dijous, 31 de març del 2016

PARIS


EN PLENO PARÍS


            De nuevo ante mi, su paisaje inequívoco. De colores grisáceos, como cuando la lluvia, aunque no aparezca, simula que de un momento a otro hará acto de presencia. Esos grises, son los que últimamente más reconozco como suyos, grises que han calado en mi espíritu, en los últimos tiempos. Grises que, se van emparejando con la edad que parece que súbitamente va insistiendo en instalarse en mi cuerpo.
            La ciudad, por un instante, se asemeja a una abstracción figurativa que parece evolucionar hacia la pura abstracción y pretende terminar como una tela en blanco, tal es la luz que pretende traspasar ese gris plomizo que lleva instalado desde el nacimiento del día y que conforme han pasado las horas, se ha ido oscureciendo más. Así me recibe ese París que ansiaba ver.
            Me pregunto, si mañana, cuando despierte y eche a caminar por esas calles, seguirá igual y me veré obligado a observar ese paisaje como si fuera un cuadro que requiere una intervención rápida, hasta conseguir que su superficie muestre aquellos colores que surgen después de la lluvia. Me doy cuenta entonces, que me está pidiendo que me involucre, que mire con intensidad y decida entrar en su dinámica, que participe, y si encuentro a faltar figuras que las cree. Aquellas que mi mente había creado consciente, aunque no hubiesen sido pensadas intencionadamente. Y conforme voy adentrándome en el paisaje, voy absorbiendo todo su movimiento, toda su luz y los contrastes van apareciendo, los cambios de color también, con todas sus intensidades y en todas sus capas superpuestas. Solo entonces, me digo, que me hallo de nuevo en París. En pleno París, solo entonces. El gris ha quedado atrás y el sol aparece, aunque tímidamente. Una muchacha nos llena de pompas de jabón de mil colores el camino.          

dimecres, 30 de març del 2016

ARTE

"Pasos en el Picasso de París" 
Foto RRB

CAMINAR Y SENTIR
 
            No hubo nunca ciudad que arropara tanto al arte como París. ¿Cómo podía pues, no caminar y sentir que mis pasos iban seguros sobre sí mismos?, con la confianza que les da el saber que el pensamiento, aquí, más que en ningún otro lugar, es libre y que ninguna religión lo coartará, puesto que aquí las creencias religiosas no tienen razón de ser. Esa es la gran belleza y armonía de esta hermosa ciudad, de sus calles, de sus rincones. Por eso, ha retenido y ha dado tan grandes pintores, escultores, escritores, cineastas, fotógrafos, artistas, creadores en definitiva. La no existencia de religión alguna que domine su sociedad, da hombres y mujeres libres, de pensamiento abierto, sin corsés que los ahoguen. Así surge la obra, de sus manos y mentes, pura, con toda la fuerza del creador cuya mirada lo alcanza todo de forma limpia, ignorante como está del pecado de la fe que todo lo deforma. El ser humano, cuando está libre de toda creencia, puede llegar a crear el arte más sublime de la tierra, solo necesita tener los pies desnudos y afianzados en ella, como hacía Joan Miró cuando pintaba. La tierra, bajo tus pies es lo que te hace sentir la autenticidad de la vida, de todo tu ser. Es por eso que el hombre que crea, no necesita más dioses que él. La tierra, le da la fuerza que conducirá su creación y ésta elevará su espíritu. Es la fuerza de los sentidos la que da la felicidad absoluta y se halla aquí, en París, más que en ninguna otra parte. Siempre fue así. He aquí porqué camino tanto por esta ciudad. Hoy precisamente, estaba pensando en ello. En mis paseos por París.        
        

dimarts, 29 de març del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA



Els dissabtes, la Vanguàrdia podrà comprar-se per un preu mòdic (2'50) juntament amb l'Hola. Sí, sí, ja entenc que hi ha molta gent que el compra (ja s'ho faran) i als de la Vanguàrdia els interessa vendre, però, francament, a mi em molesta. Soc subscriptora de La Vanguàrdia des de la nit dels temps i segueixo perquè m'agraden molts dels que hi escriuen i la informació de Barcelona és la millor de tots els diaris, però no crec que s'hagi de barrejar la gimnàsia amb la magnèsia. Ja sé que no serà obligació comprar l'Hola  però ja últimament, el que considerava el meu diari "holejava" descaradament. Tanta pàgina sobre els "grans" d'aquest món, tanta revista de moda fulars de marca a 1'90, tanta mandanga ja em carregava i ara això ja és una agressió en tota regla. S'hauria de fer un boicot com quan el Galinsoga (recordeu, vells?). M'hi apunto o millor dit, em desapunto i prou. Potser se'm passaran coses de Barcelona però així recuperaré temps per llegir altres coses. Ja em toca estar a la reraguàrdia.

dilluns, 28 de març del 2016

SOCIEDAD Y RELIGIÓN


SIGO SIN ENTENDERLO


            No entiendo por qué este llamado viernes santo, las banderas de los edificios oficiales están a media asta, como cuando de pequeño tampoco entendía por qué, no podían circular los coches y los tranvías, ese día. La explicación que me deban era: “porque Jesús ha muerto”. Sigo sin entenderlo. Como no entiendo que las telenoticias y todos los periódicos llenen páginas y más páginas, estos días, por la muerte de Johan Cruyff. ¿Qué le está sucediendo a este país?
            En primer lugar, según la Constitución Española, este país es laico y aconfesional. Eso quiere decir, a mi entender, que el Estado nada tiene que ver con la Iglesia Católica. Entonces, ¿a qué viene bajar las banderas a media asta?
            En los tiempos de globalización que estamos viviendo, los países están siendo poblados por todas las razas y credos. Ya no sirven aquellas lecciones de geografía que se indicaban dónde se ubicaba la raza blanca, la negra, la roja y la amarilla. Vivimos todos mezclados. Eso es así y nadie puede cambiarlo ya. Lo cual quiere decir que debemos pensar que convivimos entremezclados, cristianos, ateos, agnósticos, protestantes, budistas, ortodoxos, musulmanes… y la convivencia significa, no forzar al otro, a que tenga que creer en otro Dios que no sea el suyo, si quiere tenerlo. Ni que los demás, puedan obligarme a tener que aceptar sus creencias ni tener que celebrar sus fiestas y celebraciones.
            El espacio público, debería ser inviolable y estar limpio de toda esa amalgama de actos que puedan romper la paz y la tranquilidad del individuo.
            Por eso, no entiendo el por qué de esas banderas bajadas a media asta. Nunca lo he entendido. Y espero no tener que entenderlo jamás.     

divendres, 25 de març del 2016

L'ENIGMA DE LA TRESCA



Mig amagada entre edificis i botigues , a l'antiga via romana, una font decorada amb rajoles amb dos caps demoníacs que  vessen l'aigua en unes copes. Al mig, una rajola que explica perquè es va posar. On...? Perquè ?... Va, Maria Teresa, te la dedico especialment.

dimecres, 23 de març del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA




A Mallorca dos periodistes de prestigi acaben de posar en marrxa la Via corrupta, una visita turística als llocs més emblemàtics de la corrupció desenvolupada a l'illa i que a acaba  en la famosa rampa que hem vist mil vegades. Tot i que podria semblar-ho no és una broma i els qui l'organitzen són uns rigorosos periodistes que volen fer de la ruta un "exercici de salut democràtica" amb rigor i humor. M'encanta la idea i com jo mateixa deia i en feia bandera quan era joveneta (ara ja se m'han curat tots els eslogans possibles), "tot s'ha perdut menys l'humor", parafrasejant l'honor de Nelson. Si fos a l'illa m'apuntaria a aquest festival. I si es fes aquí també. El que em temo és que un dematí sigui poc i potser una setmaneta, posem-hi, molt cansat. Un tornem-hi esgotador i de vol gallinaci. No m'agraden ni les gallines ni els coloms, què voleu que us digui. Tampoc els voltors, és clar.

dilluns, 21 de març del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 412


VILLIMAR 2016

Castellet dels marquesos de Muga dins del bosc del convent

Un any més aprofito l'invitació de la meva germana i la seva Comunitat Franciscana, per passar uns dies amb la seva companyia, al poble de Villimar, situat a 6 km. de Burgos, camí de la Nacional que va cap a Vitòria-Gasteiz.
És una casa molt gran rodejada de camps i bosc, donació fa més de dos segles dels marquesos de Muga. Dins del terreny s'hi troba el seu castellet equipat amb l'ormentació de l'època, els seus blasons i ensenyes. Al costat una capelleta que guarda el Crist de Burgos molt estimat pels burgalesos i, que cada Divendres Sant treuen en processó.
Aquesta vegada l'estada serà més llarga, han tingut poc fred i poca neu en comparació d'altres anys i, el camp està verd i els arbres fruiters comencen a brotar, fet que convida a passejar, xerrar i descansar. A més la litúrgia castellana dels dies sants és molt austera i viscuda, res a veure amb la de Catalunya, és la seva i cal veure-la in situ per entendre-la.

M'emporto llibres i la llibreta on anoto els viatges. A la tornada sabreu el que he viscut en terres castellanes. Des de la biblioteca del convent  puc accedir a Internet, no obstant no tindré gaire temps per fer-ho. Us desitjo a tots unes bones petites vacances, si en feu, i una Bona Pasqua, si la celebreu.

Capelleta del Crist de Burgos al davant del castellet

EL PAIS TORAJA

Tombas a la roca. Antiguitat 300 anys.

LA TRESCA I LA VERDESCA




Estic encuriosida i perplexa llegint tot el que passa segons els entesos, a causa del creixent abandonament de l'escriptura manual en favor de  la que es fa a l'ordinador, telèfon etc. Efectivament, és molt diferent. A banda d'altres consideracions, quan s'escriu a mà, al cervell s'activen una sèrie de processos que ajuden a l'organització d'idees, la construcció d'estructures gramaticals i una sèrie de mecanismes que fan trobar els signes gràfics que necessitem per expressar el que volem dir.  D'altra banda, escriure a l'ordinador possibilita una sèrie de canvis, transposicions, correccions etc que en l'escriptura manual desfiguren el text i el converteixen, sovint, en una mena de garbuix amb fletxes direccionals, esmenes ... que el fan senzillament un esborrany. Quan escrivíem només a a mà gairebé sempre era una doble escriptura, l'esborrany i el net. 
Jo, normalment escric primer a mà per allò d'escriure a raig i després a l'ordinador fent tota mena de correccions, ampliacions, i canvis .
No sé si amb tot això hi perdo o hi guanyo. Crec que el problema és encara més complex. Tampoc, a mà, s'escriu  de la mateixa manera quan prens apunts, quan fas una llista de la compra o una carta a un amic. Sóc conscient que tinc diverses lletres; parentes això sí, però no ben bé iguals. Sempre m'ha xocat aquella gent que, escrigui el que escrigui, té la mateixa lletra exacta, en diferent cos però sempre igual. Reconec que tendeixo a buscar en la lletra un grafisme i potser per això m'agraden els cal·ligrames que amb la seva composició o dibuix formen part també d'allò que es vol comunicar. 
Per cert, tots ens hem comunicat moltíssims cops per escrit però, de quants sabríem reconèixer la lletra? El coneixement és sempre tan incomplet! Ens regim, bàsicament, per intuïcions. Ara que tampoc no ens equivoquem de gaire . Escrivim doncs, a mà o a màquina però escrivím. Cada dia, molt o poc, transcendent o sense importància,tan és; és un exercici mental In-Dis-Pen-Sa-Ble.

(I una confessió: odio els bolígrafs i adoro els rotrings que són el més acostat a la ploma que és, indiscutiblement, l'estri per antonomàsia).

diumenge, 20 de març del 2016

DE VIATGE

La Malole i en Marçal han enviat avui aquesta foto que vull compartir amb vosaltres. MAKASSAR a les Illes SULAWESI.

LA TRESCA I LA VERDESCA


Bona primavera!

dijous, 17 de març del 2016

La tresca i la verdesca



Els estudiants de batxillerat catalans tornaran a estudiar  filosofia i faran cultura científica .
Sembla que la llei Wert va en retrocés . Alegrem-nos com ens diu el poeta:

                                                                 L'ametller florit

A mig aire de la serra
veig un ametller florit
Déu te guard, bandera blanca
dies ha que t'he delit.
Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vent
No ets encara el millor temps
però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall i Gorina



dimecres, 16 de març del 2016




Jo mateixa em dic que estic passant l'ITV. Ara ja començo a tenir resultats de les proves fetes i no hi ha cap símptoma de res especialment greu. En realitat, tal com m'ha tornat a dir la meva metgessa que té molt sentit de l'humor i per això ens entenem bé : és la síndrome dels quinze anys . Res, canvi de pastilles i anar tirant i sobretot que no m'aturi per res del món. M'hauria d'acompanyar algun dels meus fills que em diuen : potser que t'aturis de tant en tant!


                                                                      Ningú no comprèn ningú
                                                                      però nosaltres som nosaltres
                                                                      i sabem allò que és bo:
                                                                      Sentir el sol damunt la cara
                                                                      i estimar-se de debò
                                                                      i trobar-se viu encara
                                                                      i cantar sense cap dol etc...


dimarts, 15 de març del 2016

La TRESCA I LA VERDESCA




Tenim a la Malole a Indonèsia i al Rafel a París i a Londres. Qué bé. Quantes coses tindran per explicar-nos. Nosaltres, aquí tenim la sort que milers i milers de turistes busquen al venir. Doncs aprofitem per ser també nosaltres turistes a la nostra ciutat. Passejar és bo per la salut i si escollim un trosset que no formi part  del nostre espai habitual, segur que descobrirem moltes coses : una botiga, un edifici, una escultura, un paisatge, una paret escantonada que sembla un Tàpies, un personatge curiós...
Per cert un lloc per descobrir: el monument a Salvador Puig Antic al mirador de Roquetes. No és cap escultura sinó un balcó-plataforma  obra de Nicolàs Aparicio i l'arista Gerard Cuartero i simbolitza un carrer de Barcelona que condueix a la llibertat. Un mirador espectacular.

Un consell per la setmana: Gaudiu de cada cosa que feu. I si no, deixeu de fer-la!

dilluns, 14 de març del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

He anat a S. Julià. Un  dia radiant de primavera. Encara que al moment de baixar del cotxe l'aire i l'atmosfera no és la mateixa. Allí és més neta però també el fred més tallant. Entrar a la casa, com sempre, és un retorn a la infància. A les arribades de nit, morts de son, gana i pipí però també amb el desig intacte del matí següent en que ja tot seria el que sabíem que ens estava esperant. Ara no caurem al llit perquè tornem avui mateix, ja no ens espera ningú amb la sopa de caldo i croquetes i enciam i és impossible que ens desperti el so del ferrer del davant de casa. Tot ha canviat, res és el mateix; potser tan sols el jardí que es desensonya a la primavera i ens ofereix les primeres violetes i la promesa en fulla dels narcisos i les anèmones. Una visita ràpida per fer boca i dir als records que tornarem, que es guardin bé, que els enyorem. Al meu costat una olor de violetes una mica pansides pel viatge que revifaran com aquests records. 

dimecres, 9 de març del 2016



No estic malalta ni res semblant però tinc una clara sensació de migmareig. Ara m'estan fent proves a veure què. Jo crec que tinc força números perquè 1- pressió alta, 2- problemes d'oïda, 3-moltes hores a l'ordinador i per tants cervicals cascadetes, 4- un autèntic atac de vertígen ja fa molts anys. En fi... farem bondat uns dies fins a tenir un diagnòstic clar. Però una bondat moderada. Tampoc puc limitar-me a llegir el diari perquè llavors sí que la imprecisió es convertiria en vertígen. I puc fer vida normal i sortir, anar al cinema i inclús conduir, o  sigui que no canvia res però estic, com si diguéssim, prudent en els meus moviments. El primer diagnòstic de la metgessa va ser : bé, això són els quinze anys. "Quien los pilara". Però no, quinze no però multiplicats; per dos, tres i fins i tot per quatre potser sí.
 M'adono, rellegint el que he escrit, que pensareu i perquè ens explica tot això si no té res? Espero que tingueu raó.

dilluns, 7 de març del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA


Cap de setmana "cineístic"


Vaig anar a veure "El testament de la Rosa", tal com ens recomanava en Rafel. I he de dir que em va agradar molt. Com a pel·lícula (Villaronga el director, fantàstic), com a obra de teatre i com a testimoni. Una pel·lícula de tècnica precisa i complexa- no és fàcil barrejar la realitat i la ficció teatral alhora- amb una fotografia impecable ( en algun moment gairebé podríem dir radiogràfica) i un ritme que s'adapta en tot moment a la situació concreta del que es narra. Jo, confesso que no era pas fan de la Rosa Novell però en aquesta interpretació em trec el barret. Ho fa tan creïble, tan íntim, tan subtil que realment ho converteix en el seu testament pel que té de transmissió de la seva pròpia peripècia vital; oberta i fidel, sense amagar res i mostrant la descarnada realitat però sense "voyeurisme" de diva. És també preciós notar i veure, les pinzellades d'entesa entre tot l'equip. Una pel·lícula pel record. El d'una actriu i el d'una obra . És per donar les gràcies a tots aquells que l'han feta possible.



i AHIR: La juventud, que tenia pendent des de feia molts dies. També em va agradar, en un altre ordre de coses. És una pel·lícula més convencional però amb un bon guió, uns intèrprets magnífics i un ambient d'enveja que gairebé no es pot creure que existeixi. També, en gran part és enyorança de la creativitat que el temps apaga, amistat i complicitat, barrejats amb altres temes. L'aparició de la Jane Fonda, fent d'ella mateixa (una mica exagerada) és molt bona i del Michel Caine i el Harvey Keitel, què dir? absolutament en el seu punt, segurament per obra i gràcia seva, és clar però també del director Paolo Sorrentino (el de La gran belleza, ahí és nada!). També em va agradar molt Rachel Weisz en un paper molt subtil, de filla de Caine. i la nena ...tots, vaja. Una bona pel·lícula, molt de gust europeu, diria. 

dissabte, 5 de març del 2016

PAGINES OBERTES



 M ‘agradat això de: “pàgines grogues i orelles obertes” que diu la Mª Dolors. M’ha fet pensar…l’hi a sortit un text un tant surrealista. I perquè no, orelles grogues i pàgines obertes? De vegades m’agrada capgirar les coses. De vegades surten coses interesants fins i tot.
“Orelles grogues” Qui pot tenir les orelles grogues, hem pregunto, es clar el primer que se m’acudeix es un xinès o algú atacat d’icterícia. Un os de peluix, un gat estrambòtic? Serviria d’alguna cosa tindre les orelles grogues? Sentiríem millor? He vist la imatge de l’os Winnie Po, ell les té. Be alguna cosa he trobat.
En quant a la segona part, les “Pàgines obertes”, aquesta es més fàcil i pot ser la més interesant i també la més seriosa si més no. De les pàgines obertes se’n poden treure moltes coses. Precisament al costat meu tinc un llibre obert (te les pàgines obertes), diu així: “Pendant la primière période (jusqu’a 1914), Diaghilev n’avait pas une troupe de ballets permanente: les artistes, danseurs et danseuses du Théâtre Impérial de Pétersbourg et de Moscou, avaient des vacances en mai-juin. Diaghilev les engageait pour la durée de ces deux mois et faisait sa saison des Ballets russes à Paris et à Londres,” i al costat hi ha una il·lustració, uns apunts fets per Michel Larionov, es un regal d’un amic que va pensar que els dibuixos m’interessarien. Tinc les pàgines obertes vaig llegint tranquil·lament i gaudint dels dibuixos. He deixat de banda sols per una estona un text de Vila-Matas (s’ha quedat amb les pàgines obertes), continuaré després amb ell. 

  Diaghilev dibuixat per Michel Larionov

divendres, 4 de març del 2016



Entre els llibres del meu germà ahir en vaig trobar un que em va fer gràcia : Guia inútil de Barcelona. Divertit i àgil, amb dotzenes d'adreces de botigues i llocs rars on trobar les més diverses coses : locals d'amics...del caganer, de la pipa, ... botigues, on comprar una taràntula, aprendre a fer jocs de mans, comprar unes sabates per ballar claqué, esquelets, eines per esquerrans, menjar cargols amb xocolata desfeta etc. Em va cridar l'atenció immediatament, és clar. Si no fos que... en fullejar-lo constato que la majoria són adreces obsoletes (l'edició és del 2001). Quin frustre. Ara, quan busqui un psicòleg per gossos, on aprendre quixua o on comprar faves de tortell hauré de seguir fent el que he fet sempre: pàgines grogues i orelles obertes. Amb l'avantatge que ara, amb internet, la cosa se simplifica notoriament. Estic preparant el programa pel cap de setmana: De primer mitja hora d'internet de franc comprant-me prèviament un xandall a una botiga amb wifi, anar a passar l'estona tot escrivint a la biblioteca maçonica, per exemple; després d'una partideta de fútbol de botons, vermut amb coquetes de favada o de musclos a la marinera. A la tarda  classe de castanyoles i de pas comprar-me un esquelet, canviar les pastilles de la pressió per unes  de tauró ( no se sap que tinguin la pressió alta). Passar per casa, vestir-me ad hoc , amb un mantó de Manil·la que he trobat a prop de la classe de castanyoles, llogar un landó que em vingui a buscar i em dugui al  sopar amenitzat amb un ritual xamànic i a continuació a una discoteca per a gent d'una "certa edat". Al tornar a casa penso fer-me una electrocardiografia transtelefònica y si cal, fer us de l'esquelet que ha quedat al costat de la porta de casa com si fos un majordom de millor vida.
Ja us diré com m'ha anat (si puc).




dimecres, 2 de març del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 411


                              
Si us agrada la música de Wagner, fins el dia 19 de març podeu gaudir-la al Gran Teatre del Liceu.
El capvespre dels deus, traducció catalana del títol original, ens permet una audició integra de quasi cinc hores, descomptant els dos entreactes de trenta minuts el primer i vint el segon. Malgrat totes les detraccions de la durada de les obres del compositor alemany, no se'm va fer gens pesada. Val a dir que la traducció simultània del text que apareix en la part alta de l'escenari,  ho fa molt entenedor, ja que l'argument i els seus personatges son coneguts perquè venen d'obres anteriors. Així, aquest drama musical en un pròleg i tres actes, és la darrera de les quatre òperes que constitueixen la tetralogia de l'anell dels Nibelungs, estrenada a Bayreuth el 17 d'agost de 1876.
Segons la mitologia de la llengua germànica és refereix a la profetitzada guerra entre els déus que conduiria a la fi del món. Això ho portarà a terme  Wottan quan calarà foc al Valhalla.
El cartell oficial ens mostra la immolació de Brünnhilde.



Com passa últimament els directors d'escena situen l'escenografia en el temps que els volen. En aquest cas Robert Carsen, opta per un fons militarista, amb uniformes i banderes, amb soldats i un despatx que sembla del Tercer Reich. En el segon acte Siegfried, amb la seva vestimenta és pura copia del Manelic de Guimerà. Entra cantant pel passadís de la platea i fa un salt per pujar a l'escenari; les tres Normes es banyen en una banyera escrostonada perduda en una platja. Siegfried mort al clavar-li Hagen, per l'esquena la punta de llança del pal d'una bandera  
El final de l'òpera, sempre és difícil de representar en un escenari. En aquesta versió  el foc, en part real, en part pels focus taronja, s'enlaira mentre el Rhin desborda, portant les filles del Rhin sobre les seves ones, que, un cop recuperat l'anell  fugen nadant amb el seu trofeu. Les flames arriben al palau dels déus i aquests van desapareixen  poc a poc. Cau el teló entre foc i aigua, tot, molt espectacular.
Excepcional la veu de Jaquelyn Wagner en Brünnhilde, ella sola omple tot l'escenari , en detriment de Lance Ryan que canta un Siegfried correcte, però que al seu costat queda un xic apagat.

La música molt coneguda amb dos fragments a destacar: Alba i viatge de Sigfrid pel Rhin i desprès de la seva mort el Seguici fúnebre pel Rhin. Direcció musical a càrrec de Josep Pons, i el Cor conduït per Conxita Garcia.

                                    

 Escenografia tal com la va imaginar Wagner, una roca elevada rodejada d'un cercle de foc.

dimarts, 1 de març del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA




He estat uns dies sense ordinador per culpa o gràcies a tei-ne un de nou i que ha hagut d'estat en mans del Jordi i la Meri per configurar-lo, instal·lar-hi els programes, copiar els arxius  del vell al nou etc. Encara queda alguna coseta per ajustar però en principi ja torno a estar connectada i espero que el canvi no em sigui massa complicat. A la nostra edat... que me quede como estoy. 
Ara, ja s'ha acabat la polèmica de la borrasca atmosfèrica d'aquests dies últims que, encara que no m'ho acabés de creure em tenia en estat d'alerta perquè diumenge fèiem la  calçotada familiar. Però la felicitat mai no és complerta: ara la nova xarxa de d'autobusos. Suposo i vull creure que s'ho han estudiat bé i en conjunt sigui una millora, però, és clar, tenim una tendència a creure'ns el melic del món i per tant, si pogués ser, voldríem tenir un bus a la cantonada que ens dugués a qualsevol punt del mapa. El més sensat és oblidar-nos del que ja sabíem (això rai, és fàcil), estudiar-nos bé els nous trajectes, començant pels que surten a prop de casa, i començar de nou. Potser, incús descobrirem nous espais pels quals abans mai no hi passàvem. Mirat així, penso dedicar-me a resseguir els nous  itineraris i espero unes felices noves trescades. Ja veieu com el meu optimisme emergeix de nou. Però tampoc no us estranyeu si un dia rebeu un missatge de socors d'una nàufraga trescaire perduda per l'espai desconegut.  

GRANS ACTRIUS


ROSA NOVELL

Els dilluns, la Filmoteca es tancada. No hi han projeccions per al públic. Però avui, ha estat una excepció. Ha estat un emotiu i merescut acte, amb els amics i admiradors d’una gran dama de l’escena: l’actriu catalana Rosa Novell.
Rosa Novell, ha estat present a la pantalla de la sala Chomón, de la Filmoteca de Catalunya, amb un film sense precedents: “El testament de la Rosa”, un film dirigit per Agustí Villaronga i produït per Isona Passola i la seva productora Massa D’Or.


Rosa Novell estava retirada dels escenaris últimament a queixada d’un càncer que l’hi provocà la ceguera total. Tot i això, encara va fer una última interpretació teatral de l’obra “L’última trobada” de Sándor Márai, dirigida per Abel Folk. El text, ja llavors el va aprendre amb una gravadora donat que els seus no hi veien. I avui un any just després de la seva mort, la tornàvem ha tendre entre nosaltres a la pantalla gran de la Filmoteca de Catalunya, amb força interpretativa, sensible, transmetent emocions un altre cop, recitant el monòleg “El testament de María” que s´ha transformat en el testament de la Rosa. La Rosa Novell. Un delicat film, ple de sensibilitat, emotiu, amb una gran interpretació on l’actriu manté un continuo diàleg amb el director, sempre al seu costat, guiant-la, acompanyant-la. Una petita/gran joia que ens mostra una actriu, una dona, amant de la seva professió, amant de la vida. Plantant cara a la mort.


Isona Passola i Agustí Villaronga
  
La sala plena de gom a gom, pels amics, per l’equip de rodatge, per companys de feina, per la família i per les autoritats, representant a la Generalitat, l’alcaldessa, la Presidenta del Parlament, l’antic conseller de cultura, etc, etc…
I sota la pantalla presidint la taula i explicant els moments del rodatge, Isona Passola la productora, Agustí Villaronga el director del film, Octavi Martí per part de la Filmoteca i amic de l’actriu, Eduardo Mendoza el seu espòs i Queco Novell el seu germà. ¡¡Un merescut homenatge!!  L'estrenen el proper divendres 4 al cinema Texas. No hi falteu.


 Queco Novell, Eduardo Mendoza i Octavi Martí

Fotos Rafel R.B.