dissabte, 17 de febrer de 2018

LA TRESCA I LA VEREDESCA


Que fràgils ens torna el progrés. En una contradicció flagrant, tot el que està fet per millorar-nos la vida, en quant falla es torna dificultat. He estat gairebé dos dies sense internet ni telèfon per un problema de telefònica i encara que res no m'apressés m'empipava. Havien desaparegut aquells moments de calma en que em dedico a rellegir escrits meus i corregeixo i corregeixo incansable en recerca d'imatges o paraules justes, no podia eliminar missatges no volguts; no watsAp, no trucades, no consultes, no bloc.. I el pitjor de tot l'espera de la solució que no estava a les meves mans i no arribava i tampoc no podia esbrinar amb "persona humana" l'estat de la qüestió. En una atmosfera densa i silenciosa llegia, com tants milers de cops però amb la impressió que res no rutllava i recordava una vegada que vaig estar tres dies sense llum o una altra sense calefacció i temps enllà, en la prehistòria, quan tallaven l'aigua. Penso, no penso sinó que sento, com devia ser quan no s'havia descobert l'electricitat, ni l'aigua corrent, no s'havia ni somniat el telèfon, l'avió, els trens... Em meravella la potència creativa de la humanitat i m'estora la veritat de tants que no poden gaudir-ne encara i per motius diversos que fàcilment podríem reduir a un de sol. Sort dels llibres, em dic, i posats a recordar veig la cel·la de Santa Teresa al convent de La Encarnación a Àvila on, asseguda sobre una estora, amb el paper sobre una pedra i amb una ploma d'oca, Teresa, a la llum d'una espelma va escriure entre d'altres El camino de perfección.


L'arpa i les seves vibracions, 474


PORTUGAL

Resultado de imagen de casa das historias - paula rego

                              Museu Paula Rego

De l’escapada a Portugal la setmana passada, voldria comentar-vos algunes vivències. Com que la majoria de vosaltres ja coneixeu aquest país lusità, em centraré en fets, potser petits, que m´han fet gaudir molt bones estones.

L’Hotel Londres, on ens van allotjar al grup d’una trentena de jubilats, del Mundo Senior Plus, és a Estoril. Hotel còmode i amb piscina, on ningú hi va pas posar els peus, ja que malgrat el sol, a    9 graus de temperatura, no resultava massa engrescador fer-ho.

D’Estoril a Cascaes, el municipi més proper, ens separaven dos kilòmetres, que es poden fer ben bé a peu i que nosaltres vam optar per fer-los còmodament amb taxi. Cascaes té moltes coses boniques  per veure. Entre aquestes, una zona voltada de verd i ben cuidada on hi ha la majoria de museus. D’aquesta manera pots triar el que més t’agrada o desitges veure. Avui us parlaré d’un que va ser una troballa. És el Museu CASA DAS HISTÓRIAS PAULA REGO. Un edifici interesant tant pel contingut com pel continent. L’edifici és obra de l’arquitecte Eduardo Souto Moura, guanyador d’un premi Pritzker. El contingut presenta un conjunt de l’obra gràfica i pintura de Paula Rego i del seu marit Victor Willin, també pintor. Pintura estranya i neguitosa la de Paula, almenys així la vaig sentir. Els seus primers treballs daten de les dècades de 1960 a 1970, classificada com neodaísta. Barreja  diferentes tècniques com pintura i collage, juga amb imatges infantils, fetitxistes i traumàtiques. Més endavant desenvolupa un estil més il·lustratiu i figuratiu. El seu treball  mostra una cara sinistra, accentuant la dominació maliciosa i la subversió de l’ordre natural. Pinta realitats socials polèmiques; també il·lustra historietes i tebeos. En moltes historietes els animals representen situacions humanes.


El dia de la nostra visita, pràcticament tota l’obra estava centrada en el ballet There and back again que havien representat feia poc a Cascaes, amb muntatge musical i en quatre temps, dos d’ells ballats per personatges humans i dos convertits els mateixos personatges en animals més o menys monstruosos i fastigosos, mostrant una decadència continuada de la realitat. A les sales hi havien uns maniquís amb les robes de cada un dels personatges i els animals. Podies tocar les màscares i les textures de la roba, a més de veure els dibuixos i els esbossos retocats que va fer Paula.
Enganxades a les parets partitures de la música.


Resultado de imagen de Paula Rego


Un DVD mostra el ballet en la seva totalitat, visió que vam compartir amb un grup d’adolescents i la seva monitora que els hi feia veure tota mena de detalls.
Aquest edifici és tot ell dedicat a l’artista per perpetuar la seva obra. Nascuda a Lisboa el 1935, d’una família adinerada durant l’època de Salazar, es comenta que potser això la va influenciar en els seus personatges sinistres i dominants, tot i que en els seus últims treballs mostra un estil mes realista. A  la Galeria Nacional de Londres es pot veure el retrat que va fer del president portuguès Jorge Sampalo. 

Resultado de imagen de Paula Rego



dijous, 15 de febrer de 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA





París, igual que totes les grans ciutats, té el problema dels sensesostre (els clochards) dels quals n'hi ha tants que inclús existeix una associació de voluntaris, Les Morts de la Rue que es dediquen a recopilar informació, indagar els possibles familiars etc de tots ells i organitzen també una "jornada dels morts al carrer". Una de les conclusions a què arriba aquesta associació és l'estreta relació de pobresa amb la qualitat del barri. Normal; a més riquesa, més probabilitats de caritat.  I ara, a més a  més d'aquest problema hi ha el de les rates (també comú a les ciutats) agreujat per les recents inundacions que les han fet sortir dels caus i passegen tranquil·lament per la ciutat creant l'alarma entre veïns i comerciants. Els dos són problemes de gran envergadura que vull creure que preocupen sense solució visible als consistoris diversos però que es manifesten periòdicament segons les condicions climàtiques sobretot i en altres moments sembla que desapareguin. Ja se sap que dels problemes si no se'n parla s'obliden. I n'hi ha tantes de coses que no rutllen que la temptació de tancar els ulls també es periòdica." Ojos que no ven..."

dilluns, 12 de febrer de 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA


                                                                     
                                                                 
Font del trinxa- Damià Campeny (Pelai >Ronda Univesritat)

Surto a passejar per la ciutat i puc fer-ho com una turista que res no coneix. S'ha tornat diferent, nova i no dic que no trobi coses que em sorprenguin però molt sovint tinc una sensació d'enyorament de tot el que he conegut, que en un moment formava part estreta de la meva vida i que ha desaparegut sense saber ben bé com ni quan. Que forts son els lligams trenats a la infància! I no em refereixo avui a llocs desapareguts per la picota de la modernitat i el progrés sinó a aquells personatges que sense ser res directe formaven part del nostre entramat personal (de persones). Qui podria trobar avui una collidora de punts de mitja? o un fotògraf de carrer que ens esperés al peu del monument de Colom? Recordeu, els que sou grans, el gelader o el "barquiller", l'home dels coloms, el Popeie (aquell home que era capaç de desdibuixar la seva cara en les més peregrines formes), algun dels  limpies de la Rambla, els venedors de cigarretes i fulles d'afaitar amb la seva caixa penjada (abro la tienda,  caballero?...), els venedors de loteria amb les tires de números penjades amb una pinça a la solapa, el noi dels croissants amb la seva enorme caixa al cap repartint per les granges i altres llocs on servien esmorzars? Quants dels nostres fills reconeixeria un pot de petricó, ha vist mesurar la roba per un vestit amb un metro de fusta, ferrar un cavall o té al cervell el drinc metàl·lic, apressat del drapaire o sap el què és un drapaire ?... Ja sé que aquest meu  és un clam de vella i que és natural que els temps canviants fan que tot canvií però la nostàlgia salta quan menys ho esperes i no és mala consellera del record. Tot això m'ha vingut al davant de la font del Trinxa que, juntament amb la de la granota o la del noi dels càntirs és un dels pocs records d'aquests personatges que tot i no tenir una importància trascendental van ser prou representatius d'un estil de vida. Ara també n'hi ha d'aquests personatges però dubto que anys a venir es puguin haver convertit en record del temps actual, en un humil monument  a la nostàlgia.  

dimecres, 7 de febrer de 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA


Animals exemplars

A l'illa de Mana, a prop de Welington- Nova Zelanda (d'on provenen les palmeresWellingtònies, tan senyorials i elegants elles), van instal·lar uns cimbells de ciment amb reclams sonors alimentats amb energia solar, per atreure ocells. Un mascarell que per allí passava es va sentir tan estimulat que s'hi va quedar a viure. I conten que inclús va intentar relacionar-se amb els rituals d'aparellament que li son propis (a l'ocell, no al cimbell) i és clar, la cosa no va donar resultat encara que s'hi va quedar a viure al seu costat fins que ha mort. De consumpció, de despit, d'amor?... 
En un cas semblant veiem, i seguim sense interès especial per part nostra, les peripècies del President dels EE.UU i la seva dona. En aquest cas qui és l'ocell i qui el cimbell? Pel que es diu no acaba de quedar clar. O bé el mascarell femella s'ha tornat cimbell de tan tenir-lo al costat o espera, fregant-se les mans, l'ensulsiada del cimbell? Tot podria ser.

dilluns, 5 de febrer de 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA



De tant en tant tinc temptacions de deixar córrer el bloc, perquè tinc la impressió de que l'esforç no es correspon amb l'interès dels lectors, però avui, en un rampell de curiositat he entrat en la pàgina d'estadístiques del nostre i he vist :

tenim :                 2.852 entrades
                     i  156.350  visites

 Això ha apaivagat els meus dubtes i m'ha deixat conformada. Donat que si escric és ben bé perquè m'agrada fer-ho (encara que agraeixo i valoro molt els comentaris) potser val la pena seguir encara que hi ha molts "rajats" que s'hagin despenjat pel camí. Les seves motivacions? són personals, evidentment, i les respecto però crec que és una bona eina de comunicació i val la pena. O sigui que aquí em teniu espero que per molts anys encara que sigui esporàdicament que tampoc no es tracta d'una feina ni d'una tasca a vida o mort.

A reveure! ciao, by,by, au revoire, Auf Wiedersehen, Tschüs, tam biêt, etc...... i qui no m'entengui que no em compri.

divendres, 2 de febrer de 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA



Aquests dies està tenint lloc la trobada de novel·la negra BCNEGRA 18. Com cada any són moltes les conferències i actes diversos als que els molts afeccionats al gènere podem acudir.
Al mateix temps, avui divendres 2, a La Vanguàrdia dues pàgines seguides m'indueixen a l'estupor, les 4 i 5 de la secció Viure. En elles s'explica * "l'èxit" del Mercat de la misèria, on qualsevol pot estendre una roba a terra i vendre coses trobades a les escombraries. I no passa res i encara per més inri hi han començat a anar els turistes. I segueix: *un sensesostre perd la barraca i la dentadura en l'actuació de la Guàrdia Urbana per demolir el seu refugi (Mercat de S. Antoni i ascensor de l'estació del Metro). Més:* El sensellarisme (admetrà l'Acadèmia de la Lletra la paraula, aviat?)es refugia a l'edifici de l'Ajuntament de la Plaça Sant Miquel.*Un (en realitat són quatre) turista holandès dispara set trets contra els porters del Pacha de la Barceloneta. *Notícies de l'estratègia policial contra els narcopisos i també que *dues de cada tres dones ateses per pobresa energètica són dones. Ah sí i que *Trias no donarà suport a la qüestió de confiança i veu falta de lideratge en Colau.

Voleu més Barcelona Negra?

dijous, 1 de febrer de 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA




                                                    Menairons


Avui he fet una troballa que m'ha agradat molt: Un calendari amb éssers de la mitologia. Cada mes està dedicat a un d'ells  i com que som encara a la primera setmana del mes us envio el corresponent. Les il·lustracions són de l'Anna Ribot Urbita. Si voleu més informació busqueu-la al seu nom i veureu altres obres seves.

Menairons
Els menairons són uns éssers remenuts, tant que en un  canut de canya o d'agulles de cosir en caben milers. Quan l'amo el destapa surten dient per tres cops : feina o menja, feina o menja, feina o menja. Si no li manes feina et maten i si feinegen, com que són tants en un moment ho tenen tot fet. Si l'amo no sap què fer-los fer els diu que apleguin les pedres dels camps. Per això tenim tantes parets de pedra seca. Neixen de l'herba de Sant Joan i creixen en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només els deixen passar al punt de la mitjanit de sant Joan. Com que aquella nit acostumo a ser a Saifores, estaré a l'aguait per pescar-ne algun. Serà un bon ajut.