dilluns, 29 de febrer del 2016

ART


Xavier Gosé

         Per començar, us recomano una visita al MNAC, avants del 3 d’abril, per poder veure l’extensa exposició de l’obra de Xavier Gosé.
           Gosé, fou un exquisit il·lustrador d’estil modernista i que a demés se’l considera un dels introductors de l’Art Decó a Catalunya. En la magnifica exposició podreu veure, dibuixos, pintures, dissenys, moda, cartells, d’aquest creador català nascut a Alcalá de Henares (coses del destí), de mare lleidatana.
          El MNAC i Jaume Morera, han organitzat aquesta antològica coincidint amb el centenari de la mort de l’artista. Val la pena assaborí l’art d’un dels artistes catalans més internacionals del sXX.
           Es un goig i un plaer, poder contemplar el elegant traç que ens mostra els cafè-concert, les carreres de cavalls, prostitutes, bulevards o la vida de Montmartre amb el seu refinat estil.
          I ja que hi sou, podeu fer un altre cop, una passejada per les noves instal·lacions de l’art modernista que mai esta de més. Us ben asseguro que desfruitareu. 

      

dissabte, 27 de febrer del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 410





LA QUARTA DE BRAHMS


Casa natal a Hamburg
Concert a l' Auditori el diumenge passat, sota la direcció del Director titular el japonès Kazushi Ono.  Segons el diari Le Figaro "una de les ments musicals més fascinants de la nostra era". Ono explica que està convençut que la música té el poder d'acostar les persones. La seva discografia abasta un ampli repertori i ha rebut nombrosos premis. Menut d'estatura i físicament fràgil, la seva batuta dirigeix amb vigor l'orquestra.
 Johannes Brahms compositor alemany, neix a Hamburg el 1833 i mor a Viena el 1897. Se'l considera un dels representants més important del romanticisme.
La Quarta simfonia, és l'última que va escriure durant les vacances d'estiu dels anys 1884 i 1885 a Mürzzuschlah; fou estrenada sota la seva direcció  el 25 d'octubre de 1885 a Meiningen.
Consta de quatre moviments. El primer moviment, Allegro non troppo, escrit en forma de sonata, ens monstra el Brahms més dramàtic i apassionat; el contemplatiu Andante moderato té caràcter de rèquiem i contrasta vivament amb l'exuberant i joiós Allegro giocoso, a qui  precedeix un Allegro energico e passionato final, singular exemple d'una xacona simfònica que tanca aquesta obra mestre, la més popular del seu autor i sens dubte la millor de les seves simfonies, considerada pels estudiosos com la culminació de la seva obra.
Amb aquesta simfonia Brahms, tancà una època romàntica i se'n inicia una altra, amb Mahler al capdavant que començà a escriure la seva Primera Simfonia, Titan, al mateix temps que Brahms componia la quarta.
Kazushi Ono
Si entreu a You-Tube i cerqueu la Quarta de Brahms, podreu escoltar-la  des de casa i gaudir de la seva música. Nosaltres ho van fer el diumenge a l'Auditori  escoltant en directe l'OBC i veien dirigir a Kazushi Ono.

dijous, 25 de febrer del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA


Dissabte vaig anar a veure Panorama desde el puente, el clàssic d'Henry Miller. I us diré que, francament, no em va agradar gaire. Potser recordava massa bé la pel·lícula dirigida per Sidney Lumet  i la pròpia novel·la i vaig trobar que en aquesta versió teatral, el director havia convertit la duresa d'un temps, d'una classe i d'uns personatges en un relat descafeïnat. És d'aquelles obres de sí però no, en la qual, l'Eduard Fernandez, malgrat que fa una feina molt meritòria, perd grandesa i no és convincent. El seu paper ha perdut exemplaritat i el converteix en un pobre home, simplement. I els altres personatges són comparses ballant a mig gas. El Pont de Brooklin transformar en una passarel·la sobre el Llobregat. Una llàstima.

dilluns, 22 de febrer del 2016

MUSEOS


Musée des Lettres et Manuscrits

En el año 2006, durante nuestro viaje a París, que hicimos Assumpta, Mª Dolors, Mª Teresa y yo, descubrimos un pequeño museo en la rue Nestlè: el Musée des Lettres et Manuscrits. Un delicioso y humilde museo que mostraba su colección de cartas, postales, sobres, escritos de puño y letra de grandes personajes: pintores, escritores, cineastas, políticos, algunas de aquellas piezas estaban decoradas con dibujos. La idea nos sorprendió agradablemente a todos. Tanto es así que en los dos posteriores viajes, Assumpta y yo regresamos a él. La última vez en diciembre del 2014, (donde pudimos ver una exposición de cartas de amor), el museo había cambiado de ubicación, ahora se hallaba en el 22 del boulevard Sanit Germain.
Y aquí viene la noticia: acabo de entrar en internet, buscando este museo, porque estoy preparando mi próximo viaje del 9 de marzo y me he encontrado con la desagradable noticia de que el Musée des Lettres et Manuscrits, está cerrado por orden de la policía. La institución y su fundador Gérard Lhéritier, están siendo investigados por formar parte de una banda organizada que según parece especulaba sobre el mercado de los autógrafos en detrimento de los pequeños inversores y bibliógrafos, según explica en un artículo Le Point. Policias de la Brigade de Repression de la Délinquance Économique han entrado en el museo, asistidos por sus colegas de la Brigade Financière y lo han hecho simultáneamente en las diferentes direcciones del Grupo Aristophil al que pertenecían, así como en el domicilio particular de su fundador. De manera que, nos hemos quedado sin ese museo. Por la ambición de ganar más dinero, incluso sacándolo de la cultura.
            Vamos, que en todas partes cuecen habas. Una verdadera lástima.

divendres, 19 de febrer del 2016

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Per qüestions burocràtico-familiars vaig anar fa poc al Cementiri del Poble Nou. Allí hi ha tots els que surten als papers trobats a casa- o cases o magatzems del meu germà- i , segurament, molts dels seus amics, coneguts o saludats. Tot i que la necrología no és un dels meus interessos, en un cas així no deixes de fer un cert exercici de sociologia recreativa. Així és com em vaig trobar amb un dels punts més emblemàtics del lloc: un dels enterraments amb més petita història, on la gent de moltes generacions hi ha anat i continua, a fer peticions diverses i a agrair-ne els resultats que, segons es diu, són sempre aconseguits. Llàstima que no vaig caure a aprofitar l'avinentesa però potser hi hauré de tornar i llavors...
Qui és el protagonista d'aquests història? 
Alguna pista ? doncs... el personatge treballava fa cent anys i ja es veia a venir que tindria tractes amb el més enllà.
Apa, bon cap de setmana, aprofiteu per rumiar i documentar-vos.

dijous, 18 de febrer del 2016

EL DÍA A DÍA


¡¡MÁS MADERA!!
Gritaba Groucho Marx


            Se están viviendo unos momentos muy intensos. Tenemos la pertinaz insistencia del PP en querer cortar el paso a Catalunya, acudiendo al TC, cada vez que nuestros políticos mueven ficha. Pero también tenemos un President, con sentido del humor (que es de agradecer) y que responde: “Gracias TC, contigo empezó todo”. Sentido del humor, pero férrea respuesta y demostración de que aquí no se arruga nadie. Un PP, asediado por la corrupción, como nunca un partido estuvo, corrupción por todos lados, en Valencia y en Madrid, da la impresión de estar viendo al Titanic haciendo aguas por todas partes: Esperanza Aguirre dimitiendo, Rita Barberá aferrándose al aforamiento, y en medio Mariano Rajoy enrocado, queriendo continuar siendo el presidente de la nación. Un PSOE en lucha interna y un Pedro Sánchez queriendo dar la batalla dentro y fuera del partido. A todo ello la pugna entre Podemos y Ciudadanos. ¿Quién da más?
            Días atrás hablaba del estreno del film “Spotlight”, el caso de los abusos sexuales de sacerdotes de Boston y justo ahora surge en Barcelona, lamentablemente, el caso de los Maristas y otro en la Salle. Y mientras vemos a la hermana del rey, la infanta Cristina, sentada en el banquillo de los acusados por el caso Noos. Se reza un padre nuestro que ofende a Fernández Díaz y la Iglesia se molesta, lástima que no les moleste la miseria que han creado desde el poder. Ciertamente, no era el lugar ni el momento de rezar ese padrenuestro, pero eso es cuestión de buen gusto, pero ya se sabe que el buen gusto está reñido con las reivindicaciones.
            Esos días se ha visto en Francia un documental sobre el ex-rey Juan Carlos, documental que TVE ha censurado y nosotros no lo podemos ver. Y para terminar esta crónica rápida, apresurada, porque no dispongo de más tiempo, porque ahora, a partir del día 29 tendré que coger 3 autobuses si quiero hacer el mismo recorrido que hacía el bus 64. A eso se le llama eficacia y mejora de la movilidad de nuestra estimada TMB. Mientras tanto, miraré de hallar unos minutos para hacer referencia a mi carrera por visionar los films oscarizables: “The revenant” y “Mad Max Furia en la carrtetera” que ya adelanto son dos excelentes films. Y como dice Mònica Terribas: “Perque passi el que passi que tingueu un bon dia”.

dimecres, 17 de febrer del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 409

( Entro de nou l'apunt al bloc, ja que l'anterior es va resistir a entrar correctament. Avui puc incloure les fotos)


SHAKESPEARE I MOLIÈRE

 Otel•lo de Shakespeare i l'Avar de Molière, son les dues obres de teatre que he vist últimament. Al Liceu i al Goya respectivament. Faig una petita ressenya, perquè trobo un cert paral•lelisme, entre el que ens descriuen un i l'altre autor , dels defectes humans i els costums del seu temps, que son també els nostres.


 Otel•lo drama intens sobre la manipulació de la gelosia i l'obsessió, Shakespeare el va escriure a les darreries del 1500. Ens parla del valent condottiero de pell fosca al servei de Venècia que governa l'illa de Xipre, que estima amb passió la dolça Desdèmona i de l'enveja maligna de l'oficial Jago. Otel•lo ple de gelosia acaba matant a la seva innocent esposa, pensant que li és infidel, i al descobrir-se la mentida que li ha fet creure Jago, es suïcida. Música de Verdi interpretada per l'orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida aquella nit per Philippe Auguin, amb Carl Tanner i María Katzarava, en el paper dels protagonistes i Ivan Inverardi en el de Jago.


La posada en escena, creació d'Andreas Kriegenburg, totalment impersonal en el temps, podia representar un camp de refugiats, un poble assetjat o el que cada u ens varem imaginar, molta gent vivint en un règim totalitari, vigilat i amb lo bo i dolent de tot grup humà. És una visió creativa, però angoixant, fosca, grisa en totes les escenes. En la seva estrena el 1887, Boito el llibretista la situa en l'època de l'esplendor del Ducat de Venècia, la decoració és rica i plena de llum. Tot un contrast amb Kriegenburg.



 l'Avar o l'Escola de la mentida ens parla de l'avarícia. Els personatges de Molière tot i que ja tenen tres-cents cinquanta anys de vida, ens són propers i reconeixibles. L'acció passa al segle XVII de la França aristocràtica.
 Direcció a càrrec de Josep Maria Mestres, que ens diu que l'avar és menyspreable però cau simpàtic, empatitza.
 Joan Pera explica en el programa de mà que en els seus 50 anys de vida teatral es permet la gosadia d'afrontar la interpretació d'un clàssic. No es vol quedar en l'arquetip i ha volgut construir el seu personatge des de la humanitat. S'ha llençat a representar a Harpagon corsecat per l'avarícia, la ira, l'esglai, la por, la concupiscència, el dolor i la passió; tot servit amb un fons de comicitat aspre i intemporal, sorgida de la crítica i la sàtira. No cal dir que broda el paper de l'avar i es posa el públic a la butxaca tot just sortir a l'escenari.
La resta d'actors els joves enamorats Elisa i Valeri, Mariana i Cleante, els criats i, els veterans Josep Minguell i Manel Dueso, cadascú en el seu paper, fan passar una bona tarda.

dimarts, 16 de febrer del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA- SOLUCIÓ A L'ENIGMA


La història de Barcelona té una mica de tot : història, llegenda, mite, realitat, aventura, actualitat... De les proves arqueològiques i documentals podem estar gairebé segurs que Barcelona prové d'una colònia romana anomenada Barcino. Naturalment amb el temps va anar creixent i les construccions de diferents èpoques són les que, de mica en mica, han anat configurant el seu aspecte actual. Aquí i allà es troben vestigis que ens ajuden a imaginar els diversos escenaris de la nostra història. Un  d'aquests racons és el temple romà del carrer de Paradís, al "mons Taber", l'indret més cèntric i enlairat de la urbs romana d'August. Aquest temple es va construir al segle Ia de C. Mesurava 37 metres de llarg per 17 d'ample i al frontal presentava sis columnes. Però tot això, el temps ho va destruir o amagar. Al segle XIX es va construir el Centre Excursionista de Catalunya i per això es van haver d'enderrocar diverses cases medievals per fer espai. Així va ser com es van trobar tres d'aquestes columnes. A la plaça del Rei n'hi havia una altra exactament igual. Així és que les quatre van quedar instal·lades tal com ara es poden veure. 
Em preguntareu a què venien aquelles pistes ... doncs sí, eren autèntiques pistes ja que l'arquitecte que va dur a efecte aquesta reconstrucció va ser Puig (muntanya petita) i Cadafalch (...) que el 1919 va aixecar també les quatre columnes que guarnien el que és ara la Plaça de la Font Màgica de Montjuïc (símbol de les quatre barres catalanes) que van ser enderrocades el 1928 durant la dictadura de Primo de Rivera (un dels diversos moments en que els símbols de la catalanitat van ser perseguits) i que l'Ajuntament de Barcelona va restituir el 2010. 

diumenge, 14 de febrer del 2016


.LA TRESCA I LA VERDESCA



Un cop més la vida ens descol·loca amb la seva incongruència. Tot i entrar en les seves possibilitats, una mort ens sorprèn perquè mai no podem creure-la possible. Som massa vius per veure-la de prop. De Muriel Casals sempre recordaré, no les seves actuacions públiques, sinó la seva calidesa propera, la sensatesa i claredat, amable i senzilla. Una d'aquelles llums que mai s'apaga i obre camins.

divendres, 12 de febrer del 2016

L'ENIGMA DE LA TRESCA

.


Quina relació hi ha entre el temple d'August i les fonts de Montjuïc? I a qui devem aquest paral·lelisme? Com a pista us diré que en la solució s'hi amaga una muntanya petita i un terme mortuori. ( i no s'hi val fer-se el savi; NO és Montjuïc ni el seu cementiri)





dijous, 11 de febrer del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

Canvi de vida


Estic astorada, un nou element età apunt d'entrar a les nostres vides per canviar-les per sempre : el grafè. Però no avancem esdeveniments. Fins ara i sobretot a començos d'any, veus ben intencionades ens avisen que si volem ser feliços, prims, intel·ligents, savis, etc etc, etc hem de llençar-nos a una sèrie d'activitats contra natura (la nostra ) per aconseguir-ho. En general es tracta de fer exactament el contrari d'allò que ens ve de gust i que és la nostra norma habitual. Però això que llegeixo ara, no tan sols és molt  científic sinó veritat i engrescador. No m'he equivocat de lletra, no es tracta de prendre cafè en companyia o no,  o d'un anunci de Nespresso, no, és un article científic que ens explica que hi ha un material nou (bé, no tant però poc conegut encara) que és el grafé. Està compost únicament per àtoms de carboni i és una làmina plana d'un àtom de gruix . És transparent i flexible, excel·lent conductor i el sensor de llum més ràpid del món. I ara, tot el que fem amb el mòbil, l'ordinador, totes les transmissions de dades, vaja, es fan per mitjà de comunicacions òptiques. Per exemple es podria folrar els vidres de les finestres amb una capa de grafé que sent transparent no tapa la llum i com que converteix la llum en electricitat podria subministrar electricitat a l'edifici. També permetria, en un cotxe, tenir  visió nocturna o a les ulleres. I més i més. Jo ja m'he perdut però ho trobo fascinant, encara que em penso que la factura de Fecsa, va per llarg que es canvii. O no perquè hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad, una bestialidad, una barbaridad, encara que tractant-se de la Verbena de la Paloma no sé si prendre ho com un volar de coloms o és una bestialidad, una barbaridad.

divendres, 5 de febrer del 2016

DISEÑO


HOY QUIERO TRAER AQUÍ A
CARLOS ROLANDO
(Por eso pongo uno de los anuncios suyos
 que siempre admiré) 


            Ayer 4 de febrero de 2016 nos dejó Carlos Rolando, uno de los diseñadores gráficos que nos marcó durante mucho tiempo. No lo conocí personalmente. Me hubiese gustado, de eso estoy seguro. Pero, seguía sus trabajos con atención, era un referente. Fue uno se esos argentinos que llegaron a nuestro país y a nuestra profesión y la renovaron, la mejoraron. Abrió los ojos a muchos profesionales, con él llegó la idea que el diseño era algo inteligente, novedoso, apasionante. Y ves por dónde, hoy, cuando ya es tarde, supe que había trabajado con Saul Bass. Tuvo esa suerte. Una suerte para ambos, porque es una suerte cuando dos de los grandes se unen y ofrecen todo su saber a una profesión que ya nunca será lo que fue, no estando ellos. Marçal Moliné, sí tuvo esa suerte de compartir momentos y trabajos con él. Él sabe mucho más que yo, lo que representó para nuestra profesión, porque tuvo la suerte de vivirlo con él. Me gustaría que nos contara algunos de esos momentos. Te animo a ello desde aquí. Se lo merece.

dijous, 4 de febrer del 2016

CINE ENTRE AMIGOS

COLITA

Ayer fui a merendar a casa de Colita. Estuvimos en su jardín. Fue una reunión muy agradable, con Maruja Torres, que junto a Colita, empezaron a animar el cotarro con sus divertidas intervenciones. También se hallaban presentes Pilar Aymerich, otra de la referencias fotográficas de nuestro país, Nuria Feliu, la editora Beatriz de Moura y la Gimpera que no paraba de comer churros, ¿no voleu un xurru? Estan bonisims!, no paraba de repetirnos. Quién la ha visto, sí claro, se ha hecho mayor como todos nosotros. Los allí presentes hemos crecido juntos, todos somos de la misma época. Recuerdo la primera vez que la vi: fue en el estudio que el fotógrafo Xavier Miserachs tenía en el edificio de la David, en la calle Aribau, fui allí para hacer unas fotos publicitarias para el nuevo radio-transitor de Lavis, corría entonces el año 62, más o menos, han pasado muchos años y no recuerdo la fecha con exactitud. Me la propuso Xavier, “es una noia que comença” dijo, “ja veuràs com ens anirá milt be” Y sí, nos fue bien. Pues allí la tenía cincuenta y cuatro años después y comiendo churros entusiásticamente. Se habló de todo un poco,del primer trabajo de foto fija que tuvo Colita: “Los tarantos”, de allí le vino su amistad con Carmen Amaya, nos lo contaba otra vez, Colita, y la “tancada a Montserrat”, eran tiempos del franquismo, la Nova Cançó, y cómo no, se habló de Bocaccio. Rosa nos cantó lo que le cantaban a ella: “Rosa Regás, que buena que estás”, entre risas de todos. Fue una merienda quizá un tanto nostálgica, pero entre risas. La organizó Ventura Pons. 75 minutos entrañables. A la salida me encontré con Oriol Bohigas, haciendo cola para entrar en la siguiente sesión, quiero decir la siguiente merienda. Os aconsejo que vayáis, pasareis un buen rato, en compañía de buenas amigas. En casa de Cola, Colita, Colassa, como la llamaba Terenci Moix.


 

dimecres, 3 de febrer del 2016

MAS CINE HACIA EL OSCAR


EL PUENTE DE LOS ESPIAS

            Esa misión imposible que me impongo cada año, para ver los films nominados a los premios Oscar, y que por supuesto, no logro verlos todos, este año empezó con el film de Steven Spielberg “El puente de los espías”. Decir de entrada, que fue un acto de militancia cinematográfica, porque lo cierto es que me interesaba bien poco. Sí, tal como suena, aunque a muchos les pueda parecer raro o no estén de acuerdo. Pero este cineasta que en los tiempos de su “Tiburón”, se le llamaba “el rey midas”, siempre me ha interesado relativamente poco, salvo en unas escasas ocasiones (“Encuentros en la tercera fase” es una de esas excepciones). Me explico: Spielberg hace un cine técnicamente perfecto o casi, asegura al público una buena dosis de espectáculo, resuelve la papeleta correctamente, pero no consigue llegar a lo que yo entiendo como cine de autor y eso que ha tocado temas que le hubieron ido estupendamente. Practica un buen cine, pero en casos como el que ahora nos ocupa, no logra imprimirle ese sello de “autor” que tan bien le hubiese ido. Era lo que me temía, y así ha sucedido. Es un film que da la sensación de haber sido visto en anteriores ocasiones, en blanco y negro y con presupuestos menores. “El puente de los espías”, está bien hecha, está bien dirigida, los escenarios perfectos, las interpretaciones buenas (las de los dos protagonistas, aunque yo prefiero la de Mark Rylance, que con justicia está nominado para el Oscar). Pero al film le falta ese sello de “autor”, que Spielberg nunca llega a alcanzar.


 
INSIDE OUT
(Del revés)

            La fui a ver, el primer día de su estreno (en v.o. por supuesto, como todas las película que veo). De eso hace ya muchos meses y si hoy escribo sobre ella, es porque se halla nominada al Oscar al Mejor Film de Animación.
            Efectivamente, esperaba su estreno con gran anhelo. Siempre me sucede lo mismo cuando se trata de un film de Pixar. Pixar es sinónimo de buen cine. Cine inteligente. Cine que va por delante de la mayoría del cine que se hace actualmente. Y además es cine de dibujos animados, otra debilidad mía. Cuando digo que va por delante, me refiero tanto a dibujos animados como cine de imagen real.
            Pero la apuesta, ha sido esta vez, de órdago. ¿A quién se le podría ocurrir rodar un film al que se le da vida a las emociones, y se les da rostro además, a los recuerdos, a la construcción de la personalidad? ¿Un film de dibujos animados que en principio se le atribuye que va dirigido al público infantil y resulta ser lo que podríamos llamar un manual psicológico, para que entendamos como funciona la mente? Pues sí, aunque pueda parecer sorprendente, de eso se trata, el nuevo film de Pixar. Y curiosamente los niños lo entienden perfectamente (doy fe de ello, fui acompañado de mis nietos). Un guión perfecto, unas situaciones logradísimas, unas imágenes deliciosas, situadas en la mente de una niña, dando vida a la Alegría, al Miedo, a la Creatividad, al Enfado, al Centro de Control de las Emociones…
            Y dicen, que realizan películas para los niños, pero yo diría que esconden siempre dentro de la manga, cómo provocar la catarsis emocional en los mayores. 


dimarts, 2 de febrer del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA



Desensonyeu-vos d'hora I ENCARA HI SEREU A TEMPS, però per pocs dies :
Mercuri, Venus, Saturn, Mart i Júpiter, aliniats com si estiguéssin a punt d'entrar a escola.. De fet no es poden veure més planetes a simple vista (Urà i Neptú requereixen ajuda òptica). Aquest 5 planetes estan ( bé vaja, es veuen) alineats i  visibles uns minuts abans de la sortida del sol. Dels cinc, Venus i Júpiter seran els més fàcils de reconèixer, ja que brillen molt. Els altres , com també l'estrella polar costen més de veure per la seva proximitat al sol que els enlluerna. Per això cal aprofitar els moments en que hi ha llum però el sol encara no ha tret el nas. Això podeu fer-ho o bé llevant-vos molt d'hora o allargant la nit de vigília . Això el comú dels mortals, menys la Olga que té la vista de les sortides de sol més privilegiada de Catalunya, a casa mateix.(Ahhh... ara caic en el perquè és poeta!).

CINE DENUNCIA


“El hijo de Saúl”

            Hoy lunes, le ha tocado el turno al oscarizable, dentro del apartado “Mejor Película de Habla No Inglesa”, el film “El hijo de Saúl” del húngaro Lázsló Nemes. Su nombre a buen seguro no dirá nada a nadie o casi nadie y es lógico que así sea porque se trata de su primer film, pero para los que tuvieron la suerte de ver “El hombre de Londres” de Béla Tarr (y yo me encuentro entre ellos, fue un disfrute total ver aquel film), hoy hemos sabido que Nemes era el ayudante de dirección de Tarr. De aquella y de otras películas suyas y se nota su influencia, por la forma en que ha concebido la realización de su film: obsesivo hasta la saciedad, sin prisas, a pesar de ofrecer crispación, agotador, tremendamente terrible, por el horror en el que nos sumerge: el horror del campo de concentración y exterminio de Auschwitz. Porque el protagonista, Saúl, forma parte de un “sonderkommando”, es decir, es un judío que trabaja para los nazis, en la limpieza de las cámaras de gas, recogida de enseres de los gaseados, quema de sus ropas…Esos judíos, lo hacían para alargar un poco sus vidas, sabiendo que al final, tarde o temprano, ellos también serían gaseados o fusilados.
            



           Es un film atrevido y valiente, rodado en cámara casi subjetiva o subjetiva a ratos, donde prácticamente tenemos casi siempre en primer plano, el rostro del protagonista y el resto se halla siempre desenfocado. Es el compromiso del director, para hacer verosímil aquella cruda realidad y su forma de mostrar los horrores del Holocausto. De esta forma, no se nos muestra el horror. Se intuye. Sucede en esa zona desenfocada del encuadre o fuera de él. Y sin necesidad de verlo, el espectador paso todo el film a presión, sin apenas respiro, a pesar de que haya quién ha dicho que el horror, para conocerlo, para combatirlo, debe mirarse de frente. Este film combate ese horror. Denuncia unos hechos (de forma muy honesta), que nunca debieron suceder, pero que por desgracia han sucedido (la Guerra de los Balcanes) y se repiten (sobre los prisioneros del Estado Islámico
            Otro film denuncia (Gran Premio del Jurado del Festival de Cannes de este año), y ya llevo dos, dentro de la terna de los posibles Oscar de este año.

dilluns, 1 de febrer del 2016





Aquestes són les fotos que vaig fer de l'edifici de la fàbrica Moritz. La primera és un home que aixeca una copa per convidar-nos a brindar amb una cervesa, envoltat de botes. És Gambrinus un aprenent de vidrier que bojament enamorat d'una noia estava a punt de suicidar-se perquè no li feia cas.El diable li va demanar la seva vida a canvi de l'amor de la noia i si aquesta el refusava li ensenyaria la manera d'oblidar-la.Com que la cosa no va anar bé,el diable intervení de nou i li entregà la fòrmula màgica per poder fabricar la cervesa; tan amarga com la seva desil·lusió.
La segona són uns plafons amb les plantes que serveixen per fer aquesta beguda: blat i llúpol. Són d'un daurat una mica massa cridaner (pel meu gust).
La tercera un medalló amb les lletres L i M entrellaçades que corresponen a Louis Moritz que procedent d'Alsàcia (una regió molt cevesera) va venir a Barcelona on va muntar la seva pròpia fàbrica al 1859 i al 1862 l'amplià amb l'adquisició de la finca actual a la Ronda de Sant Antoni.
Va ser una de les primeres construccions de l'Eixample. El seu èxit va ser molt grans fins la Guerra Civil quan la fàbrica va ser col·lectivitzada. El 1947 es recupera i es fusiona amb Lamot amb el nom de Cervezas de Barcelona (fábrica a Parets) però acaba tancant el 1978.
El 2004, Moritz com una nova au Fènix, reneix i es converteix en un espai multifuncional. La restauració va ser obra de Jean Nouvel que va saber combinar els nous elements amb molts dels antics i en això precisament estriba la gràcia d'aquest local.
Ah i la quarta foto són uns feixos lligats amb cintes (rosa i blau) que originalment eren blau i vermell no se sap si perquè la cerveseria Moritz havia estat seu social del Barça on va ser elegit president per segon cop Joan Gamper. Ara més aviat podrien ser representatius d'un equip de futbol parroquial. Però per això caldria canviar les plantetes dels capitells per uns querubins amb el cul a l'aire i a la Ronda hi fa molta corrent.