dimecres, 26 d’octubre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

Amics , aquesta entrada és una fe de vida. Res més perquè tinc aquí la meva amiga xilena i una amiga seva . S'estan  a casa meva i per uns dies després de més de dos anys de no veure-la li he de fer una mica de cas. Em prenc uns dies de vacances, doncs. Ciao, arrivederci.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 437


MACBETH

Última representació de la temporada, de l’òpera de Verdi, Macbeth al Liceu. Tenia curiositat per veure-la ja que l’escenografia  en blanc i negre, creació de Christof Loy, havia suscitat molta controvèrsia. D’entrada he de dir-vos que em va agradar molt.
Sobre el text de Shakespeare, Verdi escriu una música adient a la trama  de la vida i mort del rei d’Escòcia i de la seva pèrfida dona Lady Macbecth. Argument conegut per tothom. Obra mestre pel que fa al retrat psicològic dels protagonistes.
Primeríssimes veus les  del baríton Ludovic Tézier  -el francès de moda - i Martina Serafin, vienesa, tots dos debutants en els papers de Macbeth i Lady Macbeth, gran repertori de la resta d’ actors.
El milanès Giampaolo Bisanti, s’encarrega de dirigir la Simfònica del Liceu en aquesta producció que arriba, exquisidament muntada des de Ginebra
Cristof Loy , novament va a la recerca d’una experiència emocional, amb un muntatge espectacular i surrealista. La posada en escena, molt psicologista, converteix el Castell escocès de Cawdor en un espai atemporal. En aquest sentit, l’escenografia resulta molt cinematogràfica, amb  predomini dels blancs i negres, que accentua la intensitat dramàtica, això és, la por, l’angoixa i l’ambició.

Òpera en quatre actes amb llibret de Francesco Maria Piave que es va estrenar a Florència el 1847 i que va arribar l’any següent al Liceu, on per cert, es va representar durant tres temporades consecutives, si bé desprès va quedar oblidada.
Pel que fa a la partitura, la producció que es veu al Liceu, escull la revisada del 1865, però amb el mateix final que va compondre Verdi. La raó  és que Loy no desitjava un final triomfal, no li agradava que la representació acabés amb el cor de la victòria, sinó amb la mort de Macbeth, això és, amb el castic a l’ambició i la falta d’escrúpols. Loy, creador incansable, present, actualment, en els principals teatres d’òpera, es distingeix per les escenografies pures i despullades; vol commoure amb la simplicitat.
Visions de Macbeth dels personatges  que ha fet matar.
Val a dir que ho assoleix. El diumenge a la tarda després de veure els quatre actes i amb dos descansos intermedis, amb una durada de tres hores i vint minuts, que no es va fer gens llarga, sortirem  comentant l’èxit d’aquesta versió musical i escenogràfica.

Christof Loy

dimarts, 18 d’octubre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA-Castella 8

Puntualitzacions- I com vols, Marisa que hi hagi endevinalla sinó sabia ni en quin dia estava ? Com que per les presses hi havia moltes equivocacions l'endevinalla podia ser entendre el que volia dir.
Ah i dius que fins el final del viatge no surt Salamanca? És clar, no escriuré sobre ella abans d'anar-hi. I de final, res, que encara queden molts dies.(la veritat és que començo a estar tipa de tanta rememoració passada però em va bé per anar preparant l'album que sempre acabo fent).

14-IX    dia del pas de l'Equador del viatge, o sigui dia 8è

De Salamanca a Ciudad Rodrigo i acabar a Zamora

Adéu Salamanca, la bella que la bèstia té una mica embolicada i tapada amb lones que amaguen les reconstruccions  en curs. No hi havia estat mai i puc tornar-hi en qualsevol moment perquè tinc la impressió de saber el que i ha però, de fet, no haver visitat més que poquíssima cosa. La maleïda pluja  ens va fer perdre molt de temps. També és veritat que viatjar en grup fa que el temps no s'estiri de la mateixa manera que quan hi vas sol. Però té altres avantatges, tot s'ha de dir.
Sortim d'hora amb el dia molt ennuvolat i fresc però amb sol que empeny els núvols a veure qui pot més. El que aconsegueix són unes ombres movedisses sobre els camps immensos que em fan enyorar aturades impossibles per fer fotografies. Però les tinc a dins i les veig encara que no us les pugui ensenyar.
Una petita mostra-

Arribem a Ciudad Rodrigo que ja d'entrada té molt bona pinta. Visitem la catedral que és molt curiosa i diferent de totes. Al Claustre els capitells són ben originals. També el cor amb una silleria  només amb animals . Tot plegat és una  barreja de romànic, gòtic i manuelí (influència portuguesa de proximitat i aliances reials). La portalada d'entrada s'assembla molt al Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostela.



A la mateixa plaça de la Catedral ens trobem amb na cosa curiosa : el Museo del orinal que, naturalment anem a veure tot seguit. Doncs poca broma perquè està molt bé. És una magnífica col·lecció que constitueix una història de la ceràmica europea durant molts segles (sobretot d'Anglaterra), de costums, en fi, un aspecte poc habitual però totalment seriós i molt interessant. És una col·lecció particular llegada a la ciutat pel qui la va fer (un d'allí, un personatge pintoresc que es disfressava amb un vestit recobert de monedes de pesseta com aquells bojos anglesos dels botons de nàcre i a qui anomenaven "el peseto", casat amb una anglesa).
A més a més, en aquest mateix museu veiem una exposició temporal sobre Cervantes interessantíssima i amb unes peces, gravats, edicions etc. excepcionals. I encara més : una altra exposició d'aparells d'investigació científica (Aude sapere ), antics i preciosos. Una visita realment ben aprofitada. 
               Fa un fred de mil dimonis i això ens ha obert la gana o sigui cap a la Plaça major a La Artesa on mengem molt bé. Em tenen obsessionada els pans, una obra d'art. 

El cafè el prenem a la Plaça, al sol que poc escalfa i després sortim cap a Zamora amb alguna aturada tècnica en els amples camps de la Castella del blat. L'any que ve serà una anyada pels pans de la que se'n parlarà i nosaltres ben satisfets per la nostra contribució.
A Zamora ens espera un hotel magnífic, acabat d'estrenar i moderníssim. Sortim a fer una passejada i ara els muscles del panxó de les cames em fan mal només de recordar la pujada vertiginosa que ens duu al centre. Passegem pel carrer comercial cercant un lloc per sopar i fent una ullada per si demà ens convé comprar alguna cosa. Avui ja hem entrat en una llibreria d'aquelles que són com un penja i despenja. El llibreter estava pràcticament colgat de llibres i més llibres que ni sabia el que tenia, però havia descobert internet i tot ho venia així. Se li farà un cul que no crec que passi per l'estret passadís que li queda entre les piles de llibres. 
Sopem en una mena de bar ple de gom a gom de gent jove i velles empingorotades que van a passar la tarda jugant a cartes. Sorprenentment el menjar és força bo encara que amb els postres tenim un disgust ja que les torrijas que finalment hem trobat després de cercar-les infructuosament des del primer dia, resulten ser una cosa pastosa i dolça a morir, fastigoses. Com que la Mercè ja no podia més de caminar el Jaume ha anat a buscar la camio per recollir-nos al final del carrer, en una avinguda. Al cap de mil hores, ja a punt de convertir-nos en estàtues de gel una trucada ens allibera i agafem un taxi. El Jaume està perdut en la immensa mar blava. Fem gran conversa amb el taxista, jove (no tant, però) i molt polititzat  i que coneix perfectament tot el que passa i ha passat amb la política del país (el nostre i el seu). Bona nit i tapa't que fa molt fred.

divendres, 14 d’octubre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA- Per CASTELLA-7


Dia 7 (crec, perquè ja començo a perdre el sentit del temps)





 Esmorzem a l'hotel i quan sortim ja plou. Ho sabíem, però  malgrat les nostres previsions la pluja pot més que nosaltres i quedem com uns ànecs, camí de la catedral. Entrem regalimant i traient fum pe+r l'evaporació. Veiem amb calma la catedral nova, una més, que no entusiasma i a l'entrar al que era la vella, Quína diferència! aquesta sí que és maca i té mil detalls preciosos. Quina mania de voler sempre  allò més nou. També és veritat que devia fer-se perquè en la vella no hi cabien. En la vella m'ha agradat l'estructura, els quadros, mil detalls, és propera  càlida. Decididament és la que més m'agrada.
 Al sortir volem agafar un trenet d'aquest que fan un recorregut turístic. Tothom ens diu que sí, que sempre surt però vés per on, no hi ha ni senyals. I , malgrat que ja no plou, entrem a esperar en un bar i fem el segon esmorzar de xocolata amb xurros (justificadíssim per la mullena que duem encara a sobre ). Vist que el tren no ve ens en anem pel nostre propi peu a voltar per barri. El primer de tot més aviat solitaris, somniant que som estudiants en cerca de coneixements però efectivament "quo+a em veia a la biblioteca i amb la sapiència entrant-me en devessall per tots els porus... I és clar no podem tampoc trobar "la ranita" que hi ha en un raconet i és tradició buscarla. Però a fora, hi ha un gitano venent clauers en forma de granoteta que rauca i encén un llumet quan l'apretes. Li'n compro una al Jordi que és qui em va explicar aquesta tradició, per les claus de la seva nova casa. I per mi un altre que convertiré en imant per la cole de la nevera.



Seguim pel barri: Patio de Escuelas Menors, preciós i que acaben de restaurar. A dins hi ha l'anomenat Cielo de Salamanca, una pintura del s. XV amb temes astrològics i astronòmics que, com és costum, no podem veure perquè és tancat. Tot el barri té un aire molt senyorial , ben conservat i de molta tradició. Hi ha gran quantitat de cases senyorials i inclús les botigues es mantenen tal com eren, no com en altres ciutats que jo em sé.

Tot fent el turista arribem a la Plaça Major que és realment solemne. Dinem al costat mateix sopa castellana (hi tenen un punt encertadíssim), peix coníssim i flam (en realitat púding) de la casa.
El cafè a la Plaça, xerrant, veient passar gent i comentant... ara fa un dia esplèndid.
Tornem a la Catedral per si el del tren s'ha animat però no; i tornem a l'hotel tot passejant.
I llavors, mirant un mapa veiem : Vitigudino. Com? Algú hi ha estat mai? Ràpidament, camioneta i cap a Vitigudino a veure què. Arribar i moldre: vista l'església, si fa no fa com totes, rés més que ens cridi l'atenció. I com que hi anàvem a berenar, entrem en un bar on tots els éssers vius hi estàn concentrats. Joves i jovenes  fent l'aprenentatge de la vida adulta : bevent i jugant al parchís o a cartes. I un cop ja tot vist (els de cadira de rodes i els seus cuidadors són a casa tancats), girem cua i tornem a Salamanca. Per sort, el panorama de la tarda que cau i de la immensitat dels camps de blat ens retorna la fe en el gènere humà.

Sopem a l'hotel, de cosetes: croquetetes, patatetes fregides, amanidetes... i iogurets que són una mena d'esborra pecats de gula.
I llavors, els nostres homes, els dos valents i aguerrits companys ens volen mostrar l seva suite. Es veu que l'hotel era molt ple i van acomodar a la nostra "parella de fet", en la suite nupcial (o el picadero de luxe). A dalt de tot, on ningú trenqui la pau, tot blanc i flonjo, coixins, molts coixins, un d'ells amb plomes blanques tot al voltant, llums tamisats, cortinatges... heu vist mai algun reportatge d'una casa de nobles de centre-europa dels que publica l'Hola? doncs així, indescriptible. Només hi faltava un llum de negrito subjectant un fanal i un paó a la terrassa.
 Això sí, amb una vista admirable sobre la ciutat il·luminada. Però jo em pregunto si en moments així el que et preocupa és la vista exterior. Crec que amb la interior, molt interior, en tens prou. I pensar que durant aquells tres dies els nostres homes van gaudir d'aquell privilegi i en aquest escenari fastuós només se sentien els roncs d'un que dormia i la llumeta de l'ordinador on l'altre pastanaga informava els milers de fotos que havia fet durant el dia! Vaja, que n'hi havia per cridar els Mossos si n'hi haguéssin hagut. I nosaltres, les senyores, als baixos fons. Li direm a la nostra alcaldessa perquè els notifiqui el que val una pinta.

                                                                                                 Continuarà


dijous, 13 d’octubre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA-CASTELLA 6

Sisè dia de la Conquesta de Castella

Guijuelo, Béjar, Candelario  y la Alberca- Las Batuecas
Salamanca és molt maco però no ens quedem aquí, sembla que demà plourà i aprofitem per sortir d’excursió i deixar-ho per demà. Anar de poble en poble amb pluja és més difícil.
Directament anem cap a Guijuelo on pensem firar pernil del bo. Al poble hi ha més de cent obradors pernilers i tots els carrers en fan olor. El nostre nas ens dirigeix cap a SaborGuijuelo on una noia molt espavilada i simpàtica ens atén . Tastem menes de pernil, caña de lomo, xoriço etc... i comprem, evidentment. Ens ha ajudat a triar i ens hem apuntat el que volem per Nadal i quinze dies abans li trucarem per que ens ho envíi. Perfecte.

Nota de Google- Las Batuecas es un valle español de la comarca de la Sierra de Francia, en la provincia de Salamanca, comunidad autónoma de Castilla y León, España.
Está situado en el término municipal de La Alberca y recibe su nombre del río que lo atraviesa, el Batuecas, que nace en la parte alta del valle y desemboca en el río Ladrillar, afluente del Alagón.
Entre las especies vegetales destacan robles, encinas, pinos y castaños. Entre los animales se hallan: buitres, águilas, búhos, halcón peregrino.; tritones, sapos; cabra montés, gato montés, tejón, lince, garduña, nutria, corzos, ciervos y jabalíes.
Cuenta con un monasterio de clausura de monjes ermitaños Carmelitas Descalzos, fundado en 1597 por Fray Alonso de la Madre de Dios.

I cap a Béjar però abans ens aturem al ventorro Pelayo, on sota una parra, al costat de la carretera, el cambrer (amo?) amb davantal de bandera i toro ens reconforta amb unes llesques d’un condumi que en diuen pantomate o no sé com, però amb unes llesques (lajas) de pernil que es fan dir si señor.  Un cop peixats mirem, al llarg del tall del riu Cuerpo de hombre, (quina hermosura de nom, no?) afluent de l’Alagón, els cadàvers de les fàbriques de teixits(cent divuit) i les colònies on vivien els treballadors que hi havia hagut. Ara són totes tancades. Més rètols de SE VENDE.



Molt a prop Candelàrio, un dels pobles més bonics d’Espanya, diuen, però és un bonic massa restaurat i perfecte... Allí una esglesiola molt petita i al seu davant una picota, el lloc on lligaven els condemnats per a complir la seva penitència i els cossos dels ajusticiats; algunes són més decorades que altres i les de més categoria (los rulos) indicaven el règim al que estava sotmès el poble: senyoriu reial, eclesiàstic o monàstic. Després aquestes picotes les anirem veient a tot arreu.
Dinem molt bé, en un rest. a l’aire lliure  amb ínfules. Els carrers en pendent fortíssima i cases ben restaurades són macos i molt curioses unes barreres a les portes (totes iguales) perquè no hi entri l’aigua quan plou.









D’allí a la Alberca per on passegem, mirem botigues, comprem cosetes, berenem, comprem pebre de totes menes i veiem un púlpit molt divertit. 

Després per la carretera de la Peña de Francia (sense arribar-hi) i per un paisatge molt maco, molt de muntanya, tornem cap a Salamanca. Pel camí uns núvols molt negres van enfosquint la tornada i corroboren la bona pensada de l’excursó d’avui. 


dimarts, 11 d’octubre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA-Castella 5

Cinquè dia ( n'hi ha quinze, o sigui que paciència)

Els immensos camps de blat de Castella acaben de ser segats. En la infinitud, l'or dels rostolls gairebé enlluerna i els munts de bales de palla preparats per ser recollits són castells encantats. Aquestes terres són les anomenades el granero de Castilla i no m'estranya.



Us estalvio la llista de pobles i esglésies que veiem, d'aprop o en lontananza; és una barbaritat. Nosaltres ens dirigim directament a Macotera. Allí una casa preciosa i l'església que sembla que té un enteixinat molt bo. Esperem una bona estona que l'obrin però no hi ha sort i ens hem d'acontentar veient-la per fora.















 D'allí anem a Galleguillos on ens espera una veritable sorpresa una esglesieta, senzilla i petitona romànico-mudeixer tota ella feta de totxos a la manera de les de Terol. A dins, restes d'imatges de l'antic retaule.Una joia. 
Ens l'ensenya una dona que en té la clau. Al poble no hi viu gairebé ningú però hi van els caps de setmana, ens diu. I és clar ens explica que allí no hi ha futur pero s'hi està tan bé!... quina pena.
Ella mateixa ens diu que no ens deixem perdre una altra esglesia com aquella, una mica més enllà, a
 Turra. Allà és una altra dóna la que ens obre (i això que està fent canalons per dinar perquè avui és diumenge). També amabilíssima ens explica si fa no fa les mateixes penúries : hasta el cura que és negro porque ya casi no quedan y han de venir de fuera. 
Aquestes dues esglesietes són potser el record més entranyable i inesperat del viatge.









Que segueix, és clar. Cap a Alba de Tormes on dinem a un bon restaurant (també per nosaltres és diumenge) i després prenem cafè a la Plaça, descansadament. Per tot arreu el cartell de SE VENDE a moltíssimes cases.Tot el país està en venda.


Després anem cap al Museu (miracle, diumenge a la tarda i obert) de Santa Teresa. Allí sí que hi ha un devessall de riquesa eclesiàstica. Des de casulles, capes pluvials etc...brodats, tapissos, orfebreria, llibres, quadres,... tot el que vulgueu, no tan sols directa o indirectament relacionats amb Santa Teresa sino un tresor, al marge del seu significar religiós. I allí també, com un balcó que s'obre a l'església del Carme, el sepulcre de Santa Teresa i un enorme i horrible relicari en forma de V en el qual en una banda hi ha el cor i a l'altra el braç aquell que tenia LA BÈSTIA en el seu poder i se l'enduia a tot arreu. Això és horripilant. Segur que a la mateixa Santa Teresa li hagués molestat perquè és (és una opinió particular, és clar) una veritable profanació i una falta de respecte.
I al final del dia arribem a Salamanca, a un magnífic hotel amb vista directa ala Catedral. Sortim a voltar una mica. Són les Fires i està animadíssim. Sopem,  com tothom, al carrer, de tapeo i amb un cambrer, un noi molt jove que ha estat a Barcelona. Amb tothom amb qui parlem ha estat a Catalunya o hi té algun parent.


Aquí us deixo una adreça per si voleu veure un reportatge sobre Santa Teresa que està força bé.

www.yhttpsoutube.com/watch?v=4q9V--Go3Ac    Jo no el puc penjar directament però només cal entrar al google i posar aquesta adreça ( o encara més fàcil: posar Alba de Tormes- Huellas  de Santa Teresa. 

dilluns, 10 d’octubre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA-4

Quart dia-Àvila-Fontiveros

Àvila-Toros de Guisando- Fontiberos
Esmorzem a l’hotel i a continuació vol d’orenetes fins a 3/4 de dotze.
La Maria Lluïsa i jo, interessades en Santa Teresa ens dirigim ràpidament cap a l’església teresiana i el Museu. Fem una marrada però acabem trobant-lo, tot és fer turisme. Al davant de l’església, una estàtua corpòria d’aquestes que ara estan de moda, permet a la gent (els hem vist) asseure’s al costat, parlar-l’hi, agafar-la de la mà... està bé si això els ajuda.







 Quan al Museu, és petit,  ben muntat  i molt interessant. Hi ha moltíssims documents teresians, però sembla ser que el més important és a Alba de Tormes. És molt impactant la reproducció d’una cel·la tal com devia ser la seva: d’un ascetisme total: paret esclatant de blancor, un crucifix, una màrfega sobre cavallets, una petita lleixa amb llibres una placa de suro al terra i un tamboret d’obra al seu davant on es repenjava per escriure seient al suro. Està claríssim que el pensament no necessita més que calma i introspecció (i evidentment intel·ligència) per manifestar-se. Acabava de rellegir una biografia seva (Marcelle Auclair) i Las fundaciones. Tot ajuda, però un personatge tan gran i interessant ens és pràcticamnt inabastable. Potser la fe també hi té alguna cosa a dir . M’ha sorprès molt veure com la ciutat la desaprofita. Sí,  hi és present però en forma d’estampetes, figures de mal gust, inclús imants... res que s’assembli a un respecte cultural o almenys personal. El país, en aquestes qüestions té encara molt a aprendre. Això sí, per tot, en els racons més inesperats, tres marques a terra i una plaqueta daurada que diu : huellas de Santa Teresa. La vegada que vaig venir a Àvila amb la tia Maria no era tan anomenada com ara (yemas teresianas, libreria de la Santa, posada, taller de reparaciones  Santa Teresa,  etc...) però la vaig imaginar millor.  Ara només hi faltava Bar la Santa o modes La teresiana moderna o Cine Teresa de Jesús). Ella no sé on era. L’havia imaginat millor llegint que a la seva ciutat.
Uns quants de la colla havien agafat un transport estrany, de tracció humana bicicletada amb la qual van recórrer el recinte de la muralla. Es veu que és molt xulo.

Agafem la camió i parlem dels Reis Catòlics que des d’ahir ens intriguen. No sabem quants fills van tenir. Sant Google ens ho aclareix (no és tan fàcil com sembla )i ens deixa ben informats. Sobretot ens interessa l’Infant Don Juan, segon fill que segons la llegenda va morir d’amor (cardant desaforadament, sembla) i que està enterrat al monestir de Santo Tomàs on raudes i velocíssims l’anem a veure (és un dir). El sepulcre és molt maco però va ser profanat quan la guerra del francès (això un català mai no ho faria) i està buid. Ohhhhhh.

D’allí al Tiemblo que comencem a flaquejar de gana. Almenys fa quatre hores que hem esmorzat i la carn és feble- la nostra.
A El Tiemblo estàn de festa medieval i tothom va disfressat de princesa, de guerrer o de titiriter. És una experiència única estar en un restaurant i veure’ls aparèixer amb les cortines de la sala fetes capes, els visillos “tocados” reials i els collarets al cap a tall de diademes; els escuts i les armes: espases, katanes, dagues, teringues, maces, flagels, dargues... són capítol a part així com les cotes de malles i elms i d’altres. Us confesso que la meva preferida, de lluny (i tan lluny) és el lucero del alba. A que no sabíeu que és allò tan xulo de les boles de punxes? No, sí viatjar ensenya un niu. Dinem la mar de bé i apa, d’allí a Los toros de Guisando que no sé perquè, ara per aquí, ara per alí, sempre havíem donat l’esquinazo en tots els nostres recorreguts hispànics. I són molt macos (també és un dir), vull dir molt impressionants i vistosos. Mirant-los, s’entenen moles coses del tarannà especial que és precisament el que hem vingut a buscar.


Tornem a El Tiemblo on la Mercè havia oblidat la cota de malla i per l’ancha Castilla que es fa infinita per moments, cap a Fontiberos, el poble natal de Sant Joan de la Creu.
Sembla que tinc un atac d’eixamplament de crani, no sé com al cap em caben tantes i tantes coses, voto a brios.

Ens trobem amb un edifici modernissíssim, com una mole amb poques obertures i uns lletreros als vidres que no entenem a primera vista distreta mentre esperem als nostres guies que parlamenten amb recepció, i elucubrem :

 


Fu, fu  -------------                  

Fu,fu?
I aquesta creu?
Ahhhhhh fu, fu de la croix ?
Com?
al final: és clar: S. J, de la Creu o sigui S. Joan de la Creu, que és el nom de la posada que va quedar batejada com el fu, fú. Hi ve gent a fer recessos, reunions, és  punt de trobada de rutes etc.

És un edifici fenomenal però tant, tant de disseny que és un absurd. Cap passamà a les escales, no ascensor fins al nostre pis que és elevat, una dutxa de 4 o 6 m. quadrats i sota la qual experimentes el vertígen del desamparament místic i no saps ni com subjectar-te (que som vells, per favor!) ni com sortir d’aquella superfície relliscosa a perdre’s de vista. Com sempre, un lloc per una maleta en una habitació per dues persones. Tinc ja uns braços com un camioner. La resta molt bé i el restaurant també. Ens preguntem què fa un espai com aquell en un poble com aquest. La solució a l’enigma és que l’ha pagat la Diputació. Ahhh! No sé si em  vindria de gust venir a estudiar o a escriure uns dies, no ho sé. Potser a meditar sobre les vanitats. I si m’ho pagués  la Diputació, però em sembla que no hi ha conveni amb la nostra.

divendres, 7 d’octubre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA-Castella 3


Avui sembla que funciona la connexió. Aprofito.

 Pati de la casa dels Velada, el nostre hotel

9-IX tercer dia
Després d’esmorzar sortim cap a Segovia. El camí és llarg, el paisatge preciós. Castella, de mica en mica ens va desvetllant els seus encants que voldria poder gaudir més pausadament. Veiem moltes coses però trobo a faltar els alts en el camí que un viatge menys apressat per la seva magnitud permet. Quien mucho abarca poco aprieta. Aquel arbre llunyà on voldries seure a l’ombra i posar-te a llegir, un camp de blat del qual no en sents l’olor, un riuet on refrescar-te... Però també el viatge es compon de frustracions. Potser recordaràs més allò que desitjaries fer que el que ja és una plana fixa que tanca un dia. Mentre vivim, desitgem.


 El sol i les converses em distreuen les cabòries i arribem així a Segovia que ja ha patit  també el creixement i s’ha fet ciutat “de debò”. S’ha acabat deixar el cotxe al costat de l’aqüeducte i seure plàcidament a la plaça on no calia quedar per trobar-te abans d’anar a dinar i després a prendre cafè a casa del Marqués de Lozoya amb la seva neboda Isabel, col·lega amabilíssima que em va procurar aquest plaer. 

Ara deixem la camioneta a la quinta forca, el carrer que agafem per anar al centre és un calc de qualsevol altre, amb les mateixes botigues de marca, els mateixos tipus de gent, els mateixos músics de carrer i també un noia que fa enquesta política i que ens qüestiona i queda descol·locada per les nostres contestes que encara que prudents, no són les que esperava. Inclús les botigues on encara es poden trobar els cistells de sempre, presenten també les joietes artesanals centro-americanes, els vestits indis, els xals paquistanesos i els imants de begudes americanes. Què se’n deu haver fet de les estovalles lagarteranes d’abans? em pregunto. S’han mort ja totes les brodadores, tots els burros que recorrien España? On es poden comprar les faixes negres dels homes que els conduïen? I aquelles mitges de trenes de les dones? En vint anys que fa de quan hi vam estar en l’últim viatge amb en Juli ha canviat Tot. El panorama intern i també l’extern. Ah la nostàlgia! 

 Estàtua d'Antònio Machado, al costat de la catedral. Sembla un cap gros però a lo millor ho era i per això es va entestar en una activitat de poc guany i lluïment, encara que ara estigui reivindicat. A propòsit de revindicacions, també vam trobar un monument als segovianos represaliados por defender la II República y la libertad. Ves per on m'han pujat mols punts. 


dimecres, 5 d’octubre del 2016

L'arpa i les eves vibracions, 436

NOVA TEMPORADA DE L'OBC


  
Amb l’entrada de la tardo l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, torna a L’Auditori, a casa seva, per a iniciar la nova temporada.

Em retrobo amb els amics  amants de la bona música.

Programa engrescador. Director  titular Kazushi Ono, considerat un dels més brillants de la seva generació. El programa consta de tres peces.

D’entrada una composició del músic barceloní, Hèctor  Parra, nascut el 1976,  treballa com a compositor resident a l’IRCAM de París, Chroma,  fa referència a la recerca dels espais que el món del so comparteix amb sensacions cromàtiques inspirat en Cézane a la primera part i amb la geologia a la segona; en terrenys càrstics, on es formen les coves que permet a l’aigua penetra-les. L’autor present a l’escenari, ens recomana, tancar els ulls i deixar-nos endur per la recerca d’imatges, sensacions i emocions. Durada 10 min una, 7 min. l’altre.

Segueix el doble repertori de música russa. La peça més esperada, el Concert per a piano i orquestra núm. 4 de Rakhmàninov, la menys interpretada de les cinc que va compondré, per tant  menys coneguda. No passa així amb la 2 i 3 molt conegudes. Pianista convidat Leif Ove Andsnes, nascut a Karmoy, Noruega, que participava per primera vegada amb l’OBC. Sensibilitat i gran interpretació que ens va agradar molt.

La segona part seguí amb la música russa, una peça de Txaikovski, que l’OBC interpretava per primera vegada,  La Simfonia núm. 3,  “Polonesa”. Té trets molt destacables. La potent sonoritat de vent, així com els moments en que emmudeixen les cordes. Inclou, també una polonesa i un vals, autentiques joies.

H'ector Parra
 Abans d'un concert si tinc la gravació que aniré a escoltar, la poso a casa, si no, la busco a You Tube. Desprès a l'Auditori a l'escoltar-la en directe la sensació és més viva. Tens l'orquestra allà mateix i les melodies entren amb més força.
   

dilluns, 3 d’octubre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

Estic força desesperada o amoïnada més aviat, que no cal exagerar ni prendre'ns les coses a la tremenda: tampoc aquí puc connectar-me fàcilment a Internet. Ara hauré d'esperar, amb paciència, que el meu fill Jordi pugui venir un dia a mirar què es pot fer; a veure si m'he de donar d'alta a la fibra òptica o què. Escriure, encara però baixar un foto és mortal de necessitat i fer trasvassaments des de l'Ippad, el telèfon o inclús el correu ja no es pot ni intentar. Per tant, renuncio, de moment a explicar-vos el viatge. Tot va anar molt bé, varem veure moltes coses, vam menjar i riure i això és tot en definitiva. 
Quant a l'actualitat, què es pot dir? Hi ha alguna cosa positiva pel país? Si algú en troba alguna que m'ho digui sisplau. No sé si és una actitut de vella o què però francament...Potser el millor és acontentar-nos amb els petits plaers de la vida: el cinema, l'escriptura i la lectura, els amics i aprofitar els últims dies de pseudoestiu. Que no ens passi res.