diumenge, 31 d’agost del 2014

CINE Y CARTELISMO

LUCY

Hoy os presento el cartel (un buen cartel) del film "Lucy", en 3 versiones.
La 1ª que encabeza este escrito, es el original, el que ha salido en todos los paises, principalmente en Francia, país de origen del film.
El 2º es la adaptación al mercado oriental y que sigue con el mismo diseño.
Y el 3º es la adaptación para España. La pregunta surge de inmediato: ¿Cuál ha sido el criterio que han seguido para cambiar radicalmente el diseño? ¿Por qué se ha vulgarizado? ¿Acaso se nos tiene por tercer mundistas? Aunque vistos los derroteros que estamos siguiendo nuestro país, Barcelona principalmente, me preocupa porque demostra que desde fuera ya no nos ven como diseñadores de vanguardia (aquello que presumíamos en la era Maragall).
 
 2º ejemplo diseño para el mercado oriental

3er diseño para nuestro país. Un mal cartel.

L'arpa i les seves vibracions, 356


Entrada
 Dedicat a la Marta (Todoreh, bloquera i company de viatges) i als altres bons amics que últimament em pregunteu que vull dir quan parlo d' un canvi en la meva vida.
Avui estic en condicions de donar-vos la resposta, demà 1 de setembre, me'n vaig a viure a una residència que tenen cura de gent gran sana, vull dir que no és cap clínica de salut, tot i que , si un cop dins emmalalteixes et cuiden fins el final.
Com podeu imaginar ha sigut un procés llargament pensat amb els seus alts i baixos, amb molts dubtes i consultes. No és fàcil deixar el pis on s'ha nascut en el meu cas , ple de records, llibres, música, roba i mil estris que s'acumulen en un pis gran, amb un  pati amb moltes plantes i, balcons a la plaça del Diamant.
Avui vigília , puc dir-vos que marxo contenta, bé marxar sense deixar el pis, almenys per un any, ja que cal veure com m'hi adapto.

Part de la Residència i jardí

Pels que coneixeu el meu tarannà he triat una opció a la meva mida, a dotze minuts de casa caminant, per tant no em moc del barri. És una residència femenina més aviat petita, 60 persones , ubicades en quatre pisos d'una antiga casa que amb els anys s'anat ampliant comprant les finques veïnes. La porten les Germanes Josefines, el fet de ser d'una ordre religiosa  i tenir una petita capella, en el meu cas m'aporta un valor afegit, a més de cuidar-me, tindré un racó per pregar i buscar petits moments de silenci i pau, ja que no deixo, ara per ara, cap de les moltes activitats en que estic ocupada per plaer o compromís.
Per les fotos veureu que es un lloc lluminós, amb molt de sol, un jardí per gaudir-ne, un petit gimnàs i altres ofertes, horari lliure per entrar i sortir, si és fora d'hores has d'avisar que t'obrin, i segons les companyes bona cuina.
He pogut triar una habitació al meu gust, petita però còmode i lluminosa que dóna al jardí en la planta baixa, per allò de quan vingui el taca-taca o la cadira de rodes no tingui impediments, amb bany complet a dins Els mobles i la roba puc portar-ho de casa, cosa que he fet. De moment he portat la TV i aviat l'ordinador ja que s´ha de consensuar la línia nova amb telefònica...
És una fundació de La Mare Caterina, una dona humil, nascuda a Vic el 1824, i que va crear l'any 1881 un Institut junt amb cinc noies per cuidar malalts i ancians. Eren conegudes com les noies de la xicra, ja que anaven i venien de casa dels malalts amb una xicra on portaven els medicaments.  Ara amb els anys, ha derivat en un servei d'amor i dedicació a senyores grans soles o vídues la majoria. Així he pogut entrar-hi jo previ uns exàmens mèdics i psicotècnics ( cal assegurar el comportament per viure en grup), que els he passat amb nota. També cal una visita a un advocat per formalitzar els tractes del "nou pis" i, presentar un tutor que respongui per tu. En el meu cas, un bon jove amic advocat em farà de germà gran.

La finestra de la meva habitació
Bé, ja sabeu on teniu casa vostre, a Gràcia carrer Princep d'Astúries, 44. Residència de les Germanes Josefines de la Caritat,  planta baixa, habitació nº 7. Fins i tot el número és màgic  

dissabte, 30 d’agost del 2014

TRENES I CARTELISMO


UNA LOCOMOTORA


No hay imagen más potente que la de una locomotora a vapor, subiendo una pendiente y echando bocanadas de humo negro. Dicho esto, paso a recordar algunas de las frases que dijo Marinetti, el ideólogo de los futuristas, cuando hablaba en sus manifiestos, de “la belleza de la velocidad” y de “las locomotoras lanzadas a velocidades demenciales”.
Pues bien, esa velocidad de la locomotora, es la que supo captar ese maestro de los cartelistas: Adolphe Marie Mouron, más conocido por el pseudónimo con el que firmaba sus obras: “Cassandre”, en 1927 en su magnífico cartel “Nord Express“, con una inteligente y dinámica utilización de la tipografía para potenciar, más aun si cabe, esa velocidad. Esa tipografía que utilizó fue un ensayo para la que más tarde diseñó para la fundición Deberny et Peignot: el Bifur (editado el año 1929).
Así pues, otro gran cartel perteneciente a la historia de las primeras vanguardias artísticas, y que demostró y desarrolló Cassandre.


 
Tras ese cartel hizo otro dentro de la misma temática de la velocidad,
para terminar sintetizándolo todo magistralmente con este tercer cartel titulado 
"Étoile du Nord".






dimecres, 27 d’agost del 2014


Ahir vaig assistir a una sessió de màgia de la bona. Esperonada pel Rafel, que sempre és un bon director d'orquestra quan es tracta de guiar-nos en el món del cinema, vaig baixar a Barcelona per anar al cinema, a veure Shirley, una pel·lícula  d'un director austríac, Gustav Deustch que estan fent al Verdi. 
Tretze quadres de Edward Hooper, prenen vida per explicar-nos una història que ni el mateix Hooper l'hagués pogut lligar tan bé amb els seus quadres. Aquella atmosfera, la llum, els escenaris, d'un realisme descarnat, uns estats de consciència introspectiva, tan críptica a vegades que arriba a dur-nos a la incomprensió però que immediatament es transforma en un ah! és clar i que gairebé sense paraules, ens explica una història que cada cop és més real i comprensible. Inclús al sortir del cinema, segueixes pensant i entenent o intuint matisos. Una pel·lícula que immediatament d'acabada tens ganes de tornar a veure. Exactament com els quadres de Hooper que quan més els mires més coses hi veus.  Encara tinc viva la sensació del seu descobriment complert a la Witney Collection de Nova York on hi ha la majoria dels seus dibuixos i quadres. Una passada, com se sol dir. 
A Barcelona feia una calor empestosa, cosa que justificava plenament el dinar al Salambó abans de... i un deliciós gelat després de... a la gelateria de més avall del cinema, on fan les millors crêpes de Barcelona (segons la meva gens modesta opinió). Queda dit. I la recomanació d'anar a veure la peli també,  aprofiteu que al cine s'està fresquet .


dilluns, 25 d’agost del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 355

ENSEMBLE FONONÈSIA

Peter Krivda i Mireia Latorre
                                      Núria Jaouen i el seu clavicèmbal
Amb aquest nom, s'han presentat al cicle de concerts que quasi cada tarda/nit es poden escoltar a la avantcambra del saló del Tinell, en el bell marc de la plaça del rei. Prèviament al concert el musicòleg i investigador del CSIC, ens va introduir en el tema "300 anys de perspectiva. Barcelona i la música durant la Guerra de Successió"

Components: Mireia Latorre, soprano, Peter Krivda, viola de gamba i Núria Jaouen, clavicèmbal. Amb aquests tres instruments ens han seduït durant el programa  "ELISSA, GRAN REYNA" en referència a la princesa alemanya Isabel Cristina Brunswich-Wolgenbüttel . Un dels poemes musicats es refereix al cantat el dia de les seves noces, el 1 d'agost de 1708, amb l'arxiduc Carles d'Àustria a Santa Maria del Mar, la música és de P. Rabassa. També amb motiu de la boda s'estrena la primera òpera italiana a Catalunya del compositor italià Antonio Caldara, la soprano ens canta  " Dati pace e crede a me", una delicada ària de Il più bel nome (El nom més bonic), Elissa (Isabel Cristina)
En el descans parlem amb ells, la Núria ens ensenya joiosa el seu bonic clavicèmbal , és de la seva propietat, el cuida molt i ella mateixa s'arregla les cordes si es trenquen. La viola de gamba del Peter és antiga i té al cap d'amunt un bonic detall de fusta que sembla tret de la proa d'un vaixell, la veu de la soprano Mireia ens acost als textos amb bona escola i dicció.
La núvia, Isabel Cristina


El nuvi, arxiducCarles d'Àustria
Aquests concerts de trenta minuts, cada tarda/nit tres audicions diferents,  ens mostren el que els organitzadors s'han proposat enguany, apropar la música de l'època del 1914 que els barcelonins en temps de setge per part de les tropes borbòniques, i altres esdeveniments bèl·lics mundials, com musica feta als camps de concentració, oient sense ester mai aliens a aquestes tràgiques situacions, per això els
                   "30 minuts de Música al Museu porta per subtítol "música, guerra i pau"
Si us animeu l'últim concert és el diumenge, 31 d'agost. Allí em trobareu 
Entrada a una sessió 7 €, a dues seguides 12 €..


  

























Sembla mentida i pas a pas hem arribat a les escorrialles de les vacances. De fet, aquesta és la última setmana sencera i altres coses que vindran apunten ja el nas a veure si pico i m'enganxo. Aquest dimarts, si encara la fan, baixaré a veure la pel·lícula recomanada pel Rafel. Espero tenir relleu per poder deixar els nens. De les classes ja sabem el començament i també tinc un últim programa de viatget per Andalusia per acabar definitivament les vacances. Còrdova, Granada, Sierra Nevada i les Alpujarras com a plats forts. Sí, em passo l'estiu diguem-ne desterrada a Saifores però trobo escapatòries que em compensen. I quan sóc aquí, des de la meva talaia-balancí veig moltíssimes coses que m'interessen i llegeixo i escric tant com puc encara que no sigui tant com voldria. Ja arribarà la tardor i els dies en que ve de gust ser a casa. Ahir a la nit, aquí, va fer la tempesta de l'estiu; va ploure com si haguéssim de sortir en barca i després, malgrat els plàstics, tot el dia va ser un anar i venir de coixins assecant-se al sol. El que és aquest estiu, de la piscina n'hem fet poc ús i un jersei finet ha estat sempre a prop. A mi, que no m'agrada la calor, ja m'ha estat bé. És l'últim moment del sol de la tarda i tot, tan net, és preciós. Les orenetes encara no han marxat però aquest any n'hi ha molt poques.


divendres, 22 d’agost del 2014

PINTURA


SOROLLA

Pues señor, vistos vuestros lares, situados en la mansión de Sorolla, en Madrid, deciros que en nuestra ciudad de Barcelona, y sin necesidad de coger el Ave, hemos podido deleitarnos (como no podría ser otra cosa), con una exquisita exposición del maestro que lleva el Mediterráneo en las venas y el pincel. Todo y siendo una muestra variada y consistentemente preparada, no es una muestra extensa y digo esto, porque exponer a Sorolla, nunca lo será, puesto que, cuando uno lee que hizo una exposición con 450 cuadros, resultará siempre pequeña, sea dónde sea que se haga. Pero lo expuesto en CaixaForum, es de mucha calidad y te deja satisfecho. Pero es que exponer a Sorolla siempre resultará gratificante, porque es un artista/pintor de obra fresca, de pincelada amable, espontánea, agradecida y no se me mal interprete como términos peyorativos que en absoluto. 




 Su pincelada es hasta voluptuosa, por cómo envuelve a sus personajes, por cómo se mece entre las aguas, bajo la presión del sol, porque hay instantes que el color quema sobre la arena. Porque sus blancos ciegan y sus azules/verdosos nos atraen inevitablemente. Porque por más que se esfuerce en pintar el Cantábrico y mostrarlo embravecido  en aguas turbias o con neblina, no logra hacernos olvidar su Mediterráneo, nuestro Mediterráneo, bañando niños desnudos y madres aguardándolos con los brazos extendidos, esperando cubrirlos con blancas toallas. Sorolla te incita a pintar, porque llegas a creer que es fácil. Pero luego, sabiendo que lo ha logrado después de iniciar sus estudios artísticos a los quince años en la Escuela Oficial de las Bellas Artes, y que después de que se ha llegado a cansar del clasicismo y su alma de verdadero artista le pide dejarlo y emprender su propio camino, su estilo personal, aquel que desea pintar lo que sus ojos ven. Pero además, ves que aquella pincelada que tanto me atrae, es además, una pincelada segura y te das cuenta que además es rápida. Y piensas, ¡qué poco le debían durar las telas en el caballete! Y claro, entiendes que expusiese 450 obras en una sola exposición y en otra 150 obras. ¿Existe hoy en día alguien que pueda exponer tanta obra? Pintaba rápido, eso está más que claro, pero pintaba más que bien. Y siempre con el mismo nivel. Pintaba lo que veía, con pincelada “fácil” (ahora me río de mi desgraciado adjetivo), con pincelada segura, descargando el color exacto, el que cada cuadro requería. Impresionista sí, realista sí, costumbrista sí, apasionado también, pero por encima de todos los “ismos”, es y será SOROLLA CON MAYÚSCULAS. 



dijous, 21 d’agost del 2014

L'arpa il les seves vibracions, 354



                             DESMUNTANT LEONARDO


Uns amics d'Arenys que passejaven per la Festa Major de Gràcia, al trobar-se davant de casa decideixen saludar-me, així comença una tarda de festa, en que els acompanyo a veure carrers i balcons guarnits, mentre em comenten que volen anar al Cinema Girona a veure el documental produït per Pilar Montoliu " Desmuntant Leonardo", sobre uns estudis de Jordi Balbeny, amic seu que també viu a Arenys. Tot el que en sé de Balbeny, són notes que de tant en tant surten als diaris defensant la tesi que Cristòfol Colom era català. M'uneixo a la proposta i vaig amb ells al cinema a les 20 hores.
Jordi Balbeny és investigador i escriptor, llicenciat en Filologia catalana a la UBA, i, cap de Recerca de l'Institut Nova Història.
És un estudi compartit a bandes amb altres historiadors catalans, castellans i italians, que intenten aclarir dubtes.
Qui era Leonardo da Vinci? Podem creure que el major geni del Renaixement, que va dominar totes les disciplines i va superar tots els seus mestres, es va educar en un petit poble d'Itàlia sense escola, fill il·legítim d'un notari i d'una pagesa analfabeta?. La biografia oficial de Leonardo és plena d'incongruències i preguntes sense resposta.
Podria ser la Mona Lisa un retrat d'Isabel d'Aragó?
Podria haver estat Leonardo a Catalunya, concretament a Montserrat i ser les muntanyes el paisatge de la misteriosa Gioconda?
Per què la princesa de la Cort de Nàpols, té l'escut d'armes   igual al de la casa reial catalana?
Tot el que intenta el documental no és carregar-se la història tal com ens l'han explicada, sinó plantejar zones obscures en que no concorden dates, fets i altres circumstàncies.
Us la recomano, em va interessar molt. A més tots els dimecres d'agost a les 20 hores abans de la projecció cinefòrum amb la presència de Jordi Bilbeny, queda encara el dimecres 27, si sou a Barcelona és una bona ocasió per un vespre d'estiu.

(Nota pel Rafel. L'has vista? què en pots dir?)

Mona Lisa                                              Isabel d'Aragó

Realment són les muntanyes de Montserrat ?

Jordi Bilbeny

DES DEL BALANCÍ-MADRID 3


I arribà l'últim dia. 



Així que em llevo em preparo la bossa i surto a cercar experiències. Vaig directe cap al Parc del Retiro i el Palacio de cristal, esmorzant prèviament. Per allí el personal encara és autòcton, la majoria esportistes casolans. Al Palacio de cristal, preciós com sempre, una expo inquietant que sembla treta de El año pasado en Marienbad. Tot el recinte, transparent i amb mil reflexes, està sembrat de balancins, posats aleatòriament, com esperant gent que s'hi assegui. I realment és això. A cada balancí, penjat, un llibre en anglès, francès, castellà, italià... convidant-nos. M'hi assec i agafo el meu i és... Pinocchio! i és clar, em veig obligada a fer fotos de tots els gravats. No en pla professional perquè aquest són molt coneguts, però com a testimoni i per la cole del R. 
Torno a l'hotel per agafar la bossa abans de les dotze (això és una llauna perquè està lluny). 

D'allí a la Thyssen a la gran exposició dels mites del POP. Tots, absolutament tots els que en aquest món han sigut algú. Una explosió de color i noves formes en les quals es veu la majoria del que després ha vingut en els diferents camps de l'art des de la pintura, el grafisme, i mil altres aspectes. Molt interessant. 
També a la Thyssen, una sobre Alma Tadema i la pintura victoriana (en la col·lecció Pérez-Simón) que està bé però no acaba d'interssar-me el període tot i què ... és clar. 

Més visita a la botigueta, que és com una altra exposició i una visita breu als holandesos (Brueghel i companyía) dels que el Museu té una col·leció estupenda. 
I de cop, no sé perquè (?) em sento cansadíssima, tant, que he de refugiar-me a la cafeteria. Però a la terrassa, a dalt, en un lloc fantàstic: bones vistes, pau, bon servei i unes nebulitzacions de vapor d'aigua fresca que no arriben a mullar però són molt convenients per la calor ambient. De patates fregides, en bocata, de cervesa en aigua, em trobo que ja he dinat i que tinc encara unes hores per endavant que no vull passar caminant i caminant amb la bossa que pesa. Tinc la idea de fer una passejada amb bus turístic per Madrid però els 21 € em dissuadeixen. Vull entrar , ja que hi sóc a tocar, al Prado a veure l'exposició El Greco y los modernos però allí m'enfado molt (i no és el primer cop) per un problema de l'entrada. Com sabeu sóc membre del Consell internacional de Museus i tinc entrada gratuita a tots els museus estatals del món. Doncs al Prado, el més del més del més estatal dels del nostre estat que es fan i es desfan, resulta que sí, tinc entrada gratuita però n'he de comprar una de pagament. Un absurd que m'acaba els quartos amb la discussió i fa que me'n vagi , enrabiada  amb la música a una altra banda. Em consolo pensant que ja sé com és El Greco i, pel que he vist en els cartells i altres, la connexió amb els moderns és un agafat pels cabells. 
Me'n vaig al Reina Sofia. De consigna en consigna, que només del tros entre el Prado i el Reina ja torno a estar cruixida. Allí veig tres exposicions temporals, la més important sobre Richard Hamilton, una bona reflexió sobre diferents aspectes de l'art i la vida.
Després una estoneta davant del Guernika, segueixo per les vanguardes de després de la guerra mundial, i més i més i més que no puc deixar de banda quan se'm posen al davant. Mig morta tinc la mala, o bona, pensada d'asseure'm en un banc a la terrassa i allí em quedo clapada a consciència. Després, un cafè per animar-me i una visita a  Àngeles Santos Torroella, aquella d'aquell quadre tan màgic que ja us n'he parlat alguna vegada, els surealistes , també Juan Gris... i torno a caure asseguda en un banc i veig, sencera una pel·lícula de Buñuel "Los olvidados" que no sé si mai havia vist però en tot cas val la pena. I passada per la botigueta i cap a l'estació arrossegant la bossa. 
Veig que em sobra temps i canvio el bitllet per poder sortir una hora abans. I sí. Encara puc sopar a casa. Us asseguro que vaig dormir plana, però no sense ganes de tornar a fer una escapadeta d'aquestes, tan gratificant. 
Ara, la pròxima és amb els de la colla cap a Andalusia i les Alpujarres al setembre (i sense carretejar eqipatge!!!). Encara queden uns dies a la fonda Vela de Saifores que també té els seus encants.

                                                                      Ancha és Castilla


dimarts, 19 d’agost del 2014

RECORD DES DEL BALANCÍ- 2


Els meus m'acompanyen a Castejón on, després de no sé quantes cigonyes, falcons i altres aus, agafo el tren cap a Saragossa, transbord a l'Ave i finalment, Madrid. És curiós observar com canvia el paisatge i els cultius; bé ara no faré pas una lliçó de geografia recreativa.

Arribo a Madrid a la una i com que em queda a prop, me'n vaig a Caixaforum. Allí m'esperen tres exposicions, tres, totes interessants per diversos motius. La primera i més important per mi Le Courvosier. Una gran, gran exposició, diria que exhaustiva, de la seva obra. Vivències, dibuixos, projectes, fotografies, cartes, publicacions, pintures... tot allò que va conformar la seva manera de concebre la seva arquitectura tan trencadora i personal. En ella hi ha tot el que després s'ha fet, no solament en arquitectura sinó en disseny d'espais, mobles, objectes, combinacions de colors etc. Segurament el més gran arquitecte del segle passat, sense que això exclogui a d'altres també molt importants. Però la seva concepció de l'espai dins la natura  relacionada inclús amb tot el que li és anterior, crec que el fa indiscutible. Almenys a mi m'agrada molt.
Allí mateix hi havia una altra expo sobre els mites mediterranis i el pensament europeu, o sigui Grècia, Roma etc. il·lustrats amb ceràmiques pintures, mosaics. Molt bé però és una exposició de molt text i francament, no la veig amb tota l'atenció que es mereix.
I l'última, Inventos que pueden cambiar vidas que em sorprèn perquè no és el que esperava. Són projectes, diguem-ne fàcils, per fer en paisos amb problemes. Per exemple un artilugi per poder transportar aigua amb facilitat, donar llum a l'interior d'una cabana on no hi ha electricitat, un molí de gra fet amb una bicicleta... encara que semblin invents del TBO, són molt enginyosos i realitzables amb facilitat, cosa que els fa molt importants malgrat la senzillesa. Alguns, els relatius a la medicina o la comunicació són una mica més complexos però també factibles.
Després de deixar l'equipatge torno a sortir d'expedició. Ara a la Fundació MAPFRE on hi ha l'exposició Carter-Bresson. FAN-TÀS-TI-CA. Una delícia de visió del món i la gent personalíssima. Bé , no cal que us descobreixi ara la vàlua d'aquest, no fotògraf sinó cronista de la vida a través d'ell i de la imatge. En les seves fotos no només hi és ell sinó les persones, els llocs, les cultures, en fi la vida.
A la Biblioteca Nacional veig una sobre Pesoa que no m'acaba de convèncer. Cartes, referències en diaris, escrits. Tot relacionat amb Espanya i alguns personatges d'aquí. Però resulta que tot són impressions seves, cap realitat. Per exemple cartes amb l'Unamuno a qui mai no va conèixer, opinions sobre la política espanyola sense haver estat mai aquí... No vull dir que tot això no sigui vàlid, és clar que sí, pots tenir opinió sobre el que no has experimentat directament, però l'exposició en sí em va semblar una mica gratuïta.
També hi havia una que es deia Fotografiar España, una visió de tipus, llocs etc .per diversos fotògrafs, molts d'ells desconeguts. Estava bé, és clar, però venint de la de Cartier Bresson ...


I encara vaig tenir l'humorada (relment la meva capacitat per veure museus i exposicions és notable) d'anar a visitar el Museu Sorolla que ha estat tancat molt temps per obres i no l'havia pogut veure cap de les vegades que havia estat a Madrid. Aquest museu era la seva casa, una casa enorme, en un barri una mica lluny del centre. Allí s'hi troba, no solament la col·lecció de pintures d'ell (una bona colla), sinó també els mobles, els ambients, el jardí - deliciós- la seva col·lecció de ceràmica popular, escultures, talles, mosaïcs, catifes, llums... una casa que podria ser un horror al tenir tantíssimes coses però que està condicionada i ordenada tan bé que res no molesta. Un tipus de museu entranyable i personal que també té el seu encant.
I després de la passejada corresponent, o no, me'n vaig cap a caseta, un  Hostal recomanat pel meu nebot que a Barcelona dirigeix un hotelet. Està molt bé, tot és novíssim, i molt suficient pel que jo volia: simplement un lloc net per anar a dormir un dia i sense cap mandanga especial. Està davant d'un Corte Inglés on em compro alguna cosa per sopar mentre preparo l'estratègia de l'endemà.

Seguiré. Tot això va ser el primer dia des de la 1'30 fins les 8 del vespre.

dilluns, 18 d’agost del 2014

DE NOU, AL BALANCÍ



Baldada, estic baldada, la qual cosa vol dir que m'ho he passat molt bé. L'aventura, si així  em deixeu qualificar-la, va començar en quant vaig arribar a Tafalla via Alvia. Era la una i ja, directament varem arribar-nos a Olite per visitar el castell.
 Un enorme castell dels reis de Navarra on la pobre reina Blanca em sembla que s'ho va passar força malament perquè era en mig dels problemes polítics que la van dur a estar no sé quant de temps empresonada i sempre suspecta. El castell es va anar fent a base d'afegir, viure i afegir i és un envitricoll de torres, estances, jardins penjants, capelles i sales amb escales de cargol que no te les acabes i que em van deixar les frontisses una mica "tocades". Exteriorment té una mica l'aspecte de castillo Exín i aquell conjunt de torres expliquen que va servir d'inspiració a Walt Disney pel seu logo; jo veia el Rafel amb un somriure de mig costat i donant cops de colze a la reina Uta: fixa't què diuen...
A la tarda, la bomba: las Bardenas Reales que era la veritable destinació del meu interès. Fantàstic! És com haver estat a la lluna . Un recorregut per un paisatge tan diferent a tot el que has vist que et deixa "bocaperdut i esmabadat". Turons i muntanyetes de capes de pedra i terres que per l'erosió adopten formes especialíssimes, ratllades de colors que canvien segons la incidència del sol. Em va agradar moltíssim.
L'endemà, varem visitar primer un monestir, del la Virgen de la oliva, un conjunt enorme, encara en ús però amb molts espais mig enrunats i pocs monjos. L'església, gòtica, molt maca i en el claustre enormes catifes fetes de pedres amb dibuixos, molt curiosos. El millor de tot era l'ambient de pau que es respirava, un autèntic lloc d'ora et labora.
A continuació pugem, i tant com pugem!, a Uxué, un poble construït en una muntanya i amb unes pendents vertiginoses. L'església, romànico- gòtica , curiossíssima. Té al voltant un claustre que la cobreix totalment. Així, com que sempre han estat protegides, les esculturetes i capitells estan molt ben conservats.
Baixem a dinar a Olite, on quedo impressionada per la quantitat i qualitat del festí. Aquests navarresos són la hòstia, què! Entre altres coses menjo unes costelles (un costillar) de cuto (tocinet), que literalment es desfà a la boca. Altres comensals es dediquen al rabillo de cuto frito, la col amb cigrons i bitxos a palo seco per acompanyar etc. Després del cafè, un gelat i més cafè a la plaça amb el teló de fons del castell i passejada. I descans casolà i lectura tranquil·la per païr.
El tercer dia anem a menjar quallada en un lloc que... no cal dir, singularíssim més amunt de Pamplona, a la vall de Belate. La quallada per dos ens la serveixen en un bol mida enciamera. Estem dins d'una fageda amb abets, pomeres, nogueres i altres arbres. En l'hotel on prenem la quallada hi ha uns cabirols i un gran cérvol al jardí. Plovisqueja i fa un fred que pela. Al baixar tota la negror s'acumula en un costat (nubes de Diós Padre) i a Pamplona ja fa sol. Ens arribem a Artajona on al més alt del poble hi ha un conjunt medieval emmurallat, molt semblant a Montblanc per que us en feu la  idea. El sol s'està ponent i bufa fort el vent. Fa molt, molt fred. La prudència em fa entrar al cotxe. No tinc ganes d'agafar una pulmonia. La posta de sol, des de les alçades és magnificent. Sembla allò que se'n diu un decorat d'òpera.

Us he fet un tast, sense la part familiar, del que he fet a Mèlida. Seguirà la segona part del viatge: Madrid.

L'arpa i les seves vibracions, 353



La il·lusió dels premis. Festa Major de Gràcia


Sempre és un moment molt esperat, el veredicte del jurat donat al mig de la plaça de l'ajuntament, per saber a quin carrer, portalada o balcó han concedit el premi.  Molts anys enrere els premis anaven acompanyats d'una recompensa en diners, fet que comportava molts problemes, això va canviar en bé quan és va decidir donar la mateixa ajuda a cada carrer. Els premis d'aquest any són: Primer premi d'Honor al c/ Verdi. Segon d'Honor al c/ Progrés, fins a cinc... altres, Premi a la reutilització c/ Perla. A la millor portalada, al millor sostre, a la millor il·luminació, a la originalitat i al millor detall artístic.  Ja veieu que n'hi ha per tots. Val a dir que la festa és molt lluïda i la riuada humana, no para de passar de dia i de nit.
Les fotos són de carrer Verdi, un xic fosques perquè plovia, es titula AMAZÒNIA, i és una recreació simbòlica d'una part de la selva amazònica, amb arbres, lianes, diferents animalons fets amb pinyes com: ocells, aranyes, formigues, entre altres i amb un sostre fet amb milers de fulles de diferents colors. El cocodril que veieu a mig muntar porta en el llom centenars de closques de pinyons que fan d'escates, vaig veure la veïna que les enganxava amb cola quasi d'una en una, va comentar-me que més que paciència hi posava amor.


El segon carrer guardonat, ha optat altre vegada per la temàtica cinematogràfica, que l'any passat els hi va aportar el primer premi, es titula PROGREZOMBIE, tot el carrer està ple d'arbres fantasmes i molts ninots de zombis, plens de sang i fetge, que van en la línia de The Walking Dead, que sorprenen als qui hi entren sense saber on van, l'entrada és una cova lúgubre, de pas estret; limiten l'accés els guàrdies per no trobar-se la gent a dins apinyada i a les fosques, val a dir que tots, jo també, hem fet la cua respectuosament.
Personalment m'ha agradat molt el carrer de Berga, cinquè premi, BERGATUM, que recrea la ciutat de Berga, amb el clàssic buscador-comprador de bolets, la façana d'una masia amb tot el seu bestiar i, una representació de la Patum, amb diversos símbols de la festa patuenca, amb l'ajuntament i el rellotge que marca aquesta festa. ( He anat dues vegades a viure la Patum i m'ha agradat la recreació)
La festa dóna per més, us hi esperem fins el dijous 21 amb la cloenda dels focs artificials.                                                           

divendres, 15 d’agost del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 352



Amb el Pregó al balcó del Ajuntament, ahir a la tarda es va donar l'iniciï a la Festa Major de Gràcia, 2014. Pronunciat d'una manera festiva i musical per Ricard Estruch, ex president de la Fundació Festa Major de Gràcia, activista gracienc i, vinculat a altres entitats de Gràcia com El Centre Moral . En el seu discurs va relatar tot un recorregut des de la seva infantesa vinculada al barri, fins els temps actuals, una garlanda de vivències que va agradar força a la gent que omplia la Plaça de la Vila.
El cartell que podeu veure, és de Natàlia Vallès, "Natilles" coneguda pintora i dissenyadora , que va guanyar el 21è Concurs del cartell de la Festa Major 2014, organitzat per la Fundació. Natàlia és de Premià de Mar i actualment veïna d'Hostafrancs, que hi participava per primera vegada. Ella mateixa explica que buscant informació va descobrir que l'horari de la festa abraçava gairebé les vint-i-quatre hores del dia,i que va tenir clar que els protagonistes havien de ser el sol i la lluna. En el moment de pintar-los li va venir a la memòria els rellotges de sol i els seus simbolismes i els hi va incloure. No utilitza l'ordinador, sinó l'aquarel·la, ja que troba que li dóna escalfor i un afecte i, al mateix temps és el seu llenguatge a l'hora de pintar i dissenyar.
Esteu tots convidats a gaudir de la Festa, com a bona gracienca us la recomano, enguany s'ha treballat per acostar-la més a la gent de barri i, potenciar diversions de dia pels infants i els mateixos veïns i, potser arraconar  la gran riuada de turistes de borratxera d'anys enrere, sense oblidar les nits amb les seves orquestres i ballarugues. Hi trobareu 18 carrers guarnits, molts d'ells amb temes originals que han comportat moltes hores de feina veïnal, Concurs de guarniments de balcons i portalades, concursos de pintura i fotografia, fires, torneig d'escacs i de tennis taula,exposicions diverses i, pels Lletraferits un concurs literari de textos teatrals.
La plaça del Sol és la plaça del Folk i, la meva, la del Diamant, és   la plaça del swing. HI esteu tots convidats, a casa hi cap tothom, ja sabeu que diu la cançó: Oh, benvinguts, passeu, passeu, casa meva és casa vostre...  Animeu-vos.