diumenge, 23 d’abril de 2017

divendres, 21 d’abril de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA













El temps em marca unes hores
que costen molt d’escoltar.
Tinc cinc rellotges en marxa
cada un si fa no fa.
A vegades em pregunto:

la meva, quina serà? 


dijous, 20 d’abril de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Fa pocs dies va morir la dona més vella d’Europa, una italiana de 117 anys. Ara la més gran, viva, es diu Ana Vela. Me’n alegro pels meus fills encara que la coincidència de cognom sigui tan sols una casualitat. Espero viure encara uns quants anys més (en circumstàncies si fa no fa com ara) però no voldria sortir als diaris amb tan faust motiu. M’agrada la meva vida però no tinc cap ganes de competir per fets aliens a la meva voluntat. Ja serà molt si puc anar fent! Vinga, vinga, sortiu, aneu al cinema, escriviu, feu fotos, cuineu, estigueu amb amics, feu el que us vingui de gust. De moment, el món és nostre i cal aprofitar-lo, que tots hem lluitat molt per fer-lo una mica més habitable.

dimecres, 19 d’abril de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

TANTO MONTA, MONTA TANTO


Fa dies vaig anar al Caixaforum a veure l’exposició Art i cinema que em va agradar molt. Hem vist molts cops pel·lícules  inspirades en l’art. Quadres famosos, èpoques, fets representats etc. En aquesta era el contrari. Mostrava com el cinema havia influenciat l’art, els artistes i moltes de les tendències d’una època. Era molt interessant. Llàstima que ja hagi acabat; perdoneu, un altra dia, si comento alguna expo ho faré donant-vos prou temps com per anar-la a veure si us he sapigut despertar el cuquet interessat.

Ah, i un detall: en una vitrina un vestit de teatre ( o de cinema) em va inspirar el dibuixet que avui us poso. Podria deixar-ho per Sant Jordi, però no, que el verset i el dibuix ja els tinc fets però haureu d’esperar el dia que toca. 

dimarts, 18 d’abril de 2017

La TRESCA I LA VERDESCA

Va de debò:

Reprenc el bloc. Ja sé que em costarà recuperar els meus “fidels lectors”, entre altres coses perquè no crec que ningú, ni tan sols ells (vosaltres),  rastregin cada matí la xarxa per si he tornat. Però ves per on, sí. Ara sóc com un actor sense públic a la sala. Potser que l’obra no sigui bona o que l’actor ho faci molt malament, però: sigueu com pares i mares que van a l‘escola a veure els seus plançons que fan una “repre”. M’agrada molt pensar que és una manera de relacionar-me amb els qui estimo i explicar-vos el que faig, llegeixo, sento, em causa estupor, m’enrabia o m’agrada. Què bé si coincidim, i si divergim “olé” que discutint s’arriba a l’entesa i no cal tampoc que respirem tots a l’unisò.

Bentrobats


Des d’aquí una forta abraçada a l’Olga Xirinacs.

dilluns, 3 d’abril de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 449

                                                   MUSEU AGBAR DE LES AIGÜES


                            LA CENTRAL CORNELLÀ D’AIGÜES DE BARCELONA

Fa unes setmanes que amb un grup de d’amics vam visitar la Casa de les Aigües de Montcada. Ja en vaig deixar constància en aquests bloc.
Avui, hem ampliat els nostres coneixements amb la visita al museu creat fa uns anys, en una part dels edificis històrics de la Central de Cornellà. Amb aquestes dues visites completem el nostre desig de fer-nos una idea d’on surt l’aigua que bevem i fem servir.
En aquesta visita de gaire bé dues hores, ens acompanya una noia biòloga i educadora en el camp de les ciències, que ens dóna tota classe d’explicacions.

Antigues calderes de carbó 
La planta va ser  inaugurada el 1909 per extreure aigua de l’aqüífer de la vall baixa del riu Llobregat i abastar així Barcelona, una ciutat que en aquell moment es trobava en plena expansió. Els edificis del complex industrial original, d’estil modernista, son obra de l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch, autor de projectes tan destacats com l’Hivernacle del parc de la Ciutadella i la Torre de les Aigües del Tibidabo.
Dins l’edifici principal, que consta de tres naus entrellaçades de maó massís i bigues de ferro, es va instal·lar la maquinària de vapor destinada a produir l’energia necessària per a moure les bombes d’un sol pou, el Fives-Lille i les grans bombes d’impulsió encarregades de fer arribar l’aigua a la ciutat.
Maquinària francesa
Els edificis modernistes i la maquinària de vapor que ara formen part de l’Exposició Permanent del Museu, ens acosten a l’aigua des del punt de vista històric, tecnològic i ambiental. Per mitja de mòduls interactius i recursos audiovisuals, l’exposició permet, també, acostar-se a les propietats de l’aigua com a substància i copsar-ne la interrelació amb el territori.
El Pou Gran, ara convertit en Auditori
La visita acaba dins l’espai del Pou Gran on abans recollia milions de litres d’aigua, ara convertit en sala d’actes i concerts. Té amb una acústica molt bona, i s’hi fan conferències, concerts i també festes . És pot llogar per casaments o actes socials.
El parc és molt agradable rodejat de petits espais d’aigua que circula tranquil·la per uns canalons i una amplia zona verda que invita a quedar s’hi. Hi ha, també, un bar restaurant on s’hi pot esmorzar o dinar.
Les fotografies adjuntes ho constaten. Per a nosaltres ha estat una visita força interessant. Hem ampliat els nostres coneixements, al mateix temps que hem passat una bona estona.


I  


.


dimarts, 28 de febrer de 2017

L' Arpa i les seves vibracions, 448


QUARTETT



                                          Espectació per veure la programació d’una òpera escrita només fa vint anys, per tant, una aportació nova a la lírica. Envoltada de polèmica, a favor, la majoria de critiques, la resta en contra.
Els pares de la criatura en qüestió, tant en el llibret i en la música, Luca Francesconi, italià, music, pedagog i director d’orquestra; i en la Direcció d’escena Âlex Ollé de la La Fura dels Baus. El binomi dels dos ha creat un espectacle totalment innovador,
L’argument és prou conegut. Es tracta d’una revisió de Les amistats perilloses de Heiner Müller. Dos ex amants es troben atrapats en un joc de seducció on l’única sortida és la mort.
.   L


uca Luca Francesconi compon una obra que fa reflexionar sobre la decadència de certes classes socials. La Marquesa de Merteuil proposa una juguesca al Vescomte de Valmont per seduir a Cecile, la seva neboda verge; però ell prefereix el repte de captivar a Madame de Tourvel, una esposa fidel.
 El muntatge se situa en una caixa suspesa a l’escenari que representa l’aïllament emocional dels personatges. La tecnologia del Vídeo (Franc Aleu) és present en tota l’obra; i la il·luminació (Patricia Frini), són dos dels elements innovadors que acompanyen tot l’espectacle.
L’orquestra del Liceu combinada amb la música preenregistrada i tractada electrònicament, d’una altra orquestra que emet el so per damunt dels caps de l’audiència. Com diu el programa: 

            "Una experiència immersiva i irrepetible”
Posen les veus el baríton anglès Robin Adams i  la mezzosoprano Allison Cook. Durada 1,30 hores, en que  no és mouen de l’escenari representant els seus rols; transvestint-se per interpretar  dos altres personatges Cecile i Tourvel,  durant la juguesca,  d’aquí el nom de Quartett, 
El final també conegut per la novel·la i el cinema: la autodestrucció de la burgesia de l’època, d’ells mateixos i de tot el que signifiqui cultura. Per això al final de l’obra que ens presenta Àlex Ollé, la protagonista després d’enverinar al seu antic amant, en un acte de destrucció final, trenca les parets i la biblioteca, plena de llibres  li cau a sobre, simbolitzant així la fi de la cultura.
Dins aquesta autodestrucció també hi té que veure el diàleg, que durant tota l’obra és barroer, groller, matusser, blasfem, sexual del més baix nivell i  d’una crueltat refinada.
Si teniu ocasió de veure aquesta obra, ja opinareu vosaltres mateixos. El Liceu ens ha ofert la primícia de l’òpera del segle XXI.













dimarts, 14 de febrer de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 447

                                              BALLET  PRELJOCAJ

El prestigiós coreògraf  Angelin Preljocaj, va crear el 1984 el Ballet Preljocat, que, actualment té 24 ballarins i està instal·lat a Aix en Provence, ciutat on han nascut una cinquantena de treballs coreogràfics.
Dissabte, el Liceu, ens va oferir un programa doble, creat pel New York Ballet i inspirat  en els Estats Units i la immigració.
Sobre la primera peça “Spectral Evidence” (2013), Preljocaj ens diu que es tracta d’una investigació fonamental sobre conceptes com el pes, l’energia, la dinàmica i l’espai.
És tracta d’ un ballet que consta  de vuit ballarins que escenifiquen diverses peces musicals de John Cage, compositor experimental i que representen un judici inspirat amb les bruixes de Salem, on es judiquen quatre dones. Les línies geomètriques de la posada en escena, juntament amb la música, creen un univers fred i aterridor fins que l’emoció sorgeix entre un home i una dona. Una trobada que no podrà prohibir ni el foc de la foguera ni el somni d’una resurrecció. Cal destacar la il·luminació, perfecte, en les escenes del foc.


“La Stravaganza”, segona peça del programa, és fruit d’un encàrrec fet el 1997 per Peter Martins del New York City Ballet, en qual es  rendeix homenatge a tots els que emigren en busca d’una nova vida, especialment a aquells que ho fan cap a Estats Units. Jo mateix sóc fill d’immigrant, ens diu, aquesta ciutat sempre ha estat mítica per a mi.
Sis parelles de ballarins recreades a partir de tots els períodes de la immigració nord americana interpreten coreografies  a partir de músiques molt variades, des de Vivaldi a Ake Parmerud, passant per Evelyn Ficarra, Serge Morand y Robert Nromandeau
Preljocaj fa que el passat irrompi en el futur, s’inicia amb un representant de l’est amb la seva cultura ancestral i les seves tradicions i, segueixen amb balls  dels Estats Units, Broadway i Balanchine.



Tot i que els programes del Liceu es programen amb anys d’antelació, sobretot les òperes entre set i cinc anys, aquest ballet que és representa just aquests dies, troba la seva màxima actualitat, mentre ens preocupem i patim amb els immigrants que entren a Europa i  en vivim els seus drames dia a dia.






diumenge, 5 de febrer de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 446




L’ART AL SERVEI DE LA TÈCNICA
CASA DE LES AIGÜES


AGBAR, La Societat General d’Aigües de Barcelona, té el monopoli d’abastir  la ciutat mitjançant la distribució de les aigües Ter-Llobregat. Però no sempre ha estat així, molta gent gran encara recorda que el subministrament a Barcelona venia pel Rec Comtal, amb inici de la seva sortida a Montcada. Era tant la  puresa de les seves aigües, que la gent creia que eren les millors del món. Quan el 1914 una contaminació d’aigües fecals va desencadenar una epidèmia de febres tifoides causant molta mortaldat, ningú no s’ho volia creure, fins que  les autoritats sanitàries van haver de precintar les fonts amb senyals vermelles per dissuadir a la gent “no pot ser, deien, si és la més bona  de totes.
Aquesta història i moltes d’altres ens va explicar en Marcel, guia de la Casa de les Aigües de Montcada, en una visita en la que vàrem poder retrocedir en el temps i aprendre moltes coses.

El Parc de les Aigües és el símbol natural de l’aprofitament mil·lenari que es feia de les aigües del Besòs des de Montcada i Reixac com a conseqüència de la riquesa aqüífera d’aquest municipi. Acull construccions claus per a l’aprovisionament d’Aigua de la ciutat de Barcelona al llarg de la història: el Rec Comtal a l’Edat Mitjana, la Mina de Montcada al segle XVIII, i la casa de les Aigües construïda el 1878.

La Casa de les Aigües que hem visitat amb deteniment durant més de  dues hores, és una antiga central d’extracció i bombejament d’aigües captades del cabal subterrani del riu Besòs. Coneguda en un principi com els pous de Montcada, fou una intervenció d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona, atesa l’extrema sequera que patia la Ciutat Comtal el 1878.
El projecte va ser encarregat a l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias qui plantejà un projecte ambiciós i modern per al subministrament d’aigua potable, capaç de satisfer les necessitats d’una ciutat en expansió davant el repte de la construcció de l’Eixample barceloní.
Hem vist amb detall dins aquest recinte, emmurallat i enjardinat, un valuós conjunt arquitectònic que en l’actualitat és una peça clau del patrimoni industrial català i un punt de referència fonamental del modernisme local.

Molt a prop de Barcelona, és un lloc per perdre-s’hi i poder admirar totes les sales, acuradament conservades, anant  de sorpresa en sorpresa.



dimecres, 1 de febrer de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 445


La coneguda òpera de Jules Massenet, estrenada el 1892 a Viena, inspirada amb la novel·la – epistolar de  Goethe i cantada en alemany; la versió d’avui  en francès, llengua amb que  es canta actualment a tots els teatres.
L’obra,  ens fa palesa les inquietuds amoroses del jove protagonista que arriben fins el suïcidi, identificant-se amb l’ escriptor  amb ressonàncies autobiogràfiques
El llibret  de l’òpera és obra de tres autors: Édouard Blau, Georges Hartman i Paul Millet, que estructuren el drama líric en quatre actes.
Voldria comentar-vos les bones veus de que  vam gaudit  el divendres a la nit al nostre Liceu. Josep Bros,  tenor barceloní, en el paper de Werther, un dels més difícils per la seva tessitura. La mezzo francesa Nora Gubisch, en Charlotte i la soprano Sonia de Munck, madrilenya, aquesta última pel nostre gust la millor veu, en el paper de Sophie,  germana petita de Charlotte.

Últimament, el Liceu, ja ens hi té acostumats; la direcció d’escènica tota una novetat. Aquesta vegada a càrrec de Willy Decker, alemany i conegut per les seves agosarades produccions d’òpera arreu del món. En aquesta obra opta pel minimalisme., vestuari sobri i gaire bé fosc,  parets nues i el  mobiliari consistent en unes cadires i una taula, res que pugui distreure  del dramatisme de l’obra.
La música prou coneguda fa lluir 
als seus interpretes amb monòlegs, àries de gran dramatisme, duets i acompanyament  del cor. En aquesta ocasió el paper dels  nens que canten les cançonetes de Nadal al començar l’obra a casa del burgmestre, és a càrrec d’un grup de nens del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers.
La direcció musical a càrrec d’ Alain Altinoglu, que va ser molt aplaudit així com els músics de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Ier i IIon actes junts, descans de 30 minuts i IIIè i IVè  actes de 55 minuts . Durada aproximada de 2 h. i 40 min. de música romàntica expressada amb una delicada línia melòdica i revestiment orquestral ben dirigit. No hi falta la presencia de la natura als  suposats jardins i la malenconia del seu heroi que mort d’amor.


dilluns, 30 de gener de 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Marisa, perdona, no t'havia dit que efectivament és un bastaix o macip dels que bellugaven les pedres en la construcció de Santa Maria de les Arenes (després, del Mar). És  una placa de ferro que està a la porta principal. Ja els podien fer un bon homenatge, ja... si heu pujat mai al terrat de l'església encara és més evident que sense ells no s'hagués pogut bastir.  Un visca pels bastaixos!

LA TRESCA I LA VERDESCA


Vareu veure la Gala dels premis Gaudí? Un altre pel "una mica nostre" Eduard Fernandez que el va dedicar a la Greta (també nominada) i com sempre a la Esme (han tornat?). Avui, per les cròniques de La Vanguàrdia una sensació difusa de que tot ho sabien per endavant. Potser ja entra dins el joc, però... Per exemple comenten el parlament de la Isona Passola que va estar bé però previsible i res de res del de Josep Maria Pou que va ser una lliçó de professionalitat, bones maneres i savoir faire. Bé hi ha coses pitjors  en aquest món de mones que vivim.
I avui, deixeu-me estovar una mica i fer d'àvia. La Cisa, la néta gran (de les noies) fa divuit anys i aquí ens teniu.

dimarts, 24 de gener de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



L'amiga Olga Xirinacs ha publicat recentment una entrada en el seu bloc amb il·lustracions de Carl Larsson  (28 de maig 1853-22 gener 1919),un pintor suec  del qual, sense saber-ho, segurament heu vist molts cops alguna obra. Estava casat amb  Karin Bergöö, també artista. Van tenir vuit fills i vivien en una caseta encantadora que ara es pot visitar com a museu. Va tenir una infància molt trista i una vida difícil. Però no us en vull parlat més. Podeu trobar-ho tot a https://en.wikipedia.org/wiki/Carl_Larsson. Sobretot després busqueu Carl Larsos i cliqueu a imatges on trobareu les seves obres.

Us poso alguna il·lustració per si no el coneixeu. I si sí, millor.
Tot i que va fer moltes més coses Larsson va ser conegut, sobretot, com a il·lustrador.
Gràcies Olga per recordar-me'l.

dilluns, 23 de gener de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

A la casa Blanca els proposaria que fessin obres i que canviessin totes les finestres per unes de model "ull, que t'estic veient". No sé si hauriem de plegar el bloc perquè amb els invents informàtics estarem més vigilats que mai. Ara que "pa lo q'hay que ver" potser que no ens hi amoïnem... Ah i també que a partir d'avui es canvíi el nom per La casa marron. També seria més lògic.És que no son gens creatius ni novedosos com els catalans que estem a punt, a punt de descobrir la sopa d'all i ja han creat una comissió per estudiar el tema.




diumenge, 22 de gener de 2017

l'arpa i les seves vibracions, 444


     EL SEGRIÀ;  TORREBESSES


Sortida cultural del grup d’excursions de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia a Torrebesses. Abrigats com esquimals, ja que havien predit molt de fred. Afortunadament, un sol càlid i poc vent van fer l’excursió molt agradable.
 Torrebesses,  un  poble situat a la part sud-oriental de la comarca del Segrià, a 24 km. de Lleida i un dels nuclis rurals més ben conservats de tota la comarca. La tradició agrícola pel conreu de l’ametller i l’olivera, són el seu senyal d’identitat. Allà ens esperava en Jordi, un xicot historiador que ens feu de guia tot el matí. Començàrem pel Centre d’Interpretació de la Pedra Seca; un espai d’aprenentatge sobre les construccions de pedra seca com molins, aljubs i cabanes. Tot seguit vàrem visitar el subterrani on antigament tenien el celler, les sitges per guardar blat, farratge i pinsos, com també un espai pel bestiar.

Construcció en pedra seca
El Molí Del Bep de Canut
                                                    


Una caminada de deu minuts ens porta a El Molí Del Bep de Canut, construït a mitjans del segle XIX, que aprofitava els dos principals corrents d’aigua que hi confluïen, acumulant-la en una gran bassa per desprès emprar-la per la producció de l'oli d’oliva. Comptava amb una premsada de tracció animal, destinada a trencar les olives, i dues de seixantè per a obtenir l’oli. Actualment, rehabilitat, ens permet conèixer l’enginy dels seus constructors i els mètodes de treball tradicionals que encara romanen a la memòria dels avis de la comarca.
Al migdia, dinar al restaurant del Castell del Palau de Torrebesses, portat per una família que l’ha actualitzat com  casa rural, conservant tot el seu tipisme. 
Acabada la sobretaula anem cap a Granyena de les Garrigues a 5 km.de distància, Visita a la  parròquia de Sant Miquel i una petita volta pel poble. El fred ens fa tornar  a Barcelona a mitja tarda. 

                                                


Castell del Palau de Torrebesses