En la fosca que avança
Un cop s’ha amagat el sol, engolint de mica en mica la llum, allò que creia un jardí amable, ple d’arbres fruiters, s’ha tornat bosc impenetrable. A distància d’autopista rugeixen els jaguars i altres feres i la piscina és ara un pantà negrós ple de serps d’aigua i batracis nocturns ben segur verinosos. Cínifes mortífers i el soroll d’una cascada al fons. Uns rars esquelets rampants, que podrien haver estat unes gandules si parléssim de mobles, estiren les urpes per fer-me ensopegar. Més amunt de les espesses ombres dels arbres Venus em fa l’ullet (serà, tot plegat, una broma?).
La línia de muntanyes es cobreix les espatlles amb un xal de colors vermellosos perquè comença a fer fresca. Me’n vaig a dins abans que els vampirs enjogassats que juguen a ratpenats no s’adonin de mi i se’m tirin al coll. Seria ben absurd acabar així un diumenge que havia estat plàcid.
Hi ha moments d’una bellesa inverossímil.
La línia de muntanyes es cobreix les espatlles amb un xal de colors vermellosos perquè comença a fer fresca. Me’n vaig a dins abans que els vampirs enjogassats que juguen a ratpenats no s’adonin de mi i se’m tirin al coll. Seria ben absurd acabar així un diumenge que havia estat plàcid.
Hi ha moments d’una bellesa inverossímil.
Hi ha una cançó que diu així: la fosca que avança, però al final surt la llum.
ResponElimina