divendres 17 de maig de 2013




He tingut moltes coses a fer a fora de casa i també neguit (el nen del Marc no acaba de remuntar l'assumpte plaquetes). No m'he pogut dedicar al bloc. Però el divendres és divendres i per tant cal aprendre alguna cosa.

Al davant d'una de les portes de la ciutat hi havia un lloc pla molt adient per bullangues i espantadisses. Allí s'hi instal·laven venedors de fruites, cereals i verdures per tal d'evadir els impostos que els queien a dins les muralles. I al seu voltant es va anar organitzant allò que ara en diem un mercadillo amb tota mena de venedors, sanadors, arrencaqueixals, narradors d'històries, lladres etc. la fauna habitual.
Just a la banda de dins de la muralla es va construir un convent, el de Sant Josep que va passar a millor vida el 1835, en una de les bullangues acostumades. El van enderrocar i només va quedar l'espai i un porxo que l'envoltava. Es va arreglar i condicionar i allí es va organitzar aquell mercat primer, suposem pagant impostos. És l'actual Mercat de la Boqueria del qual no cal que us digui  gaire cosa perquè és conegut per tothom. Només dir-vos que és el més gran d'Espanya.
Ah i que les floristeries de La Rambla, ve del costum dels venedors del mercat de rgalar flors als compradors.
Si, sí, les bullangues potser són les mateixes però de la part diguem-ne poètica, poca cosa en queda. Potser els colors.

PANEM ET CIRCENSES / fi de curs

Abans d'ahir, varem celebrar la darrer classe del curs del CLUB DE LECTURA a la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, del qual ja us en vaig parlar al començar-ho. Com a recordatori dir que hem llegit i comentat abastament els següents lloibres. EL ÁNGEL NEGRO de John Connolly, HILOS DE SANGRE de Gonzalo Torné amb la presència de l'autor, FRANKENSTEIN de Mary Shelley, EL BARÓ RAMPANT d'Italo Calvino, L'ULTIMA TROBADA de Sandor Marai, L'ORIGEN de Thomas Bernhard, VIVIR de Yu Hua i el MAL DE PORTNOY de Philip Roth. Com veureu una selecció d'allò més variada preparada pel conductor del curs l'Álvaro Colomer. Ha estat molt amé i com que eren pocs hem pogut participar i intercanviar opinions. Però, ai làs! si per una part el fet de ser pocs ha estat favorable, la poca assistència ha fet que la direcció de la biblioteca decidís que no era rendible (és gratuït) i per l'any vinent ja no es farà. La crisi i tot això. Ens donen la possibilitat d'assistir a un altre curs que fan els dimarts sobre novel·la barcelonina  que, potser també hauràn de modificar perquè no poden comprar més llibres. En fi, que ja se sap que la "cultura" és una bestiessa, oi?

dimecres 15 de maig de 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



                maqueta del submarí de la nostra Armada

                                    Tocat i enfonsat


No sé si sabeu res de l'afer submarí de la nostra Armada. Jo me'n vaig assabentar diumenge, llegint El País del dia 9 en un article de Miguel Gonzalez Madrid que es titula Un submarino con sobrepeso.
Anava avançant en la lectura i cada cop més em semblava submergir-me en un manifest surrealista. Resumint; a Cartagena s'està construint un submarí i gairebé al final s'han trobat amb que pesa massa; si el botessin no podria tornar a sortir. Imagineu?
La solució, després de descartar-ne altres, totes al·lucinants, consisteix a allargar-lo uns quants metres perquè la proporció llargada-pes quedi compensada.
Imagineu el que costa un submarí (mils de milions). Imagineu què costa l'allargament (ara he tingut un flaix recordant els anuncis d'allargament de penis). Imagineu la complexitat d'una tal obra. Imagino que el projecte no estava pas signat per la señorita Pepis. Imaginem per a què ens cal aquest submarí (i si realment és necessari encara és més incomprensible tot l'afer). La realitat, un cop més.
Temes així impulsen notablement la meva tendència a endinsar-me en la ficció. 

dimarts 14 de maig de 2013

L'arpa i les seves vibracions, 271

Centre Madina Yabisa
L’altre museu que us recomanava ahir, és molt més petit i proper en el temps, bé proper fins a cert punt, ja que explica tot el que fa referència a l’època islàmica i a la fortificació àrab. És el centre d’Interpretació Madina Yabisa que està ubicat just davant de la catedral d’Eivissa i compta també amb una oficina d’informació turística.
Es tracta d’un model de centre d’interpretació de nova generació, que aposta fundamentalment per la tecnologia audiovisual per transmetre coneixements de la Història d’Eivissa, que fou una important ciutat musulmana de l’edat mitjana.
La restauració que es va dur a terme en aquest espai recupera la memòria de l’antiga medina. En un entorn de llums i imatges , el seu màxim atractiu és una gran maqueta audiovisual, dibuixada a terra, on amb gran rigor i espectacularitat és mostra una evolució històrica de la ciutat.

Eivissa dóna per molt més, però m’aturo ja, us deixo entre els fenicis d’ahir i els musulmans d’avui. Jo marxo novament una setmana amb la mateixa maleta , però aquesta vegada amb un grup de Mundo Sènior cap a Almeria. A la tornada, com sempre, serè fidel a explicar-vos el que he viscut.
Armes musulmanes de defensa

dilluns 13 de maig de 2013

L'arpa i les seves vibracions, 270

MUSEUS D'EIVISSA

    Maqueta d'un tall transversal de la necrópolis, mostrant la
    situació i estructures diverses de las càmeres funeràries.

Tanco l’estada a Eivissa amb un apunt sobre els dos museus més importants i que us recomano visitar si algun dia us perdeu per l’illa. Avui i per la seva importància començo pel més conegut arreu del món.És troba a Vila, en el Puig des Molins.
Passejar-se per la necròpolis a l’aire lliure i per les sales del Museu monogràfic del Puig des Molins, és retornar als records de l’escola. Vaig estudiar el Batxillerat a l’Institut Maragall. L’assignatura de història ens la donava la professora Maria Comas, que ens feu memoritzar el llibre “La História de las civilizaciones”, tot allò dels fenicis, cartaginesos, guerres púniques, Roma i tot el que li segueix... Doncs bé al entrar al museu tot això em ve al cap ràpidament. Cada viatge a l' illa, i en van molts, torno al museu i sempre hi aprenc coses noves, cada any està més ordenat i còmode de veure. Em diuen la gent que conec del barri que de petits jugaven entre les oliveres, i les petites perforacions que de mica en mica feien els arqueòlegs, sense saber la riquesa històrica que tenien a sota. En el museu t’expliquen que de forma accidental per una cabra que va caure en un forat, és descobreix el que amagava la muntanya i d’una manera molt rudimentària el 1903 començaren a fer.-se les primeres excavacions i així fins el dia d’avui que segueixen amb noves tecnologies. Intentaré fer-ne un resum. La ciutat d’Eivissa igual que la necròpolis va ser fundada en el segle VII a. C. pels fenicis, que tenien la costum de sepultar els seus morts en un lloc proper a la seva casa, però separat per un accident geogràfic. Així, mentres sobre el Puig de Vila vivia la gent, a 500 metres i separat per una torrentera, tenien la ciutat dels morts, on fins el moment s’han trobat més de 3.000 tombes tallades en la roca, que desprès tapaven a sobre amb terra i plantaven una olivera al damunt. És considerada la necròpolis més important del Mediterrani occidental, tant per l’ amplia tipòloga de les sepultures, com per la seva extensió i estat de conservació, a més ha permés que l’estudi de les seves troballes de milers de peces, hagi sigut clau per interpretar la historia d’Eivissa, i sigui i un dels punts més importants d’investigació de la cultura fenícia – púnica en tot el món. Possiblement la terracota més coneguda és la que us poso


                                           Tanit, deessa púnica
Si poden veure ceràmiques púniques i d’importació grega, urnes cineràries, vasos en forma d’animals diversos: coloms, cavalls, cérvols; ous d’estruç,vaixelles, llantions púnics de dos metxes, terracotes de caps i mascares d’estil arcaic, i diverses figures de la deessa Tanit i Baal Hamon entronitzades , inscripcions romanes, àmfores púniques i greges, moltes peces de joieria de pasta de vidre, pedres dures i amulets policromats .
                                    hipogeus, càmeres sepulcrals

Ja veieu no tot es sol i platja, i turistes vermells com gambes a Eivissa, si es busca es troba història de veritat, aquella que com en el meu cas em porta a recordar l’escola on apreníem el nom d’uns essers comerciants del Mediterrani, anomenats fenicis. 
                               


















divendres 10 de maig de 2013

PANEM ET CIRCENSES / TEATRE



Ahir vaig anar amb la Malole i en Marçal a veure L'ESTRANGER d'Albert Camus. No cal que us expliqui de qué va perquè en el Taller d'escriptura vam treballar-la abastament. També vam veure la película de Visconti interpretada per en Mastroiani. Tal com diu el programa del LLIURE : "...però allò que portarà Meursault a la guillotina no serà aquest crim concret -en tot cas, el crim serà el pretext legal - sinó la seva indiferència davant la vida, la seva incapacitat d'integrar-se i d'asumir el codi de valors i els models de comportament d'una societat en la qual es veu inclós". El que voldria comentar és que l'adaptació que en fan Carles Alfaro i Rodolf Sirera és d'una complexitat i originalitat tremenda; el treball de Fracesc Orella i Ferran Carvajal, els dos únics actors que apareixen a l'escenari - la cel·la de la presó - és de virtuosos. Fan tots els "papers de l'auca" acompanyats de les veus en off de Andreu Benito, Carles Martínez, Xicu Masó i Vicenta Ndongo. La il·luminació i escenografía és del mateix Carles Alfaro (fantàstica) i l'espai sonor va a càrrec del nostre cosí José Antonio Gutiérrez. No us explico res més per si teniu ocasió d'anar-la a veure. Hi trobareu alguna petita sorpresa.
Després varem sopar a la terrassa del bar del Lliure. Una nit esplèndida!!

LA TRESCA I LA VERDESCA



Aquesta és la setmana de la poesia. Avui divendres, dia en que hem d'aprendre alguna cosa, us presento un poema de L'Olga Xirinacs que amb l'exactitud, la sensibilitat i la lucidesa  de poeta ens diu:.

Viatge de maig

                                         Hi va haver un temps que el maig era distint,
                                         blanc i verd, i el podia travessar amb els ulls.
                                         Ara, pensant-lo, sabent-lo tan distant,
                                         no em puc estar de mirar-lo, perplexa,
                                         bocins de món vibrant entre miratges.
                                         Eren uns anys que els déus no amenaçaven,
                                         els veia al mar nocturn com brillants escampats.
                                         Jo flotava entre boires, camí de les estrelles,
                                         amb aquell vagar propi de la joventut alada.
                                         Sé el camí que he anat fent sense comptar-ne els passos.
                                         I ara, aquests maig, i també d'altres cap aquí,
                                         trobo que, si hi ha déus, s'han dissolt en la fonda
                                         i extensa solitud del silenci;  m'han deixat caure a plom
                                         des d'altituds glaçades, radiants i estranyes
                                         cap a foscors cada cop més temibles,
                                         com les de l'oblit dels altres i el saber
                                         que les imatges eren només ombres.

dijous 9 de maig de 2013

PANEM ET CIRCENSES / llibres


Dimarts passat, en la Biblioteca Juan Marsé a on estic fent el curs de lectura de llibres, vaig assistir a una xerrada amb l'autor de PASEOS CON MI MADRE. Erem unes vint-i-cinc persones que varem gaudir durant una hora llarga d'una amena conversa. Aquest autor, nascut a Sant Adrià de Besos el 1965, fill d'immigrants andalusos, ha escrit una novel·la autobiogràfica de la seva vida de noi de barri. Ens parla de les lluites veinals, de les vagues obreres, de les cues de l'atur, dels concerts als camps de futbol, de les primeres superficies comercials, de la central tèrmica, del riu Besòs. Per a ell i molts dels seus amics de llavors, anar a Barcelona era endinsar-se en un món desconegut, estrany. Aquells éssers vinguts de molts llocs d'Espanya varen lluitar com a pocs per a conseguir unes llibertats que fins llavors ens estàven prohibides. Van ser les conquestes i les derrotes d'una generació, els fills de la qual són els homes i dones que ara s'apropen als cinquanta anys.
Javier Pérez Andújar és llicenciat en filología hispànica per la Universitat de Barcelona. Col·labora en moltes publicacions, també amb en Manzano a "l'hora del lector", ha prologat antologias de relats fantàstics, actualment en la edició catalana de El País. Ha escrit "Los príncipes valientes"y "Todo lo que se llevó el diablo" que han merescut molt bones crítiques.
He posat la portada del llibre perquè tot i que és una foto del mateix autor i que la dona que apareix al balcó és una veïna del barri que ell coneix, m'ha recordat molt a les pintures de Hopper.

dimecres 8 de maig de 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



Un advertiment: mireu avui el Google dedicat a Saul Bass, un dels més grans grafistes del nostre temps. Les seves creacions pels cartells de cinema han format part del nostre panorama visual durant tota la nostra vida més o menys jove i adulta. No us ho perdeu.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Per aquelles coses de la vida tinc un nou telèfon mòbil (amb el mateix número per allò de la portabilitat). Mal m'està el dir-ho però és intel·lígentíssim, molt més que jo. Com que encara no em coneix gaire, de tant en tant fa rebequeries; li poso el dit a sobre i m'envia a la porra, li repasso les icones i es posa a córrer, espantat, li faig manyagueries i m'amaga espais... És molt, molt sensible i juganer, només que el toqui una mica salta alegrement de plana en plana i em dona la sorpresa de revelar-me espais desconeguts. A vegades, ho confesso amb vergonya, ens les tenim i a punt estic d'enviar-lo a can taps via finestra. Ara que també em dóna alguna satisfacció quan s'ajeu als meus peus, treu la llengua i em diu amb veueta falaguera: va, toca'm les ratlletes i veuràs el que t'ensenyo. Oh, què desvergonyit, dir-me això a mi que sóc tan seriosa. Quan m'enfado, o ho faig veure, el poso en silenci i encara no s'ha rebel·lat i m'ha trucat a mitja pel·lícula al cinema. És com els nens, li has d'anar trobant el punt sense presses i amb amor, molt amor. Em sembla que m'està canviant el caràcter perquè els meus dits ara toquen amb una suavitat desacostumada i segons  quina musiqueta m'envia he de fer esforços per tornar en mi i fer tot allò que he de fer per trobar una veu amiga a no sé quina banda d'allò que abans en dèiem éter. Crec però, que comencem a entendre'ns. No em trobeu més assenyada i serena?

dimarts 7 de maig de 2013

l'arpa i les seves vibracions, 269


                                                EIVISSA i la seve gent
Tercera generació de la familia amiga
 Hola a tots, ja sóc novament a Barcelona encara que per poc temps. Què que he fet a Eivissa? Ser feliç, amb això està tot dit. No calen grans projectes ni demostrar-se a un mateix del que és capaç, l'anar fent de cada dia és suficient i axó he fet. Visitar els meus amics un a un, casa per casa, i en totes he sigut ben rebuda, obsequiada i estimada, dinars amb la menja del país, paelles, costellades, sopars típics als bars del poble de Santa Gertrudis, a Sant Rafel, a Santa Eulalia del Riu, orxates als Valencians, la més bona de totes a Vila i sofrit pagès a marina.He constatar que en quaranta tres anys quan vaig anar-hi per primera vegada, al fer-me padrina d’una nena a la que vaig ajudar a néixer a Barcelona i de molts més infants que van seguir, amb ara, tots els meus amics han millorat gràcies al treball, a les terres que s’han venut i al turisme, tot cal dir-ho, amb una projecció ascendent molt visible, tenen una vida més agradable i benestant, amb noves ampliacions a les seves cases pageses o de Vila, bestiar, tractors, cotxes, piscines, barques i de tot. Eivissa és una ciutat agradable on és pot viure bé, amb bon clima, pau i tranquil•litat. No parlo de les discoteques i les seves festes i disbauxes, part també de la seva fama, sinó del dia a dia de la gent nativa que jo conec i que és molta, gent sana que envelleix com jo, però que han omplert la seva casa d’infants, ja en la tercera generació, que té alegries i penes, que és solidaria i sap estimar.

                                       Tractor darrera la casa d'en Toni
El temps ha fet de les seves i ha plogut quatre dies sense parar de dia i de nit, però axó també ha sigut motiu d’alegria, en una terra eixuta on ho fa poc. L’aigua era esperada pels cultius dels camps: els melons, les síndries, la herba pel bestiar, les verdures tot ha crescut, i el sol dels dies restants en ha permès anar a les cales de diverses platges, Portinax, Es Vedrà, Ses Salines, Es Cavallet, la platja nudista en espera d’estrangers, totes amb l’aigua d’un blau multicolor, netíssima i quieta.
Terres de Can Toni Miqueleta, al fons la seva casa

dilluns 6 de maig de 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



Cap de setmana assolellat i tranquil, amb olor de taronja. Tot ell amb el llibre de l'Olga (La taronja a terra) al costat, llegint i paint. Un llibre ple de saviesa i, oh meravella!, d'una persona normal, que parla de coses a l'abast, de tot allò que ens envolta i ens fa part del món. I  que ella, com a bona poeta converteix en metàfora interior. És un llibre que s'ha d'anar llegint a poc a poc, una mica ara, una mica després. Un llibre perfecte per llegir des d'una gandula i aixecar el cap i veure com els núvols treballen al nostre favor. Un llibre per fer-ne una confitura de llepar-se els dits.


divendres 3 de maig de 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA






El que aprenem els divendres.

Pujant pel carrer de Comptal des de la Via Laietana, hi ha un carreró de nom preciós: Espolsa-sacs. A l'entrada, una placa ens explica la història del nom. No cal que us l'expliqui jo. 
Les flors eren d'una floristeria al costat del carrer. 

dimecres 1 de maig de 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

Cirerers per l'Olga


Avui és primer de maig. Podria fer una crònica rabiosa de la inoportunitat de la nostra Festa del treball  en aquests moments de fallida, però com que seria  poc poètica i negativa, m'estimo més enviar aquesta foto de la Festa dels cirerers florits al Japó. A Internet hi ha imatges meravelloses d'uns cireres mai vistos aquí. Aquesta és la que més m'ha relligat amb el tipus de celebració que en fan: anar a veure com cauen els pètals a sobre seu. És una tan gran festa que als diaris publiquen el calendari d'on, diàriament, s'espera el moment àlgid de la florida. La nota tràgiga és pensar que també en els espais contaminats per la radioactivitat deuen florir. O, pensant en positiu, quina esperança!

dimarts 30 d’abril de 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA




Ha parat de ploure. Surto al jardí i el llessamí és cobert d’estrelles blanques. Al  voltant de la taula de vidre, com un marc de brillants, unes gotes d’aigua pengen per sota. A la superfície de la taula, el llorer, tan alt, es reflexa en una atmosfera misteriosa, amb el cel i núvols al fons. Un altre jardí on voldria poder-hi entrar. El vidre és una porta i tant com obre possibilitats, les tanca. Miro al meu voltant i no sé si el que veig és el que hi ha o el que imagino en aquest món humit de fantasia, tan forta és la suggestió. Les altres plantes, la prunera, els nombrosos acants, les canyes americanes, la menta i l’orenga, les begònies i les margarides de cor blau, heures i aucubes, són pedres de toc de la realitat, verd tendre i variat, com l’esperança.

dilluns 29 d’abril de 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA




 Només hi ha dos tipus de persones,. La majoria corre al darrere d'ombres. I una petita minoria, una entre un milió, abandona tots els desitjos i no demana res. De cop, ho troba tot a dins seu mateix.
Espero que la meva noguera m'ajudi.

divendres 26 d’abril de 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



A Mallorca hi ha un refrany que diu: Pensa en les neus d'antany, si cauran enguany. Parlar de sa neu d'antany vol dir recordar de coses passades, que no venen a tomb perquè ja no interessen.
Tot ve del poema de François de Villon "Ou sont passés les neiges d'antan", paradigma de la nostàlgia, "l'ubi sunt"de tradició medieval. Villon va néixer el 1431 i dugué una vida mogudeta. Va ser empresonat diversos cops i finalment, deportat. Però va ser un poeta meravellós.
En Peter Seeger va fer una cançó que es diu Què se n'ha fet d'aquelles flors, en la mateixa línia de la poesia de Villon.
Jo us poso per poder-la sentir, la versió de Joan Lluís Comajoan i així la podreu sentir en català