dimarts, 28 de febrer de 2017

L' Arpa i les seves vibracions, 448


QUARTETT



                                          Espectació per veure la programació d’una òpera escrita només fa vint anys, per tant, una aportació nova a la lírica. Envoltada de polèmica, a favor, la majoria de critiques, la resta en contra.
Els pares de la criatura en qüestió, tant en el llibret i en la música, Luca Francesconi, italià, music, pedagog i director d’orquestra; i en la Direcció d’escena Âlex Ollé de la La Fura dels Baus. El binomi dels dos ha creat un espectacle totalment innovador,
L’argument és prou conegut. Es tracta d’una revisió de Les amistats perilloses de Heiner Müller. Dos ex amants es troben atrapats en un joc de seducció on l’única sortida és la mort.
.   L


uca Luca Francesconi compon una obra que fa reflexionar sobre la decadència de certes classes socials. La Marquesa de Merteuil proposa una juguesca al Vescomte de Valmont per seduir a Cecile, la seva neboda verge; però ell prefereix el repte de captivar a Madame de Tourvel, una esposa fidel.
 El muntatge se situa en una caixa suspesa a l’escenari que representa l’aïllament emocional dels personatges. La tecnologia del Vídeo (Franc Aleu) és present en tota l’obra; i la il·luminació (Patricia Frini), són dos dels elements innovadors que acompanyen tot l’espectacle.
L’orquestra del Liceu combinada amb la música preenregistrada i tractada electrònicament, d’una altra orquestra que emet el so per damunt dels caps de l’audiència. Com diu el programa: 

            "Una experiència immersiva i irrepetible”
Posen les veus el baríton anglès Robin Adams i  la mezzosoprano Allison Cook. Durada 1,30 hores, en que  no és mouen de l’escenari representant els seus rols; transvestint-se per interpretar  dos altres personatges Cecile i Tourvel,  durant la juguesca,  d’aquí el nom de Quartett, 
El final també conegut per la novel·la i el cinema: la autodestrucció de la burgesia de l’època, d’ells mateixos i de tot el que signifiqui cultura. Per això al final de l’obra que ens presenta Àlex Ollé, la protagonista després d’enverinar al seu antic amant, en un acte de destrucció final, trenca les parets i la biblioteca, plena de llibres  li cau a sobre, simbolitzant així la fi de la cultura.
Dins aquesta autodestrucció també hi té que veure el diàleg, que durant tota l’obra és barroer, groller, matusser, blasfem, sexual del més baix nivell i  d’una crueltat refinada.
Si teniu ocasió de veure aquesta obra, ja opinareu vosaltres mateixos. El Liceu ens ha ofert la primícia de l’òpera del segle XXI.













dimarts, 14 de febrer de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 447

                                              BALLET  PRELJOCAJ

El prestigiós coreògraf  Angelin Preljocaj, va crear el 1984 el Ballet Preljocat, que, actualment té 24 ballarins i està instal·lat a Aix en Provence, ciutat on han nascut una cinquantena de treballs coreogràfics.
Dissabte, el Liceu, ens va oferir un programa doble, creat pel New York Ballet i inspirat  en els Estats Units i la immigració.
Sobre la primera peça “Spectral Evidence” (2013), Preljocaj ens diu que es tracta d’una investigació fonamental sobre conceptes com el pes, l’energia, la dinàmica i l’espai.
És tracta d’ un ballet que consta  de vuit ballarins que escenifiquen diverses peces musicals de John Cage, compositor experimental i que representen un judici inspirat amb les bruixes de Salem, on es judiquen quatre dones. Les línies geomètriques de la posada en escena, juntament amb la música, creen un univers fred i aterridor fins que l’emoció sorgeix entre un home i una dona. Una trobada que no podrà prohibir ni el foc de la foguera ni el somni d’una resurrecció. Cal destacar la il·luminació, perfecte, en les escenes del foc.


“La Stravaganza”, segona peça del programa, és fruit d’un encàrrec fet el 1997 per Peter Martins del New York City Ballet, en qual es  rendeix homenatge a tots els que emigren en busca d’una nova vida, especialment a aquells que ho fan cap a Estats Units. Jo mateix sóc fill d’immigrant, ens diu, aquesta ciutat sempre ha estat mítica per a mi.
Sis parelles de ballarins recreades a partir de tots els períodes de la immigració nord americana interpreten coreografies  a partir de músiques molt variades, des de Vivaldi a Ake Parmerud, passant per Evelyn Ficarra, Serge Morand y Robert Nromandeau
Preljocaj fa que el passat irrompi en el futur, s’inicia amb un representant de l’est amb la seva cultura ancestral i les seves tradicions i, segueixen amb balls  dels Estats Units, Broadway i Balanchine.



Tot i que els programes del Liceu es programen amb anys d’antelació, sobretot les òperes entre set i cinc anys, aquest ballet que és representa just aquests dies, troba la seva màxima actualitat, mentre ens preocupem i patim amb els immigrants que entren a Europa i  en vivim els seus drames dia a dia.






diumenge, 5 de febrer de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 446




L’ART AL SERVEI DE LA TÈCNICA
CASA DE LES AIGÜES


AGBAR, La Societat General d’Aigües de Barcelona, té el monopoli d’abastir  la ciutat mitjançant la distribució de les aigües Ter-Llobregat. Però no sempre ha estat així, molta gent gran encara recorda que el subministrament a Barcelona venia pel Rec Comtal, amb inici de la seva sortida a Montcada. Era tant la  puresa de les seves aigües, que la gent creia que eren les millors del món. Quan el 1914 una contaminació d’aigües fecals va desencadenar una epidèmia de febres tifoides causant molta mortaldat, ningú no s’ho volia creure, fins que  les autoritats sanitàries van haver de precintar les fonts amb senyals vermelles per dissuadir a la gent “no pot ser, deien, si és la més bona  de totes.
Aquesta història i moltes d’altres ens va explicar en Marcel, guia de la Casa de les Aigües de Montcada, en una visita en la que vàrem poder retrocedir en el temps i aprendre moltes coses.

El Parc de les Aigües és el símbol natural de l’aprofitament mil·lenari que es feia de les aigües del Besòs des de Montcada i Reixac com a conseqüència de la riquesa aqüífera d’aquest municipi. Acull construccions claus per a l’aprovisionament d’Aigua de la ciutat de Barcelona al llarg de la història: el Rec Comtal a l’Edat Mitjana, la Mina de Montcada al segle XVIII, i la casa de les Aigües construïda el 1878.

La Casa de les Aigües que hem visitat amb deteniment durant més de  dues hores, és una antiga central d’extracció i bombejament d’aigües captades del cabal subterrani del riu Besòs. Coneguda en un principi com els pous de Montcada, fou una intervenció d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona, atesa l’extrema sequera que patia la Ciutat Comtal el 1878.
El projecte va ser encarregat a l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias qui plantejà un projecte ambiciós i modern per al subministrament d’aigua potable, capaç de satisfer les necessitats d’una ciutat en expansió davant el repte de la construcció de l’Eixample barceloní.
Hem vist amb detall dins aquest recinte, emmurallat i enjardinat, un valuós conjunt arquitectònic que en l’actualitat és una peça clau del patrimoni industrial català i un punt de referència fonamental del modernisme local.

Molt a prop de Barcelona, és un lloc per perdre-s’hi i poder admirar totes les sales, acuradament conservades, anant  de sorpresa en sorpresa.



dimecres, 1 de febrer de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 445


La coneguda òpera de Jules Massenet, estrenada el 1892 a Viena, inspirada amb la novel·la – epistolar de  Goethe i cantada en alemany; la versió d’avui  en francès, llengua amb que  es canta actualment a tots els teatres.
L’obra,  ens fa palesa les inquietuds amoroses del jove protagonista que arriben fins el suïcidi, identificant-se amb l’ escriptor  amb ressonàncies autobiogràfiques
El llibret  de l’òpera és obra de tres autors: Édouard Blau, Georges Hartman i Paul Millet, que estructuren el drama líric en quatre actes.
Voldria comentar-vos les bones veus de que  vam gaudit  el divendres a la nit al nostre Liceu. Josep Bros,  tenor barceloní, en el paper de Werther, un dels més difícils per la seva tessitura. La mezzo francesa Nora Gubisch, en Charlotte i la soprano Sonia de Munck, madrilenya, aquesta última pel nostre gust la millor veu, en el paper de Sophie,  germana petita de Charlotte.

Últimament, el Liceu, ja ens hi té acostumats; la direcció d’escènica tota una novetat. Aquesta vegada a càrrec de Willy Decker, alemany i conegut per les seves agosarades produccions d’òpera arreu del món. En aquesta obra opta pel minimalisme., vestuari sobri i gaire bé fosc,  parets nues i el  mobiliari consistent en unes cadires i una taula, res que pugui distreure  del dramatisme de l’obra.
La música prou coneguda fa lluir 
als seus interpretes amb monòlegs, àries de gran dramatisme, duets i acompanyament  del cor. En aquesta ocasió el paper dels  nens que canten les cançonetes de Nadal al començar l’obra a casa del burgmestre, és a càrrec d’un grup de nens del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers.
La direcció musical a càrrec d’ Alain Altinoglu, que va ser molt aplaudit així com els músics de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Ier i IIon actes junts, descans de 30 minuts i IIIè i IVè  actes de 55 minuts . Durada aproximada de 2 h. i 40 min. de música romàntica expressada amb una delicada línia melòdica i revestiment orquestral ben dirigit. No hi falta la presencia de la natura als  suposats jardins i la malenconia del seu heroi que mort d’amor.


dilluns, 30 de gener de 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Marisa, perdona, no t'havia dit que efectivament és un bastaix o macip dels que bellugaven les pedres en la construcció de Santa Maria de les Arenes (després, del Mar). És  una placa de ferro que està a la porta principal. Ja els podien fer un bon homenatge, ja... si heu pujat mai al terrat de l'església encara és més evident que sense ells no s'hagués pogut bastir.  Un visca pels bastaixos!

LA TRESCA I LA VERDESCA


Vareu veure la Gala dels premis Gaudí? Un altre pel "una mica nostre" Eduard Fernandez que el va dedicar a la Greta (també nominada) i com sempre a la Esme (han tornat?). Avui, per les cròniques de La Vanguàrdia una sensació difusa de que tot ho sabien per endavant. Potser ja entra dins el joc, però... Per exemple comenten el parlament de la Isona Passola que va estar bé però previsible i res de res del de Josep Maria Pou que va ser una lliçó de professionalitat, bones maneres i savoir faire. Bé hi ha coses pitjors  en aquest món de mones que vivim.
I avui, deixeu-me estovar una mica i fer d'àvia. La Cisa, la néta gran (de les noies) fa divuit anys i aquí ens teniu.

dimarts, 24 de gener de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



L'amiga Olga Xirinacs ha publicat recentment una entrada en el seu bloc amb il·lustracions de Carl Larsson  (28 de maig 1853-22 gener 1919),un pintor suec  del qual, sense saber-ho, segurament heu vist molts cops alguna obra. Estava casat amb  Karin Bergöö, també artista. Van tenir vuit fills i vivien en una caseta encantadora que ara es pot visitar com a museu. Va tenir una infància molt trista i una vida difícil. Però no us en vull parlat més. Podeu trobar-ho tot a https://en.wikipedia.org/wiki/Carl_Larsson. Sobretot després busqueu Carl Larsos i cliqueu a imatges on trobareu les seves obres.

Us poso alguna il·lustració per si no el coneixeu. I si sí, millor.
Tot i que va fer moltes més coses Larsson va ser conegut, sobretot, com a il·lustrador.
Gràcies Olga per recordar-me'l.

dilluns, 23 de gener de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

A la casa Blanca els proposaria que fessin obres i que canviessin totes les finestres per unes de model "ull, que t'estic veient". No sé si hauriem de plegar el bloc perquè amb els invents informàtics estarem més vigilats que mai. Ara que "pa lo q'hay que ver" potser que no ens hi amoïnem... Ah i també que a partir d'avui es canvíi el nom per La casa marron. També seria més lògic.És que no son gens creatius ni novedosos com els catalans que estem a punt, a punt de descobrir la sopa d'all i ja han creat una comissió per estudiar el tema.




diumenge, 22 de gener de 2017

l'arpa i les seves vibracions, 444


     EL SEGRIÀ;  TORREBESSES


Sortida cultural del grup d’excursions de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia a Torrebesses. Abrigats com esquimals, ja que havien predit molt de fred. Afortunadament, un sol càlid i poc vent van fer l’excursió molt agradable.
 Torrebesses,  un  poble situat a la part sud-oriental de la comarca del Segrià, a 24 km. de Lleida i un dels nuclis rurals més ben conservats de tota la comarca. La tradició agrícola pel conreu de l’ametller i l’olivera, són el seu senyal d’identitat. Allà ens esperava en Jordi, un xicot historiador que ens feu de guia tot el matí. Començàrem pel Centre d’Interpretació de la Pedra Seca; un espai d’aprenentatge sobre les construccions de pedra seca com molins, aljubs i cabanes. Tot seguit vàrem visitar el subterrani on antigament tenien el celler, les sitges per guardar blat, farratge i pinsos, com també un espai pel bestiar.

Construcció en pedra seca
El Molí Del Bep de Canut
                                                    


Una caminada de deu minuts ens porta a El Molí Del Bep de Canut, construït a mitjans del segle XIX, que aprofitava els dos principals corrents d’aigua que hi confluïen, acumulant-la en una gran bassa per desprès emprar-la per la producció de l'oli d’oliva. Comptava amb una premsada de tracció animal, destinada a trencar les olives, i dues de seixantè per a obtenir l’oli. Actualment, rehabilitat, ens permet conèixer l’enginy dels seus constructors i els mètodes de treball tradicionals que encara romanen a la memòria dels avis de la comarca.
Al migdia, dinar al restaurant del Castell del Palau de Torrebesses, portat per una família que l’ha actualitzat com  casa rural, conservant tot el seu tipisme. 
Acabada la sobretaula anem cap a Granyena de les Garrigues a 5 km.de distància, Visita a la  parròquia de Sant Miquel i una petita volta pel poble. El fred ens fa tornar  a Barcelona a mitja tarda. 

                                                


Castell del Palau de Torrebesses

divendres, 20 de gener de 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA

 Com a recuperació d'aquesta secció aquí teniu un element molt interessant . És en una entrada i hi ha una novel·la d'enorme èxit (pel meu gust, immerescut) que en el seu argument en fa referència. La pregunta és què represnta (la foto, no la novel·la^) i o es troba..



                                                                       

dimecres, 18 de gener de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dilluns va ser el dia mundial de la croqueta. Sí, heu llegit bé.

Tot i que m'agraden molt, a cop calent, penso que és una mica massa dedicar-li un dia. Tothom a qui agrada cuinar té una croqueta "seva" en la qual excel·leix i fa les delícies de la seva família. Jo, encara que les faig de moltes menes diferents, potser la més, més, és feta amb les últimes sobres de la carn d'olla de Nadal (de pollastre no en sobra). Les deixo preparades i les congelo i així em salven algun dia. Ben mirat és un menjar d'allò més català i ja li està bé l'honor amb que ha estat reconeguda: és una aprofitalla i per tant barata, dóna feina però després n'estalvia, agrada a gairebé tothom, cadascú pot donar-li el seu toc, és sanitosa i es fa amb elements naturals i nostrats, de gaudi ja no en parlem i té un aspecte que recorda vagament la figura més emblemàtica dels pessebres catalans...En fi, reflexionant seriosament sobre el tema, arribo a la conclusió que estava equivocada, que la croqueta es mereix un dia  i m'atreveixo a llençar una idea : una bandera en la qual el triangle de l'estelada es canvíi per una forma acroquetada , respectant l'estel, ben visible al mig.. I un cop munits amb una croqueta anar tots en harmonia a prendre'ns una cervesa a la Moritz tan catalana , tan moderna i restaurada i amb un batibull tan gran que no hi ha qui s'entengui. Visca la croqueta!

Nota: a la Moritz fan uns croquetes boníssimes i les bombes són una meravella. Us les recmano.

dimarts, 17 de gener de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


Encara estic en l'intent de millorar el meu dit malmès. Creia que acabava aquesta setmana però les dues noies que em maseguen, estiren i em fan veure les estrelles i uns quants planetes, m'han agafat una  gran afició i m'han "regalat" unes quantes sessions més.  O sigui que una setmana més estaré pendent d'aquest tema (sense gran fe). Això m'obliga a sortir cada matí i ja posada...total que els matins gairebé em desapareixen. Sempre que puc i sense que serveixi de precedent, com que fa fred, a les tardes m'estic a casa hivernant. Tinc un munt de llibres que em van dur els Reis, pelis per veure que no me les acabaré en tota la vida i la novel·la que a més a més d'escriure m'obliga també a documentar-me perquè aquest cop hi ha molts detalls que no puc ficcionar inventant-los. És el que té escriure amb un període de temps al fons que no conec amb prou detall. Potser per això m'interessa. Escrivint, també hi ha allò de" la camisa de once varas"? Estic per creure que sí.

dilluns, 16 de gener de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


Sembla evident que l'optimisme va de la mà d'una millor qualitat de vida. Tan sols dient "bon vivant", segur que hem visualitzat una persona (sortosament home o dona) que , com el seu nom indica, sap aprofitar els dons de la vida i això li reporta grans satisfaccions. I què més volem per a ser feliços? És clar que això no s'ha d'aplicar només a les recompenses gastronòmiques o sexuals sinó a l'enfocament general de la vida i dels seus variadíssims gaudis. Això que és saviesa popular està refrendat amb seriosos estudis mèdics. Les persones optimistes són menys propenses a patir un càncer, malalties cardíaques, respiratòries o infeccioses. I el seus contraris, els pesimistes , constiueixen el colectiu que més mor per cardiopaties coronàries, per exemple. Jo, segurament estic destinada a la longevitat perquè he rigut molt, molt, molt. Ara que puc morir atropellada rient al mig d'un carrer o caure'm una cornisa al cap. En això de la mort no hi ha assegurança possible.
Però per si de cas: a riure s'ha dit! Riure's del mort i de qui el vetlla és garantia de salut; mai s'ha vist que els morts riguin de res tot i que es pot ben dir que saben prendre's les coses com venen. Quin remei!

diumenge, 15 de gener de 2017

L'arbre dels desitjos



Aquest és l'arbre dels desitjos que varem fer entre tots el día de Nadal. Va quedar molt lluït.

divendres, 13 de gener de 2017

L'arpa i les seves vibracions, 443


SALÀS DE PALLARS


Carrer de les botigue
Últimament  el Rafel ens ha fet gaudir, com sempre, amb els seus escrits referits a la publicitat que tan bé domina. Aquesta vegada eren  productes  antics que anunciaven conegudes figures del cinema.
 Al llegir-los m´ha fet recordar una visita que el mes de novembre passat vaig fer a un poble de la comarca del Pallars Jussà, situat a 4 km. de La Pobla de Segur, es tracta de Salàs de Pallars, una vila que durant molts anys va acollir la fira de bestiar de peu rodó, es a dir, cavalls, muls i ases.
Segurament molts de vosaltres  l’heu visitat alguna vegada,  ja que és lloc de trobada d’aquells que a més d’admirar el paisatge de la zona, té com a al·licient actual visitar les botigues museu en cinc locals que ens permeten conèixer com eren les botigues i articles d ús habitual entre el finals del segle XIX i el tercer terç del segle XX.

Francesc Farràs


                                            
Una noia guia ens ensenya aquestes botigues: una barberia, una farmàcia, un estanc, una botiga de queviures, i un cafè bar;  ens fa un resum de l'ús que tenien al poble i ens mostra els seus  productes. Ens fa adonar de la funció que tenien cada una d’elles. Un exemple el tenim amb els iogurts, ja que es consideraven un aliment pels malalts i que es comprava a la farmàcia. Actualment, forma part de la alimentació quotidiana.  O com es va passar de la navalla d’afaitar a la maquineta d’un sol ús, més manejable i menys perillosa.



Una de les coses que més ha evolucionat és la higiene i amb ella el paper  higiènic, o com una ampolla creada per una empresa per a un licor determinat, l’anís, s’ha acabat estenent a totes les marques d’aquesta beguda.

Tot aquest recull ha estat possible gràcies a la paciència i la dedicació d’en Francesc Farràs un historiador que durant molt anys ha aplegat un gran nombre d’objectes i  amb ells ha sabut crear un museu de records. Ha aconseguit fer de les coses més usuals quelcom especial ,amb productes, estris, mobles i espais reals que es poden tocar.

L’Ajuntament de Salàs de Pallars ha sabut unificar la tasca de Francesc Farràs amb la preservació dels locals antics del poble.



LA TRESCA I LA VERDESCA



Ara mateix acabo de tancar, ja sense que hi falti res, el llibret que faig cada any pel Nadal. No, no és un recull de poemes ni de contes, no, és una mena de farigo-farrago on hi ha la Nadala, les fotografies tant de la decoració de la taula o de l'entrada de casa, el menú amb els imperceptibles canvis, instruccions per la moguda de mobles, pel parament de taula necessari, l'ordre en que s'han d'anar fent les diverses operacions, la llista de la compra, les receptes del menú, etc...Ja sé que és una feina una mica absurda però em diverteix fer-la i a més a més tinc aquests llibrets des de l'any 1987 ( o sigui que en tinc 29), cosa que ja fa tradició. Com en qualsevol seriació s'hi pot veure un munt de coses d'aquelles que no tenen cap rellevància ni importen a ningú però que serveixen per fer el caldo de la vida (quina importància té una xiribia, per exemple i en canvi...?). 
Al començ de l'any és un clàssic fer propòsits d'esmena o bé d'activitat. Abans hi pensava però he arribat a la conclusió de no fer-ne cap: no m'interessa. Penso seguir fent el que pugui i vulgui i de la manera que em vagi millor o em sigui més plaent. Això sí que és un bon propòsit! Ja s'encarregarà el temps d'esgarriar-me plans, projectes i voluntats. Apa siau.  
                                                                                               (Espero que fins aviat)

Nota a la Maria Teresa: Com és que no publiques l'entrada sobre Salàs que tens preparada? És per algun propòsit inconfessable?