divendres, 23 de juny de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 454







Imatge noticiaDesprés d’uns dies d’absent de la meva participació al bloc, reprenc la trobada amb vosaltres per a desitjar-vos una bona revetlla i posterior diada de Sant Joan.

A la Plaça del Diamant, on visc, ja està tot preparat  per a celebrar-ho.  Primer, sopar a casa amb la  colla d’amics de tota la vida; després a la plaça amb els veïns i la seva quitxalla a encendre el foc, jocs al seu voltant i, tirar les piules i els coets que tant agraden als més menuts, a més del que ens pugui portar la màgia d'aquesta nit.




dimecres, 21 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


ORDRE


Són dies d'acabar coses per poder-me'n anar en ordre a passar l'estiu. Tinc completament acabada la novel·la "L'home que llegia" i, si voleu, està a la vostra disposició en format per tauleta o internet. També la tinc en format llibre però per llegir-la ja va bé (i no costa res) la tauleta. M'ho dieu i la Meri, diligent, us la farà arribar.També la de l'any passat ( Pasta de paper) és completament, completament acabada però com que té molts dibuixos i grafismes no sé si... (li preguntaré a la meva consellera informàtica). I també hem refet tres reculls  de poesies: Amb la lluna jugo a fet, En un mar de plata i Paraules del meu camí (també serà consultada la seva possibilitat de publicació informàtica). Us ho faré saber. Per quedar-me tranquil·la encara em falta el recull de les Nadales i els versets de S. Jordi però degut a canvis d'ordinadors i altres problemes (sobretot la poca disposició meva a "preservar" les meves obres) crec que me'n falten uns quants i he d'intentar trobar-ne algun més. El temps, el gran esbarriador, els deu haver llençat a volar. Ja està bé. És ara que em cal fermar bé les coses perquè em facin coixí. Els reculls del que he escrit des que em va començar la dèria, fa setze anys, ocupen ja un espai respectable. M'agradaria poder mesurar no l'espai sinó la qualitat. Ara que el que tinc més clar són les moltíssimes hores de satisfacció que m'han proporcionat. I que duri!

dimarts, 20 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Ja el tenim de nou a l'abast : l'avió del Tibidabo, convenientment restaurat, repintat i a punt perquè hi anem. Em, fa gràcia pensar que un enginy que no vola, ens ha fet volar tantíssimes hores a tots els qui  poca cosa ens cal per desfermar la nostra imaginació.
                                                    Benvingut de nou!
El desembre de 1927 el Rei Alfons XIII va pujar a l'original, un Rorbach Roland amb el qual Iberia va fer el primer viatge entre El Prat i Carabanchel (Barajas no existia encara). L'avió vermell nostre és un model a escala d'aquest.
De petita, somniava que l'avió, un dia es deixaria anar i planejaria per ensenyant-me tots els racons de Barcelona. Una impressió que va fer-se realitat quan vaig fer un vol en helicòpter per sobre la ciutat. Però em va semblar curt. Per això vaig fent, a peu, els descobriments que encara somnio.

dilluns, 19 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


a ca l'Ardiaca

al Museu Marés
Acadèmia de Bones lletres.

Per seguir la tradició de poc no m'agafa un patatús. Quina calor vaig passar! I això que hi vaig anar a la tarda però aquell dia va ser terrible. Sort que, com una guiri, em vaig comprar una ampolla d'aigua i vinga a beure per no deshidratar-me. Però en arribar a casa em vaig mirar els peus i, ai làs, se m'havien tornat "peus de porc" autèntics . Estic arribant al paroxisme final i preparo la fugida de la ciutat per ben aviat. Crec que hauré de tornar algun dia però em sembla que a partir de dijous vinent me'n vaig amb les meves amigues les orenetes i a jeure al balancí. Ja tinc un pila de llibres per llegir i molt i molt paper per escriure. El bloc ja veureu com anirà perquè com que he de connectar el wifi a traves del telèfon, depen de la cobertura que no és gaire bona. 

dijous, 15 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Us recomano que aneu a veure l'exposició de Torné Esquius Poètica quotidiana, al MNAC fins al 7 de juliol. És una delícia. D'una època determinada, és clar, però amb un estil molt personl  cavall del modernisme i el noucentisme ell va ser el pintor e la vida senzilla i es va dedicar sobretot a la il·lustració de llibres infantils, textos literaris i va col·laborar en les revistes del seu temps. A tots els que un dia o altre hem vist algún d'aquests llibres o al Papitu, o Picarol, aquesta exposició ens du directament a la nostra infància i a coses que hem vist mil vegades fent-les nostres. No us la perdeu


dimecres, 14 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Com deia ahir "cada terra fa sa guerra" i ahir a la tarda en varem tenir un bon exemple al Congrés dels Diputats. No sé si vàreu veure cap tros però era molt profitós i instructiu. Per un cop a la vida allí es va fer política i no com altres cops, en un calc del Burgès gentilhome que parlava en prosa sense saber-ho. Espero pel bé de tots que els d'ahir sí que ho sabéssin. Almenys, si pels fets se'ls coneix, ahir se'ls va entendre tot. Només vaig trobar que el Sr Rajoy s'hauria d'haver vestit com el Burgés de Molière (les punyetes sí que les duia) per acordar-se amb el seu discurs rimbombant i ampulós. Va ser tot un exercici d'estil potser adient al dia en que es feien els exàmens de selectivitat. Amb aquesta sessió sí que es podia fer un bon exercici de selecció que no es definirà fins avui sense que s'esperi cap canvi.

dilluns, 12 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA



Això és el que aquí s'havia dit sempre, però ara, com que tot canvia, resulta que al Japó han descobert les virtuts dels gats i els han donat entrada als llocs de treball perquè la seva presència relaxa els treballadors. A mi m'agrada molt veure un gat que tenim mig adoptat a Saifores, que ve quan hi som i quan no, caça conills pel seu compte i va gatinant periòdicament  amb major o menor fortuna. Aquesta independència és precisament el que m'agrada. Però per relaxar-me de debò, no ens enganyem, el que em va de primera és el balancí o una gandula, un llibre a la mà i una llibreta a prop i que em cridin a dinar mentre faig la sesta del canonge sense haver entrat a la cuina. Però me'n guardaré prou de comunicar-ho als sindicats japonesos. Encara ho adoptarien i sense royaltis. Ni parlar-ne. Cada terra que faci sa guerra. 

divendres, 9 de juny de 2017

El jardí del Tarot


Niki de Saint Phale , l'escultora francesa, més colorista i trencadora, potser de tot el segle passat va venir un cop a Barcelona i va quedar fascinada amb el Parc Güell. Tan és així que a partir d'aquell moment és quan va trobar el seu veritable camí d'expessió. Tots els que heu estat a París, segur que heu vist les escultures de l'estany de la placeta del costat del Pompidou. Però ara us volia parlar d'un parc sencer que va fer a la Toscana; una mena de Parc Güell singularíssim. Aquestes fotografies només poden donar-vos una idea del que és.









El podeu visitar a Garavicchio, un poblet de la Toscana on la família Agneli li cedí el terreny perquè pogués pogués crear (quan ja estava greument afectada per l'artrosi) el seu Jardí de l'alegria que va nomenar El jardí del Tarot.


Jo recordo perfectament quan l'any 66 va instal·lar a Estocolm la seva primera Nana, una dona de 29 m. convertida en sala d'exposicions a les que s'hi accedia entre les cames. L'escàndol va ser majúscul i es va retirar als tres mesos. Però moltes, moltíssimes més Nanas van anar sorgint i ara es poden veure arreu del món.






M'encantaria tenir-ne una al jardí (Més d'un creuria que era un retrat meu.

dijous, 8 de juny de 2017

LA TRESC I LA VERDESCA



El vi es diu que és consol i alegria (si es pren en la seva justa mida, és clar. Tot l'estiu passat varem estar sentint la matraca d'uns bulldozers i tractors, tot el dia en dansa als camps de sota de casa a Saifores. Ara el resultat és aquest. Crec que anirem servits d'alegria i ben consolats tot i que a tots ens agradaven més els camps antics que amb les seves pendents, ondulacions i diferències feien més viu el paisatge. Però és el progrés. Que hi farem!

dimecres, 7 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Junko Takahashi és una estudiosa japonesa dels centenaris (d'edat).  Les seves conclusions són curioses però em sembla que més o menys tots les podem imaginar: saber adaptar-se al canvis, menjar poc i pair bé, fer una mica d'exercici, tenir interessos, ser respectuosos, amables i curiosos, cuidar la seva aparença, i saber que la fi és cosa del destí i per tant no angoixar-se sense motiu.
Tot això, després de la nostra trobada del Lobster Day em reconforta: estem a la bona via.

dimarts, 6 de juny de 2017

SOLUCIÓ DE L'ENIGMA

Un oasi en la ciutat turística




Tot i que ningú no ha dit ni piu, avui era fàcil : el bassinet que hi ha a l'entrada del Museu Marítim. El que no he aconseguit saber és l'autor de l'escultura. El M.Marítim era un dels llocs fixes de la meva infància. Potser allí va néixer la meva dèria trescadora i museística perquè molts diumenges o dissabtes al matí hi anava amb el meu pare que era molt amic del director d'aquell moment el Sr. Cubas. Llavors el Museu estava en ple rebombori restaurador i organitzatiu i moltes de les peces que ara són visibles però inabastables estaven assequibles als "darreres" del Museu. A mi, la que més m'agradava era "la senyora Mascaró" un mascaró que em feia somniar aventures i ara és una de les peces clau del Museu. Ara sé que es tracta de la Blanca Aurora, el mascaró de la corbeta del mateix nom que es va construir  al 1848 i era el retrat de Maria Parés, la filla del capità i armador.  Però vaja, això són disquisicions que poc tenen a veure amb l'estany del jardí a l'actualitat. Al voltant d'aquest bassinet hi ha taules i cadires i un restaurant i bar, on ara que ve el bon temps és molt agradable seure i prendre alguna cosa. I del Marítim ja en tornarem a parlar aviat...

divendres, 2 de juny de 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA




                                                                  QUI SAP ON ÉS ?

dijous, 1 de juny de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta ha estat una setmana atabalada. Només som a dijous i sembla que hagi tingut deu o dotze dies. Ja sé perquè! Ha estat el meu aniversari: 81 no feu càlculs. I és clar, entre trucades, watsAps i 
celebracions he estat molt dolçament ocupada. Ah  una bona notícia:  ja tinc el primer exemplar de la meva novel·la, relligat. Encara, com que és el primer hi ha detalls a arreglar. Com que és de "producció i impressió pròpia" és el prototip però ja veig que el sistema emprat és prou bo. No, no és editat de debò sinó fet en fotocòpia i el relligat per un noi que ho fa molt bé i això, junt amb la mà de la Meri fent-ne el pas a un tipus d'impressió de debò i una maquetació impecable han fet el miracle. A mi em fa tanta il·lusió com si fos de bo de bo. Encara que el text sigui realment el nus de la qüestió , el que tingui una aparença correcta i una mica maca, també m'interessa. I dic miracle perquè sembla impossible que la feina del cap acabi en les teves mans. I us confesso que m'agrada llegir-lo i inclús hi ha moments en que em sorprèn perquè després de treballar-lo tot el curs ja no ho recordo amb detall.  
Aquesta és la portada :



És un esgrafiat de la paret de l'antiga Impremta Minerva de Mataró (foto meva) que la Meri va tenir la bona pensada de fer-la en  negatiu i la cartel·la una composició basada en un detall. 

Ara he de descansar una mica per netejar-me el cervell, però espero que sorgeixi aviat una nova espurna. És tan fascinant l'aventura de l'escriptura!

dimarts, 30 de maig de 2017

DE L'ENIGMA DE LA TRESCA


Com era


Quan jo era petita vivíem a la Via Laietana, al davant del cinema Princesa. Quan sortíem a passejar amb el meu pare, un dels llocs per on m'agradava molt passar era el rellotge lluminós del terra, al davant de la Banca Rosés, també a la Via Laietana. Ja veieu que el meu pare m'aviciava i tenia mota paciència perquè el meu joc consistia en posar-me a sobre d'un dels llums i encertar amb un salt al següent. I així estona i estona.
Aquest rellotge l'havia fet un rellotger que es deia Cabrerizo segons el projecte de J.B. Sales, l'any 1935. És de pedra artificial de color verdós i al centre hi ha una imatge de Mercuri, símbol del comerç.Tota la decoració i els números són de llautó amb perfils daurats, Amb el temps (i potser els meus salts) es va fer malbé però no hi havia rellotger que l'arregles doncs el constructor ja havia mort. L'any 1989 on havia estat la Banca Rosés s'hi va instal·lar la Conselleria de Governació de la Generalitat i es va fer una restauració amb ajut del fill de Cabrerizo.

                          Com és.

Però el temps segueix passant i ara és una pura ruïna. Quina incongruència un rellotge que no marca el temps que passa. Però potser aquest rellotge tan "meu"i aturat em fa em fa més jove del que seria per allò de la teoria de la Relativitat. Més val no meneallo.
Al carrer Rocafort 2 sembla ser que n'hi ha un altre igual ( propietat del Banc Condal) però en cap trescada no hi he passat i no en tinc constància fefaent. Prometo una prompta esmena.