dijous, 30 d’abril del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA




La primavera és temps de renovació, de canvi. Cada any hi ha un moment que., sense buscar-ho, recordo la casa de Rembrand a Amsterdam i la veig com a metàfora de fita inabastable de perfecció domèstica. Això ho lligo amb la gran neteja de primavera de Wendi al País de Mai Més i m'entra una mena de febre renovadora que no se'n va fins que tot llueix en mil esclats: llibres, quadres, capsetes, ceràmiques dels prestatges, inclús les bombetes i si molt m'apures la fireta de l'armari raconer. És una manera com un altre d'inaugurar l'època d'estiu, ben diferent de la que acabem de deixar enrere. I que ningú no s'espanti, no n'hi ha per tant, s'ha de fer amb esperit lúdic i si pot ser en companyia. Ajuda molt que algú es dediqui a preparar un bon dinar i que un altre faci el repàs de tot allò que es vol reparar, canviar o llençar (o sigui preparar les feines de l'estiu),i un vermutet que et sorprengui i t'aturi també és benvingut. La intensitat de l'afer està estretament lligat al nivell d'exigència de qui el practica.
Encara falten uns dies per començar (potser aquests tres dies de festa que s'acosten? ). Entre tant m'he dedicat a la meva  renovació personal: consulta de metge, carnet de conduir (per cert hauré de dur olleres per conduir), volants per altres especialistes etc. Això sí que és esgotador i no la neteja de primavera! parlàvem avui amb la metgessa i estàvem d'acord que cada cop necessitem més temps per arrencar el dia: més cremes, més pròtesis, que si les olleres, que si una mica de pintureta per dissimular, el gimnàs pel braç adolorit, "paqué contar?... És el peatge de l'edat i sort que tot això només són cosetes, no  n'hi ha cap important a tenir en compte. Jo avui he tingut una alegria perquè ja em veia conduint un cotxe d'aquells que no cal carnet. De moment me n'he salvat. Ara em dedicaré a fer quilòmetres sense parar i després que em vinguin al darrere amb.un flaviol sonant! Ja em sembla sentir el concert. 

dimecres, 29 d’abril del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 383


NEPAL

Ulls de Buda

Pagoda Swayambut

Estat actual
Pena, tristesa i preocupació és el que sento seguint els esdeveniments del que passa al Nepal. Records, molts bons records de la meva visita a aquest país. Comparo les fotografies d'avui als diaris, amb les que tinc a l'àlbum del viatge i res tornarà a ser igual per aquesta terra i la seva gent.
El 4 de març del 2001, sortíem de vacances un grup de la colla. Destí l'Índia amb extensió al Nepal. Un viatge curosament preparat amb el desig de conèixer els dos països. Encapçalament d'aeroports:  Barcelona, Madrid, Ginebra, Mustat (aterratge d'urgència per un possible infart d'un passatger), Amman i, arribada al de Delhi. Desprès d'uns dies de voltar pel nord de la l'Índia,  volem des de Benarés al Nepal, un vol plàcid d' una mica més d'una hora que ens deixa a  l'aeroport militar de Kathmandu.
Durant el viatge vaig fer un petit diari i ara en trec unes notes. El 2001 ens trobem en un país de 145.391 km. de territori, poblat amb 23 milions d'habitants. Moneda la rupia nepalí que al canvi nostre va resultar a 2,50 pts. Ens movem amb un cotxe i un guia que ens acompanyaran cada dia.
Avui no intento explicar el viatge, un dels més bonic i interessant que he tingut la sort de fer. Potser un altra dia ho faré al  meu estil, comentant la   geografia i les vivències. Ara sols tinc records per les persones que ens van atendre, guia, xofer, cambreres i recepcionistes d'hotel i, tants i tants en qui parlarem i compartiren. En l'àmbit religiós a les persones que ens deixaren trepitjar els seus temples, estar al costat dels monjos en les seves pregàries i viure una mica la seva profunda espiritualitat.
Visitarem les ciutats de Patan, Bhadgaon, Kathmandu i Bodnath.  En elles recorreguérem Pagodes, temples, places, carrers, deus i deesses, una d'elles vivent, la Kumari de Katmandú, una nena que sols surt quatre dies a l'any en una processó. Ens va fer l'honor de sortir uns minuts, darrera  d'una finestra  del palau, previ entregar al seu tutor, una suma de rupies com a compensació. L'arquitectura nepali en general esta feta de maons vermells, fusta i finestres amb gelosies i timpans el·líptics.
La Pagoda Swayambut, té  2.500 anys d'antiguitat, una estela  allí escrita  ens diu que "Els ulls de Buda miren sempre amb compassió". la gent hi penja banderoles, o bé d'acció de gracies o per fer peticions, el vent les puja fins el cel. Cada u de nosaltres en va deixar  una, en la meva vaig escriure pau.
Al telenoticies nit  d'ara mateix donen la xifra de cinc mil de morts i uns  vuit mil ferits. Xifra que anirà pujant en els propers dies. Ho seguiré amb tristesa. Com els hi queda el país? Què serà d'ells? Les meves fotografies deixen de ser reals, quasi res del que vaig veure existeix, ara tot és pols i runa. 

Monjos pregant

La petita Kumari, ara ja una adolescent, seguirà viva o estarà sota enderrocs.
Segons els geòlegs les plaques teutòniques que es freguen  sota la terra van construint l'Himàlaia,  forces  que van configurant les muntanyes en milions d'anys.










dimarts, 28 d’abril del 2015

ENIGMA




Bien, aquí tenéis tres fotos de una de las muchas porterías o entradas de edificios que con más o menos acertados diseños modernistas, podéis encontrar en nuestra ciudad. Yo ahora que me veo obligado a hacer vida de hamster, por unos días espero, he desempolvado estas imágenes para preguntaros si sabrías decirme en qué calle está y si lo sabéis pues el número también, aunque con la calle solo ya me conformo. Ignoro quién fue el arquitecto o el decorador, aunque no creo que fuese uno de los grandes.  Pero aunque solo sea como curiosidad la fotografié en una de mis correrías por la ciudad. Pero no os preocupéis siempre se encuentran cosas que fotografiar, pero qué se le va a hacer, no siempre se sabe o ve o conoce o encuentra todo, por suerte, porque sino ya no podríamos encontrar nada nuevo. Paseo a paseo se disfruta encontrando cosas. 

SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA TRESCA

Està vist que us estimeu més que us expliqui la solució que no pas esprémer les neurones i buscar una mica fins a trobar la solució. En fi...podria dir-vos només que es tracta d'una escultura, que és molt simbòlica i que està en una font que hi ha en una placeta gairebé solapada amb una de les rondes de la ciutat. Diria la veritat i us quedaríeu amb un pam de nas. Ah podria afegir que és obra d'Eduard Batiste Alentorn que ara ningú coneix malgrat haver estat molt conegut i realment ho mereixia. Però em compadeixo de vosaltres, tots els que feu vida de hamsters fent voltes pels passadissos de casa en comptes d'anar a trescar aprofitant la primavera i acabaré d'explicar-vos que es tracta de l'escultura d'uns nens que fan equilibris a sobre la closca d'una tortuga que, resignada, els aguanta. És molt maca i la font està a la Plaça Goya, tocant a la Ronda de Sant Antoni, Aquí la teniu:


En aquesta plaça n'hi ha dos d'escultures. Una és aquesta i l'altra el monument a Francesc Layret, més grossa i cridanera però molt menys bonica. 

dissabte, 25 d’abril del 2015

L'arpa i les seves vibracions,



NATIONAL GALLERY

En un viatge a Londres, ja fa anys, com diria un company de la colla, " ara de tot fa molts anys", visitarem la National Gallery, fundada el 1824, i  ubicada a la part nord de Trafalgar Square. Ara del viatge sols em queda en la memòria un petit record i unes fotos de la façana en un àlbum.
Avui tarda amb dos dels amics d'aquell viatge , hem vist al cinema Balmes el Documental Nacional Gallery, dirigit per Frederick Wiseman, 175 mim que no es fan llargs, mentre el film ens mostra un viatge al cor d'aquest museu, ple d'obres mestres de la pintura occidental de l'edat mitjana del segle XIX.
Hem coincidit que és com assistir a un classe on es mostra de tot, un retrat del lloc, funcionament, la seva relació amb el món, els seus agents, el seu públic i els seus quadres. També hem après moltes coses de la conservació de les obres, del treball d'investigació, totes les facetes dels innombrables treballadors, estudiosos, arxivers, professors, guies que expliquen les obres i els seus autors, i un llarg etc.
M'ha agradat molt veure el contrast de les cares de les pintures, plasmades sobre les teles, amb les cares de les persones que en grups o bé individualment se les miraven. Llargues cues per entrar, pluja que no podia faltar la majoria de dies, indumentàries de tota mena,  gent representativa de totes les edats, països i cultures. Cares davant d'altres cares plasmades fa molts anys per grans mestres.
Es possible que ja hagueu vist el documental, estrenat el 19 de març als cinemes de Barcelona, si és així podeu dir-hi la vostra.







ENIGMA


Lectors urbi et orbe del bloc: no us talleu, busqueu també vosaltres la solució dels enigmes. És divertit posar-lo però també ho és buscar. És molt fàcil esperar a que surti resolt però si seguiu així...potser ho deixaré córrer!

divendres, 24 d’abril del 2015

ENIGMA


Aquesta setmana jo també vull posar un enigma. Una al·legoria a la ciutat de Barcelona, feta amb llaunes de begudes, però A on es? En quin carrer està?

L'ENIGMA DE LA TRESCA



"Corre que te pillo". Com es diu aquest joc en català? No, no, no això no és l'enigma encara que m'agradaria saber-ho. 
A vegades, allò més estàtic, calmat o lent dóna lloc a jocs d'allò més dinàmic. Avui us proposo que descobriu un d'aquests espais, situat en una de les rondes de l'antiga Barcelona amb  nom de pintor en el qual es representa una situació d'aquestes. Dos nens en són els protagonistes.

dijous, 23 d’abril del 2015

PANEM ET CIRCENSES





En Joan ja no hi és però els fills m'han portat aquest ram.

                 

                  FELIÇ SANT JORDI A TOTS I TOTES.

LA TRESCA I LA VERDESCA


dimecres, 22 d’abril del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 381



                                         SANT JORDI 2015

Un any més desitjar-nos tots els amics del bloc un molt BON SANT JORDI.
Llibres en tindrem molts i interessants per comprar.
La rosa esperada i,  la dels amics sorpresa de cada any...
Així que a viure intensament un dia que és ben nostre i,
aquest si que no ens el prendran.

LA TRESCA I LA VERDESCA


NECROFILIA  BIBLIÒFILA abans de Sant Jordi

Molts cops he trobat a faltar un llibre que recordava i que per la força d'aquest mateix record se'm feia  de nou indispensable. Sí, és clar -pensareu- a tots ens ha passat. I llavors que? heu intentat trobar-lo per calmar els vostres somnis o trobar-vos bé amb la seguretat que dona saber-lo a l'abast de la mà i de l'esperit? No diré que sigui missió impossible, però sí cerca difícil. Acabeu trobant el Conde Lucanor o La metamorfosi, però no en la seva verdadera dimensió sinó en versió escolar, retallada, comentada, amb qüestionaris per esbrinar si l'heu entès etc... També hi ha la possibilitat de la llibreria de vell (com poden ser vells aquests llibres?) però és força probable que no el trobeu. A més a més les llibreries de vell i els mercats o altres variants, estan fets per descobrir tresors amagats, no per a buscar títols concrets.
Sembla que algunes editorials comencen ara a reeditar vells llibres nous o nous llibres antics, o clàssics, o "de sempre", com en volgueu dir. Com a esquer, normalment estan farcits amb il·lustracions actuals i noves enquadernacions. Benvinguda sigui aquesta iniciativa però a mi, que voleu que us digui, m'agrada trobar-los tal com eren. Les cobertes, el format, el paper, el tipus de lletra, el grafisme... diuen tant! que aquell i només aquell llibre es el vostre, el que amb la seva lectura i el seu tacte heu acabat de constituir, Els llibres són companys de vida; de tant en tant m'agrada "acariciarles el lomo", com deia un amic.
Aquell a qui deixem un llibre i no el torna, no té ni idea de tot això ni de la frustració que causa. Molts cops he deixat llibres amb la bona intenció de transmetre alguna cosa que a mi m'havia fascinat o interessat i molts cops me n'he penedit perquè l'he perdut en la comesa. No sóc gens necròfila, però on són els cementiris de llibres? Sembla que també han arribat a la incineració. Potser un dia, el monument al llibre serà una urna en un columbari de disseny, i potser decorat amb pintures d'algun artista reconsagrat. Requièscat in pace.

dimarts, 21 d’abril del 2015



A la casa Orlandai, a Sarrià, hi ha un gessamí que quan està en flor és espectacular; d'a prop no t'hi pots estar gaire perquè mareja però en una distància discreta omple l'aire.
En Murakami, a 1Q84 fa transcórrer l'acció principal a un món, difícil i violent, on hi ha dues llunes. Més m'estimo el nostre amb milers d'estels tan de nit com de dia i sobretot si són com aquests que t'enlluernen quan els veus i t'acompanyen amb la seva olor un bon tros de camí, recordant-nos que és primavera.

dilluns, 20 d’abril del 2015

SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA TRESCA



Ja fa un munt d'anys, una noieta de Les Corts, tenia xicot a la Barceloneta. Un dia en que s'estaven a la porta de la casa (ja sabeu que abans això era la norma i estava molt bé perquè es veien i s'aprenien les coses més inesperades)  van veure com un fuster o "ferroveller", o drapaire o antiquari o com en volgueu dir, que abans aquests oficis no estaven tan clars com ara, netejava les restes d'un bergantí per si en podia treure algun profit. I una d'aquestes coses era  la figura d'un vailet, de fusta que havia estat el mascaró de proa. A la noia li agradà molt i tan bé la va saber demanar que li va regalar, salvant-la del foc que l'amenaçava.. El pare de la noia tenia una taverna a tocar del mercat del Porvenir, al carrer de Mallorca i aquest ninot el van penjar al costat de la porta. A partir d'aquell moment la taverna es va conèixer com la taverna del ninot. I quan  va desaparèixer, ai el temps com passa i ho fa perdre tot!, el ninot es va penjar a un racó del mercat i és aquest el que li va donar nom: Del Ninot. El 1931 aquest nom es va eliminar i es tornà a dir Mercat del Porvenir. Però ningú no l'ha anomenat mai així i segueix dient-se Mercat del Ninot. L'any 92 va ser el centenari i ara, mentre està en obres de remodelació, el ninot viu a les drassanes, al Museu Marítim, però estigueu segurs que tornarà a casa seva, al seu mercat i el podrem tornar a veure amb el seu aire decidit i mig "pinxo"amb la gorra a la mà i a l'altre el que m'agrada creure que és un llibre, mentre passegem menjant una pastanaga o mossegant una poma. Que sigui aviat!

divendres, 17 d’abril del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Sabeu a quin lloc de Barcelona, un mascaró de proa fa comprar molt?

dijous, 16 d’abril del 2015



Llegeixo que a través del telescopi espacial Hubble i el VLT s'ha descobert la col·lisió de quatre galàxies que així han deixat entreveure part de la matèria fosca de l'univers. Aixeco els ulls i miro al meu voltant que sembla igual que ahir, que abans d'ahir. I segueixo esmorzant. Llavors recordo (no m'atreveixo a dir en un llampec, no sigui cas...) allò de la papallona que belluga les ales a Madacascar. Com pot ser que no passi res? Com pot ser que res no ens afecti? Serà que tan sols allò que ens toca directament ens remou? I ni això,perquè seguint amb les notícies del diari n'hi hauria per col·lisionar tots amb tots i deixar escolar totes les matèries negres que omplen, també, el nostre món. I entre tant els dos últims dies ha fallat la meva connexió amb internet i per això no he pogut escriure al bloc. Com sempre, les incognites mouen el meu racó infinitessimalment i atòmicament ínfim.

dilluns, 13 d’abril del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA- SOL·LUCIÓ


Es tracta de la casa lleó i morera. Aquí en aquesta fotografia podeu veure perfectament representats els dos motius que donaren nom a l'edifici i que en un clar moviment de canvi de categoria, una mena d'elevació de grau, s'han utilitzat sempre com si fossin els cognoms d'alguna família de ringorango quan es tracta d'uns pobres lleonets que ni tan sols són parents de la bèstia que va conquistar a la bella i unes moreres tan estilitzades que cal coneixements seriosos de botànica per a reconèixer-les. Encara fossin unes roses, es podria pensar que sí, que han sortit de la iconografia del deliciós conte de la nostra infància que res tenia a veure amb Walt Disney (amb tots els respectes). Jo havia plorat molts cops amb aquest conte i també els meus fills, ja que la meva mare sabia transmetre'l com si fos de debò i passés en aquell moment. Tots els que li havíem sentit estàvem ben decidits a estimar el lleó i fer-li el petó salvador. Però és clar mai ho vam fer i no hem sortit de pobres, encara que sí que hem conegut l'amor veritable i això és molt millor.

dissabte, 11 d’abril del 2015

TEATRO MUSICAL


Disculpad el retraso, pero solventados unos pequeños problemillas sigo con la última parde de 

 SHOW BOAT
y 2ª parte


            Paso ahora a hablar de la representación que se ha visto, perteneciente a la Ópera de San Francisco, que la ha llevado de nuevo a los escenarios. Se trata de una producción que venía de la Ópera Lírica de Chicago (donde inició su andadura en 2012) y que había pasado por la Huston Grand Opera y la Ópera Nacional de Washington. Pero en San Francisco se cambiaron algunos de sus cantantes.
 
El personaje del estibador negro, hoy lo hemos visto interpretado por Morris Robinson, entregándose con magnificencia en su rol. La otra cantante de color, la juguetona, simpática y optimista cocinera Queenie corrió a cargo de la estupenda soprano Angela Renée Simpson, aunque su agilidad y expresividad, no estuvo a la misma altura de su voz.
            Magnolia y Ravenal: Estos personajes estaban interpretados por la bellas voces de la soprano Heidi Stober y el barítono Michael Todd Simpson, que tiene que interpretar sus coqueteos musicales en la cubierta de ese teatro flotante, pero Todd no se puede decir que sea demasiado expresivo en su interpretación.

  Patricia Racette en el papel de Julia.

La dirección de este espectáculo corrió a cargo de Francesca Zambello que lo saca a flote, con la ayuda de la elaborada escenografía de Peter J. Davison y la coreografía de Michele Lynch, cuya parcela quizá sea la más floja del espectáculo, ya que tan solo ha contado con tres parejas de baile, por parte de la compañía blanca del barco y tres parejas para los comparsas negros, una lástima, pero justo es decir que los bailarines negros superan a los blancos, en cuanto a agilidad y ritmo. Dirige la orquesta John DeMain.
            No obstante, todos cumplen con alto nivel, pero sin llegar a ser ese gran espectáculo que requería el asunto, como sí lo fue por ejemplo, el montaje que tuve la suerte de presenciar en el escenario del London Palladium en 1990 que representó la Opera North, conjuntamente con The Royal Shakespeare Company, y que en cada momento me venía en mente, inevitablemente.

 
En cuanto a la pareja cómica eran demasiado mayores para su papel, sobre todo ella que es la eterna aspirante a primera actriz de la compañía del Cotton Blossom. Además les falta saber bailar, quizá porque tenía en mente a los enérgicos bailarines Marge y Gower Campion del film “Magnolia”.


 Todo y así, la hemos podido disfrutar gracias a su bella música y a unas buenas voces, pero al menos para mí, no ha estado a la altura de lo que esperaba, tratándose del teatro de la Ópera de San Francisco, ya que creía que una gran capital como ésta ofrecía espectáculos de primerísimo nivel. Y no quiero que se interprete que lo visto ha sido malo, ni mucho menos. Solo que esperaba mucho más.



divendres, 10 d’abril del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA-L'ENIGMA

En ple passeig de gràcia hi ha una casa modernista de molta anomenada. Tots creiem que sabem el nom dels propietaris que la van fer bastir, però ens enganyem ja que de fet són els noms dels dos motius decoratius principals amb que està decorada. Sabeu de quin edifici us estic parlant?

dijous, 9 d’abril del 2015



De tant en tant , molt de tant en tant, el diari ens ofereix un respir en mig dels horrors, les angoixes i els desastres; alguna cosa que pertany a la vida "normal" i que per uns moments descansa l'esperit. Avui trobo la notícia (llàstima que només sigui això) que un grup de persones s'ha proposat repartir cada dimecres, vint cartetes amb un missatge amable. Es poden trobar als llocs més impensats de la ciutat i el premi és un somriure intern, un pensament adreçat a qui no coneixes i que vol compartir una mica d'esperança o d'alegria. Direu, potser, que té un cert toc de cursilada, d'allò de mirar tots dos en la mateixa direcció. I potser teniu raó, jo també ho penso, però al fons del fons m'apunto a la idea i m'agradaria trobar una d'aquestes cartes. No com a col·leccionista de coses insòlites, ni perquè realment necessiti consol o companyia, sinó per seguir creient que la vida val la pena, sobretot per tot allò d'impensable, amable i humà, per les petites coses a la nostra petita i humana mesura.. 

dimarts, 7 d’abril del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


La vida segueix

Com va dir ja sabeu qui i quan:Ja sóc aquí, encara que no gaire. Avui tinc molts encàrrecs i no em puc dedicar al bloc.

Només dir que he passat uns dies molt bons i atrafegats, com a mi m'agrada. En família i sobretot fascinada amb les primeres "converses" amb el més petit de tots que ha arrencat a parlar i no para. He pres el sol, he gandulejat, llegit, escrit, i he arreglat moltes coses. Ara encara és aquell moment en que tot sembla més o menys a lloc i a punt per l'estiu. Després vindrà l'entrar en detalls i fer feina de debò.
M'ha fet riure el comentari i foto del Rafel a la primera part de l'enigma: la meva pròpia ombra que ell ha trobat que era la de Colón (descobreixo,però no tant) i ja sabeu on era.

Seguirem en contacte.



dilluns, 6 d’abril del 2015

PANEM ET CIRCENSES




                    BONA PASQUA 2015!!!