LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui és Santa Llúcia, santa que té una capella a la Catedral. Es va construir entre 1257 i 1268 en estil gòtic. Era la capella del Palau Arquebisbal. Quan es va construir la catedral gòtica va quedar-hi anexada. Bé, no vull ara descobrir-vos una sèrie de dades que podeu trobar fàcilment a Internet. Només recordar-vos que a la façana, just a la cantonada amb el carrer del Bisbe hi ha la mesura de la Cana Catalana de la qual l'any passat us en vaig parlar i publicar la fotografia perquè en quedés constància testimonial.
Quan jo anava a l'Escola Massana se'ns va ocòrrer de fer coses per vendre a la Fira i alleugerir el pressupost d'un viatge a Itàlia com a final de carrera. Ens van deixar el pati de la Casa de l'Ardiaca. Entre d'altres coses jo vaig fer un pessebre molt modern que vaig instal·lar resseguint en espiral, un parell de metres de la palmera que allí s'hi troba. Anys més tard vaig tenir la gran sorpresa (i l'honor), de saber que aquest pessebre era el de la família Gaspar- Farreras (Sala Gaspar) que l'havia comprat.  

De petits sempre ens duien a la Fira. Només de travessar la plaça, em ve el record del fred a les cames -llavors les nenes no duiem pantalons i els d'ells, eren curts, a mitja cuixa. Llavors els nostres ulls apenes si arribaven al taulell on s'estibaven bens, pastors, ànecs i figures diverses i era com si ens submergíssim en el somni d'àngels, Reis, truges, pescadors, pastores Catarines i estels. Si es busca bé encara es troba alguna figura que no està malament però en general hi campa el mal gust que no se salva si no és per acumulació. Ja se sap que qualsevol cosa, repetida i en força quantitat acaba tenint una gràcia  que no es troba en la singularitat (per tant, poca gràcia). Ara proliferen els caganers abjectes, els tions de model indigne, els arbres de Nadal de plàstic i els guarniments brillants. Un horror, a l'alçada de les horribles decoracions nadalenques de la majoria dels carrers. Entre tant, els peixos vinga a beure i beure, sense trobar ni l'adreça de cap Déu nascut. Herodes ho tindria cru.

Avís important: D'uns anys ençà, aquesta diada és notòriament reputada per celebrar-s'hi l'aniversari de les ínclites bessones lletraferides. Lloades siguin i que per molts anys puguin fer semblants obres (i nosaltres que ho veiem)..

LA TRESCA I LA VERDESCA

Modernisme a Canet-2

Lluís Domènech i Montaner, ( autor de l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música , la casa Lleó Morera, l'Editorial Montaner i Simó etc) es va casar amb una senyora de Canet i allí hi passaven els estius. La primera obra feta a Canet fou l'Ateneu o Foment Catalanista. Després es van comprar una casa que va ser totalment remodelada per viure amb els seus vuit fills i el servei. Amb el temps també es van annexar una caseta de pagès, al costat de la seva i allí en Domènech hi va muntar el seu despatx, conservant però la casa tal com era. Tan sols fent petites obres a l'interior per fer-las més còmoda. Aquest conjunt de les dues cases, ara és la Casa Museu Domènech i Muntaner, on s'hi guarda, a més a més, documentació, proves, maquetes etc, material imprescindible per a l'estudi do sols d'ell sinó del Modernisme en general.

Després de la seva, va construir una casa per la seva cunyada, can Roura, on hi va desplegar totes les característiques de la seva personalitat. ara és un restaurant on vam dinar, psè. També és important  la remodelació del Castell de Santa Florentina, propietat de la família de la mare, als afores de Canet. També va fer altres obres de menor  envergadura però que ajuden a la visió d'una època, un estil i una personalitat acusada. 

No dic que deixi acabat el tema del Modernisme però, de moment, em cal un respir perquè no us he explicat res de les altres moltes coses que he fet aquests dies: cine, teatre, trescades... tot no es pot fer.

LA TRESCA I LA VERDESCA

La nau Gaudí

Aquest edifici  és d'una sorprenent modernitat. La utilització dels materials tradicionals, els arcs ogivals i els espais diàfans el  constitueixen en un exemple premonitori del que fou l'obra de Gaudí.

Actualment, el publicista (és diu així?) Bassat, hi té instal·lada part de la seva col·lecció d'obres d'art contemporani. Es pot visitar, de dimarts a diumenge i l'entrada és gratuïta.
Les fotos les veureu clicant la de l'encapçalament però us en poso una més, a part, de quan encara no s'havien muntat els panells per penjar els quadres, perquè pugueu apreciar aquesta volta que és com una gran barca. Trobo que és molt suggerent.

LA TRESCA I LA VERDESCA

TOCANT CAMPANES

Ahir vaig llegir que arreglaran les voltes cobertes dels voltants de Santa Maria del Mar i m’ha faltat temps per anar a revisitar-les abans no hi facin algun nyap. El dia assolellat acompanyava i m’he passejat a pleret. Aquests barris nostres, tan barris, tan “embotigats” però que malgrat tot conserven gran part del seu encant, m’ajuden a reconciliar-me amb la ciutat que en tants moments se m’ha fet desconeguda. He vist totes les voltes i els carrerons de noms tan fantàstics com la volta d' en Dusay i la de les formatgeries, pou de l'estanc, carrer dels ases, plaça de les olles, carrer de la vidrería, volta dels tamborets, volta de'n Bufanalla, carrer de les dames... i finalment he recalat i mai no me'n canso, a Santa Maria del Mar. I allí, quina troballa: les campanes, que normalment són a la torre, és clar, eren a peu de terra, al costat de l’Altar Major i les he pogut veure i tocar. N'han restaurat els jous i estan pendents de tornar-les a lloc, però aprofiten l’avinentesa per tenir-les a la vista uns dies i demanar uns calerons que ajudin a les despeses. No cal dir que he parlat amb els operaris (els savis arquitectes feien ranxo a part) que m’han donat tota mena d'explicacions. Una de les fotos està moguda però és del moment que traslladaven la grossa i amb les presses no ho he fet prou bé.

Estic fent col·lecció de matins interessantíssims i ja en tinc una bona col·lecció.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Mataró , de la indústria tèxtil al TecnoCampus

Una trescada molt interessant.

Un recorregut en el que anem descobrint la industrialització a Mataró, algunes fàbriques emblemàtiques, el futur Museu Vilaseca i acabem amb el Parc científic i la nova aposta econòmica de la ciutat. De pas descobrim la importància del moviment obrer i el cooperativisme.

Com en tants pobles de la nostra terra, la indústria tèxtil, aquí  especialitzada en el gènere de punt, explica no solament la puixança econòmica i social dels segles passats, sinó també com va ser, i continua sent, el motor del progrés i l’esperança d’un futur molt prometedor.

Cal fer esment especial de la nau Gaudí, actualment contenidor de la col·lecció Bassat d’obres d’art, que és com una barca capgirada, immensa, construïda per Antoni Gaudí per instal·la la blanqueria de la cooperativa. Constitueix una imaginativa i econòmica realització en materials (bàsicament fusta) i una solució constructiva, tradicional de les drassanes del Maresme.

També la Fundació Vilaseca amb l’exhaustiva col·lecció de màquines i atuells que s’utilitzaven en la confecció del gènere de punt, totes elles en perfecte estat de funcionament gràcies a la voluntat d’antics treballadors que les han recuperat. Espera la instal·lació definitiva en la nau Marfà, ja restaurada i a punt però que la crisi actual té en stand by.

I finalment, visita al TecnoCampus on s’han agrupat les indústries de la innovació. En primer lloc la Universitat tecnològica. Al seu costat les indústries en proves, uns espais que prèvia rigorosa selecció, poden instal·lar-s’hi durant un periode de temps (uns tres anys), empreses “en prova” com si diguéssim. I també els laboratoris d’investigació on es duen a terme els més avançats projectes relacionats amb la indústria del gènere de punt. És impossible recordar tot el que ens han explicat però estan treballant en els teixits intel·ligents que poden esclafar, il·luminar, dur sensors etc... per a funcions molt diverses. Ha estat interessantíssim. Els podies fer les més rares preguntes i no s’estranyaven de res. Una glòria!

Hem vist que a Mataró ens queden encara tants aspectes a conèixer i coses a veure que potser hauríem de llogar un pis allí i quedar-nos una temporadeta per anar-ho seguint tot.

 El primer de desembre fem visita al triangle del modernisme: Mataró, Canet, Argentona. Ja us ho explicaré.

LA TRESCA I LA VERDESCA

   Escalfant motors

Un cop alliberada de maremotos i xinos , que bé!, puc tornar a les meus veritables afers. Ahir una visita a Can Framis (recordeu que és un magnífic Museu d'art modern, de visita obligada) per veure les fotos del final de la República i la guerra, d'Agustí Centelles, un pioner del fotoperiodisme d'aquí. Les seves fotos van quedar en una maleta quan es va exiliar a França i no es van recuperar fins l'any 74. Una còpia és a l'Arxiu Fotogràfic i s'exposa ara a la Fundació Vila Cases a can Framis.

És la crònica d'un temps convuls il·lustrada per unes esplèndides fotografies en les quals la qualitat tècnica està al servei del significat. Els enquadraments, l'us de la llum, la profunditat o l'acostament... van molt més enllà de l'anècdota o del retrat. Sempre serveixen per a ressaltar un estat d'ànim col·lectiu, explicar una part d'història, en que el fotògraf tenia clara la seva transcendència. Utilitzava el mitjà però alhora es mostra com autor en plena possessió del que la fotografia l'oferia per a transmetre ART. 

Una versió caleidoscòpica d'art, història, tècnica i crònica.

  

   Vaig complementar la sortida amb un dinar al sol i sessió a la Filmoteca - Una mujer marcada, amb Bette Davis i Humfrey Bogard. La vaga de metro i el desgavell d'autobusos em va dur a caminar i caminar i caminar. Com a escalfament de motors va estar molt bé. Aquesta nit he dormit planxada.

* Fa dies que no hi ha enigma. Trobeu la foto enigma i responeu on és aquest edifici (o part d'ell)

LA TRESCA I LA VERDESCA

Al barri hi ha de tot   

Sí, però no tant i ara que em passo els dies buscant coses rares o especials per S.J., les meves recerques em duen a exploracions complementàries a les trescades. Tan aviat són Els Encants, com la Barcelona més vella. Avui li ha tocat al Poble Sec, llenca de ciutat compresa entre El paral·lel i Montjuïc que no va ser compresa al Pla Cerdà però que de fet va ser el primer Eixample de la ciutat . Les muralles van ser enderrocades el 1854 i el Pla de l'Eixample no es va començar a fer fins el seixanta i escaig per les reticències dels propietaris que no ho acabaven de veure clar. 

 Els terrenys situats a la banda més propera al mar de la falda de la muntanya de Montjuïc no quedaven inclosos en el pla de l'Eixample ni estaven, per tant, subjectes a limitacions urbanístiques. Els propietaris van començar a a parcel·lar-los segons les seves conveniències, a partir de 1858, i a edificar senzilles cases per obrers. Van néixer així els barris de la França Xica, Santa Madrona i les Hortes de Sant Bertran, després agrupats sota el nom genèric de Poble-sec.

Com sempre que fas l'esforç de mirar, el carrer et depara sorpreses. El barri està ple de cases modernistes (del tipus senzill) i també dels anys vint i trenta, noucentistes i les actuals que en la majoria de casos s'han fet enderrocant les que hi havia. Naturalment no tenen cap gràcia. Això i l'horror del fils elèctrics i telefònics, constitueixen un veritable atemptat a la urbanística més elemental. Però en canvi s'han arreglat molts espais mig salvatges i han aparegut petites places o racons enjardinats. S'hi veu un notable esforç per a millorar però també es descobreixen racons encara verges que guarden una gràcia fin de siècle (del penúltim) força atractiva. 

El més notable és la vida al carrer. És un autèntic barri on la gent s'atura a xerrar i on els comerços "foranis" conviuen amb tallers i botigues de tota la vida. Ah i en un d'aquests he trobat el que buscava. Matí positiu.

[modifica]

LA TRESCA I LA VERDESCA

    ENCANTS

                                                                          JACARANDÀS AL PLA DE SALMERON

   

La vegetació de la nostra ciutat és també el nostre paisatge, referència de record. Quan n’arrasen algun, cosa que sovinteja massa, mai més el nostre referent serà igual. No els podrem oblidar i no assimilarem fàcilment el nou panorama Costa molt crear una nova memòria, calen dues generacions per que un arbre es faci gran... intervenir en el paisatge és intervenir en el passat de la gent.

   Avui, mentre trescava he estat potser més atenta encara als arbres dels carrers. Fa pocs dies la ciutat era verd molsa puntuat per alguna taca de verd brillant: ara ha esclatat en colors impossibles: el lila de les buguenvíl·lies al costat del rosa suau dels geranis, tan elegant, tan ben educat. I sobretot el blau intens, net i morat dels jacarandàs, de nom exòtic i alhora castís. Us heu fixat que enguany han retornat amb força els geranis que havien estat delmats per la mosca blanca? Els de papallona de cor de diversos colors que presumptuosos aixequen enrera les ales com fan les noies amb la cabellera deixada anar, els d’emparrar, el zonalis o corrent, en blanc, rosa i també vermell, una mica impertinent. He observat que les flors acostumen a sortir per colors; tan aviat apareixen les grogues, o les blanques o blaves, o taronges. Però no em feu cas, potser soc jo que estic més sensible a un determinat color segons el dia. Ara els toca als impossibles, com he dit. Potser és una premonició del que hem de fer. Prenguem la llança i cobrim-nos amb elm i cuirassa i a lluitar, o a descobrir nous camins per terra, aire o mar. Si no fos que fa tanta calor que se’ns treuen les ganes.

LA TRESCA I LA VERDESCA

En el meu trescar per la ciutat em descobreixo reconeixent la meva identitat; de família, de records sabuts de sempre, resquills de moments en els que em sé viva, la meva cadència interna en les passes, en els detalls d'una cara o una font, un racó, en aquesta vida viscuda que no sé si encara és la meva encara. Quanta de la gent amb que em creuo és un calc d'un altre moment o és ben nova? són les persones o el seu hàbitat el que més m'interessa? Potser no es tracta sinó de dues cares de la mateixa moneda. Quan fiqui les mans a la bossa no m'agradaria trobar-ne trenta. Les bescanviaria per una sola per una d'aquelles que molt de tant en tant ens arribaven a les mans i que quan aconseguíem aixecar aquell paper metàl·lic descobríem que eren de xocolata. Era una frustració o un consol que deixàvem fondre a la boca mentre pensàvem.. en què pensàvem? Potser en què faríem quan fóssim grans? Un grans que no era ni la meitat de grans del que som ara.

LA TRESCA I LA VERDESCA

    LA TAMARITA
 Cliqueu per veure l'àlbum.

La Tamarita, un d'aquells oasis que ens ofereix la ciutat i que estan tan poc aprofitats. Abans d'ahir, quan hi vaig anar potser hi havia sis persones, només. És petit, recollit, amb mil racons (ai si els haguéssim tingut fa seixanta anys), encara no hi ha moltes flors però dintre de pocs dies això serà un esclat de roses, tarongers i d'altres. Va ser la meva celebració del dia aquell dels patis i balcons florits encara que no l'he pogut penjar fins avui

LA TRESCA I LA VERDESCA

A mitja tarda el cansament és un grillet que m'empresona a casa. No hi fa res perquè tinc a mig llegir El lector de Julio Verne, la última d'Almudena Grandes; És el segon dels sis que pensa escriure sobre o al voltant de la Guerra Civil i el món horrendo que va deixar. Em va enganxar més Inés y la alegria però també aquest està bé. Indubtablement és una molt bona escriptora encara que jo , en aquest, li treuria algun moment en que explica o raona les situacions o comportaments. Potser seria més difícil però crec que guanyaria en força. Això és només una opinió, no un judici de valor.

Al matí m'havia llençat a una trescada sense recordar que em fa mal el peu; volia anar al paradís de la cistelleria i de moltes altres coses, Si mai us cal un sillonet, qualsevol mena de cistell, catifa o bé un objecte dels que es fan a l'Orient i es venen a les cases de decoració, cap allí! Gairebé segur que trobareu alguna cosa que se us fa immediatament imprescindible i tan barat!I l'oor del vímet i altres fibres, mmmmm. Està al C. Comerç nº 32 però són dues botigues, les dues d'un batiburrillo impressionant. És una curiosa coincidència perquè la història del lector de Julio Verne passa a un poblet de Jaen on totes les dones fa feines d'espart.

Potser seguiré explicant-vos la resta de la trescada i enviant-vos les fotos.

LA TRESCA I LA VERDESCA

2012-02-12S. Eulàlia

Eulàlia, Eulària, Laia, Lali... per molts anys! És diumenge, fa bon dia i un fred que pela, però la promesa de moviment ciutadà m’empeny a sortir a trescar. La Catedral i els carres adjacents (fins la plaça Catalunya) estan a vessar. Pares i nens passegen. El màximum a la Plaça de S. Jaume on hi ha exhibició castellera. També s’inaugura l’escultura de Jaume Llenas als castellers, que, malgrat les crítiques, com no, té força coses a favor: és neta, molt simbòlica, ocupa poc espai visual (no fa nosa)... Després ve allò del gust personal que és ben lliure. Com que de gegants i nans al carrer res de res i a l’Ajuntament no s’hi pot entrar per la gentada, me’n vaig cap a la Virreina. Allí m’hi esperen les bèsties mitològiques que han vingut a explicar les seves llegendes a la pobre Laia, gegantona innocent que deu passar les nits morta de por. S’acosta l’hora de dinar i la gent va desapareixent. Compro un braç de gitano i me’n vaig, jo també a dinar (a Gràcia). A la tarda, a les sis tenim una cita al Palau Moxó: visita de nou i concert. El concert el fan un parell de músics; la noia que toca un clavecí i un que toca la guitarra, acompanyats, o més ben dit, puntuats, per una que toca les castanyoles. Toquen dues peces de música espanyola (Albeniz... ) una de Beethoven, curiosa i poc coneguda, composta per a una amiga de B que tocava , la viola (i alguna cosa més) , una peça d’un rus, una d’Scott Jopling i acaben amb el fandango de Bocherini. un petit concert, sense pretensions però ben executat. La Maria Teresa, que també hi era, hauria de fer-ne la crítica. Jo, en pla de crítica vaig trobar (i els ho vaig dir ) que em va faltar un paper amb la llista de les peces i els noms dels executants; o almenys una pissarreta. La festa va acabar amb una copa de cava amb que ens va obsequiar el músic perquè era el seu aniversari. Jo, juntament amb els de la meva colla declinem seguir les projeccions que es fan sobre la façana de l'Ajuntament i ens dirigim cap el carrer de Petritxol per prendre xocolata desfeta per fer-nos passar la gelor que ens puja cames amunt. Sortim molt refets

2011-11-29Sant Genís i P. Sant Joan

A Sant Genís dels Agudells

Fa molt bon dia però l'espai entre les coses té aquella profunditat propera de la tardor. Tot s'acosta i sembla que dissimuli la seva presència. Són impressions subjectives, és clar. El matí aguanta però a les 2 ja és la tarda que declina. Seguint el dictat del que no espero, agafo un autbús cap a S. Genís. Des de P. Maragall va enfilant-se fins arribar a la Vall d'Hebró i més amunt per l'Av. del Jordà. L'església conserva l'aire rural, i també els seus voltants propers. Està tancada i un poc amable capelà, sense aixecar els ulls d'un horrendo cartell que està fent, ben tort, que no, que només està oberta els diumenges durant la missa. I l'hora? Depèn. L'entorn està brut i deixat. Alguna hora, entre setmana, podria escombrar. El barri, velles cases noves, no té gaires secrets ni pedigree. Faig mitja volta i baixo caminant fins a la Vall d'Hebró, veig un parc de nens i avis,recordo la meva amiga xilena que va viure a l'Av. del Jordà, els dos anys de classes a l'Hospital de S. Rafel als nens ingressats i torno, altre cop amb Bus, al Centre de la ciutat. Faig una volta de Diagonal,P. de S. Joan- Consell de Cent, Passeig. amunt fins a Diagonal. Dino a l'aire lliure a l'On Café, molt bé i torno a casa amb el 34.

2011-05-13

Ahir dijous, dia de l'aniversari de la meva amiga Mercè

A les deu del matí sortim en expedició cap a Vilassar de Mar. La cita és relativament matinera perquè estem convocats al Museu de la Mina Vella. Aquesta mina és la que, barrejada amb aigua provinent del Ter, abasteix d’aigua al poble. Era una visita que feia temps teníem pendent i ha estat molt interessant. En aquest lloc hi ha una casa, les restes d’un antic molí, els pous de captació d’aigua, les basses d’emmagatzematge i també una estació meteorològica en actiu i una estació solar fotovoltaica sobre un dels dipòsits coberts. L’energia generada la venen a la companyia elèctrica. Al museu podem veure la història i diferents aspectes dels sistemes de captació i distribució de l’aigua. També fotografies, estris, peces diverses.

Aquí us poso unes quantes de les fotografies fetes, però la recomanació és que cal veure-ho de debò perquè no es veu tot ni prou bé com per fer-se una idea cabal.

El que més m’ha agradat, o més ben dit, els detalls que he trobat més curiosos o bonics són les peces raríssimes i l’acció que l’aigua, el rovell, la calç i el temps les hi ha produït. I els diversos tipus d’aixetes, tapes de registre, canonades, manòmetres, mesuradors etc. Tot, petites coses d’us habitual que el temps ha modificat i ha convertit moltes vegades en objectes obsolets. Alguns d’ells, vistos desapassionadament acaben essent escultures vitals. El seu valor ja depassa el de l’ús i les converteix en objectes de contemplació i, a vegades, en autèntiques obres d’art i disseny.

Si algú n’està interessat he comprat un llibret que ho explica tot.

Avui a la tarda vaig a la platja a buscar tresors. Sí, heu llegit bé. És una activitat organitzada per Omnium Cultural. Ja us explicaré com ha anat.

Ah! Me n’oblidava, aquesta setmana, la guanyadora de l’Enigma ha estat LA MARIA TERESA!!!!