dijous, 30 de maig de 2019

L'arpa i les seves vibracions, 510



TURANDOT – Versió Concert


CONCERT DE CLAUSURA A L'AUDITORI



                                                      INTÉRPRETES Y ARTISTAS INVITADOS
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC)
Kazushi Ono, director | Turandot,
Jennifer Wilson, soprano (24 y 26/05)
Elena Pankratova, soprano (25/05) |
Calaf, Simon O’Neill, tenor (24 y 26/05)
Mikhail Vekua, tenor (25/05) | Liu,
Carmen Solis, soprano (24, 25, 26/05)
| Timur, Ruben Amoretti, bajo (24,
25, 26/05) | Emperador Altoum, Joan
Cabero
, tenor (24, 25, 26/05) | Ping,
Carlos Daza, barítono (24, 25, 26/05) |
Pang, Jordi Casanova, tenor (24, 25,
26/05) | Pong, Benat Egiarte, tenor
(24, 25, 26/05) | Mandarí, Marc Pujol,
(24, 25, 26/05) | Príncep de Persia, Ricard Sabata
Beatriz Fernández, directora de la banda interna
Cor Madrigal
Polifonica de Puig-Reig

VEUS-Cor infantil Amics de la Unió         

L'Auditori ple de gom a gom


El concert de cloenda d’aquesta temporada a l’Auditori va mobilitzar a molts amants de la música per l’atractiu del programa. No gens menys per veure dirigir el concert, al director de l’OBC, el japonès Kazushi Ono. Al mateix temps per desitjar-nos un bon estiu a tots els amics que ens hi trobem habitualment.

Conec molt bé la música de l’òpera Turandot, ja que l’he vist representar més de tres vegades al llarg dels anys que vaig al Liceu. M’agrada la música italiana i Puccini l’expesa molt bé en aquesta partitura, tot i que situa l’acció dels seus protagonistes a la Xina.

Mai, però, l’havia sentit en versió concert i haig de dir-vos que em va agradar molt, ja que la música, ella sola, sense cap destorb, es gaudeix més plenament. Ara bé, quan al Liceu es representa amb els cantants revestits dels seus personatges ricament abillats, tan l’emperador, com la deessa Turandot i el príncep Calaf, la visió dels seus personatges és fa molt agradable i fa que et sentis transportat a la Xina mil·lenària.

Jennifer Wilson


Diumenge, el cor format per tres coorals; Cor Madrigal, Polifònica de Puig-Reig i el cor infantil amics de la Unió, van acompanyar els solistes, tan en els moments de gran dramatisme com en els moments més sentimentals i emotius.

Del Director Kazushi Ono, s’han dit els millors elogis.

Acompanyo la llista de tots els cantants solistes que són molts. Cada un perfecte en el seu rol musica, destaquen les veus de ls soprano Jennifer Wilson en Turandot, Simon O’Neill en Calaf i Carme Solís en el rol de l’esclava Liú.

Simon O¡ Neill


Tots els altres també van brillar pel seu talent musical, interpretant l’emperador Altoumk, els ministres Ping, Pang i Pong que combinen la comicitat amb l’humor macabre i sàdic, el mandarí, i així tota la resta.

L’orquestra, va brillar de valent; sobretot els instrument de vent. El conjunt de trompetes va tenir una part important en l’acompanyament.

Puccini, va treballar molt la partitura de Turandot, fins que, el  1924, un càncer de gola, va privar-nos de saber com hauria acabat l’òpera, ja que només va arribar fins a l’escena de la mort de Liú. Desprès de la seva mort, el seu fill, va encarregar a Franco Alfaro, qui seguint les anotacions i els esbossos de Puccini va escriure l’acabament tal com el podem sentir actualment. Les crítiques entusiastes han fet créixer la seva popularitat. Es de tots coneguda la història de la princesa xinesa de gel que, finalment és vençuda per l’amor del príncep Calaf, fill del rei tàrtar destronat Timur.

Tots els solistes i l'orquestra al complet



L’ària Nessun dorma ha fet la volta al món, com la de Liú, Signore, ascolta, que amb la dolcesa de la seva veu canta un dels passatges més emotius.

La veu de Turandot, prou potent per a omplir tots els racons de l’Auditori amb la seva figura de prima donna, interpreta també rols de Wagner.

Ha estat, realment, una brillant cloenda.

dissabte, 18 de maig de 2019

L'arpa i les seves vibracions, 509






                                         
Fa molt de temps que no penjava res de música en aquest bloc.
El concert que vaig sentir el diumenge a la tarda al Palau de la Música,va ser espectacular . Per això, em plau comentar-lo amb vosaltres.
Sempre m`ha agradar escoltar Bach, en tinc molts discos, no obstant, mai, no havia tingut l’ocasió d’escoltar el d’avui per a 1,2,3 i 4 pianos.


Jordi Mora dirigiendo la Orquestra Simfònica Camera Musicae
Jordi Mora, director

                                                               
 
A la primera part l’orquestra va interpretar el Concert de Brandemburg núm. 3 en Sol major, seguit del Concert per a piano i orquestra en Re menor.

Petita pausa i tot seguit la música esperada:

En els 4 concerts per a 4 piano i orquestra, se`ns fa palesa la genialitat de Bach. La polifònica orquestra dialoga amb el polifònic piano, creant un món fascinant d'estructures melòdiques i harmòniques plenes de riquesa. Compost de la següent manera:


Alba Ventura, 1 piano
                                                     

1, Concert per a piano i orquestra en Fa menor.
2. Concert per a 2 pianos i orquestra en Do menor.


Alber Guinovart i Marta Puig, 2 pianos.



3. Concert per a 3 pianos i orquestra en re menor.
4. Concert per a 4 pianos i orquestra en La menor.

                                                               
Knauer, Hereria  i Katia, 3 pianos
                                                                 

L’orquestra simfònica Camera Musicae, sota la direcció de Jordi Mora i cinc prestiguiosos pianistes, van ser els que van executar el programa, per a gaudi del públic que omplíem el Palau.

 
4 pianos


Bach va escriure la partitura dels 4 concerts per ser tocats amb clavicèmbal. Actualment,  sempre fidels a les partitures, el piano de cua dóna a les notes una sonoritat més agradable. Podeu imaginar-vos l’escenari del Palau on, en cada concert, l’equip que es cuidava dels instruments, entrava un nou piano a l'escena i així fins 4 vegades. En els dos primers els pianistes es van col·locar a la dreta i esquerre del director. En el tercer i quart, d’esquena al públic, com podeu comprovar a la fotografia que incloc.

Seria molt llarg explicar-vos la trajectòria de tots ells, només uns breus apunts per si us queda el gust de buscar la seva actuació i gaudir-la completa.

L’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM), fundada l’any 2006, ha tingut una gran rebuda, per part del públic, per la seva tasca de divulgació de la música clàssica en sectors molt diversos, prestant especial atenció al públic melòman i jove. Formada per músics experts en instruments de corda.

Els cinc pianistes s’alternaren en cada concert, Sebastian Knauer, Alba Ventura, Marc Heredia, Marta Puig, Katia Michel i el mestre Albert Guinovart.

Els que coneixeu l’escenari del Palau podeu imaginar la visió conjunta de l’orquestra, els quatre pianos de cua i, al davant, el seu director coordinat tota la música.

Una tarda per no oblidar. Llargs aplaudiments. Flors per a les noies i com sempre, el goig de viure a Barcelona on, malgrat tot, hi trobes sempre espais de cultura amb majúscula.




diumenge, 14 d’abril de 2019

L'arpa i les seves vibracions, 508


Iréne Theorin

Amb els meus amics amants de l’òpera, el diumenge dia 7 d’abril a la tarda, assistirem a la representació al Liceu de La Gioconda. Feia dies que es parlava en els mitjans de comunicació de la gran professionalitat dels seus cantants, destacant sobretot la fabulosa veu d’ Iréne Theorin, soprano sueca, i de Brian Jagde, jove tenor que debutava en el rol d’Enzo Grimaldi. Els dos protagonistes, acompanyats pel baix Ildebrando D’Arcangelo, dux de Venècia i cap de la inquisició, Dolora Zajick, mezzo, esposa del dux, María José Montiel, en el paper de la mare cega, i l’espia Gabriele Viviani en Barnaba. Tots van brodar el seu paper.

La Giocona i Enzo príncep genovès


Arrigo Boito, autor del llibret original de La Gioconad, va ambientar l’acció de l’òpera a la Venècia del segle XVII: una ciutat, encara orgullosa, del seu passat. Exultant de poder i banyada en or, però malgrat que ja havia començat a aparèixer el seu declivi econòmic que la sumirien poc a poc a la decadència. Per això, i perquè en la trama abunden les baixes pulsions, l’ambient apareix enrarit i es converteix en un altre personatge fantasma, que s’escola entre les pedres.


La Gioconda i la seva mare cega

Aquesta Venècia, segons la va imaginar Pier Luigi Pizzi en la seva producció ja clàssica, es reconeix pels petits detalls i no per la seva arquitectura més icònica. És una arquitectura senzilla: la boca del lleó on els venecians podien denunciar anònimament els seus veïns, o la curvatura d’un pont sobre un canal. Els canals són el motiu més característic de l’escena, i és pels canals i ponts, que desprès d`haver davallat de les naus o góndoles, per on els personatges entren i desapereixen. Destaquen, així mateix, moments de foscor que et fan sentir la humitat i el fred de l’Adriàtic a l’hivern. La il·luminació és a càrrec de Massimo Gasparon.


El dux i la Gioconda

Alvise Badoero, dux de Venècia. Judici

Això no significa que Venècia de fons i el vestuari d’època robin protagonisme a l’acció o als personatges. Ben al contrari, aquest marc ajuda a fer que la trama sigui fàcil de seguir i hi aflorin les emocions torbades que menen els personatges al desastre.
La música és d’Amilcare Ponchielli, pertanyent a la generació intermitja entre els compositors italians romàntics i els veristes.

La Gioconda compte amb sis àries per a sis tipus de veus diferents, una per cada personatge, que té així el seu moment de lluïment. El tercer acte, inclou un ballet, la famosa “ Dansa de les hores “, moment esperat pel públic que segueix la representació. A les fotos veureu els dos protagonistes, Letizia Guiliani i Alessandro Riga que, junt amb els altres ballarins, van marcant les hores. De gran bellesa coreogràfica, creada per Gheorghe Iancu. Aquest famós número del ballet ha estat el pas definitiu del seu compositor a la posteritat.
Director musical Guillermo Garcia Calvo.


Coreografia de Gheorghe Iancu

Letizia Giuliani i Alessandro Riga

Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid i Arena di Verona.

Durada aproximada de 4 hores, amb dos descansos intercalats.

A la sortida, ja fosc i plovent ens va semblar que seguíem somiant pels canals venecians, mentre comentàvem la sort de tenir aquests espectacles a Barcelona.

diumenge, 31 de març de 2019

L'arpa i les seves vibracions, 507

TEATRE LLIURE

La vida, sovint, ens dona sorpreses inesperades; una de ben agradable se’m va presentar fa uns dies. Una amiga, Mabel, molt estimada d’Eivissa, em van telefonar per invitar-me aquella mateixa nit al Teatre Lliure de Gràcia.

Resultado de imagen de mar de fons teatre lliure
Teatre Lliure a Gràcia

Miquel Angel Aguiló, el seu marit, músic, actuava en la representació teatral de MAR DE FONS, més ben dit, és el compositor de la música. Conegut per ser un dels millors violoncel·listes actuals i, acompanyat al piano pel seu germà Agustí.  

Resultado de imagen de agustí aguiló music
Miquel Àngel i Agusti Aguiló en directe a Mar de Fons

Vaig acceptar, immediatament, la invitació. En primer lloc per l'oportunitat de tornar-los a veure, des del meu darrer viatge a Eivissa, ja fa dos anys. I pel desig de poder sentir la música que, en Miquel Àngel Aguiló havia compost per l’obra.

Iguana Teatre
La companyia mallorquina, Iguana Teatre, una de les més prestigioses de l’illa, actuava cinc dies a Barcelona amb l’obra Mar de Fons. El títol de l’obra té una doble lectura. Parlada amb la variant mallorquina, excepte petits textos parlats amb alemany, italià, francès o espanyol, d’acord amb el personatge interpretat.

L’argument, es basa en la repressió feixista a Mallorca, un dels territoris més immediatament castigats per l’alçament militar del 1936. Text recollit en testimonis reals, de persones implicades en aquells fets i en la llarga seqüela que deixaren.

Resultado de imagen de mar de fons teatre lliure

L’obra comença el juliol del 1936 quan, les tropes republicanes desembarcaren, a les costes del llevant mallorquí, a fi de recuperar l’illa, que l’exercit franquista havia ocupat. L’operació és un fracàs i, a les tres setmanes han de retornar a la península. Aquests dies marquen l’argument, amb l’esperança d’uns, les tristeses d’altres, humiliacions, castics, amors desesperats, supèrbia dels qui manen. La fugida precipitada i mal organitzada, deixa, a la platja de Mallorca, soldats que van ser torturats i finalment afusellats.


Resultado de imagen de mar de fons teatre lliure


Com a mar de fons, les onades que arriben a la costa originades per un temporal ja passat, els records de l’estiu del 1936, han sacsejat la societat mallorquina, que encara, avui, vuitanta anys després, té ferides per tancar.

Malgrat la duresa de l’argument, l’obra no és fa desagradable. Té un ritme trepidant, el sis actors de la Iguana, es transformen en diversos personatges, d’acord amb el paper que representen. El vestuari es canvia amb tanta rapidesa i destresa que es fa difícil seguir el seu ritme. Tocs  d’humor entrellaçats amb d’altres d’un fort patetisme. Els monòlegs en les diverses llengües, alemanys o italià, tenen un gran impacte per la força que donen les paraules. Parlada en la variant mallorquina, l’obra resulta perfecte.
Cal destacar un moment de distensió en que, jugant a fet i amagar, una parella jove de camperols amb un lèxic molt limitat, gaire bé format per  monosíl·labs, manifesta el seu amor.

Direcció a càrrec de Pere Fullana.
Intèrprets: Maria Bauçà, Rodo Gener, Luqui Herrero, Albert Mèlich, Carles Moliner i Rosa Serra. Escenografia, vestuari i il·luminació molt aconseguit.La música en directe, et situa, en tot moment, en el que el text que s'està representant.

Mabel, Carles i Miquel Àngel, Bar Lliure
Desprès de l'espectacle, i en el bar del teatre, els actors es reuniren amb familiars i amics, a fer un pica pica i prendre una cervesa. Els meus amics em convidaren a compartir la taula amb els actors. Així vaig poder gaudir d’una bona  xerrada sobre el que representa posar-se a la ell d’un personatge. En aquest més de dos, o tres.

Carles Molinet i Agustí Aguiló, bar Lliure
A última hora del diumenge, la Companyia, va marxar cap a Palma.
Si us interessa, més endavant, faran bolos per Catalunya. Bona ocasió per veure´ls actuar.

Recordar de pas, que Miquel Angel Aguiló va guanyar un Goya en l’última edició per la millor banda sonora, premi compartit amb  l’equip  “Woody & Woody”  al millor curtmetratge d’animació.

Resultado de imagen de woody allen i miquel angel aguilo
Woody & Woody

dimecres, 20 de març de 2019

L'arpa i les seves vibracions, 505



Resultado de imagen de la tendresa teatre

                                               
Els barcelonins amants del teatre, possiblement ja haureu vist aquesta obra que es representa al Teatre Poliorana,  des del 19 de gener d’enguany. Me l’havien recomanada diversos coneguts i  val  dir que m’ha agradar molt; quasi dues hores de bon teatre que entreté i fa riure.

Text i direcció: Alfredo Sanzol (Pamplona, 1972), guanyador de diversos premis teatrals.
Traducció, Joan Lluís Bozzo.
És una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre.

Resultado de imagen de la tendresa teatre
La reina i les seves dues filles


En el bloc anterior us comentava una l’obra de Bertolt Brecht. La d’avui es completament diferenta l'anterior. Es tracta d'un recitatiu de  catorze textos inspirats en diverses comèdies de Shakespeare. El teatre és enriquidor. Sempre s’aprèn dels  grans dramaturgs.

Alfredo Sanzol, en La Tendresa, recull aquest textos i els hi dóna forma teatral. Senzilla, divertida i origina, l’argument el centre en una reina una mica màgica. La reina Maragda i de les seves dues filles, la princesa Robí i la princesa Salmó. Totes tres, mare i filles  tenen planificat anar-se'n a viure a una illa deserta i no veure cap més home en tota la seva  vida.La qüestió  és que escullen una no tan deserta , car fa vint anys que hi viuen un llenyataire i els seus dos fills, que s’hi van refugiar per no tornar a veure cap dona mai més.

Sanzol, ens presenta una comèdia romàntica d’aventures, en la que prova d’explicar amb un llenguatge ple de metàfores i comparacions, que no podem protegir- nos del mal d’amor que, si volem estimar ens hem d’arriscar i preparar-nos a patir. Tampoc podem protegir els nostres fills del risc d’estimar. Seria tant com privar-los d’una vida plena.
A la sortida,  comentarem amb els amics els textos que hem reconegut de les obres de Shakespeare. N'hem trobat sis, Somni d’una nit d’estiu, La tempesta , Nit de reis, El mercader de Venècia, Al vostre gust i Molt soroll per no res. Als catorze no hi hem arribat.


Resultado de imagen de la tendresa teatre

L’espectacle s’anomena La Tendresa, perquè parla de la força i la valentia amb que cal expressar l’amor. Diu Sanzol, que una societat sense tendresa, és una societat en estat de guerra.

Els sis magnífics actors que la representen, son tots molt coneguts:
Ferran Vilajosana, molt estimat pels menuts de quan feia el paper del Roc, cap l’any 2006, en el Canal Super 3.
Elisabet Casanovas, més recentment en el paper de Tania a la sèrie Marlí.
Marta Pérez, la reina, ens ha entretingut en episodis del grup T de Teatre,
I la resta, Laura Aubert, Javier Beltran i Jordi Rico, igual de coneguts per participar en series de TV3 últimament.

Resultado de imagen de la tendresa teatre


Molt acurat el vestuari i la perruqueria, que canvia contínuament quan  els tres personatges femenins, apareixen vestits d’home o de dona, segons els embolics del text.
Us la recomano, si voleu passar una tarda distreta i sense cabòries.

Resultado de imagen de la tendresa teatre

Recordo que fa uns mesos, un diari català va publicar un concurs per buscar entre els seus lectors les paraules que més els hi agradaven d’emprar. Al final entre totes en van seleccionar deu, i d’aquestes, tres. Hi vaig participar, amb la paraula TENDRESA, que a mi m’agrada molt i la meva sorpresa va ser que va quedar entre les tres primeres.

dissabte, 9 de març de 2019

L'arpa i les seves vibracions, 504



LA BONA PERSONA DE SEZUAN



Resultado de imagen de la bona persona de sezuan
Joan Garriga

 Les obres de Bertolt Brecht, són, sempre, objecte de polèmica, tal com ell va ser-ho durant tota la seva vida, deixant constància del seu pensament arreu on anava.

L’obra que hem vist aquesta setmana, al Teatre Nacional de Catalunya, no ha agradat a dos dels amics, als altres si hi molt. És complexa i poc entenedora. Fins i tot massa llarga. Són tres hores i quinze minuts, comptant deu minuts de l’entreacte. Més curta s’hauria pogut dir el mateix. Més a més és un musical Tots els actors acompanyats permanentment, pel fons musical de la banda de corda, piano, acordió i percussió de Joan Garriga, amb Francisco Batista, “Rambo”, que posa veu a una quinzena de peces basades en les lletres escrites  pel mateix Brecht al marge de l’obra, escrita entre el 1938 i 1943, en el seu exili als Estats Units.

Resultado de imagen de la bona persona de sezuan
Xen Te, reparteix arròs als pobres


Resultado de imagen de la bona persona de sezuan

Xen Te, la protagonista, vol ser bona, però no se´n surt i això dóna peu a un argument que el mateix Brecht a l’acabar l’obra és veu obligat a dir el mateix. Confirma que la bondat és paradoxal com a mínim, i, com  tema literari només es pot abordar honestament des de la malícia, l’astúcia feta d’intuïcions i no de tesis. Brecht ens diu que si no vols ser públicament una persona contradictòria, sigues dues persones, i això és part de la trama de l’obra.

Resultado de imagen de la bona persona de sezuan


La direcció d’Oriol Broggi qui, també, s’encarrega de l’escenografia, junt amb Josep Iglesias.
Acurada il·luminació a càrrec de Pep Barcons.

Resultado de imagen de la bona persona de sezuan
Xen Te, doblet del seu cosí fantasma

Producció Teatre Nacional de Catalunya. La Perla 29.
Actors molt coneguts els protagonistes, Clara Segura i Ramon Vila, donem vida a Xen Te ella i fent doblet en el paper del seu cosí fals i ell interpreta els tres personatges, de marit, déu i gent del poble.

Resultado de imagen de la bona persona de sezuan
                                        
Si teniu oportunitat de veure-la, serà a la cartellera fins el dia 17 de març, i podreu opinar. A mi m´ha fet estudiar novament la biografia de Brecht i recordar les seves obres, tot plegat un xic oblidat des de les classes dels cursos d’Escriptura Creativa, malgrat que periòdicament, és representin obres de Brecht al Teatre Lliure de Gràcia.

dilluns, 11 de febrer de 2019

L'arpa i les seves vibracions, 503

El enigma de lea opera
EL ENIGMA DE LEA

Estrena mundial al Liceu de l' òpera " El enigma de Lea ". La partitura i el text són de dos catalans molt coneguts dins i fora del país, Benet Casablancas, compositor i Rafael Argullol, autor del text.


Resultado de imagen de el enigma de lea opera
Benet Casablancas

Casablancas ha buscat sempre l’equilibri entre la modernitat i el record de la música entesa des del rigor i la força de l’expressió. Format a Barcelona i Viena amb estudis musicals i doctorat, també, en filosofia per l’Autònoma de Barcelona sobre l’humor en la música, aquesta és la seva primera òpera, que ve precedida d’altres  importants. 

Resultado de imagen de el enigma de lea opera
Rafael Argullol.

Argullol, escriptor i catedràtic d’Estètica i Teoria de les arts a la Universitat Pompeu Fabra, va escriure el text en castellà. Traduït, després, a l’italià, llengua que l’hem sentit aquesta tarda. No així els cors que cantaven en català. El text de l’òpera és una de les constants en la seva obra literària, centrada, sempre, a la recerca de la bellesa com a absolut, a partir de l’estètica inherent al Romanticisme europeu.

Casablancas i Argullol, han treballat plegats per unir les dues matèries. El resultat final ha la creació de " l’Enigma de Lea". Una òpera que ens presenta el mite i la  realitat; l’opressió i la llibertat.



Resultado de imagen de el enigma de lea opera
Lea, cor d'homes


Els aplaudiments del públic, al final de l’òpera, i les crítiques als diaris i TV3, 
confirmen l'èxit.

Resultado de imagen de el enigma de lea opera
Lea i Ram, escena d'amor

L’escenografia és de Paco Azorin, que situa tota l’acció dins d’un gran cub amb petits cubs que es mouen, per on entren i surten els personatges, en un context minimalista i inquietant.
Direcció musical sota la batuta de Josep Pons, amb l’Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.
Direcció d’escena de Carme Portacelli, coneguda pels seus treballs anteriors al Teatre Lliure, amb Fabià Puigserver i lluís Pasqual.


Resultado de imagen de el enigma de lea opera
Allison Cook
Repartiment: Lea, la mezzosoprano Allison Cook, que inicià la seva trajectòria a Estrasburg i París, especialitzada en òpera del segle XX.
Ram, José Antonio López, baríton, especialitzat en repertoris barrocs però,també contemporanis.
Durada: Part I, 40 min. Part II, 35 min. i part III, 30 min.