron allí en busca de silencio y recogimiento. Al poco tiempo empezaron a llegar los vikingos procedentes de la península escandinava y en el año 874 (esta fecha, no me preguntéis por qué, la recuerdo con exactitud) se establecieron allí. Era un pueblo belicoso y luchaban unos contra otros. Los irlandeses se retiraron y no volvieron hasta un tiempo después. Una de las primeras visitas que hicimos fue al lugar que en su día había acogido el Parlamento. Islandia tiene a gala haber tenido el primer parlamento de Europa, en el que las decisiones se tomaban por acuerdos... cuando se conseguían, claro está, que, al parecer no eran personas dóciles. Poco a poco se fue introduciendo el cristianismo y con él una forma de vida muy diferente.
Para no alargarme mucho sólo indicar que a mitad del siglo XIII Islandia empezó a depender de Noruega y luego, por las alianzas y acuerdos entre los países escandinavos, estuvo bajo el dominio de Dinamarca. No fue hasta 1944 (creo recordar) que se independizó.
CLIMA.- Un comentario de Elvar es suficientemente ilustrativo. Nos dijo que había una persona en su país, que era el trabajador más feliz y relajado: El hombre del tiempo. Cada día, en las noticias de las 20 horas, salía y se limitaba a decir: Mañana el tiempo será... variable. Ponía el símbolo del sol, de la lluvia, de las nubes. Y lo acertaba siempre. Efectivamente, el clima es variable. Amanece nublado, al rato hace sol, llueve a continuación, deja de llover, etc. En estos días, entre el 10 y el 18 de agosto, la temperatura osciló entre los 9 y los 21 grados, perfecto y más con el calor que estaban sufriendo en Barcelona.
IDIOMA.- El islandés es un idioma rarísimo, bien, decir rarísimo es una tontería, quiero decir que no tiene raíz anglosajona y que no se entiende ni poco ni mucho. Parece ser que, al haber estado tan aislados, su idioma ha sufrido muy pocas variaciones desde la antigüedad. Tienen mucho interés en conservar pura su lengua y hasta para los avances tecnológicos prefieren inventarse la palabra (basándose en asociaciones con palabras antiguas) que adoptar anglicismos. Por poner un ejemplo: sími es como nombran al teléfono 

L'arpa i les seves vibracions, 222

                                         ELOGI DEL SILENCI

Recuperar el silenci al barri i dins de casa, desprès d’una setmana frenètica de Festa Major, és una sensació casi palpable d’allò més agradable. Vuit dies en que els carrers de Gràcia, de dia eren un anar amunt i avall de gent per veure els guarniments, a les tardes tota classe de jocs per la canalla, des de piscina amb bombolles, putxinel·lis  fins a jocs de trencar l’olla. I per la nit riuada de gent que baixant des de Lesseps inundaven Gran de Gràcia avall, i Torrent de L’Olla també cap a les places del Diamant i del Sol. L’ultima nit amb la cloenda del Correfoc infantil  a les 6 de la tarda, on tendres infants degudament vestits de dimonis i abraçats al coll o als pantalons dels seus pares, ballaven fent cercles amb torxes de bengales multicolors. Al vespre a les 11 desfilada del Correfoc amb el drac escopint foc,per la boca, queixals i orelles, gran ,immens, pesat,amunt i avall i voltat de moltes colles d’infernals. L’olor de pólvora ha durant dos dies.
Retorno al silenci, a l’escala no hi queda cap veí, tots són  al seu poble d’origen, també  els nous estadants que són italians, han marxat cap a  Nàpols. Sóc l’única persona en tota una finca i part del carrer.
És  agradable aquesta absència de tot so o soroll, jo tampoc parlo, callo, per no rompre aquest encanteri ,millor ara per arar en les primeres hores no posar ni música, hi escau més una pregària. M’adono que en el meu fer de cada dia hi ha molt soroll, que m’atordeix, que em priva de pensar i escoltar-me i tot plegat per unes obligacions que jo mateixa m’he buscat.
No sé els pocs dies que durarà aquesta situació de calma de l’entorn  del barri, però és una cosa per lluitar a recuperar,cal que faci tot el possible per reduir sorolls, TV amb anuncis elevats de to, radio amb música esquizofrènica i al mateix temps buscar espais de silenci al pati amb un llibre, desprès d’haver regat amb la marguera les plantes i la rajola vermella que em dóna frescor, la coràlia ha florit malgrat la calor i està ufanosa. He buscat un llibre i com no podia ser d’altre manera he escollit un escriptor rus, per començar “el jugador” de     Dostoievski .




LA TRESCA I LA VERDESCA




Trobo, en el diari local, una recepta de síndria amb pistatxos─ tallar-la a daus i barrejar-la amb iogur i pistatxos. Aquesta recepta ocupa una columna sencera a mitja pàgina explicant obvietats.
En el diari, la notícia del dia és el cobrament o no del subsidi de 400 € pels aturats, que de tan explicada tampoc s’entén─  que si pare, que si mare, que si dos que si tres fills...
És la cultura de la comissió comissionada per estudiar si els dictàmens de la comissió seran estudiats, viables, proposats... cosa que no implica la seva realització però sí el cobrament de la comissió comissionada.
Les coses que per entendre’s s’han d’explicar tant, no serà que per si soles no son prou entenedores? Una altra explicació pot ser aquell refrany que diu : qui no té feina el gat pentina. Ambdues em fan venir molta més calor encara i a sobre ens auguren una tardor calenta, diuen. Ai Senyor!

dijous, 23 d’agost del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



El meu paisatge, ara, és la gespa ben regada d'ahir al vespre, els xiprers com a teló i al fons, el tros de jardí que en aquesta hora en que tots dormen encara, és feu de les garses i la puput. A la taula un tomàquet amanit acabat de collir del petit hort que l'Iu es va entestar a preparar, una torrada i te. El sol converteix les fulles dels arbres en puntes i randes i l'airet sembla que vulgui durar per alleujar-nos la calor. 
Tot això, que pot semblar no res, pot ser la imatge d'una certa felicitat. Com uns minuts de conversa amb un amic o amiga dels que amb poques paraules i molt sobreentès basta, com un cafè en el moment precís, com un llibre que deixes a la falda per assaborir una frase llegida, com un mirar els ocells que picotegen al meu davant, com una clapa de sol al  terra, com un bodegó de canyes tallades i amuntegades, com les flors dels baladres en aquell moment fugisser en que son seda i rosa d'enamorar, com un manat de dàtils que fa contrast en una palmera, com un esperar què serà el dia...
Si poguéssim creure que això és allò verdaderament important que ens dóna la vida... 

dimecres, 22 d’agost del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


El Zeus- Poseidó que està al Museu d'Atenes. És absolutament impactant. Qui el trobés per aquells mars que son els seus dominis.


Ahir a la tarda, visita d'uns amics molt estimats. Sort que la seva conversa i presència refrescava l'ambient.
L'amic, era catedràtic de grec i ho sap tot del món antic, els deus, la mitologia i la resta. Va ser una bona base de dades pel viatge que m'espera. A la nit em vaig mirar el que ell m'havia explicat i sí, és clar, la informació era la mateixa, però no la màgia de l'explicació. La que recordaré serà aquesta, naturalment.
Per això en escriure és tan important trobar la pròpia veu. Tot està dit però pot dir-se tot de nou i fer-ho diferent. De moment em sento en Stand by , suposo que quan destapi l'olla que ara només fa xup-xup, algun bon suquet o fricandó en sortirà.

L'arpa i les seves vibracions, 221


                                                Davant i revés d'un bitllet de 50 Rubles
                                                         
                                                            MONEDA RUSSA

Desprès d'anys de voltar per Europa amb la comoditat de l'euro, a l'aterrar a l'aeroport de Moscou, la guia ens recomana canviar els euros per rubles. La paritat aquell dia era de 1 euro igual a 39,50 rubles. L'embolic ja estava servit, multiplicar i/o dividir... decidim arrodonir-ho a 40. Anem a una casa de canvi, al costat de l'hotel i amb les noves divises  a les mans, entrem a la botiga del costat que és una farmàcia a comprar aigua. Allí aprenem per signes que la botella que té el tap blau clar correspont a l'aigua sense gas i la del tap blau marí a l'aigua amb gas, primera lliçó de rus amb signes, ens cobren 38,50.per una botella d'aigua petita sense gas. A partir d'aquí tot va bé per entendre's. Els bitllets de paper i les monedes petites de metall, cada una porta el que val en números , menys mal.
Les begudes, petites compres, "souvenirs de mercadillo", tot ho hem pagat amb rubles, ara bé compres més importants i  botigues de luxe, admetien dòlars i euros. No cal dir que totes les excursions de Politurs extres, les pagàrem amb euros.Guardava unes monedes petites i algun bitllet per pagar un entrepà i una beguda a la sortida del país, però  embarcàrem  de pressa sense temps de res, donat que els tràmits de control i de la policia russa van ser més que lents, lentíssims, i les monedes han vingut cap a Barcelona.
Amb aquest apunt dono per acabades les meves vivències d'aquest viatge a Rússia. Seguiré escribint al Blog els demès aconteixements que vàlguin la pena comunicar-vos.

dimarts, 21 d’agost del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 220



RUSSIA, 10
MOSCOU i els monuments a escriptors famosos russos.

Animada per la Marta en el seu comentari que els apunts literaris formen part del bagatge cultural i que no tot són esglésies, junt amb la meva preocupació de no recordar altres escultures d’escriptors russos a Moscou en una ciutat on s’estimen els seus prohoms, i que hem trepitjat durant quatre dies, m’he submergit a Internet i … oh sorpresa, he trobat el que buscava, potser algú del viatge ho recordi ? 
GÓGOL
Nicolas Gógol té una escultura en el bulevard Gogolevski, on se’l mostra ple de força i optimisme, dalt d’un pedestal de granit, de 3 metres d’alçada, amb  una inscripció gravada: “al gran artista rus de la paraula”, està situada al costat de  l’estació del metro Arbátskaya, segur que hi  passàrem pel davant el dia 28 en el nostre caminar pel carrer Arbat.
(Ucraïna 1809, Moscou 1852), mort als 43 anys, la seva novel·la “Ànimes Mortes” és  considerada la primera novel·la russa moderna, entre altres treballs són coneguts ”El capote” ,“L’inspector” i diversos  contes.
                             Dostoievski davant la Biblioteca Nacional de Moscou

Fiodór Dostoyevski, (Moscou 1821, mort a Sant Petersburg als 59 anys el 1881). Principal escriptor de la Rússia Tsarista,la seva literatura explora la psicologia humana en el complexa període polític, social i espiritual de la societat russa del segle XIX. Tots coneixem les seves obres més prestigioses:”Els germans Karamázov”, “Crim i càstig”, “L’idiota” i la primera novel·la “Memòries del subsòl”.
De Mijail Bulgakov i d'Anton Chéjov  he trobat fotos però no puc verificar si són de Moscou i, en el dube millor no fer-ho.
Amb aquest apunt tanco la part de literatura . Em quedo amb les ganes de rellegir-los a tots, però ho deixo per l'hivern.

LA TRESCA I LA VERDESCA



El meu únic panorama conscient és l'esperança que un dia  no molt llunyà comenci a refrescar. Això de la calor ho porto molt malament. En les quatre estacions ho dic i no me'n canso de repetir-ho: NO M'AGRADA LA CALOR, m'enerva profundament i visc pendent de l'hora en que al marxar el sol aquesta angúnia minva.
 Ahir a la nit miràvem un reportatge sobre un satèlit artificial que van enviar a Saturn i com ho van fer per acréixer la potència capaç de fer-li anar. Brutal! Vam quedar commocionades i tot el dia que en parlem. Això ens ha fet reflexionar molt sobre allò tan sabut de la nostra petitesa, l'enormitat de la casualitat que ens ha fet viure i com és possible el pensament en general i en particular. Això, tot i que produeix calfreds no ens acaba de treure el foc de sobre. Ens estarem acostant al sol? ...que em quedi on estic. Inclús estic disposada a creure que de la situació actual acabarem sortint-nos en. És la relativitat de les coses del món enfront de les dimensions còsmiques.
Ves quines coses ens preocupen, avui que , precisament, som tots grans i per tant regna una calma inusitada.

dilluns, 20 d’agost del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


El meu paisatge és verd i blau. .
Verd del xiprers. Perquè en vam plantar tants si sabíem que son missatge de benvinguda i hostatge? Ara no em puc pas queixar, cal ser conseqüent.
Verd del lledoner més tacat, més rodó més selva a l’inrevés contemplada de sota enlaire. Cada cop més ample de branques que recullen la nostra taula de fer vida i ens fa ombra. Sense ell no podríem pas estar a fora. És el veritable tutor i eix dels estius.
Verd de la gespa que més mal que bé creix formant clapes de bona intenció malgrat els esforços regants.
Verd de les cortines amb què intento amagar desordres o el que ens cal per cuinar, reciclar i emmagatzemar. Verd que dona el to al sobre i els armaris de la cuina, verd gespa o sigui verd-dissimul.
I tres mil verds més, de la palmera al margalló, de l’hibiscus al baladre, de la verònica a la dent de lleó, passant pel llorer, el roure, la noguera, els ametllers i les figueres, els rosers, les cintes, cactus, lligabosc, marialluïsa, oliveres i la resta inacabable. Tots diversos de to i forma, olor i propietats.
I els blaus, des del marc de la pàgina de l’ordinador, el retolador, la piscina, el cel, el mar al lluny, un plàstic virulent sobre el qual omplo i buido testos, barrejo compost i empalmo mangueres. Blaus intensos, de color degradat, canviant segons els dies i els moments.
Contrastant amb tot això una branca de buguenvíl·lea morat vermellós que han collit en una passejada, sembla que reculli tots els colors en un grapat de flors que inevitablement em recorden Creta i les parets meravelloses. 

diumenge, 19 d’agost del 2012

L'arpa i les seves vibacions, 219


RÚSSIA, 9
                                 Vladimir Mayakovski.
 Segueixo amb  el cuquet de trobar durant el viatge, escriptors russos, pels racons de ciutats i de jardins; aquest senyor que fa tanta patxoca és Vladimir Mayakovski, cèlebre poeta rus, seriós dalt del  monument erigit en el 1958 per l’escultor A.P. Kibálnikov, és  a Moscou en la plaça que porta el seu nom, Plaça Mayakovski, una de les més importants de la capital, situada en la cruïlla del carrer Gorki amb el carrer l’Anell dels jardins. L’edifici del darrera moscovita cent per cent.
Se’l considera un poeta i dramaturg revolucionari rus i una de les figures més rellevants de la poesia russa del començament del segle XX.  Fou l’iniciador del futurisme rus. Va publicar amb dos companys ”La bufetada al gust del públic” .Dos poemes futuristes són:  “El núvol en pantalons” i “La flauta vertebral” . L’ implicació en la política el va portar a la presó i allí comença la seva etapa poètica. Alliberat va viatjar per Europa i EEUU. Escriu l’obre de teatre “La chinche” on ridiculitza la burgesia , en canvi en “Hablando a gritos” obra èpica és considera idealista . També va escriure el  guio i va fer el paper de brètol  (gamberro)  a la pel·licula “Una señorita  y un Gamberro” , (Rafel la coneixes?). Es va suïcidar als 37 anys d’un tret al cor, no se sap la causa, potser factors emocionals o severes critiques a la seva obra. 

Els que seguiu el viatge en  el Blog del Salvador (Sorrobloc), avui magnífic amb l’explicació de les esglésies de la ruta de “ l’anell d’or”, potser pensareu que jo m’aparto una mica del camí del viatge;  res d’això, intento afegir algun apunt sobre literatura russa; però em va ser difícil trobar escultures d’altres autors, molt més coneguts com Gorki, Tolstoi, Dostoievski,  Lèrmontrov, Blok, Bulgákov, etc. Cal dir que no era la prioritat ni molt menys, per això ho agafava al vol si hi havia ocasió.
                                 Lilya Brik, musa i amant que omple les seves poesies

dissabte, 18 d’agost del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 218

  RÚSSIA, 8                      Aleksandr Sergéyerich PUSHKIN







Pels occidentals, Pushkin és una de les figures russes més conegudes pel seu nom, encara que no precisament una de les més llegides, però pels russos representa una espècie de divinitat, la barreja ideal de Shakespeare i Byron o Dant i Liopardi. Poeta, dramaturg i novel·lista, va viure una vida novel·lesca: desprès d’un parèntesi intens i turbulent com estudiant, l’exili, diversos amors, un càrrec en la Cort, desil·lusions i desenganys, i la mort en un duel als 37 anys. ( El militar francés Georges d’Anthés va ofendre la seva dona i la costum de l’època era el duel a mort).
Sols anomeno alguna de les seves obres, potser la més coneguda el drama històric Boris Gudonov, altres com Eugenio Oneguin, Les petites tragèdies (Mozart i Salieri), poemes com el Conde Nulin o el dels Gitanos, molts contes, el del pescador i el peix, el del gall d’or, el tsar Sultan i una llarga llista que podeu trobar als llibres que parlen d’ell.

A Internet he trobat aquest quadre, pintat per Iliá Repin, el mateix pintor que ahir us comentava del quadre vist a la Galeria Tretiakov, Els cosacs de Zaparogos, i m’ha cridat l’atenció la força que té aqui tota la composició, Repin  el va pintar el 1872, trenta cinc anys desprès de la mort del poeta , i el va titula: Adéu de Pushkin al mar, fent referéncia al Poema Oneguin.

Sobre la  vida i la seva obra, s'han fet diverses pel·licules, però ho deixo pel Rafel ,el nostre expert en cinema.


divendres, 17 d’agost del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 217



Les vivències de Rússia continuaran…

FESTA MAJOR
Avui un petit parèntesi per convidar-vos a les festes del barri de Gràcia, el meu. Dues normatives d’enguany fan els carrers més accessibles, una deixar almenys una acera del carrer sense guarnir per donar pas lliure a les cadires de rodes i cotxets; l’altra posar la portalada gran una mica més endins, per donar amplitud a la gent que bada.
Les retallades són dolentes, però donen pas a la creativitat, les làmpades del carrer Verdi són una delícia, fetes amb botelles de plàstic formen una bola que sembla cristall.  Cal dir que les botelles són el 80% dels decorats, tallades a tires, cargolades, a rodones petites o grans, en fi cal veure-ho si sou a Barcelona. Un cactus gegant és fet amb llaunes de color verd de cervesa i les punxes són mongetes blanques enganxades.
C/ BERGA: Una rusc d’abelles  gegant amb els seus eixams, abelles i la seva reina, pots de mel i un petit bosc.
C/ JOAN BLANQUES de dalt: Núvol de contes sobre la cançó de Santi Vendrell, d’inspiració lliure és un carrer ple de núvols blancs i on la gent podrà imaginar el seu conte particular.
C/ MOZART, inspirat en la pel·lícula de Ted Browning de 1932, sobre un circ amb gent estranya…l’home bala, el llançador de ganivets…
C/ PROGRÉS , té com inspiració les tres primeres pel·lícules de la Guerra de les Galàxies.
C/ VERDI guarniment inspirat en el Far West, amb el seu fort  situat en una entrada i el poblat del indis en l’altre, mentre que el centre del carrer és dedicat al saló amb unes especials coristes. El cavall i el cavalcador que són al centre,  són reals, sols hi són pocs moments per fer el decorat més real. Pel meu gust és el carrer millor engalanat.
I així fins a 18 carrers guarnits i tres places amb música nocturna.
Gimcanes, cercavila, correfocs, de tot.  
Sou invitats a casa meva , tindreu un lloc preferent al millor balcó de la plaça del Diamant., ara i fins el dia 21 plaça del Swing.









LA TRESCA I LA VERDESCA


El meu paisatge és la calor del dia.
 Hi entro per una porta fresca de bon matí i en surto, amb un xal al vespre. El paisatge del dia és també horitzontal, blau i refrescant. M’hi submergeixo de cap i el plaer de la seva frescor em travessa la consciència.
En altres moments el balancí acompanya la meva horitzontalitat lectora.
És aquesta la línia més semblant a l’horitzó que s’endevina com una cinta blava amb una barca que balanceja l’enyor de tants moments.

dijous, 16 d’agost del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 216

600px-repin_cossacks1.jpg (600×354)
                                  Els cosacs ucrainesos de Zaparogos escriuen una carat al Sultà

RÚSSIA, 7
Un afegitó a les fotografies i comentaris  d’avui del Salvador  de la visita a la Galeria TretiaKov, ja que em va impactar molt una tela de Iliá Repin, la de la fotografia que us poso. Des de fa molts anys, participo en un taller d’escriptura, d’aquí ve el nom de Lletraferits que triàrem pel bloc compartit,  això fa que tingui especial interès per  tot el que tingui relació amb la ploma i la tinta . Aquí el centre és la carta que escriu un dells.
Expliquen que  aquests quadre d’Illà Repin,  li va ocupà durant molts anys els pinzells, del 1880 al 1891, tot ell fruit d’una exhaustiva investigació portada conjuntament  amb l'historiador  Dmytro Yavornitski, que inclou molts  viatges a la regió dels cosacs zapòrogos.  Repin va concebre aquesta obra com un estudi en clau d’humor, però també pensava que recollia els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, o sigui el republicanisme dels cosacs ucrainians.
Ilia Replin junt amb Vasili Súrikou ocupen un lloc privilegiat en la historia de les belles Arts de Rússia.  La seva creació va marca la culminació de l’art dels Peredvizhniki (pintors ambulants) . Els artistes de la societat dels pintors ambulants  no es limitaven al desenvolupament de les tradicions democràtiques de la pintura , sinó que l’aixecaven a una categoria social , treien els seus temes de la gent simples, cantaven la bellesa  de la naturalesa russa,  plena d’inspiració poètica i l’ajudaven a mostrar la seva riquesa espiritual. Foren els primers  en evocar amb tota  serietat en les seves teles  els temes de la història de Rússia.
La pintura té a veure amb una llegenda, quan en el 1676 els cosacs ucrainians de Zapórogo van enviar una carta al Sultà de l’imperi otomà, desprès de derrotar a l'exèrcit imperial en una batalla, malgrat això, el Sultà volia dominar-los, ells liderats per Ivan Sirko, replicaren de forma poc corrent, contestaren una carta plena d’insults i obscenitats.


LA TRESCA I LA VERDESCA


El meu paisatge és un vas d’aigua.
 Un vas normal, de parets fines que em deixen beure sense semblar que vingui del dentista, anestesiada. Ple d’aigua de l’aixeta, res d’aigües rares de propietats dubtoses o desconegudes. Me’l miro i en ell hi veig reflectides, deformades, les formes del que hi ha a prop seu. Mai no és un vas a través del qual s’hi pugui veure. És una transparència defensada, sempre amb colors i formes, blau, gris, plata, inversions, repeticions de determinades formes. Una superfície plana difícilment quieta, encerclada pel vidre i basculant al més lleuger toc, al pas d’algú, a la vibració de la mà que passa pàgina, al pes d’un llibre. Promesa de frescor intensa a dins meu. Plaer demorat, encetat, degustat, acomplert, tranquil·litzant perquè sé que és repetible. I un soroll d’esquitxos a la piscina que tot i ser també aigua no tenen res a veure amb la del meu vas. Tot son contrastos. El sí és no; el no, potser; el tal vegada, indubtablement... Res no és segur, qualsevol cosa pot ser evident.

dimecres, 15 d’agost del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


El meu paisatge és la calor
i les tavelles de ginesta que rebenten escampant les seques llavors.
El llibre que llegeixo m’agrada molt. En cada pàgina esclata la llavor de l’escriguera. Procuraré collir-la, plantar-la, regar-la i fer-la créixer, encara que només sigui pel meu plaer i una mica pel vostre, fidels lectors amics.
En un lloc diu .
─Què fa la gent normalment per explicar les seves històries?
─Senzillament em diuen el que recorden em va contestar el Cronista Més tard, anoto els esdeveniments en l’ordre apropiat, elimino els fragments innecessaris, aclareixo, simplifico... Aquesta mena de coses.
Efectivament, aquesta mena de coses. Oi?

dimarts, 14 d’agost del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 215


RÚSIA, 6
Rússia i l’església ortodoxa
Desprès dels comentari agradable del ballet i els desagradables  de la corrupció i alcoholisme, avui canvio de xip.
Una mica de història. El cristianisme entra a Rússia, segons el relat de Nestori, en el segle I, sent Sant Andreu el primer evangelitzador del país. En el segle IV ja existien diverses diòcesis en la Rússia meridional, però és en l’any 988 que Vladimir, al casar-se amb la germana de l’emperador Basili II, es va batejar, adoptant oficialment la religió de l’imperi bizantí ,com a religió estatal per tot el regne de Rússia. Per això el 1988, la Església ortodoxa Russa va celebrà el seu mil·lenari.
Duran l’època tsarista la església ortodoxa va  gaudir  de gran poder directament relacionat amb la família imperial dels Romanov. Durant el període de l’Uniio Soviètica, especialment sota el govern de Stalin, l’Estat Soviètic va perseguir furiosament a l’església i a totes les demès religions.  La Constitució de la Federació Russa estableix que el país és un Estat laic, però la Llei del Parlament rus (Duma) sobre religió el 1997, decreta que les quatre religions tradicionals: l’ortodoxa rusa, l’ islam, el budisme i el judaisme, tenen dret automàtic a predicar i pràctica publica, mentre que les altres deuen realitzar tràmits.  Nosaltres en les nostres eucaristies celebrades en esglésies catòliques hem tingut molt bona acollida.



Actualment  con l’au fènix reneix de les seves cendres ,la religiositat a Rússia està en expansió. S’han tornat a aixecar catedrals, monestirs, i esglésies per tot arreu on van ser enrunades. En el nostre periple hem constata in situ aquesta realitat.Les esglésies son visitades pels fidels, les seves cerimònies són riques en litúrgia: lectures, cants  molt ben interpretats, encens, ornaments dels oficiants ricament brodats, i sobretot el misteri del sagrat, ocult als ulls de la gent. No explico res de  les icones i els iconostasis ,ja que  ho fa molt més  bé el Salvador en els seus relats (Sorrobloc), del que jo escriuria.

Veureu en les fotos dues maneres de expressió molt freqüents : donar una almoina d'uns pocs cèntims de rublo a canvi d'una candela, i al mateix temps escriure en un tros de paper o en uns paperets impresos ,una petició o una acció de gracies, els papes es dipositen en un cabasset , i alguns son llegits durant la  litúrgia.

LA TRESCA I LA VERDESCA




El meu paisatge és un primer pla de mosquitera a través de la qual em sento a recer, veient sense ser massa evident. És com la capa del filòsof que un cop revestida et dona la capacitat d'observar i potser jutjar però en la justa mida, entenent-ho tot sense prendre partit obertament. A dins, paraules i més paraules surten d'un llibre sense fer cap brogit. A fora, allò que ja m'he acostumat a considerar la realitat indefugible. Qui guanyarà la cursa del meu interès?

dilluns, 13 d’agost del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


No puc penjar cap foto. Ja he esgotat gairebé tota la capacitat d'internet per aquest mes.  Són massa grans i triguen una barbaritat. Ja us les enviaré quan tingui un Internet acceptable.

El meu paisatge és l’arbre de la vida
o la seva prefiguració el lledoner, fort, ample, de copa generosa en ombra i branques amables. Els ocells amics hi fan estada i em xiuxiuegen les repetides mentides que també trobo al diari. Semblen amics però s’allunyen si m’hi acosto massa, encara que sigui per posar-los menjar. Al matí una cigala rebenta la calor cantant desesperada. A la tarda deixa passar el sol que s’acomiada, tinta en groc les seves pàgines-branques i amaga la lluna que triga en sortir. L’últim bany del dia apaivaga els ànims obrint-nos la gana per sopar.

diumenge, 12 d’agost del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS, 214

RÚSSIA, 5
2ª part , de la cara fosca de Rússia, l'alcoholisme

L’alcoholisme és una lacra que arrastra  Rússia des de fa segles. Val a dir que forma part de la cultura popular i, que en èpoques ha estat promocionada pel govern de torn, que ingressa un terç de tots  els guanys, al mateix nivell que el cafè o les especies.
No entraré en estudis psicològics, sociològics, ni mèdics, res d’això, si us interessa hi han  documents molt seriosos que ho han estudiat. Jo sols transmeterè una data esgarrifosa que ens va donar la Tatiana, la nostra guia a Moscou. ara mateix en ple segle XXI l'esperança de vida és de 58 anys pels homes i 62 per les dones. Pràcticament no es veuen vells, molts de nosaltres ja no hi seriem. Tampoc és matemàtic, possiblement als pobles es trobin persones grans, però a ciutat les malalties hepàtiques, les lesions, les malalties cardiològiques  són causa sovint de mort. A això si afegeix una assistència medica que no cobreix les necessitats, uns metges corruptes que volen diners per visitar-te, unes infermeres que no compleixen amb ètica, (em dol perquè és el meu ofici i me l’estimo) i altres factors

La beguda els hi és un refugi en les temporades d’hivern a 30 i 40 graus negatius, sense sol durant setmanes, amb tristor i depressions i altres situacions que conviden a una bona glopada de vodka. Desprès d’una, en ve una altre i així fins a la botella sencera.
Antigament anomenaven el vodka “l’aigua de la vida”, amb diminutiu i abreviatura és “la agüita” que consta únicament d’aigua i etanol. S’obté de la fermentació de grans: sègol, blat, remolatxa o patata. El contingut d’alcohol es troba entre el 30%  i el 50% de volum, el rus conté el 40%, el resultat és una destil·lació insípida composta d’aigua i alcohol, el de Moscou l’anomenen Moskouskaya. El de més preu és el Beluga, alguns del grup el van comprar per portar a Barcelona. A l’Alfons i la Joana que el duien a la mà, els hi van confiscar a la duana d’Àustria en el Transfer, dient que no es podia entrar perquè el país no tenia relacions amb Rússia. Allí es va quedar, segur que no es va perdre i se’l van beure els policies .Coses dels viatges.

dissabte, 11 d’agost del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 213


Us emplaço novament a entrar en el Blog de l’ amic i company de viatge, Savador Sorrosal, cal buscar: Sorrobloc i trobareu el nostre viatge explicat al detall. Així com les fotografies del mateix. Jo sols escriure vivències personals

RÚSSIA, 4    
La cara fosca de Rússia..

Dues facetes a destacar i que de fa anys són la lacra d’aquest bonic i ric país: la primera la corrupció, la segona l’alcoholisme.
Persisteíxen per totes bandes, els suborns i corrupteles heretats del comunisme. Tot té compra i venda, si de sota mà hi va un sobre amb dòlars. La carrera de qualsevol càrrec no depèn d’un grup social, sinó  de les seves relacions amb un grup reduït de persones amb poder, així les autoritats a tots nivells, depenen sols de si mateixes, Es poden comprar titulacions de metges, advocats, càrrecs públics i  el que sigui... És manifesta la baixa productivitat del treball dels funcionaris (al nostre hotel demanar una cervesa a les vuit del vespre a l’hora del sopar, era resposta segura: closed, és a dir, no em molesto ha anar a la cuina). Els funcionaris corruptes a nivell federal no guarden el seu capital a Rússia, sinó en Bancs estrangers, mai a nom personal, sinó de familiars, testaferros o amics, tot són regals, si un té  un rellotge de mil dòlars mai l’ha comprat, comenta què  és regal d’un amic. Se’ls  considera persones honestes i de petits ingressos. Com a resultat els denunciants acaben, en la majoria dels casos, com difamadors i les seves acusacions acaben sen perseguides per la via penal. Ens explica la guia que si una persona important , o la seva filla, o el seu familiar, xoca amb el teu turisme i el denuncies, segurament acabaràs acusat de mala conducció i li tindràs que pagar els danys. Dixit.

Demà us parlaré de l’alcoholisme i les seves conseqüències.