dimarts, 29 de setembre del 2015

CRIDEM TOTS


LA TRESCA I LA VERDESCA

Solució a l'Enigma.

Es tractava d'una escultura de Josep Llimona, el Sant Jordi (sense drac) que hi ha en un dels patis de l'Ajuntament.
El model va ser un gitano al que anomenaven el Quillo i que per la fama que va adquirir al convertir-se en estàtua, es va erigir en salvador de causes perdudes dels seus amics i coneguts. Sempre que un gitano tenia problemes amb la justícia, el Quillo anava a defensar-lo i a abogar per ell. Per això també li deien el abogado. Una vegada van detenir per mendicitat la seva germana i totes les raons no van ser prou perquè la deixessin anar. Es veu que al mig del pati es va exclamar: Pero Jesú de mi arma (Jesús del Gran Poder) ! Como pué negarse un favó a un hombre que tié un menumento en er mismísimo patio de la Casa Consistorià?
Ai Quillo, Quillo, en aquests dies de reflexió post  eleccions, hauriem d'invocar-te  com a valedor nostre. Potser així entendríem alguna cosa de les interpretacions a que ens estan sometent.

dilluns, 28 de setembre del 2015

Si cliqueu al trinaglet podreu sentir Dafnis i Cloe , la música que tan bé ens evoca la Maria Teresa.


LA TRESCA I LA VERDESCA


En el dia del "I ara què?"

Aquest estiu vam descobrir el Go , joc mil·lenari xinès, d'aparença senzilla però amb una retranca considerable, Consisteix en anar posant fitxes al tauler intentant que encerclin una o més de les del contrincant. Joc on no s'hi val a badar; jugues en una banda, atent al propi joc, i tendeixes a oblidar el que passa a qualsevol altre racó amb l'escabetxina conseqüent. És un joc "de grans" en el qual ningú s'enfada i esbarria el tauler (en principi), ni tampoc no plora.
Sembla simple però no us enganyéssiu, és ben bé com la política: has de jugar el teu joc però no pots deixar mai de vigilar els moviments de l'altre. Ull viu, doncs. Estem només a la casella de sortida i hem de procurar que quan arribi l'hora de dinar, es pugui fer en bona harmonia. La porta de moltes coses és oberta, ha arribat el moment de veure a què es juga allí dins.

diumenge, 27 de setembre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 400



                                             
Dos fets que avui  27 de setembre de 2015, m'omplen de goig. Fa una estona he pogut votar pel que  possiblement portarà a un canvi a Catalunya, el nostre país; clima festiu i molta gent al carrer, demà sabrem  el resultat.

L'altra, la meva aportació  número 400 al  bloc. Gràcies novament Mª Dolors per haver infantat aquest bolc, on el grup d'escriptura, ara malauradament escapçat pels companys que s'exclouen,  ens ha permès compartir molts dies de bona escriptura i coneixements literaris, de cinema, de teatre, de   música i un llarg etc.  Desitjo  que el Rafel, la Marisa i la Malole, retornin en un futur proper.
He triar escriure de música per tots vosaltres, en aquesta 400 aportació:  
Som-hi!
                                     DAPHNIS I CHLOÉ

Disseny del decorat el dia de l'estrena mundial
Avui matí , primer dia de concert d'aqueta temporada de l'OBC a l'Auditori i,  l'estrena de Kazushi Ona com a director titular , amb l'obra cabdal de d'Impressionisme francès, el ballet Daphnis i Chloè, de Maurice Ravel, en la versió completa per a orquestra i cor, gairebé una hora de música simfonicocoral . Amb la col·laboració  de les corals, Cor Madrigal i Cor Lieder Càmera. L'argument  tracta de l'amor i la relació delicadament eròtica entre un cabrer i una pastora. 
Paisatge de Francois-Louis Français
Ravel , inicia la partitura el 1909 i , s'estrena en el Théâtre du Chátelet de París, pels Ballets Russos, el 1912
Quan, els Ballets Russos van estrenar a París, aqueta partitura, el públic va saber immediatament que estaven davant d'una obra mestra. Ben aviat les orquestres varen interpretar la música d'aquesta "simfonia coreogràfica" sense escenificar.
Ravel l'escriu per ser interpretada per una gran orquestra, amb harmonies exuberants típiques de l'impressionisme musical. Considerada com una de les seves millors obres i la més llarga.
Excel·lent  matí de música a L'Auditori desitjant que la nova temporada sigui bona per a tothom.
Kazushi Ono, nou director OBC








      



divendres, 25 de setembre del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Ah, ja crèieu que no recordava que avui es divendres, oi? doncs sí i avui us presento un gitano il·lustrre que ens espera, fent guàrdia, a un dels patis de l'Ajuntament, aprofitant que és Festa Major i estaria bé una visiteta per veure gegants, nans, àligues i altres bèsties que ens fan retornar una mica a la infància.
Les preguntes del dia són : com es diu aquest gitano, qui el va fer estàtua i en qui el va convertir. Estic segura que us es molt conegut.

dimarts, 22 de setembre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 399

                                ALLEGRO, humor musical


Presenten Paco Mir i Cor de Teatre. Teatre Goya

Allegro mostra la relació quotidiana de qualsevol persona amb l'univers musical que l'envolta; un viatge vertiginós de la mà de catorze cantants a capel·la que exploren i esborren les fronteres entre la gran música clàssica i l'humor visual més sofisticat, fent-nos veure que tot el nostre entorn està guarnit per un art sense el qual no s'entendria aquests misteri que anomenen vida.

Diu Paco Mir, el qual  n'és el director: ens despertem amb música,viatgem amb música, escoltem les notícies amb música, comprem amb música, esperem amb música, sentim música que s'escapa d'habitacions, d'auriculars, de cotxes, de telèfons i,ensopeguem amb músics pel carrer. Cantem per adormir els nadons i arribarà el dia en que ens acomiadarem també amb música.

El repertori són fragments i peces de música clàssica, de compositors com:  Puccini, Debussy, Gounod, Brahmas, Vivaldi, Mozart, Grieg, Mussorgsky, Boccherini ,etc,  fins a arribar  als vint-i-un, que esmenta  el catàleg. 

Espectacle sense text, llenguatge gestual  per tot el públic, que a ritme ininterromput  ens ofereixen  a capel·la catorze cantants, set dones i set homes , amb veus  ben timbrades i amb un ajust perfecte, barrejat  amb uns gags d'humor entre divertits i àcids

Durada 1 hora 15 minuts.

Coneixia el conjunt Cor de Teatre, d'una intervenció anterior,  el musical  OPERETTA, que va tenir un èxit nacional i internacional. Els hi desitjo el mateix aquesta vegada.


      

LA TRESCA I LA VERDESCA




PART DEL LLEDONER AMB UN GUINDELER QUE LI FA COSTAT

Crec que he trobat la manera de refer (o més aviat, fer) la meva economia. Llegeixo que Barcelona-es un dir- comença la substitució de 700 arbres malalts  per uns de sans i d'espècies autòctones de provada resistència, entre d'altres, lledoners. A Saifores hi ha algun exemplar notable. Els que heu estat a casa heu vist el que acull la nostra vida al seu recer. És la meva constant i mai avorrida contemplació de Mare Natura, un inesgotable plaer visual. on sento i gaudeixo els diversos ocells que m'acompanyen, la fresca que bressola les meves migdiades... a sota seu, les llavors escapades de les depredadores cotorres que han arribat fins allí darrere la reputació d'exquisidesa dels lledons, formen veritables catifes de diminuts lledoners que es voldrien fer grans envaint qualsevol espai. Si els de Medi Ambient ho sabessin vindrien corrents a buscar-los; els faria un bon preu. Però m'adono que a l'igual que a Saifores, les espècies autòctones es troben a molts altres llocs on és fàcil recollir-les i replantar-les. Així les cotorres de Barcelona tindran menjar i prosperaran, es podran endegar campanyes per erradicar-les, plantar nous arbres etc. És la la roda de la vida. Ja veig que les meves il·lusions no eren sinó això: il·lusions. Fet i fet seguiré pensant en les eleccions de diumenge que no deixen de ser, també, una altra impossible il·lusió.
Nota- Quant a la meva economia, penso encomanar-me a la Umma Thurman que s'ha disfressat ( a Sevilla!, ja té pebrots la cosa) de Mare de Deu dels Dolors, amb corona i llàgrimes postisses incloses.

dilluns, 21 de setembre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


     Què difícil es fa triar un lloc quan n'hi ha tants!


TARRAGONA M'ENAMORA (tal com és)

Ja fa dies que se'n parla: volen convertir Tarragona en la més smart city de les citys que es fan i es desfan; la qual cosa significa, parlant en plata, que es convertirà en un enorme contenidor d'iniciatives i canvis. Sento un calfred quan endevino i llegeixo les intencions amagades al darrera d'aquests plans: processos d'innovació, comercialització, espais de transformació econòmica, eficiència energètica sostenible, planificació integrada, transversal i sostenible, tecnologia autoreferenciada, actitud d'estalvi i postabundància, química mediterània, incorporació de sensòrica als processos... Direu que són conceptes trets de context i que jo visc en un món que no és real ni, per suposat, contemporani. Potser. Però la nostra gran Tarragona continuarà sent part de tot allò immutable que ja té i espero conservi. Volem una ciutat intel·ligent totalment diferent? A mi ja m'està bé aquesta, la veritat. Al llarc de molts segles ha demostrat sobrerament tenir una intel·ligència de nota alta. Si us plau, no la rebaixeu ni transformeu gaire; deixeu-la al seu aire, que la intel·ligència és una malaltia d'aquelles de procés lent que no volen soroll.

divendres, 18 de setembre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                              Ball de diables durant la Festa Major

Tan tranquil·leta que vivia a Saifores sense ficar-me en camises d'onze vares! Ves  per on avui és l'hermenèutica la que em pica. Com sabeu (naturalment, tots hem estudiat llatí) és l'art de la comprensió i interpretació dels textos. Ara hem de llegir el diari amb les olleres del més enllà perquè res no és el que sembla a primera vista. I això per culpa dels americans que no han estudiat llatí ni falta que els fa. Que un noi espavilat i manetes s'inventa un artefacte (llatí) i aquest sona a classe fent bip, bip? ... Doncs se l'emmanilla perquè el noi es diu Ahmed i segur que allò és una bomba. Que l'Obama diu que vol una Espanya forta i unida? Doncs ja està armada i tot el govern treu les manilles i la pistola com si ja hi fóssim. Què pot dir sinó? És com si el Papa es destapés fent elogis de l'avortament (potser  arribarà el dia però...) I aixi totes les notícies que vaig llegint. Sort que vaig estudiar llati i també castellà i em sé allò de donde dije digo, digo Diego que sinó...Llegir el diari no és una activitat plaent sinó un exercici hermenèutic de primer ordre sense concert, que ens ha dut a haver de prendre tan seriosament els problemes dels refugiats sirians com els avatars (1) sentimentals dels premis Nobel.

(1) Això no és llatí sinó sànscrit.

dijous, 17 de setembre del 2015

SOCIETAT I POLITICA


Por qué no escribo


En la última novela que escribí y que solo leyeron los más íntimos, el protagonista, un escritor de ficción dejaba de escribir porque sentía que la realidad superaba la ficción, marchaba de casa, dejaba la mujer, la editorial, y se echaba a vivir a la calle, y terminaba desapareciendo, quedando de él, solo unas frases que iban apareciendo por las paredes de las calles, un último recurso poético si se quiere, porque en el fondo aun creía en ello.
Hoy, desde hace cerca de un año, ya no escribo. Un profundo sentido de culpabilidad, de asco, mezcla de rabia y odio, hacia lo que me rodea me impide hacerlo. Asco de saber que soy europeo, de pertenecer a una sociedad, corrupta y egoísta que solo piensa en la economía y cierra los ojos ante el drama de los exiliados políticos de Siria. Con los medios de comunicación utilizando filmaciones y fotos de niños ahogados en las playas europeas, pero que no fuerzan ni llaman por su nombre a los políticos, que giran la espalda a este horror. Y España no queda fuera de esta indignante postura de los dirigentes.
Y a todo ello, tengo que añadir, el caso que nos atañe más directamente a nosotros los catalanes: la INDEPENDENCIA. Personalmente, ya hace tiempo que me he independizado emocional, moral y sentimentalmente de España. Es infame cuanto están diciendo y haciendo, desde el gobierno español, y da igual que sean los del PP o lo que piensan y dicen en el PSOE, Ciutadans o Podemos, nadie entiende nada. Ni nunca lo entenderán. Los mismos sentimientos hacia Europa, se reproducen hacia España. Ahora veo claro que cuanto escribí en mi última novela era premonitorio de mi realidad y cada día salta a mi memoria, aquella frase que decía que: paren ese mundo que yo me apeo.

Rafael R.B.                                   Barcelona, 17 de septiembre de 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


    
       Una insòlita visió del tros de via que ens va tocar del revés per gràcia del sostre de mirall dels Encants. 

JA SOC AQUÍ!
No us penseu que no tenia ganes de ser amb vosaltres altre cop. A partir d'ara faré caps de setmana llargs però els meus quarters seran a B.
Potser ja ni em recordi de com funciona això del bloc però he dit tants cops als covards que no escriuen que és facilissim que ara no puc fallar jo.
No sé com explicar-vos el meu estiu. Enguany, com que el viatge de vacances que sempre fem al final i ens serveix d'autèntic repòs ha estat al començament d'estiu, ara tinc una sensació rara. Queda tot tan lluny ja... que tan sols recordo l'enrenou inevitable de juliol i agost. Potser és millor perquè així, en la petita distància dels dies de setembre només hi ha els riures, l'alegria de ser junts, la mica de desgavell (o el molt) de les anades i vingudes, el desordre de les coses que s'estaven fent per millorar, en fi la vida que ara entra en un altre període més calmat o almenys diferent. A Barcelona m'esperen moltes hores de lectura del que els companys de classe han anat escrivint i les feines que el Borja ens empeny a dur a terme, les endreces per tornar a tenir-ho tot com m'és còmode després dels lloguers intermitents de la casa a l'estiu i la feinada derivada de la mort del meu germà i els seus milions de papers que cal repassar i veure què se'n fa. A banda d'això també hi ha el retrobament amb els amics el cinema i altres coses que ompliran amb escreix les meves hores. Potser seria hora d'abaixar una mica el ritme? No, hi ara! El temps es curt i la feina llarga. Salut per fer les coses, això sí. I amb alegria. Bentrobats.

17 de sembre de 2015

dimarts, 15 de setembre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 398





ANDRÉ Y DORINE

El 2010 es crea a Euskadi la companyia Kulunka, de dos joves i  experimentats artistes d'extensa trajectòria teatral, Garbiñe Insausti i Jose Dault. El conjunt neix de la inquietud dels seus integrants, d'experimentar diferents llenguatges escènics, sense oblidar la idea de fer un teatre accessible al públic. Ells ho defineixen com un teatre vital, actual, compromès i connectat amb la realitat.

El programa ens explica que en un petit saló, de les parets del qual penja el passat emmarcat, sonen les tecles d'una màquina d'escriure i les notes d'un violoncel. Són André i Dorine, una singular parella d'ancians. Amb ells iniciarem un viatge a través del record. Recordar qui van ser, per a no oblidar qui són. Recordar com han estimat, per a seguir estimant. Als dos protagonistes se li suma l'actor Edu Carcamo.


Text no parlat, els actors no fan servir  paraules, només  màscares expressives, mim i música que els acompanya en cada escena. Aquest fet fa que hagin actuat a més de 23 països, a Nova York, Londres, Xangai, Buenos Aires, Istambul...ja que no cal conèixer l'idioma, els gestos parlen per si sols.


El tema és acostar la malaltia d'Alzheimer als espectadors.

Representació al Teatre Poliorama amb el patrocini, entre altres de la Fundació Pasqual Maragall.

Obra plena de tendresa i delicadesa que et penetra molt endins i et fa plorar. En el moment que et salten les llàgrimes, un acudit ho suavitza. No et fa riure,  si somriure.



A tots els que teniu la bona fe d'entrar al bloc i llegir-me, moltes gràcies, és un estímul saber que us tinc a prop, no us penseu que aquest s'ha tornat mono color, desprès de set entrades en solitari, espero i desitjo que passades les sortides estivals els meus companys s'incorporin aviat. La Mª Dolors, explicant tot el que ha viscut a Saifores que Déu n'hi do. El Rafel, amb noves notes sobre cinema que ho fa com ningú. La Marisa, ara invisible, escriu molt bé i, la Malole promet una i altra vegada que s'incorporarà aviat, ara que han reduït els viatges amb el Marçal; el dia que es decideixi omplirà moltes pàgines.


divendres, 11 de setembre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 397


11 setembre 2015

Us desitjo a tots una bona Diada Nacional de Catalunya. Per preparar la festa, ja fa tres dies que vaig penjar una bandera  tot el llarg del balcó de la plaça del Diamant i tres de més petites a les finestres del carrer de Topazi, com també han fet altres veïns, esperant que els esdeveniments propers ens deixin celebrar-la l' any vinent amb més alegria.

D'aquí a unes hores amb companyia dels amics, farem el recorregut de cada any, l'ofrena de flors al monument d'en Rafel de Casanova, visita al Fossar de les Moreres, entrada a Santa Maria del Mar i dinar amb el grup. Si voleu afegir-vos-hi  sou convidats; hi haurà pastís i cava.

A la tarda Via Lliure a la República Catalana. A la Meridiana, ens ha tocat el tram 53. Samarreta de color blanc i triangle de color blau cel, per fer l'onada de d'il·lusió.

Esperem avançar un pas més, respecte als altres anys, ja que sembla que les properes votacions ens seran propícies. De moment, gaudirem avui. Ah! El temps no té cap importància, si plou paraigües, si fa sol millor que millor.