Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



L'altre dia em vaig enfonsar, llençar o submergir a una activitat que, curiosament és de les poques que no engreixen ni són pecat, però a vegades cal cinturó de seguretat per no sortir projectat a l'espai, tanta és la seva força: anar a veure una de les bones, bones exposicions que hi ha en aquest moment. La d' El Lissitzky, un dels artistes més influents dels primers anys del segle passat. Va néixer a Smolensk el 1890, i morí a Moscú el 1941. 
Artista d'una creativitat desbordant es va llençar de cap i amb una intensitat admirable a tot el que va emprendre. Es va involucrar en el moviment del "nou" art rus sorgit després de la Revolució d'Octubre", en múltiples aspectes que van des de la il·lustració de contes infantils tradicionals al de l'arquitectura, la fotografia o el cinema. En qualsevol dels camps la seva empremta és una  meravella ben allunyada del que es feia en aquell moment i qualsevol aspecte del seu art impressiona per la implicació personal. S'inventa un art abstracte propi del qual sorgiran pintures, dibuixos (els prouns) que al seu torn donaràn lloc a projectes arquitectònics, organització dels espais expositius museogràfics o d'exposicions, mobles, cinema etc. El grafisme és un dels fils conductors del seu art que combina amb projeccions geomètriques dinàmiques a l'espai, que al seu torn són reflexions sobre l'equilibri, la gravetat, la transparència, el color, la forma... Rés en el seu art és només allò que es veu; d'una cosa en sorgeix una altra i d'aquella una altra més, sense aturador...
Va treballar principalment al seu país, la URSS però també a Suissa, Alemanya, Holanda... 
Aquesta exposició em va agradar molt, però sobretot em va impressionar la capacitat d'entusiasme i la força creadora i això també en l'aspecte personal. Hi ha un video sobre la seva vida i obra interessantíssim. No cal dir que el meu missatge és : NO US LA PERDEU


dimecres, 29 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

 
El doodle d'avui de google és un homenatge a Niki de Saint Phalle en el 84 aniversari del seu naixement.
Quants records... un cop més! En la meva tendra joventut d'estudiant d'art, Niki era per tots nosaltres una finestra d'aire fresc; que dic aire, era un huracà en el qual emmirallar-nos, no tant per copiar la seva personalíssima iconografia i realització sinó pel que tenia de revulsiu, de trencador, de llibertat.

 En aquell moment, lectora àvida de Marie Claire des del seu primer número, allí hi trobava les claus del tipus d'art que a mi m'interessava. Recordo perfectament quan va fer la seva Nana de cames obertes per l'entrada del Museu d'art Modern d'Estocolm.que va constituir un monumental escàndol.
Ja la veieu. No sé si encara hi és.

Té obra seva arreu del món i no em direu que no coneixeu, com a mínim, la Font Stravinsky al costat del Pompidou a París. Un estany ple d'escultures en moviment fetes en col·laboració amb el seu marit Tinguely que feia raríssimes màquines en moviment com  a protesta per la banalització profusa del maquinisme.

Niki va venir a Barcelona i va quedar fascinada per Gaudí i el trencadís que va marcar molt la seva obra.


Una vegada vaig anar a veure Il jardino dei Tarocchi, a una hora més o menys de Roma, ple d'escultures del Tarot, com el seu nom indica. Va ser de les impressions fortes de la meva vida "artística", diguem.
La seva vida és un d'aquells capítols indefugibles de la història de l'art. Pel moment, per la seva relació amb altres artistes i per la seva pròpia creativitat.


Tot i que faci anys que és morta Visca la Niki dels nostres somnis.

dilluns, 27 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA




 




Naturalment, el Rafel l'ha encertat. Vaja, no és que soni la flauta per casualitat sinó que és difícil que se li escapi res.


I jo que dissabte me'n vaig, no per conèixer l'edifici sinó les se

ves interioritats però mi goso en un poso. Em vaig trobar amb una cua de gent esperant que em va dissuadir. Havia de fer més de dues hores a peu dret perquè no deixaven entrar pel teu compte i la meva esquena no està per aquest tractaments. Ara, colant-me en un altre grup vaig poder entrar a la xemeneia i veure-la per dins i també els corredors que uneixen tots els edificis del conjunt. Es van fer com a conductes d'aireació i per a un cas d'ncendi. La xemeneia és impressionant, encara que la foto no sigui gaire gaire perquè la meva maquineta és limitada. 

Ah però quan ho vaig explicar, la Blanca, que treballa  a la Diputació em va dir que pas de problème, que el dia que hagi d'anar allí, m'ho dirà i m'ho ensenyarà tot. Veieu els fills? Està clar que jo de cuervos res de res... colomets! i en aquest cas ben blancs. 

divendres, 24 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA


L'altre dia, en l'entrada dedicada a Ned Tate, no sé què va passar però l'últim paràgraf va sortir malament. Ara l'he arreglat malgrat ja he vist que almenys la Marisa l'havia entès perfectament encara que hi faltava un bon tros i també un quadre dels suposats fets per ell. Ja sé que sóc precipitada i a vegades no reflexiono abans d'enviar definitivament una entrada (i en canvi, després, em fa una ràbia de no dir que hi surtin equivocacions). O potser és que m'emborratxa l'escriptura i ho faig amb més paraules de les que calen? O... que com que tinc uns lectors molt llestos amb poc ja m'entenen. O .... vaja que potser hauré d'aprendre a escriure amb jeroglífics i quedar-me tan ample. 

dimarts, 21 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquests dies en que ho hem (o han) de tornar a discutir tot i sembla que no hi ha forma de que es posin d'acord, vull aprofitar el meu orgull de mare (que el tinc encara que no m'agradi fer-ne exhibició) per fer-vos un resum d'una carta al director de la Vanguàrdia, de la "meva" Blanca en que explica  que hi ha una tècnica japonesa de restauració de porcellanes que es diu kintsugi i consisteix a unir els trossos d'una peça trencada amb una pasta d'or que els enganxa, deixant a la vista la ferida. La sensebilitat japonesa fa que d'una peça se'n respecti també la seva història, en aquest cas la trencadissa i que considerin que no solament s'ha enfortit en la restauració sinó que ha millorat el seu aspecte.
Les esquerdes,-diu- els fracassos, els impediments i els entrebancs mai no poden servir d'excusa per tirar la tovallola. Costi el que costi hem d'aprendre a fer de les esquerdes oportunitats per enfortir-nos.
Si voleu llegir la carta sencera i conèixer la llegenda corresponent, està publicada el diumenge 19. 

dimarts, 11 de març del 2014

Fèlix Valloton (Laussane 1865- París 1925)

Va anar a París a estudiar art i allí es va quedar immers en els ambients artístics de la ciutat, formant part del grup dels nabís (profetes), artistes-pont entre el post impresisonisme i les vanguàrdes de començaments de segle. 
Va ser un molt bon gravador, i pintor. Moltes de les seves obres pictòriques són retrats, com per exemple el de la Foto de la setmana.
Podeu consultar la seva biografia a Viquipèdia, així com la informació sobre el grup Nabí.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Crònica d'un desencant


Vaig anar diumenge a veure-la . Ple total. No descobriré aquí l'obra, vella coneguda. La vaig tornat a rellegir abans d'anar-hi per por de no sentir-hi bé i perdre'n matisos. Potser em vaig equivocar perquè, precisament, se'm va fer evident la seva falta.
En primer lloc l'escenari és massa gran, desangelat, fred, fredíssim i desproporcionat que allunya la complicitat que s'ha d'establir entre els actors i el públic.
Segona, vaig trobar el vestuari antiqüat. No arriba al rellotge de polsera de Ben Hur però no correspòn a lèpoca. Les úniques que se salven són les dues Ayoles, dignes d'una foto de Man Ray.
Tercera: els actors. Bé però amb matisos. La Carme Elies, en el paper de la tia sofridora, tan sofrent que no se li sentía ni un sospir. La millor, a distància, l'ama o sigui la Mercè Arànega i després la Nora Navas, Rosita,  discreta. La resta no passen de correctes i esforçats. I com a greuge de conjunt, afegeixo allò que Lorca té a gavadals, i que aquí manca per complet: el gracejo. Semblava més aviat un drama rural d'Àngel Guimerà. Ja m'enteneu.
Sí, sí, l'obra està bé -no és tampoc de les millors de Lorca- i ho feien bé però... les flors ja ho tenen això: quan es passen perden l'olor.

dilluns, 10 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Federico Zandomeneghi  (1856-1917)
Va estudiar art a Venècia i era fill d'un escultor reputat.
Preocupat pel seu país, va prendre part activa en la Unificació de Garibaldi i dels Mil, que van lluitar a Sicília per foragitar els Borbons que llavors n' eren els amos.
Després d'aquests fogots juvenils, es va dedicar a l'art, formant part dels "machiaoli" que eren la versió italiana dels impressionistes. Aquest grup és l'únic que en aquell moment es pot considerar com a escola, cohesionats, tant pels interessos com per l'alta qualitat dels components del grup. 
Zandomeneghi té molts retrats de dones llegint.

dijous, 6 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Fa uns quants dies, un article d'Àngeles Caso em va recordar una pintora renaixentista italiana que ja coneixía : Sofonisba Anguissola. Amb els de la colla n'hem parlat molts cops i l'he visitat, la seva pintura és clar, al Museo del Prado. 
La seva biogrgafia em sembla un exemple perfecte que, amb tot, en èpoques passades també es va donar importància a la pintura de les dones. Sofonisba en va ser una pionera.
Era una de les sis noies d'una família italiana de set fills. Totes les noies van ser educades en humanitats i arts. Val a dir que la família era molt culta, noble i tenia diners però tot això tampoc assegurava una bona educació.
Sofonisba, va estudiar art a Cremona on vivien. A Milà va tenir l'ocasió de conèixer Miquel Àngel . Aquest la va reptar a pintar un nen plorant i ella va fer niño mordido por un cangrejo, tema no gaire usual com podeu suposar. Li va agradar tant que li donava apunts de la seva pròpia llibreta per que els desenvolupés.


A Milà va pintar un retrat del Duc d'Alba que va quedar tan content que la va recomanar a Felip II . Aquest la va nomenar pintora de la cort i dama de la reina Isabel de Valois. a la qual va fer el retrat així com el del rei (atribuit erroniament, durant un temps a Sanchez Coello) i de molts altres personatges. Els seus retrats es caracteritzen per la seva espontaneitat i falta de convencionalismes.
Felip II, estranyat que als 27 anys encara fos soltera, li va concertar casament amb Francisco de Moncada, fill del virrei de Sicília. Però el matrimoni només va durar nou anys per la mort del marit.. En un viatge en vaixell cap a Itàlia es van enamorar amb el capità, molt més jove que ella, amb el que es va casar i van viure a Gènova on va instal·lar un estudi i va continuar pintant. 
Van Dick la va visitar molts cops i li va fer uns quants retrats.

                                                                                                  La reina Isabel de Valois

Sofonisba va morir als 93 anys deixant un marit, recordeu que  era molt més jove que ella, desolat.
No, si va ser una pionera en tot. 
  

dijous, 20 de febrer del 2014



Amb  aquest tema de les dones llegint, no sabeu quantíssims pintors estic descobrint. D'un a l'altre, salto blocs diversos que no sols em mostren pintors de dones llegint, quin tema fascinant!, sinó també poesies i texts molt interessants. El cistell de cireres...
El d'avui, Wojciech Weiss, és polonés però va néixer a Austria on havien emigrat (o exhiliat) els seus pares.
Al començ de la seva carrera feia pintures historicistes i mitològiques i de mica en mica va arribar a un expressionisme clar en el que per exemple va fer molts retrats de dones marcadament sensuals.Més tard va ser dels primers pintors polonesos Art Nouveau i cartellista de renom. Al final de la seva vida es pot classificar la seva pintura dins del realisme socialista. No oblidem els avatars polítics del seu país que segur que van influir molt en la seva visió o almenys el van condicionar.

dissabte, 25 de gener del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 322



La Mª Dolors és tan ràpida, que a vegades penso que arriba als llocs abans que l'alcalde Xavier Trias els inauguri. Bé per ella. Volia parlar-vos de l'escultura de l'Espriu i, ara sols faig uns apunts per completar el seu reportatge, des del punt de vista del que ha publicat L'independent, el diari local de Gràcia,  del 17 de gener:


L'Ajuntament homenatge Espriu amb una escultura als Jardinets
de Gràcia d'alt voltatge polític.
Segur que tomba. Aquest és el primer pensament que li vindrà al cap al vianant quan a partir de dilluns passí pels Jardinets i vegi un gran solc - així es diu l'escultura de Frederic Amat - amb forma d'obelisc que s'ensorra com si el polèmic monument primer republicà, després franquista i ara monàrquic passés a millor vida. L'Ajuntament ha optat per l'alt voltatge polític per tancar l'any Espriu amb una escultura que farà parlar, però que sobretot vol recordar el poeta que dóna nom als Jardinets, ja que hi va viure durant més de 40 anys.
El dany col·lateral de la instal·lació de "Solc" té un damnificat: l'escultura "L'Empordà. Oda nova a Barcelona", d'Ernest Maragall en homenatge al Poeta Joan Maragall: Les dues dones ajagudes en marbre blanc i estil noucentista, que no poques vegades també han fet companyia a les múltiples manifestacions, van ser polèmiques quan es van ubicar als Jardinets per la poca roba que portaven. Ara l'Ajuntament les ha retirades... temporalment: Les dones es quedaran als Jardinets en un nou emplaçament.
Fins aquí el diari l'Independent DIXIT, deixo per un altre apunt la història de l'espai que nosaltres els graciencs en diem "El quatre d'oros" que forma la plaça i l'obelisc.



dijous, 16 de gener del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

 Salvador Espriu 1913 - 1985
Salvador Espriu  1913 -1985

MADOLA A SINERA


L'altre dia vaig anar al cementiri d'Arenys de Mar, o sigui de la Sinera espriuana. Hi tenia un insòlit tema pendent: anar a veure una exposició de la meva amiga Madola, ceramista, de peces inspirades en El llibre de Sinera.
L'any 1967 Madola feia la seva primera exposició personal i amb la seguretat del seu art o l'aplom que aquesta seguretat dóna, va anar a veure l'Espriu per demanar-li si li podia escriure unes paraules pel catàleg. I les va aconseguir, cosa que fa evident com devia veure-la i com de bé es van entendre de seguida. Era natural que ella admirés el poeta; insòlit que el poeta hi veiés la seva vàlua? Pot semblar-ho a qui no la coneix. No a mi que la conec molt bé i que l'admiro. D'allò han passat molts anys i la Madola ha anat fent la seva via dreturera i segura. Una obra tan densa, de tan fondes arrels, que trepana la consciència. Veure les seves peces en un conjunt i en aquest cas, en un lloc tan singular, és un exercici d'introspecció personal per a qui les contempla; un record del poeta, sí, però per allò de trascendent i universal que ens ateny a tots. Un matí fredíssim, de sol radiant en que tot quedava suspès, en que només comptava el diàleg. El de l'artista amb el poeta, el del poeta amb la consciència, el de les obres en nosaltres... Com sempre, no puc deixar de dir : gràcies Madola. 
Us deixo un dels meus reculls de fotos en que clicant la primera us aniran sortint les altres si ho poseu en format passi de diapositives. Els peus de fotos corresponen al fragment en que han estat inspirades.

dijous, 20 de juny del 2013




           Seguint amb el tema d'ahir, això de fer construccions en ceràmica i fer-hi foc, en realitat ja feia molt que estava inventat. Els sumeris, dels quals tenim meravelloses mostres ho feien així. Un cop fetes les parets de cases o palaus, amb maons crus i revestides amb plaques o rajoles decorades amb relleus i colors ceràmics (simplificant, amb òxids metàl·lics"), tapaven totes les obertures amb maons, l'omplien amb llenya i també la recobrien i hi feien foc. L'havien convertit en un forn en si mateix.
Aquesta és la porta d'Istar, una de les de Babilònia. Està al Museu de Pergam a Berlin i al seu lloc , a l'Irak, hi ha una rèplica custodiada per l'exercit americà.

dijous, 13 de juny del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                                          Casual art





Anant simplement pel carrer trobo molts racons que, fent-ne extracció de l'entorn,  em criden l'atenció per la seva bellesa o singularitat. Avui us envio unes quantes fotos per que entengueu el què dic. Penseu que a mi m'agrada l'art abstracte. I què més abstracció hi pot haver que la figuració més rigorosa passada pel propi sedàs?

divendres, 12 d’abril del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



Aquesta entrada la deixo proparada perquè avui me'n vaig amb el Marti a Mallorca al viatge iniciàtic dels deu anys amb l'àvia, a treure una mica el nas pel món. Quan em recuperi ja us ho explicaré.

 Recordeu que en una entrada del blog us vaig parlar dels artistes que amb la seva creativitat modifiquen els carrers? Doncs ara, un d'ells, en Clet Abraham, va ser a Barcelona fa poc i és clar es va sentir temptat d'escampar el seu art per la nostra realitat modificant 200 senyals de tràfic. No cal dir que penso sortir de cacera ràpidament a veure què pesco pel Gòtic, Poble nou, el Raval .
   Però no és l'únic. De tant en quant en un racó insospitat algú ha penjat una poesia, un dibuix, un cor de fang cru que amb la pluja es torna llàgrima. Alguns signen o posen una adreça de correu, però la majoria són anònims.
 En Jordi  Barceloneta,  un jubilat a qui el metge va recomanar que caminés, pas a pas ha anat descobrint moltes d'aquestes petites mostres d'art o de sensibilitat i ara organitza safaris  amb grups de vint persones per descobrir i fotografiar aquestes petites grans mostres de creativitat.  Ja trigo massa, adéu.
Com a exercici de divendres us animo a descobrir alguna cosa insòlita al vostre barri. Segur que n'hi han, només cal mirar.


dimecres, 6 de març del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

     A qui no li agrada sentir explicar contes? És d'aquelles coses que a les àvies i avis no ens han de descobrir. però sí, potser  redescobrir noves propostes o veure com a tots els llocs del món la màgia del conte es fa saviesa popular, amb matisos particulars. I aquests mateixos fils de coneixement es poden reforçar, i molt, amb unes bones il·lustracions. Irina i Olga Ert són dues germanes, russes, pintores que s'hi han especialitzat.t. Segur que a les llibreries algun dia us heu quedat embadalits per alguna de les seves obres i em sembla recordar que ja us en havia parlat en un dels primers blogs.. Les dues són molt bones però a mi potser m'agrada més la Irina; l'Olga te un punt més màgic i oníric, tot i que la Irina no és pot dir que sigui realista. 
     Avui el Centre de Recerca i Creació Casamarlés (Astúries 38) organitza una vetllada de narració de contes del Tibet en la que es projectaran  il·lustracions d'aquestes dues pintores. 
Serà a partir de les sis de la tarda.





                      Irina















                                     Olga
     Als que no volgueu o pugueu assistir us recomano que busqueu a Internet els dos noms i així us   fareu idea de com pinten. Val la pena.

divendres, 22 de febrer del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA
















No em resisteixo a dir-vos que mireu avui el dibuixet del google, dedicat a Edward  Gorey, un magnífic dibuixant americà. Va il·lustrar molts llires en un estil entre satíric i terrorífic molt divertit. Us recomano que llegiu la seva pàgina de Wikipedia i que mireu els seus dibuixos. Va fer, per exemple, els del del Dràcula de Briam Stoker,  el Llibre dels gats de T.S. Eliot i  la Guerra dels Mons de Wells.  

dimecres, 16 de gener del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dones interessants: Marie Blanchard



L'altra dia, a Madrid, varem veure una exposició de Marie Blanchard, una de les pintores més importants de començaments del segle XX.
Tot i que va néixer a Santander va ser  a París on es va desenvolupar el seu geni creador. Va ser una d'aquelles dones, pioneres de les avantguardes. Naturalment, com a dona, i també a causa d'una deformitat física de naixement (desviació greu de la columna vertebral a causa d'una caiguda de la mare mentre l'esperava), va sofrir tota mena d'hostilitat i rebuig. El seu art es va anar desenvolupant i és en el cubisme on va trobar la seva etapa més creativa i interessant. 
S'havia format a Madrid i després, amb unes beques, a París on els seus mestres van ser Anglada Camarasa i Van Dongen. El seu entorn van ser Ribera, Joan Gris, Lipchitz...que com ella estaven el la línia del cubisme més indagador i trencador.
Cap a l'any 27 va sofrir una crisi d'espiritualitat, sota la influència de Jacques Maritain, sembla, i la seva pintura es va tornar més etèria i melancòlica; els perfils es desfan i la llum sembla que xucli els objectes, però sense concessions decoratives. Podria dir-se que era una mena de realisme màgic pictòric.
L'exposició, magnífica, em va interessar molt. Sens dubte és una de les primeres figures del cubisme. La impressió que segurament per la seva condició femenina no ha estat prou valorada , és la que t'endús de l'exposició. 

També vaig veure els quadres de l'Angeles Santos Torroella (i molts més, quí se'n resisteix a treure el nas per alguna sala?). Recordeu que us en vaig parlar i mostrar algun  d'ells? Són fantàstics.

dilluns, 14 de gener del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA






            
En un anar i tornar ràpid gràcies a l’AVE, dissabte vaig ser a Madrid per anar a l’enterro d’un cunyat.
            A migdia, un cop acomplertes les obligacions i devocions, teníem (vaig anar amb el Jordi) unes hores lliures que varem aprofitar a bastament. Al Tyssen hi havia una exposició “Gauguin i el viaje exòtico”. Ens van donar hora d’entrada a les 15’15 i vam aprofitar per dinar allí mateix. L’exposició bé, és clar, encara que no hi havia molts quadres. Vaja, sí que n’hi havia, però també molts d’altres pintors (Rousseau amb un de magnífic, Matisse, Nolde, Pechtein, Derain, Macke, Klee, els Delaunay etc) que com ell o a la seva ombra s’havien vist temptats per l’exotisme d’uns paisatges no civilitzats, diriem (per exemple els Delaunay Espanya). A mi, aquestes comparacions m’agraden perquè trobo interessant la manera pròpia en que cada artista s’expressa de forma individual a partir de premises semblants. En aquest cas, a més a més, es fa evident la nova modernitat que aquesta concepció de l’art va representar. En les obres hi ha no només allò que va amb l’obra sinó totes les possibilitats i suggeriments de les que vindran després.
            A continuació una bona passejada, comprovant com a Madrid han sabut conservar bars, restaurants, cafès i botigues sense la mania demolidora d’aquí. I després, com que el tren no sortia fins les 19’45 vam acabar al Reina on hi havia una exposició de Marie Blanchard (us en parlaré en un altre moment per no allargar-me més) que m’interessava veure i que va ser acompanyada de visita una mica de metge a no sé quantes sales més. Qui es pot resistir a entrar quan hi passes?
            Tot i la meva comprovada resistència en visitar Museus la sessió va ser forta. Per entonar-nos ens varem anar a prendre unes cerveses i unes braves i a comprar dos bocates de calamars pel viatge de tornada. Els calamars van acabar la feina d’atapeïment però sense conseqüències.
I colorín, colorado, el viatge se ha acabado. Un altre AVE per l'Olga

dijous, 20 de desembre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



Ahir va ser la pre-inauguració del nou Museu HUB de Barcelona, una conjunció de quatre museus més o menys relacionats amb el disseny : el d'Arts decoratives, el de Ceràmica, de la Indumentària i de les Arts gràfiques. És un projecte que a mi no em va fer gaire il·lusió però que no rebutjo; ja es veurà quan sigui acabat. Potser m'entusiasmarà. De moment hi ha l'edifici, magnífic; és l'anomenat "la grapadora" pel seu aspecte. Està a la Plaça de les Glòries, exactament al costat de la parada del METRO i de la Torre Agbar.
A la Inauguració hi va haver un petit parlament de la Pilar Vèlez que en serà, vaja, ja ho és, la directora i una mena de taula rodona entre tres personatges que com el Museu de les Arts Decoratives tenen 80 anys (o hi estan a prop) amb la Tatiana Cisquella com a moderadora. Primer va parlar en David Mackay un dels autors de l'edifici i va explicar-lo com a un disseny per a una ciutat. Després va ser Miquel Milà qui va parlar del disseny aplicat a la vida diària i a continuació en Joan Vila Rufas que va recordar com l'equip de La Cantonada, ell, en Jordi Aguadé, en Jordi Vilanova etc van intentar relligar les formes de la nostra tradició, actualitzant-les dotant-les d'una nova dimensió. Tot tres, personatges del nostre col·lectiu vital. Qui no ha tingut un llum d'en Milà? o un joc de cafè d'Aguader, o no ha viscut, o almenys vist, una casa de l'equip Martorell, Buigas, Mackay? (i qui no, està convidat quan vulgui a veure la meva casa actual).
Em vaig descuidar la màquina de fotos però perquè us en feu una idea aquí teniu l'adreça d'un videu rodat ahir .