diumenge, 30 d’abril del 2017

DE L'ENIGMA DE LA TRESCA



Quan jo era petita, fins els sis anys, viviem a la Via Laietana al davant del Cinema Princesa, Quan sortiem amb el meu pare a passejar, un dels llocs que m'agradava molt era on hi havia el rellotge lluminós al davant de la Banca Rosés que l'havia fet instal·lar allí l'any 1935. Era molt divertit jugar a encertar el moment en que s'encendria el cercle següent, senyal que havien passat cinc minuts des d'aquell on jo hi era. Com veureu el meu pare m'aviciava i tenia molta paciència. 
Aquest rellotge encara hi és però força malmenat. L'havia fet un rellotger de Barcelona anomenat Cabrerizo, segons el projecte de J.B. Sales qui va patentar aquest tipus de rellotge.
L'esfera és de pedra artificial i els ulls de les hores i minuts són de vidre glaçat. El dibuix cetral és un Mercuri, símbol del Comerç i tant ell com els dibuixos i  el marc que l'encercla són de llautó amb perfils daurats. 
Amb el temps es va fer malbé i com que El relltger Cabrerizo havia mort, ningú no es veia amb cor d'arreglat-lo i va estar mot temps mut. Quina contradicció : un rellotge que no marca i el temps va passant. Finalment quan el 1989 la Conselleria de Governació  de la Generalitat es va instal·lar on havia estat la Banca Rosés, el fill de Cabrerizo el va restaurar (crec que no totalment). Ara, el pobre rellote està en franca decadència i en mans d'un complex hoteler. Però vull creure que els anys que va estar aturat em van afectar i per mi no compten. O sigui que sóc molt més jove del que semblo. Ves a saber si m'he convertit en una aplicació de la teoria de la Relativitat..
Ah, d'aquesta mena (i pràcticament calcat)  al carrer de Rocafort 2, el Banc Condal n'havia fet posar un altre també construït pel mateix rellotger. Crec que encara hi és però cap trescada m'hi ha dut i no us en puc donar raó. Aquesta falta serà esmenada pròximament. 

divendres, 28 d’abril del 2017

LA TTRESCA I LA VERDESCA

 Està de moda el "nesting"que ve de la paraula anglesa nest que significa niu i vol dir estar-se a casa, tan confortable. Ves per on , a mi que no em preocupen gens però gens, aquestes coses de la moda, resulta que estic a la moda. Em passa com a Jourdan, el burgès gentilhome de Molière que parlava en prosa sense saber-ho.Però el millor és que, com diu el Quim Monzó en un article sobre això del nesting (que fa dos o tres anys es deia el cooconing, recordeu?), quedar-se a casa  veient una bona pel·lícula o llegint a la vora del foc, allunya o redueix el risc de demència, la de veritat, no la del pobre Jourdan. Doncs mira que bé, a gust i a sobre fent salut..Quina il·lusió em fa saber que demà, diumenge I DILLUNS, podré dedicar-me a tan satisfactori ejercici. Es veu que els aires sarrianencs, al ocells els proven,perquè, aprofitant el restaurant per ocells que tinc muntat a la terrasseta i uns ficus benjamina molt frondosos.de la meva veïna, uns ocells hi han fet niu tan moderns ells.

dijous, 27 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Record de Xavier Corberó

El recordo primer a l'Escola Massana. No era del meu curs ni de la meva especialitat però sí amic d'amics meus i havíem sortit en colla algunes vegades. Era divertit, intel·ligent, força enlluernador i llavors,molt atractiu. Després, ja artista reconegudíssim, havíem coincidit en molts actes i reunions amb motius diversos. Recordo la seva preciosa casa a Esplugues, amb una cuina recoberta de rajoles antigues de totes menes i la banyera a l'habitació, ensorrada a terra dissimulada al parquet i el jardí amb magnífiques escultures seves i d'altres artistes. Recordo la seva xerrera interessant i inacabable, aquell dia amb l'escultor Richard Serra (encantador)... i tantes escultures seves que seran record seu a Barcelona i a molts altres llocs. Val la pena aquesta memòria d'un artista singular. Aneu-les a veure si podeu.

dimecres, 26 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sol i ombra

La saviesa popular i també la ciència ens diuen que el sol és euforitzant, satisfà, dóna benestar, vitalitza i no sé quantes coses positives més. I sí, és veritat i el bon temps és agradable. La boira, la pluja i el temps rúfol tenen mala premsa. Perquè? Sí, ja sé que és incòmode haver de sortir quan plou, que si dorms sota un pont deu ser molt poc confortable, que unes sabates xopes poden arruïnar un dia... però deixant de banda els inconvenients que podríem dir no són deguts a factors climatològics sinó socials, el mal temps o el temps emboirat té un encant indiscutible. Un te a mitja tarda, veient com plou, una manteta sobre els genolls, un cinema i al sortir pluja Rambla amunt... , per a mi poden ser tan estimulants com un dia de platja per algú altre. Un dels records més vius i engrescadors de la meva vida és el d’una pluja sobtada amb la conseqüent mullena i un ja no ve d’aquí que ens va fer passejar dos o tres hores al ritme de l’entesa i els riures. Visca el sol, però gaudim també del mal temps, que de tot hi ha d’haver en aquest món. Que avorrit, un país en que tot sigui sempre igual. Segur que la gent també deuen ser com  peixos de safareig, sense suc ni bruc. Serà que soc més partidària de la rauxa que del seny? 

dilluns, 24 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




La meva novel·la està molt avançada i el meu enteniment gairebé lliure d’aquesta obsessió. Crec que deu ser malaltissa perquè, mirant fredament el resultat no n’hi ha per tant. Però quan la intenció és escriure alguna cosa que et barrina, l’escriptura, el matís, els detalls, tot es fa cabdell que costa desembullar. I ara la prova de foc: l’anàlisi del profe i els companys amablement punyeteros. Ho dic sense cap rancúnia, al contrari. Són ells qui, estant més allunyats emocionalment i amb la seva perspicàcia habitual em faran aclarir (me) el que no s’entengui o “rasqui”. Ho espero amb delit perquè us he de confessar una cosa : m’agrada escriure, però m’encanta trobar la llum que busco a l’escriure.

(La portada és aquesta però no sé perquè ha sortit escapçada .
Espero que només sigui un detall extern)

diumenge, 23 d’abril del 2017

divendres, 21 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA













El temps em marca unes hores
que costen molt d’escoltar.
Tinc cinc rellotges en marxa
cada un si fa no fa.
A vegades em pregunto:

la meva, quina serà? 


dijous, 20 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Fa pocs dies va morir la dona més vella d’Europa, una italiana de 117 anys. Ara la més gran, viva, es diu Ana Vela. Me’n alegro pels meus fills encara que la coincidència de cognom sigui tan sols una casualitat. Espero viure encara uns quants anys més (en circumstàncies si fa no fa com ara) però no voldria sortir als diaris amb tan faust motiu. M’agrada la meva vida però no tinc cap ganes de competir per fets aliens a la meva voluntat. Ja serà molt si puc anar fent! Vinga, vinga, sortiu, aneu al cinema, escriviu, feu fotos, cuineu, estigueu amb amics, feu el que us vingui de gust. De moment, el món és nostre i cal aprofitar-lo, que tots hem lluitat molt per fer-lo una mica més habitable.

dimecres, 19 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

TANTO MONTA, MONTA TANTO


Fa dies vaig anar al Caixaforum a veure l’exposició Art i cinema que em va agradar molt. Hem vist molts cops pel·lícules  inspirades en l’art. Quadres famosos, èpoques, fets representats etc. En aquesta era el contrari. Mostrava com el cinema havia influenciat l’art, els artistes i moltes de les tendències d’una època. Era molt interessant. Llàstima que ja hagi acabat; perdoneu, un altra dia, si comento alguna expo ho faré donant-vos prou temps com per anar-la a veure si us he sapigut despertar el cuquet interessat.

Ah, i un detall: en una vitrina un vestit de teatre ( o de cinema) em va inspirar el dibuixet que avui us poso. Podria deixar-ho per Sant Jordi, però no, que el verset i el dibuix ja els tinc fets però haureu d’esperar el dia que toca. 

dimarts, 18 d’abril del 2017

La TRESCA I LA VERDESCA

Va de debò:

Reprenc el bloc. Ja sé que em costarà recuperar els meus “fidels lectors”, entre altres coses perquè no crec que ningú, ni tan sols ells (vosaltres),  rastregin cada matí la xarxa per si he tornat. Però ves per on, sí. Ara sóc com un actor sense públic a la sala. Potser que l’obra no sigui bona o que l’actor ho faci molt malament, però: sigueu com pares i mares que van a l‘escola a veure els seus plançons que fan una “repre”. M’agrada molt pensar que és una manera de relacionar-me amb els qui estimo i explicar-vos el que faig, llegeixo, sento, em causa estupor, m’enrabia o m’agrada. Què bé si coincidim, i si divergim “olé” que discutint s’arriba a l’entesa i no cal tampoc que respirem tots a l’unisò.

Bentrobats


Des d’aquí una forta abraçada a l’Olga Xirinacs.

dilluns, 3 d’abril del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 449

                                                   MUSEU AGBAR DE LES AIGÜES


                            LA CENTRAL CORNELLÀ D’AIGÜES DE BARCELONA

Fa unes setmanes que amb un grup de d’amics vam visitar la Casa de les Aigües de Montcada. Ja en vaig deixar constància en aquests bloc.
Avui, hem ampliat els nostres coneixements amb la visita al museu creat fa uns anys, en una part dels edificis històrics de la Central de Cornellà. Amb aquestes dues visites completem el nostre desig de fer-nos una idea d’on surt l’aigua que bevem i fem servir.
En aquesta visita de gaire bé dues hores, ens acompanya una noia biòloga i educadora en el camp de les ciències, que ens dóna tota classe d’explicacions.

Antigues calderes de carbó 
La planta va ser  inaugurada el 1909 per extreure aigua de l’aqüífer de la vall baixa del riu Llobregat i abastar així Barcelona, una ciutat que en aquell moment es trobava en plena expansió. Els edificis del complex industrial original, d’estil modernista, son obra de l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch, autor de projectes tan destacats com l’Hivernacle del parc de la Ciutadella i la Torre de les Aigües del Tibidabo.
Dins l’edifici principal, que consta de tres naus entrellaçades de maó massís i bigues de ferro, es va instal·lar la maquinària de vapor destinada a produir l’energia necessària per a moure les bombes d’un sol pou, el Fives-Lille i les grans bombes d’impulsió encarregades de fer arribar l’aigua a la ciutat.
Maquinària francesa
Els edificis modernistes i la maquinària de vapor que ara formen part de l’Exposició Permanent del Museu, ens acosten a l’aigua des del punt de vista històric, tecnològic i ambiental. Per mitja de mòduls interactius i recursos audiovisuals, l’exposició permet, també, acostar-se a les propietats de l’aigua com a substància i copsar-ne la interrelació amb el territori.
El Pou Gran, ara convertit en Auditori
La visita acaba dins l’espai del Pou Gran on abans recollia milions de litres d’aigua, ara convertit en sala d’actes i concerts. Té amb una acústica molt bona, i s’hi fan conferències, concerts i també festes . És pot llogar per casaments o actes socials.
El parc és molt agradable rodejat de petits espais d’aigua que circula tranquil·la per uns canalons i una amplia zona verda que invita a quedar s’hi. Hi ha, també, un bar restaurant on s’hi pot esmorzar o dinar.
Les fotografies adjuntes ho constaten. Per a nosaltres ha estat una visita força interessant. Hem ampliat els nostres coneixements, al mateix temps que hem passat una bona estona.


I  


.