dimarts, 30 d’abril del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA




Ha parat de ploure. Surto al jardí i el llessamí és cobert d’estrelles blanques. Al  voltant de la taula de vidre, com un marc de brillants, unes gotes d’aigua pengen per sota. A la superfície de la taula, el llorer, tan alt, es reflexa en una atmosfera misteriosa, amb el cel i núvols al fons. Un altre jardí on voldria poder-hi entrar. El vidre és una porta i tant com obre possibilitats, les tanca. Miro al meu voltant i no sé si el que veig és el que hi ha o el que imagino en aquest món humit de fantasia, tan forta és la suggestió. Les altres plantes, la prunera, els nombrosos acants, les canyes americanes, la menta i l’orenga, les begònies i les margarides de cor blau, heures i aucubes, són pedres de toc de la realitat, verd tendre i variat, com l’esperança.

dilluns, 29 d’abril del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA




 Només hi ha dos tipus de persones,. La majoria corre al darrere d'ombres. I una petita minoria, una entre un milió, abandona tots els desitjos i no demana res. De cop, ho troba tot a dins seu mateix.
Espero que la meva noguera m'ajudi.

divendres, 26 d’abril del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



A Mallorca hi ha un refrany que diu: Pensa en les neus d'antany, si cauran enguany. Parlar de sa neu d'antany vol dir recordar de coses passades, que no venen a tomb perquè ja no interessen.
Tot ve del poema de François de Villon "Ou sont passés les neiges d'antan", paradigma de la nostàlgia, "l'ubi sunt"de tradició medieval. Villon va néixer el 1431 i dugué una vida mogudeta. Va ser empresonat diversos cops i finalment, deportat. Però va ser un poeta meravellós.
En Peter Seeger va fer una cançó que es diu Què se n'ha fet d'aquelles flors, en la mateixa línia de la poesia de Villon.
Jo us poso per poder-la sentir, la versió de Joan Lluís Comajoan i així la podreu sentir en català


dimecres, 24 d’abril del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 268

                                                          
                                                   Ara toca EIVISSA
Dins el meu perímetre viatger de fa uns mesos, València, Burgos, per anar retrobant vells amics i abraçar-los, ara toca anar cap a Eivissa, la illa dels contrastos, té una vida de dia i una vida de nit. El motiu de veure’ls aquesta vegada és que uns són avis de nou, la tercera generació va poblant casa seva; els altres han passat per quiròfan, ara convalescents, i d’altres fent-se grans com jo. Tots m’esperen i m’estimen que és d’agrair. Em tenen preparades excursions, dinars i sopars, però penso fer el mandra tant com pugui , m’emporto llibres (de Sant Jordi), també visitaré els petits museus que són molt interessants i el que hi hagi d’exposicions de pintura. L’Hotel està situat a la platja d’Es Canà, a prop de Santa Eulalia, un lloc molt tranquil i lluny de Vila. No sé si podré entrar al blog per seguir-vos. Marxo deu dies, el 5 de maig ja seré novament a Barcelona. A la tornada us explicaré quelcom.
               

A prop del castell a Dalt Vila, en la petita Plaça d'Espanya, hi ha un mirador, és el meu lloc preferit, si em perdo busqueu-me allí.



Cliqueu la primera paraula i després a l'enllaç

Ressaca

Ahir vaig ramblejar gairebé tot el dia. Vaig acabar apallissada. No sabia que a Barcelona hi hagués tanta gent, tanta com els dies de manifestacions polítiques. Tota la ciutat era un encadellat de barris plens. Gent i més gent, roses de tots colors, dracs de totes menes, cupcakes amb l'estelada. I els llibres? Si, potser si podies enfilar-te a un fanal o esmunyir-te entre deu colzes i centenars d'espigues i tanys de rosa, podies entrellucar-ne algun. Res d'apropar-t'hi. I a les llibreries no s'hi podia ni entrar.  Records, records altre cop, de fullejar llibres, mirar estampes, demanar més diners perquè el pressupost no arriba. Res d'això. Què queda d'aquells dies de Sant Jordi? Doncs el moment sublim d'arribar a casa, obrir un llibre i posar-te a llegir oblidant-ho tot.


dimarts, 23 d’abril del 2013

PANEM ET CIRCENSES / Sant Jordi-2

Avui, diada de Sant Jordi. Tinc, a banda i banda de casa meva una floristeria i un Institut. A les 8'30
del matí nois i noies atrafegats (d'aquells que arriben sempre a misses dites) portaven roses a les mans.
Jo que esmorçava tranquilament al bar de sota casa llegint el diari, com faig cada dia, he hagut de sentir com un noi que també llegia el diari ha dit en veu baixa mirant-me: perdent el temps, esmorçant i sense ...comprar el diari. El pobre no sap que tinc més anys que Matusalem però "la orella" finísima. Evidentment li he contestat que a ell què l'importa i que anar de bon matí buscant brega és tenir molt poca feina. Ha dit nosequé i llavors m'ha telefonat la meva germana. Ell, molest, s'ha canviat de la taula i s'ha anat al taulell i com que jo li he explicat a ella el que m'havia passat, ha dit: digues-li a la teva amiga....també li he dit a la meva germana, és clar. Ha acabat d'esmorçar i ha marxat. M'he hagut de mossegar la llengua per no desitjar-li un bon dia, je,je.
A l'ascensor m'he trobat a la dona sudamericana que cuida la meva veïna, duia a la mà una rosa preciosa per regalar-li, tot i que lamentava no haver trobat la pastisseria del seu barri oberta perquè li volia comprar unes roses de xocolata.
Només són les 9 del mati ¿què més em depararà el día?



LA TRESCA I LA VERDESCA




PANEM ET CIRCENSES / sant jordi


FELIÇ DIA DE SANT JORDI 2013
(aquestes roses de paper les hem fet a l'Afanoc per recollir diners)

dilluns, 22 d’abril del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

Cliqueu aquí.
https://plus.google.com/photos/112081528338466629683/albums/5869601584155009617?authkey=CKeUp8fa397kzwE

FELICITATS


     M'agradaria poder explicar amb paraules la poesia d'un paisatge, les sensacions que em provoca, l'estat de calma, tranquil·litat  canvi de piles, empenta i netedat que sense cap motiu concret, apareix només sent'hi. Mai me'n canso, sempre m'acontenta. És com l'amor. És clar, deu ser amor, efectivament. Com ell, no cal que l'altre sigui excepcional. Si és el teu, o teva, sempre ho serà.
     Cap de setmana a Saifores, com centenars d'altres sempre diferents. Unes branques florides, un niu, unes taques de llum que m'arriben a través de les fulles de l'avellaner al despertar-me de la migdiada, són com una mirada, com un gest còmplice, com un petó inesperat. És una petita felicitat que em recorda aquella altra FELICITAT.

dissabte, 20 d’abril del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 267

                                                       RÈQUIEM DE VERDI
Assistència massiva a l’Auditori per escoltar el “Rèquiem de Verdi”. Hem pogut torbar-nos-hi tota la colla, uns perquè teníem l’abonament,i els altes perquè han comprat l’entrada avui, el concert s’ho mereixia. El programa de mà ens explica: Verdi va ser un home de teatre, i el seu Rèquiem és, per a molts, una obra operística. No va ser un home religiós, i el tractament que va fer del text no diferia gaire del d’un text d’òpera. De fet, la música es nodreix de l’estil operístic del seu autor, però el llibret és de més qualitat comparat amb altres obres seves. És una missa de difunts diferent, indiscutiblement genial, amb una gran personalitat i allunya de l’Església, però potser també del teatre. El seu lloc és la sala de concerts.
Nosaltres hem gaudir de l’orquestra en ple, juntament amb les veus del Cor del Gran Teatre del Liceu i, del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana; entre tots ens han ofert una explosió de música, a més de la participació de Evelina Dobraceva soprano, Ildiko Komlosi mezzosoprano, Russell Thomas tenor i Ricardo Zanellato baix; sota la direcció de Pablo González.
La música de Verdi en el seu Rèquiem et porta a la mort d’algú estimat, a un recolliment que mena a l’esperança, sota l’agitació de trompetes que anuncien el judici final, però es retorna a una serenitat plàcida. Sols Verdi amb la seva partitura va ser capaç de donar vida a un text amb una música magistral.
Mentre escoltava els cors, tenia present la pintura de Miquel Àngel de la sala Sixtina de Roma, amb el gran fresc del Judici final que decora la paret de l’altar central. Cada any, i en van tres de seguits, quan vaig al congres del "Pontificio Consiglio per gli Operatori Sanitari" hi entro a primera hora ( els turistes tardaran en arribar-hi una mitja hora) i en silenci gaudeixo de tot el color i les formes que tinc davant dels ulls. Crec que avui he unit per sempre dins meu, la pintura de Miquel Ángel amb la missa de Rèquiem de Verdi . El primer el va precedir en 360 anys, no sé si a Verdi la pintura el va inspirar (?) mentre escrivia el “Dies irae”, segur que coneixia bé Roma , tot i que va treballar a Milà, on morí el 27 de gener de 1901.
L’acabament amb “Lux aeterna” i “Libera me” porten cap a una esperança i a una pau expressada amb música més suau.
Trobareu una bona audició enregistrada per l’Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per Herbert von Karajan, si voleu gaudir-ne a casa.


 






divendres, 19 d’abril del 2013


Conocía el tema. El circo siempre fue una de mis pasiones, Mº Dolors ya lo sabe. Y hace tiempo, encontré en internet esta reproducción de La Vanguardia que anunciba la llegada de Buffalo Will a Barcelona. Parte de lo que le ocurrió, se reflejaba en el film de Henry Hathaway "El fabuloso mundo del circo", debidamente apañado, como siempre sucede en los films americanos. Saludos.

Algunes fotos del viatge a Mallorca, primer i segon dia. No cal posar-hi més explicacions perquè són ben explícites. Cliqueu a la paraula fotos.


A que no ho sabíeu?

Buffalo Bill, a fi d'explotar la seva fama va muntar un espectacle propi:el "Buffalo Bill's Wild West Show amb el qual va recórrer Estats Units i Europa a finals del segle XIX.
A Espanya només va anar a Barcelona, concretament el 18 de desembre de 1889, Va muntar el seu xou en un gran descampat entre els carrers Aribau i Muntaner, per sota de la Diagonal. Durant cinc setmanes, va oferir, per una pesseta, el seu espectacle d'indis i cowboys. La visita de Buffalo Bill a Barcelona ha generat una sèrie d'històries apòcrifes al llarg dels anys: la desaparició de nenes suposadament raptades i menjades pels indis o la mort per còlera d' un grup d'indis.
Sembla que les representacions no van tenir l'èxit esperat a causa de la pluja i la grip. L'espectacle era a l'aire lliure i el fet que plogués, va deslluir el xou. D'altra banda, en aquell moment es va declarar una epidèmia de grip, que va matar molta gent, i l'Ajuntament va desaconsellar les aglomeracions.

dimecres, 17 d’abril del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ún viatge ple de presents absents

Podria semblar una repetició. Res més lluny de la realitat. Cada nen, o nens, són sempre diferents i aporten la seva vitalitat, la manera de ser i els comportaments que em sorprenen constantment. Res repetit malgrat els constants: i amb en X també...? És com un joc de les vuit diferències, subtils però certes. En la xarxa d'itineraris que surten de l'hotel i envolten l'illa, les fites canvien i em fan descobrir a mi mateixa racons i aspectes inèdits: un jardí que voldria cuidar i viure, una clastra, un pany de porta, un joc de llums sobre el mar. Dies intensos de complicitats, de coneixements, de descobertes, Un viatge sempre renovat que espero encara ser a temps de tornar-lo a fer amb els tres nets que ja l'esperen (bé en Llorens encara no espera res, però és perquè no ho sap). 
Ja torno a ser aquí ( per un embolic d'avió ens hi hem quedat un dia més del previst) i ara les meves passejades tornaran a ser com les d'abans, però segur que la meva mirada no serà exactament la mateixa, potser més nova, més directa, menys enfarfegada amb el que ja sé. Tant de bo.

dimarts, 16 d’abril del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

     

La imaginació al poder


Tot va començar com un entreteniment per a jubilats enyorants. Petits hortets on anar-se a entretenir unes hores recordant altres paisatges i temps. Ara hi ha tretze horts de l'Ajuntament repartits per tota la ciutat. Aquests horts urbans formen part d'un programa perquè les persones de més de 65 anys " se sentin actives, estableixin noves relacions, millorin la seva qualitat de vida realitzant una activitat física i es formin en activitats de millora ambiental segons els principis de l'agricultura ecològica" . Inclús són oberts, alguns, els caps de setmana i es poden visitar. No penso fer-ho, no em "llama", en tinc prou amb els horts de debò que em volten a Saifores. 
     Ara bé potser ha arribat el moment que el nostre ínclit i paternal Ajuntament, tan imaginatiu ell i tan ecològic canvíi el panorama floral-abrícola de la ciutat, adequant-lo al moment que estem passant.
Deixo caure algun suggeriment : parterres de rúcola amb pensaments comestibles, pins pinyoners, garrofers, tarongers (la Gene és més espavilada), pruneres, blat a la plaça de Catalunya, panís (blat de moro) a la Rambla del Raval etc (tenia una llista i he perdut el paper). Podria complementar-se amb truites als brolladors de MontjuÏc- oh quin espectacle veure'les saltar remuntant els estanys i jardineres del costat de les escales-, sardines a la Ciutadella que està a prop del mar i podria tenir aigua salada...
I a dins de les cases ja veieu.
     I prou, prou, qu quan m'embalo no hi ha qui m'aturi. No trobeu que seria una forma maca de gastar els diners i fer ecologia alimentícia? Potser s'haurien de deixar córrer altres obres- com ara la Plaça de les Glòries o la Diagonal- però ni es notaria. 
Quan hi penso cada cop m'agrada més la idea.

Nota pels habitants d'altres contrades: elis, elis, nosaltres tenim un Ajuntament més enrotlla..at! 

PANEM ET CIRCENSES / BOSTON

PRUDENTIAL TOWER

Anit, quan van parlar de l'atemptat a Boston van nomenar Boylston St. De seguida vaig recordar el nom del carrer i ara ho he buscat en l'àlbum que vaig fer i en el relat del viatge de la Malole. Quan us ho digui, vosaltres també sabreu de què parlo. En aquesta avinguda està la Biblioteca de Boston a on no ens van deixar entrar perquè s'estava celebrant un acte (sembla que hi havia una altra bomba que van poder desactivar) i la Prudential Tower amb les seves galeries comercials enormes i a on vam comprar el llibre de la Christa Worthington per a en Rafael i ens vam prendre un cafè a un Starsbuck mentre s'ens aixugaven una mica els peus que duien xops després de la mullena. En el pis 50 hi ha un mirador però no vam veure res perquè la visibilitat era nula. Sembla que va ser ahir, oi? i aviat farà set anys.

De quina manera més bèstia s'estronquen els dies bons!

divendres, 12 d’abril del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



Aquesta entrada la deixo proparada perquè avui me'n vaig amb el Marti a Mallorca al viatge iniciàtic dels deu anys amb l'àvia, a treure una mica el nas pel món. Quan em recuperi ja us ho explicaré.

 Recordeu que en una entrada del blog us vaig parlar dels artistes que amb la seva creativitat modifiquen els carrers? Doncs ara, un d'ells, en Clet Abraham, va ser a Barcelona fa poc i és clar es va sentir temptat d'escampar el seu art per la nostra realitat modificant 200 senyals de tràfic. No cal dir que penso sortir de cacera ràpidament a veure què pesco pel Gòtic, Poble nou, el Raval .
   Però no és l'únic. De tant en quant en un racó insospitat algú ha penjat una poesia, un dibuix, un cor de fang cru que amb la pluja es torna llàgrima. Alguns signen o posen una adreça de correu, però la majoria són anònims.
 En Jordi  Barceloneta,  un jubilat a qui el metge va recomanar que caminés, pas a pas ha anat descobrint moltes d'aquestes petites mostres d'art o de sensibilitat i ara organitza safaris  amb grups de vint persones per descobrir i fotografiar aquestes petites grans mostres de creativitat.  Ja trigo massa, adéu.
Com a exercici de divendres us animo a descobrir alguna cosa insòlita al vostre barri. Segur que n'hi han, només cal mirar.


dijous, 11 d’abril del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 266

                                                                  Ausiàs March
Durant els dies d’estada a València, vaig tenir interès en visitar la tomba d’Ausiàs March, que menys, mentre trepitjava la seva terra... Es enterrat, ells en diuen soterrat, en el sòl de la quarta capella a la dreta de la catedral de València, davant la porta de l’Almoyna. Per sort meva, la gran quantitat de turistes que dòcilment seguien les guies respectives que alçant la mà amb un paraigua de coloraines els portaven d’aquí cap allà, per veure el barroc del presbiteri, el baldaquí de marbre en el centre del creuer, exactament sota el cimbori del segle XIV, l’altar de la Resurrecció tot en alabastre, l’altar del calze...però es clar no els interessava gens l’autor dels Cants de l’amor i dels Cants de la mort; per això, la foto que veieu la vaig fer còmodament, és una llosa sepulcral moderna, rodejada d’un vers del propi poeta.
Ja a casa amplio el que sé d’ell, neix a Beniarjó el 1397 i mor a Valencia el 1459, poeta i cavaller valencià medieval, sens dubte un dels poetes més importants del Segle d’Or valencià i de la literatura en català. La seva obra està formada per 128 poemes, classificada en apartats temàtics. En la seva producció l’amor és un tema important, la dona és una persona real, humana i individual i, la relació home-dona és una barreja de l’amor dels sentits i l’amor intel•lectual. Així ho expressa en els anomenats: Plena de seny/ Llir entre cards/ Amor, amor/ Mon darrer bé/ i Oh, foll amor. Abandona doncs la poesia trobadoresca, per expressar-se desproveït de tota ficció, dels temes reals de l’home amb Déu, el dolor i la mort, el pecat i la virtut.
En els Cants de la mort expressa el record de l’absència i del dolor per la pèrdua de la seva segona esposa.
El Cant espiritual, dirigit a Déu, és una llarga pregària de 224 versos, escrit en segona persona. És considerat com un dels poemes més importants del Segle d’Or valencià.
En el 1425 de retorn de diverses expedicions contra els pirates del Mediterrani, no cal oblidar que és un caballer guerrer, es retira a Gandia i inicia una relació personal i literària amb el príncep Carles de Viana, hereu del tron de Navarra.


                                      Ausiàs March i el princep Carles de Viana

LA TRESCA I LA VERDESCA

Una vegada quatre ardides escriptoviatgeres van estar a Nova York patejant carrers i fent descobertes. Un dels llocs mítics on van anar, la Biblioteca de la Cinquena Avinguda, mostra ara una exposició de Federico García Lorca amb el tema de Poeta en Nueva York, escrita quan hi va anar per primer cop. Sembla ser que Lorca, d'entrada, estava horroritzat amb la ciutat fins que aquesta el va atrapar amb la seva bellesa, la diversitat i la llibertat. A partir d'aquell moment qualsevol aspecte li va ser proper i motiu d'inspiració. Inclús el crack del 29- del qual en va ser testimoni present- va provocar el poema La danza de la muerte. Us en poso un fragment doncs és força llarg. Penso que si be un dia, nosaltres que erem d'aquí estàvem allí, ara que, aquest foc que un dia va ser d'allí crema on som nosaltres, voldriem tornar a ser allí. Quin embolic, però ja m'enteneu.


De la esfinge a la caja de caudales hay un hilo tenso 
que atraviesa el corazón de todos los niños pobres. 

El ímpetu primitivo baila con el ímpetu mecánico, 

ignorantes en su frenesí de la luz original. 

Porque si la rueda olvida su fórmula, 
ya puede cantar desnuda con las manadas de caballos; 
y si una llama quema los helados proyectos, 
el cielo tendrá que huir ante el tumulto de las ventanas. 
No es extraño este sitio para la danza, yo lo digo. 
El mascarón bailará entre columnas de sangre y de números, 
entre huracanes de oro y gemidos de obreros parados 
que aullarán, noche oscura, por tu tiempo sin luces, 
¡oh salvaje Norteamérica! ¡oh impúdica! ¡oh salvaje, 
tendida en la frontera de la nieve! 

El mascarón. ¡Mirad el mascarón! 

¡Qué ola de fango y luciérnaga sobre Nueva YorK

Lee todo en: Danza de la muerte - Poemas de Federico García Lorca http://www.poemas-del-alma.com/danza-de-la-muerte.htm#ixzz2Q3QVvDGO

dimecres, 10 d’abril del 2013

-->
Una qüestió d’orgull ben lícit.

Per aquí no hi passo.

Davant la bestiesa de la sentencia dictada per el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (es català aquest tribunal?), obligant  les escoles a donar la classe en castellà, encara que ho demani un sol alumne, sols hi ha una resposta: “REBUTJAR-LA” i “NO CUMPLIR-LA”. Espero i desitjo que els mestres i la consellera no l’acatin. No vull que al carrer Génova destapin una ampolla de cava.



Els meus llibres de capçalera- La llegenda de Gösta Berling- Selma Lagerloff

            Un petit món fet gran per una història. Un home i una dona, a vegades oposats però en el fons tan iguals... Gosta Berling, el pastor exclaustrat, bon vivant i arravatadorament subjugant, fort i feble per amor, jove i insolent i ella, la Comandanta d’Ekeby, la dona vella, poderosa i rica que ho ha posat tot perquè els cavallers, uns personatge singulars, tinguin la vida assegurada. Retaule on se’ns motren cadascun amb la seva grandesa i misèria, amb els seus lligams, la maldat, l’avarícia, l’orgull, la bondat, la luxúria, l’art, la música, la poesia. Tots ells, capaços del millor i a vegades del pitjor, tal com és la vida. Un fris impressionant d’humanitat intemporal.
            Una història de llegenda, les llegendes d’un poble en un racó de món que se’ns fa viu pel relat d’una dona, Selma Lagerloff la primera guardonada amb el  Premi Nobel de Literatura,  l’any 1909, per “l’altiu idealisme, la viva imaginació i la percepció espiritual que caracteritzen totes les seves obres”. Selma va ser mestra i escriptora. Llàstima que no totes les seves obres siguin traduïdes. Una de les més conegudes i que jo de petita i no tant llegia i rellegia àvidament, era el  Gran Viatge de NIls Holguersson, que va ser (desconec si encara ho és) el llibre oficial per l’ensenyament de la geografia del país, Suècia. És la història d’un noiet de catorze anys que pel seu egoisme és castigat per una fada a reduir-se a un pam d’alçada i a lloms dels ànec salvatges en el seu viatge migratori, recorre tot el país.
            Sí, m’agradaven molt les aventures d’en Nils, però Gösta, ai Gösta, segurament és el responsable de bona part de la meva educació sentimental. Periòdicament el rellegeixo i sempre el tinc a prop perquè en ell hi trobo sempre el que em cal en aquell moment; almenys una bona història.

dimarts, 9 d’abril del 2013



Escrita diumenge al vespre.


He vist, aquesta tarda a la Filmo,  la pel·lícula La vida de Gene Krupa, un mític i enorme bateria de jazz. Una peli magnífica per a tots el que com a mi ens apassiona el jazz, tot i que no és ell mateix sinó Sal Mineo. La versió és molt reeixida, amb uns números musicals i uns solos impressionants. M’ho vaig passar molt bé encara que el moment en que va estar empresonat per tràfic de drogues està edulcorat en excés (tot és per culpa d’una diablessa ) però ja se sap que abans, les pel·lícules generalment havien de tenir una certa correcció i acabaven bé.
Us recomano que escolteu una actuació de Krupa a la pel·lícula Bola de foc (una de les meves preferides juntament amb una altra versió del Dany Kaye i la i la Virginia Mayo que es diu A sing is born, o sigui Nace una canción). Si no us agrada el jazz almenys veureu un Gary Cooper que està per menjar-se’l amb un dry Martini a la mà. Molt bó també el numeret del jazz amb llumins.


I si sou dels meus aneu al google o al youtube i escriviu Gene Krupa. Un sortiran un grapat de les gravacions autèntiques i passareu una bona estona. Apa siau, a escoltar i callar.

dilluns, 8 d’abril del 2013

PANEM ET CIRCENSES / efemèride

Avui, fa quaranta anys que va morir Pablo Ruiz Picasso. Heu llegir res en els diaris o vist res per la televisió? Aquesta tarde a la ràdio n'han parlat. Han fet connexions amb Barcelona, Málaga i París. Potser si que se'ns acumulen les notícies però....

PANEM ET CIRCENSES / llibres

Avui, us vull parlar d'un altre llibre que he llegit dins el curs del CLUB DE LECTURA.

Es tracta de L'ORIGEN de Thomas Bernhard (1931/1989). Poeta, novel·lista i dramaturg en llengua alemanya. Tot i que va néixer a Heerlen a la província de Limburg als Països Baixos, se'l considera l'escriptor austríac més important de la segona meitat del segle XX. Aquesta obra és la primera de la seva pentalogia autobiogràfica. Les altres són El sótano, El aliento, El frío y Un niño.

És una novel·la estranya que no es pot llegir com una novel·la qualsevol, al mens jo no n'he pogut. Jo acostumo a començar-les i no les deixo fins a acabar-les però amb aquesta m'ha estat impossible. Fins que no vaig ser conscient que era escrita d'una manera diferent no la vaig llegir d'una manera diferent també.
No hi ha un sol punt i apart, cada tres o quatre paraules posa una coma (,). Repeteix una frase dos i tres vegades amb petites variacions. Fins a la pàgina 64 -del llibre que jo he llegit- no s'acaba el primer capítol on parla de l'escola i comença el segon i últim a on parla de l'Institut.
Quan he aprés tot això haig de dir que m'ha agradat. És tremenda la manera en la qual el protagonista - que tan aviat parla en primera persona com en tercera - parla de Salzburg i dels seus habitants. Tan sols salva el seu avi i cap el final ens parla del company esguerrat i del professor lleig, als quals respecta i compadeix alhora.
A banda d'això tot és corrumput i lleig. La guerra és només una excusa. La conclusió de Bernard no pot ser més demolidora: el nacionalsocialisme i el catolicisme són les dues malalties que infecten l'esperit del seu país i de la seva ciutat.




La mort de Bigas Luna, m'obliga a fer una entrada de recordatori, esperant que en Rafel en faci una de més fonamentada. Jo només el coneixia per algunes de les seves pel·lícules i sobretot per un reportatge vist aquest estiu. Em va semblar un home interessant, que va gaudir de la vida i que va aconseguir viure com ell volia. Finalment al camp de Tarragona, a la Riera de Gaià cultivant les seves terres i en contacte amb la terra. S'entreveia un home simpàtic, irònic, obert i amic dels seus amics. I ull, que ja sabeu que les morts, al cinema, diuen que sempre van de tres en tres.

Si voleu veure'l explicant coses cliqueu  http://www.imdb.com/name/nm0000940/

LA TRESCA I LA VERDESCA



A finals de Maig ens en anem a explorar la Toscana. preparant aquest viatge he trobat una frase de Miquelàngelo, Buonarotti, és clar :

No veure, no sentir és un goig en aquests temps d'oprobi i vergonya. Nit, jo et conjuro, no em despertis.

Un profeta, vet-ho aquí.

diumenge, 7 d’abril del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 265

                                                   ANTON BRUCKNER
Desprès de la gatzara de les Falles a València i, de la serenor de la Setmana Santa burgalesa, retorn a casa per iniciar vida normal. Aquest mati primera trobada amb la música a l’Auditori. Hem escoltat " La vuitena simfonia" d’Anton Bruckner, considerada com “la simfonia de les simfonies”. El Director d'avui  Eiji Oue, japonès, molt estimat per nosaltres, ja que va ser directot titulat de l'OBC de l'any 2006 al 2010.
L’obra que dura una hora i vint minuts, està estructurada en quatre moviments. El primer respira un caràcter més aviat pessimista, fent referència a la mort i al pas inexorable del temps. El segon és juganer, inspirat en elements del folklore austríac. El tercer és un dels monuments simfònics més impactants del Romanticisme tardà, i el quart presenta un virtuosisme compositiu extrem, amb la presencia de temes que s’han anat mostrant al llarg de l’obra i que aquí tornen a sortir amb una naturalitat que només un mestre del contrapunt podia oferir. El gran director Wilhelm Furtwängler va dir de la partitura que era com una mena de mística gòtica perduda al segle XIX. que pretén dialogar o, fins i tot, atreure allò diví vers el nostre món humà”
Bruckner va ser un gran admirador de Wagner, tant és així quer introdueix en la seva simfonia la anomenada tuba wagneriana, un instrument de vent-metall que combina qualitats de la trompa i de la tuba (Wagner la va fer construir en 1876 per la seva tetralogia L’anell del nibelung). Té un broc de trompa , el que fa que tingui un so més trist, més lúgubre, menys incisiu i més fàcil d’emetre. En el concert d’avui han tocat 4 tubes wagnerianes, a més de 3 flautes, 3 oboès, 3 clarinets, 3 fagots, 8 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, timbales, platerets, triangle , 1 arpa i tota la corda de violins, violes, violoncels i contrabai

                                                          Tuba wagneriana
Sentiu el so...és el meu desig en aquest retrobament amb vosaltres.



divendres, 5 d’abril del 2013

Algunes fotos d'aquesta sortida



















LA TRESCA I LA VERDESCA


     He vist monstres i dracs, sirenes i estrelles, la il·lusió en uns ulls brillants i curiosos i un autòmat dibuixant els somnis. Gent gran feta criatura i nens seriosos mirant a fons de la fantasia. Tots amb la boca oberta en el miracle fet realitat. Arreu, somriures. Quina meravella!
   Per què tot això és tan sorprenent i rar? Potser hem perdut la capa màgica d'estrelles i signes, les olleres de vidres grocs o ratllades, per veure passar un cometa-dona mentre la neu cau sobre els bolets  màgics. Banderetes i globus de fira, majorettes "en bon point" ballant en rotllana i un bruixot muntat en una escombra poden ser una realitat. Un parlament de savis amb llargavista per veure el món i decidir com fugir d'ell cap al somni. Qui pogués!
     Dracs voladors, Guillem Tell, Joana d'Arc, el Pol Nord, el dimoni, la lluna menjant-se el sol amb delit, la casa de la llum. I també molta ciència al seu servei i estudis de perspectiva, òptica, mecànica, llum, moviment... tot això i molt més he vist avui, a l'exposició sobre Georges Meliés, el gran mag del cinema, a CaixaForum.

dijous, 4 d’abril del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA




Ens duen els poetes  els auguris del món?

SONATINA
La PRINCESA está triste... qué tendrá la princesa?
Los, suspiros se escapan de su boca de fresa
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro,
está mudo el teclado de su clave sonoro;
Y en un vaso olvidada se desmaya una flor.
El jardín puebla el triunfo de los pavosreales.
Parlanchina, la dueña dice cosas banales,
y, vestido de rojo, pirutea el bufón.
La princesa no ríe la princesa no siente;
la princesa persigue por el cielo de Oriente
la libélula vaga de una vaga ilusión.

i pensar que avui volia parlar-vos de la caducitat dels iogurs!

dimecres, 3 d’abril del 2013

PANEM ET CIRCENSES/llibres

Tal com vaig dir fa temps, estic fent el curs del Club de lectura de la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, que m'està interessant moltíssim.
La lectura d'aquest mes -que comentarem el proper dia 17- ha estat ¡VIVIR! (que no està traduit al català) de Yu Hua (1960), qualificat com l'escriptor xinès amb més talent de l'actualitat. D'aquesta novel·la es va fer una pel·lícula dirigida per Zhang Yimou. Vull compartir amb vosaltres part del comentari que he preparat per a llegir a classe. No ho poso tot per si us ve de gust llegir-lo.

"Una novel·la de 230 pàgines que he llegit gairebé d'una tirada. Dos son els protagonistes: l'home que ens explica la història, del cual no sabem ni el nom, tan sols la profesió: "cercador de cançons populars". I l'home del qual se'ns explica la història, una història de més de quaranta anys, en Fugui. La seva vida discorre paral·lela a la de la Xina. Els canvis polítics marquen a uns éssers que, tal vegada degut al caràcter oriental, són acceptats amb resignació i fatalisme. El títol de la novel·la "Viure" (en xinés HUOZHE -vol dir el mateix perquè li vaig preguntar a una noia xinesa) és molt apropiat. En Fugui viu, està viu, malgrat la munió de desgràcies que ha hagut d'arrossegar al llarg de la seva existència. 
Jo, tot i la intensitat dramàtica, l'he trobat molt poètic."

I fins aquí puc llegir. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

La Setmana Santa ha donat molt de si. Vaig anar a Sant Julià on tot estava al seu lloc i sense incidències (uf!). Va ser aprofitant la inauguració de l'exposició d'uns amics: la Rosa Vila Abadal i el Jordi Marcet que com cada vegada que ens veiem és una festa d'amistat i de sorpresa peles girs que saben donar a les seves ceràmiques, tan seves sempre i tan diferents. 




 De pas varem veure una mica del Mercat del Ram que, de fet es mostraria en tot el seu esplendor el dia següent però ja havia començat.
L'endemà a Saifores. I allí família, vent, estones de sol, pluja (discreta, només alguna nit) i noves obres; una escaleta nova, dos parterres, eixamplament d'un hortet que l'Iu va muntar l'any passat i que tots vam contribuir a que tirés endavant, la podada bèstia del cactus gegant que era ja una amenaça i obres variades de posada en marxa i comiat de l'hivern. Algunes estones, a la vora del foc he escrit alguna coseta no fos cas que la mà es desacostumés. Fills i néts que ara pujo, ara baixo, anaven apareixent i desapareixent i tots contents. Com que jo tenia a casa una (de fet unes que es van anar solapant) cuinera no solament excel·lent sinó d'aquelles de "deixeu-me sola", festes culinàries i panxing assegurat. Jo em vaig dedicar a llegir i a veure passar els núvols que, per cert, tenien una consistència especial: de nata muntada, ben marcats de contorns i amb la vora platejada, els dies en que el cel per segons quins racons es feia amenaçador o ben domèstics i passavolants  quan feia bo. 














De tot això, provaré de fer-vos- en una petita mostra gràfica. No sé si me'n sortiré perquè el google, com és habitual, ha fet una nova versió i tot el que sabia i feia sense pensar-hi, ara ja no val. Si no apareixen, demà ve la Meri i ja veureu com sí que ella les farà aparèixer. 
(nota: sembla que sí que ho he aconseguit, però no en aquell format que a mi m'agrada de diapositives grans i que van passant soles, però de moment, ja val.  Si les voleu veure en ggran cal clicar-les d'una en una. )