divendres, 28 de febrer del 2014


La foto de la semana

¿Aburrida?

Francamente, creo que ven demasiadas cosas. Yo me siento más cerca de Botero, pero en fin…en realidad, solo soy una mujer leyendo y la verdad, me hacen sentir incómoda al ser observada como si estuviera en un escaparate. Y temo aburrirme, si me dejan aquí mucho tiempo exhibiéndome.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Com que el Llorens està molt millor puc permetre'm publicar l'enigma d'aquesta setmana.


On és aquest rellotge?
pista 1- el nom del carrer el trobem també a França
pista 2- molt a prop seu podeu descansar una estona
pista 3- I si esteu cansats de tant caminar, comprar-vos un calçat més còmode.


De la foto de la setmana (o del dia)

Erni Kwast va néixer a Amsterdam  l'any 1959
Les seves pintures podrien qualificar-se com a figuratives i líriques, el que en realitat vol dir molt personals i més o menys somniadores. Aparentment simples, en elles els personatges fan coses bàsiques, en contexts normals però  són capaces de suggerir un ambient molt particular. És curiós que té molts quadres de dones llegint. En dies propers us en ensenyaré algún més.
Està molt influida per Piero della Francesca´(és prodigiós, com realment es veu, tot i ser-ne una visió moderna) però últimament les seves fonts d’inspiració deriven cap a Cezanne, Picasso i Rothko. Si hi penseu, però, no estan tan allunyats de Piero della Francesca.

Recordo haver vist obra seva en un viatge a Holanda i em va agradar molt.

dijous, 27 de febrer del 2014


La foto de la semana

Se durmió leyendo

Se quedó dormida sin acabar la lectura. Pero en sueños, recorrió aquellas páginas, se adentró por sus caminos, transitó de hoja en hoja, saltando de letra en letra, de palabra en palabra. Y cuando despertó, había terminado el libro.

L'arpa i les seves vibracions, 330

                                                              
                                           LÀSER SISTEMA FP3

Avui no us parlaré del World Mobile Congress, ja que no hi entenc res, él meu mòbil és de l'època dels picapedra, però quedo bocabadada de les novetats.
Si, que us comento una aplicació novíssima en medicina, el Làser Sistema FP3.
La tendinitis del meu peu esquerra, que arrossego de fa quasi set mesos, ha tingut alts i baixos, al principi no li feia cas, desprès algun analgèsic i a corre, fins que és va enfadar molt per la meva poca atenció i es va posar virulenta. El grau de dolor em va fer aturar i començar a cuidar-me. Radiografies, antiinflamatoris...Ara un Eco ha precisat més el diagnòstic i ho defineix com una sinovitis que s'ha fet crònica, en paraules planeres, la beina que embolcalla els tendons té aigua, això fa que a l'inflamar-se produeix un dolor catalogat de lacerant.  He seguit amb vida més o menys normal, fins que al CAP em van enviar a recuperació, exercicis per reforçar la musculatura i ultra sons. El resultat molt lent.

Ara sí, he anat per totes. Una metgessa amiga em va recomanar un traumatòleg que fa uns vuit anys va importar d'Itàlia el Làser FP3 i ha posat un CENTRE DE MEDICINA AVANÇADA I TECNOLÒGICA. Crec que és l'únic a Catalunya, a tot Espanya n'hi han quatre, un d'ells a Sevilla.
El Làser FP3,  és com un bolígraf que té una punta vermella, que aplicat sobre la zona inflamada actua  a traves de Tres Làsers simultanis, té gran nivell de profunditat, és una alternativa a la cirurgia i actua com a analgèsic, antiinflamatori i regeneratiu. Fa que les cèl·lules retornin a la seva posició normal. Sobre el meu peu actua a una profunditat de un centímetre i mig. En altres zones i amb gent grassoneta o obesa pot actuar entre 4 i 6 cm. de profunditat. És indolor, sols que s'ha de moure constantment mentre s'aplica, ja que si es deixa estàtic podria cremar la pell. En el meu cas, m'han programat 12 sessions de 10 minuts a dies alterns, sempre actuant sobre la zona inflamada, la millora m'han dit serà progressiva, i casi segura al acabar, o bé en el màxim de dos a tres setmanes. Desprès de l'aplicació i durant uns 15 minuts, noto una molèstia relativa, sembla, és el resultat de la reacció dels teixits.


Recomanat per lumbàlgies, cervicàlgies, hernies discals, lesions musculars, bursitis, tendinitis, artrosis, meniscopaties i un llarg etc. Sols té contraindicació per les persones que no toleren l'escalfor i, a la vegada cal anar molt en compte en pells "morenes" ja que són susceptibles de cremades per la seva melamina Avui vaig per la sisena sessió, ja us explicaré el final de la meva aventura, aquesta vegada no de viatges de plaer, sinó de metge en metge, però per seguir amb aventures de moure'm, ara em cal fer aquesta de curar-me.


Segur que us preguntareu el que costa un tractament tan específic... doncs fen un símil de viatges, com una escapada a París.           

LA TRESCA I LA VERDESCA-

FÈ DE VIDA

Recordeu aquell document que abans necessitàvem per a un munt de coses i es deia així? Havies d'anar tu per demostrar que estaves viu i cuejant. Potser encara existeix i tot.
Aquesta entrada és un d'aquells per dir-vos que aquests dies no tinc temps d'escriure al bloc. Ara el Marc ja torna a treballar i per tant la pobre Isa es troba lligada a l'Hospital sense poder ni anar a esmorzar, ni prendre's un cafè si algú no pren el relleu per uns minuts. Jo hi vaig anant encara que el nen a qui necessita és a ella. Avui ja està molt millor, només du dues sondes i la via. Ja es nota perquè es passa el dia cames enlaire, però pel pobre, el panorama deu ser d'allò més avorrit. Esperem que en pocs dies l'alliberin d'aquestes noses.

dimecres, 26 de febrer del 2014

PANEM ET CIRCENSES / llibres

No recordo si us vaig parlar dels llibres que hem llegit aquests darrers mesos en el Club de Lectura de Novel·la barcelonina.

El de desembre va ser NO LLAMES A CASA de Carlos Zanón. No està malament.

El de gener UNA DONA INCÒMODA de Montse Banegas. Tot i que a la majoria de la classe no els hi va agradar, jo el vaig trobar com a mínim, curiós.
El de febrer LA NENA DELS NOU DITS de Laia Fàbregas. Una primera obra que es nota molt que ho és. Rareta, rareta. 

I pel proper dia 11 de març hem de comentar aquesta. És una novel·la d'intriga ambientada a la Barcelona dels anys cinquanta que barreja elements de novel·la negra, novel·la històrica i novel·la romàntica. La Barcelona que surt és sórdida, amb gànsters, maquis, putes, xulos, senyorets, falangistes, bisbes i jazz del bo.

Molts llocs ens són familiars, el Jamboree, la Casita blanca, en Tete Montoliu, el parc de la Ciutadella, el port d'abans, la Pensió Condal, el cine Roxy, les estacions de metro i molts carrers de la ciutat. 

A mi m'ha agradat.  


A EMPENTES I RODOLONS

 
DELS OSCAR
 
Hola.  Dels Oscar d'aquest any he vist vàries pelis, cosa que no es habitual en mí: A saber:
 
12 anys d'esclavitud  -  Molt dura, però impactant i molt bona en tots els aspectos.
 
Gravity-  Aquí hi ha opinions per a tots els gustos, pero a mí em va interessar molt. Sentir-se gravitant per l'espai és molt gratificant.
 
Blue Jasmine.-Jo sóc una fan de Woody Allen i gairebé tot el que fa m'interessa. Les interpretacions de les dues dones, fantàstiques!
 
Cuando todo está perdido.- No es va fer llarga, malgrat ser un sol personatge i que pràcticament no parla.  Molt ben filmada.
 
Al encuentro de Mr. Banks.- Va agradar-me Mary Poppins (l'hauré vist més de 10 vegades amb tants fills i nets) i va agradar-me la vida de la escriptora. Molt bé Emma Thomson, com sempre.
 
Gurú2- Mi villano favorito.- Estupenda peli d'animació, molt entretinguda.  
 
No m'atreveixo  a fer gaire comentaris perquè per aixó tenim al blog a un expert.  Rafel, quina és la teva opinió?
 
Crec que la favorita és La gran estafa americana, però el tráiler no ens va interessar gens ni mica. Val la pena?

VIATGE


La Plazza do Humor

Passo a contestar a la Mª Teresa, en primer lloc moltes gracies pel teu record en el moment de visitar la Plazza do Humor a la Coruña. Sí, conec aquest indret trobat per casualitat, en el nostre passeig per la ciutat. Va ser l’estiu de 2006 un llarg recorregut que va començar per: Las Médulas, Padrón, Ribadavia, on vam presenciar la Noche de los Tiempos, per passar per A Coruña on vam veure una magnifica expocició de Jaume Plensa a la Fundació Luis Seoane i un altre de La Novia Cadaver de Tim Burton (ninos, layouts, decorats, etc.), Finisterre, Allariz: buscant una intervenció de Agustín Ibarrola, amb la seva obra, en mig d’un camp, a on ens vam perdre durant una bona estona, caminant pel bosc, fins trobar-lo. Castro Caldelas, Celanova, Cambados, San Estevo, Santiago de Compostela, Pontevedra, San Xenxo, navegant pel Cañón del Sil. La literatura també va estar present, al visitar las cases de: Rosalia de Castro, Camilo José Cela, Emilia Pardo Bazán, Ramón Cabanillas i Curros Enriquez. I vam deixar pel final del viatge, la zona d’Ourense que en realitat, era el motiu pel qual fèiem del viatge: per veure la casa de l’avia de la Susi.  T’adjunto unes poques fotos de la Plazza do Humor.


L'arpa i les seves vibracions, 329

Galicia III
                              Plaza del Humor. A Coruña
Apunt dedicat al Rafel, no sé si coneixes aquest indret, però la teva presencia em va acompanyar en cada dibuix.

Viatjar sempre et dóna sorpreses impensades, això em va passar a A Coruña, voltàvem pel Mercat de Sant Agustí amb la Maria, quan ens trobarem davant de la Plazza do Humor, no la havia llegit explicada en cap llibre, si que la Maria la nostra guia en deixar-nos una estona lliure per prendre un cafè, ens havia comentat la seva originalitat. És una plaça creada per retre homenatge als grans humoristes del món, des de Galicia i en gallec. Consta d'una superfície de marbre blans a dos nivells. En el superior es troben dos bancs de granit amb les figures de Castelao i Cunqueiro, en l'inferior i sobre pedestals de granit, els bustos de Vicente Risco, Wenceslao Fernández Flores i Julio Camba, a més de la A Fonte do Gatipedro. El Gatipedro és una invenció d'Alvaro Cunqueiro, que el descriu com un gatet que té una petita banya en el front pel que surt un doll d'aigua. El tal gatet entra de nit a les habitacions dels nens i al tirar-les-hi el rajolí d'aigua fa que els nens somiïn que fan pis, i mullin el llitet.
El terra blanc en els dos nivells , és com un paper en el que han dibuixat als grans humoristes gràfics i literaris de tots els temps i de totes les nacionalitats, al costat d'inoblidables còmics del cinema i de personatges d'historietes. De la realització de la plaça,  cap el  1990, s'encarregaren els escultors Manuel Ferreiro Badía, Francisco Escudero, Ramón Conde i, sobretot Xosé Castiñeiras, que a més del banc de Cunqueiro, va fer els dibuixos en el marbre.

Realment és una delícia de plaça per perdre-s'hi hores i més hores, per gaudir de cada recó, nosaltres teníem poc temps lliure i a sobre la pluja i el vent  que ens feia la guitza com cada dia, però em va deixar un dels recots més agradables del viatge .


Hi tornarè... els personstges asseguts no tenen cap pressa..en .un altre viatge.






dimarts, 25 de febrer del 2014


LA FOTO DE LA SEMANA

Pequeño librito


            Siempre llevó su pequeño librito, nunca se separó de él.
Pequeñas páginas, pequeños textos, ideas inalcanzables. Quizá por eso, cualquier rincón servía, para intentar alcanzarlas.

LA TRESCA I LA VERDESCA I SOL·LUCIÓ A L'ENIGMA



Per unes coses i altres aquesta ha estat una setmana amb moltes aportacions al bloc. Tantes que ja ni recordava l'enigma. Sapigueu que el que uneix ambdós elements és que són una tanca o tanka.

De Vikipèdia : Una tanka (o tannka) és una composició poètica japonesa. Significa "poema curt". Consta de 31 síl·labes repartides en 5 versos plans sense rima, que segueixen la mesura 5-7-5-7-7. Es compten totes les síl·labes. Si seguim la Mètrica Catalana, en què es compta fins a l'última síl·laba tònica, podem dir que una tanka és una estrofa que consta de 5 versos de 26 síl·labes repartits seguint la mesura 4’-6’-4’-6’-6’. La gràcia d'aquest poema és crear, en aquest límit d'extensió, una petita imatge ben suggestiva. Alguns consideren que és una ampliació d'un haiku. . La tanka es dóna a conèixer en la literatura catalana en la primera meitat del segle passat de la mà de Carles Riba, que en fou un gran conreador. Moltes de les seves tankes apareixen a Del joc i del foc (1946). També han treballat aquesta composició Màrius Torres, Salvador Espriu i Rosa Leveroni...

EL TREN I EL CINEMA

-->
II
“The Great Train Robbery”
(El gran robo del tren)

“The Great Train Robbery” fue la primera película de la historia del genero del Western que se rodó en Estados Unidos, en los estudios de Thomas Alva Edison. Dirigida y escrita por Edwin S. Porter.
Con una duración de tan solo once minutos, llegó a influir en el cine lo suficiente, como para cambiar su curso.
Cuenta cómo una banda de forajidos asalta un tren de pasajeros y huye con el botín, hasta que son alcanzados por el sheriff y sus hombres. Es un film de acción y suspense, gracias a un montaje muy elaborado, que insinúa acciones paralelas, logradas con inusitada verosimilitud, por medio de sobreimpresiones (nada que ver con las que hacía Georges Méliès), éstas reforzaban la apariencia de realidad, en escenas como la de la oficina del telegrafista o el interior de un vagón en movimiento. Salvo este ejemplo, el cine avanzó poco narrativamente, hasta que en 1908, entró David Wark Griffith en escena y se puso a hacer cine.
“The Great Train Robbery” tuvo un gran éxito y contribuyó a que el cine se convirtiera en un espectáculo de masas, extendiéndose por todo Estados Unidos, en las pequeñas salas de cine conocidas como nickelodeones. El cine comenzaba a surgir como una potente y prometedora industria.
En la parte alta he puesto el cartel de la película que se hizo para su estreno y bajo estas líneas unos fotogramas. El del pistolero apuntando al espectador era el último fotograma que salía en la película.






dilluns, 24 de febrer del 2014

PANEM ET CIRCENSES


Completant la informació que us ha enviat la Malole aquí van dues fotos. La primera, cigonyes i d'altres bestioles amb plomes vistes des de l'aguait de El Cortalet. La segona, la Malole, en Joan i jo a la caseta de fusta del jardí del Mas del Joncar. Hi varem estar "de cine".

Els aiguamolls de l'Empordà

 
Hem estat tres dies a Sant Pere Pescador en un hotel rural dit El Mas del Joncar, la Marisa, en Joan, en Marçal i jo.  Una companyia amigable, un entorn confortable, un temps primaveral, molta cultura d'ocells a càrrec d'en Joan que n'és un expert, uns paisatges magnífics i... ganes de tornar.
Entre d'altres indrets, vàrem  visitar Sant Martí d'Empùries, Castelló d'Empùries, Roses i un petit poblet molt autèntic i ben conservat que s'en diu Monells. El coneixeu? val molt la pena. I, com no podría ser d'un altre manera, vam anar a dos aguaits (s'escriu així?)  a veure ocells de tota mena, especialmente moltes cigonyes. Esteu informats!
 
D'altra banda, també ens va agradar "Saving Mr. Banks". Amena i amb una interpretació estupenda de Emma Thompson. A mí, a diferencia de Maria Dolors, sempre m'havia agradat molt "Mary Poppins" -ja sabeu que jo sóc més ensucrada- i ara la tornaré a veure amb ganes.
 
(Nota, no he sabet com fer-m'ho per posar una foto de les fetes per en Marçal, perque no he sabut treure'n una del Picasa.  És per aixó que aquesta és d'Internet.  Ho dic perque no fós cas que ho descubrissiu i jo quedaría fatal). 
 
 

NOTES:
-
El Llorens ja està operat. Tot ha anat bé però avui, pobre, està intubat i sedat. Fins demà no el podré anar a veure. Potser més tard el duràn a planta amb els seus pares. Tot i que estem tot el dia amb missatges via Wasap és una mica desconcertant no saber en detall com va la cosa, però vaja, diuen que bé.

_ Per l'Olga: El nostre blog no és confós, simplement t'has de fixar qui signa cada entrada.

LA FOTO Y LA PINTURA


LA FOTO DE LA SEMANA

Aquellas páginas


            Quedó turbada. Aquel texto… Jamás pensó que eso pudiese ocurrir. Ni se le había pasado por la cabeza. Miraba una y otra vez aquellas páginas que la hicieron sentirse desnuda frente al mundo. Se sintió utilizada. Todo estaba allí escrito. No lo podía creer, pero allí estaba. Ahora sí: acababa de perder su inocencia. Y en su mente aparecieron aquellas palabras que había olvidado: “Todos los escritores hacen lo mismo, terminan escribiendo sus propias experiencias, aunque las pongan en boca de sus personajes”.
            De hecho, ¿quién lo sabrá? Solo yo, se dijo, decepcionada.

LA TRESCA I LA VERDESCA

En aquests moments estan operant al Llorens. Esperem que tot vsagi bé i es resolguin d'una vegada els seus problemes.

Quant a Franck Benson us diré que va ser un dels americans que se'n va anar a París als anys 30 (havia nascut a Arizona el 1910). Contemporani de Whistler, Mary Cassat, J. Singer Sergent etc... Els seus temes recurrents són els retrats de la burgesia benestant, escenes domèstiques, nens, joves i famílies felices en barquetes pel mar etc. molt del moment. També és d'aquells a qui podem aplicar allò de no és el tema de què parla sinó com ho diu.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Cap a Saifores, en aquests dos dies tan fantàstics que ha fet. 

Hi vaig anar amb el Jordi i com que no conduïa podia contemplar el paisatge més en profunditat. I del que veia en va sortir un poemet mentre travessàvem una "desurbanització". Em meravellen els ametllers salvatges, aquells que no són entre companys sinó que han quedat en un marge, han sortit espontàniament en un racó o s'han salvat gràcies a una mestressa agraïda. Gairebé és un atreviment fer un poema d'ametllers quan dos versos de poeta de debò els expliquen tan bé (no ets encara el millor temps/ però en tens tota l'alegria. Joan Maragall ). Ja sé que sou benevolents amb mi i aquí va el meu.

Finals d' hivern

Els camps són en suspens.
Tan sols els ametllers
aquí i allí,
vestigis arqueològics,
són l’esplendor de l’esperança.
Des d’una casa,
-amb capitells pseudo-romànics-
una mimosa els veu de lluny.
Voldria els blancs i els roses,
neu i corall,
groga d’enveja.

diumenge, 23 de febrer del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 328


Ara vinc de l'Auditori, plena de música romàntica així que aparco el tema Galicia per un dia i , us comento el concert d' Anton Bruckner que he escoltat, la Simfonia núm. 4 en Mi bemoll major, anomenada "Romàntica" (Versió 188878/1880).
Bruckner neix a les acaballes del romanticisme a  Alta Àustria el 1824 i mor a Viena el 1896. és un dels mestres més grans del simfonisme, autor de partitures d'una enorme profunditat i ambientació emocional.
 El director Josep Pons, ha conduït l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Aquesta acostumada a tocar partitures de Wagner, ha sigut l'encarregada del concert del dia d'avui. Bruckner admirava profundament a Wagner. A ell va dedicar-li la seva Tercera simfonia. De fet , el seu títol no fa referència a la moderna concepció d'amor romàntic, sino als romanços medievals a l'estil dels  representats per Wagner en òperes com Siegfried i Lohengrin.
L'obra , de poc més d'una hora de durada, consta de quatre moviments, el primer , és complex, però possiblement el més perfecte, situa l'oient dins l'atmosfera d'una societat regida pel codi d'honor cavalleresc, és el despertar del dia en un campament medieval; una albada anunciada per les tropes que aviat deriva en la imatge dels cavallers que marxen cap a la lluita. El segon presenta un desenvolupament poètic i dramàtic, escrit sota la forma d'una declaració d'amor, melancòlic, com una serenata pastoral, en que violoncels i violes introdueixen la melodia. El tercer és un escena vital de caça, el més fantàstic , amarat de les veus i els crits dels caçadors que descansen i mengen a l'ombra de les arbres. L'últim trobem al cavaller fantàstic que s'enfronta al seu propi destí fatal, misteri i expressivitat amb un cant a la vida i al miracle de la creació. 
 Com passa últimament L'Auditori estava mig buit, una pena per a la música i per Barcelona.           


dissabte, 22 de febrer del 2014

EFEMÉRIDE Y LITERATURA

Antonio Machado

Hoy 22 de febrero de 2014, justo cuando se cumplen 75 años de la muerte del poeta español Antonio Machado, en el hotel Bougnol-Quintana de Cotlliure, leo en La Vanguardia, un artículo dedicado a la triste efeméride y paso a consultar en la hemeroteca, las páginas que contienen los 24 artículos que el poeta escribió para el rotativo barcelonés.
La página correspondiente al día 21 de junio de 1938 (pág. 3), está el escrito de Machado titulado: “Desde el mirador. Cap. V” Junto a él, a su izquierda, otro artículo a dos columnas, llevaba por título: “El telegrama a Hitler de la Junta de Burgos”. En él se puede leer que la Junta de Burgos, presidida por Franco, trata el asunto de los bombardeos y las repercusiones que éstos puedan tener en el extranjero, pero queda zanjado, dice su texto, que se lleven a cabo, porque así lo exige Berlín y Roma”. Mientras que Machado en su artículo escribía: “Entre hacer las cosa bien y el hacerlas mal —solía decir Juan Mairena cuando oficiaba de inmoralista— hay un término medio, a veces, aceptable, que consiste en no hacerlas; porque, en verdad, mientras las cosas no se hacen, cabe esperar que han de hacerse bien algún día, pero hechas mal, fuerza será, primero, deshacerlas. Por eso, añadía, los malhechores deben ir a la cárcel”.
Todo esto, y más, en la misma página.

divendres, 21 de febrer del 2014

EL CINE Y EL TREN

-->
Inicio de un gran viaje
El tren y el cine

El tren ha significado durante muchos años, el símbolo del progreso, la unión entre pueblos, el viajar, soñar, evadirse, escribir (como ahora mismo estoy haciendo). Del tren se han servido: escritores, fotógrafos, pintores, ilustradores, cineastas. El tren es objeto de culto para nostálgicos también. Con el tren nos llegan infinidad de historias. Si, el tren es portador de cuentos, de encuentros y desencuentros, de batallas, de carreras, de acción y de aventuras que duda cabe, con él se mezclan odios, luchas, superación, conquista, espionaje…y de todo ello se ha hecho eco el cine. Existen innumerables películas con el tren como vertebrador de esas historias.
Y mi intención es ir exponiendo algunas muestras de las obras que nos tuvieron clavados en la butaca, de cuántas entrañables salas de cine, muchas de ellas ya desaparecidas, partieron, como el tren parte de una estación.
El primer tren que apareció en la primera película

Nace un nuevo arte, un nuevo espectáculo: el cine, y el tren pasa a formar parte de los antecedentes cinematográficos.
El 28 de diciembre de 1895, los hermanos Lumiere presentan públicamente, en el Salón Indien de París, su primera película: “La llegada de un tren a la estación de Ciotat de Lyon”.
Aunque hoy en día pueda parecernos increíble, los espectadores asistentes quedaron asombrados, más aun, impresionados, temiendo incluso por su seguridad al ver acercarse un tren, cuya locomotora parecía que iba a saltar de la pantalla. Su primer impulso fue levantarse y salir corriendo. Pero nada grave sucedió. Todo quedó en un simple susto. Y la constatación de que la fotografía podía ponerse en movimiento. En la presentación que hace años hizo Román Gubern en la Filmoteca, decía que se había registrado con este film, el testimonio de la civilización maquinista, con el vehículo más representativo del progreso industrial del siglo. Y este hallazgo llevó a cuantos iniciaron sus primeros pasos en el cine, lo hicieran con el tren. Italo  Pacchioni rodó “Arrivo del treno nella stazione di milano”, al año siguiente, y Fructuós Gelabert el 1898, “Llegada de un tren a la Estación de Ferrocarril del Norte de Barcelona” y seguiría en 1911 con “De Gerona a Olot en ferrocarril”. Se unían así pues, dos géneros de masas el transporte y el cine.
Desde entonces, han habido muchos cambios, los adelantos se han sucedido a gran velocidad, hasta llegar al cine que actualmente conocemos. El tren, quizá ha ido más lento, pero en nuestros días ha dado un gran salto tecnológico que permite mayor seguridad, siendo a la vez más veloz y cómodo. ¿Qué vendrá después del “tren bala”?
Entretanto, podemos disfrutar del cine incluso mientras viajamos. De esta pues, ambas industrias, han vuelto ha encontrarse.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Geometries variables


Tenia ganes de fer fotos i no prou temps per una trescada. Me'n vaig anar al parc de Santa Amèlia, a dues cantonades de casa i clic, clic, clic. Només començar em vaig adonar que tot tenia una aparença geomètrica aproximada. Geometries variables, em vaig dir, recordant els poemes de Joan Margarit, no sé perquè. I aquest és el resultat. Tanmateix arribant a casa, unes últimes geometries al colmado : les ampolles dels vins. Ja era massa. Em vaig veure impel·lida a comprar un bròquil d'aquests tan preciosos que semblen pagodes xineses i en realitat són híbrids de col i coliflor aquesta verdura que conté més vitamina C que els cítrics i encara altres vitamines. El vaig fer amb pernil i gratinat i estava re bò.  Apa a menjar bròquil que és temps d'encostipats.

L'ENIGMA DE LA TRESCA






Dona ta força
i tos somnis per somnis
i força, crema-hi,
lluita-hi: no, no escolleixis
entre el vent i la flama
               Carles Riba



Què els uneix?

dijous, 20 de febrer del 2014

ESCRITURA


La foto de la semana

Absorta

Aquellas páginas la tenían absorbida. Para ella dejaron de contar las horas y los días. A su alrededor no sucedía nada, todo se hallaba dentro de aquel libro. Su mundo, solo eran aquellas líneas que la tenían inmovilizada. Cada palabra era un balón de oxígeno. Era así como respiraba. Cuando terminó quedó sin aliento. Extenuada. Le pareció haber perdido la vida cuando cerró el libro. Sus manos no pudieron sostenerlo, solo el ruido al caer al suelo, pareció despertarla, pero solo fue un momento. ¿Después vendrá la nada? Se preguntó. Y en aquel instante apareció su amante.


Amb  aquest tema de les dones llegint, no sabeu quantíssims pintors estic descobrint. D'un a l'altre, salto blocs diversos que no sols em mostren pintors de dones llegint, quin tema fascinant!, sinó també poesies i texts molt interessants. El cistell de cireres...
El d'avui, Wojciech Weiss, és polonés però va néixer a Austria on havien emigrat (o exhiliat) els seus pares.
Al començ de la seva carrera feia pintures historicistes i mitològiques i de mica en mica va arribar a un expressionisme clar en el que per exemple va fer molts retrats de dones marcadament sensuals.Més tard va ser dels primers pintors polonesos Art Nouveau i cartellista de renom. Al final de la seva vida es pot classificar la seva pintura dins del realisme socialista. No oblidem els avatars polítics del seu país que segur que van influir molt en la seva visió o almenys el van condicionar.

CINEMA


“Suave es la noche”

Ahir vaig veure el film “Suave es la noche” (1961) de Henry King a la Filmoteca. Es la versió cinematogràfica de la novel·la de Francis Scott Fitzgerald una pel·lícula que no havia vist mai i per sort la vaig veure ahir.

Poso uns comentaris que va posar Enrique Vila-Matas a El País:

"Me enteré de que King había sido un pionero en la defensa en Hollywood del rodaje de exteriores. Y entonces me acordé de que precisamente un exterior de King (la cena al aire libre de Ava Gardner y Gregory Peck con la gran montaña al fondo en Las nieves del Kilimanjaro) era uno de mis recuerdos más antiguos de infancia.

Su versión en cine careció de la menor suerte, igual que la novela, que fue recibida con indiferencia
Como novela, Suave es la noche está casi a la altura de El gran Gatsby, su obra maestra, publicada por un Fitzgerald muy joven, en 1925, en los momentos de mayor plenitud de su genialidad narrativa. Suave es la noche, melodrama que refleja los problemas personales que fueron hundiendo a su autor a lo largo de los ocho años que tardó en escribirla, relata una historia de amor con psiquiatra y paciente y cambio de papeles en un momento determinado: una pareja con todo para ser feliz (como Scott con Zelda), pero que pronto verá cómo sus destinos se deslizan sutilmente hacia el abismo, hacia lo que Fitzgerald llamó "la pura bancarrota emocional".
Al final, me pareció evidente que el filme de King, que interpretan Jennifer Jones y Jason Robards Jr., estaba muy lejos de ser el desastre que tantos cinéfilos, a lo largo del tiempo, habían pretendido hacerme creer. Habrá que empezar a reivindicarlo, pensé, buscarle una mejor vida lejos de su mala fama. Es curioso observar cómo la película, cuando se estrenó, careció de la menor suerte, lo mismo que le había ocurrido a la novela cuando, al ser publicada en 1934, fue recibida con indiferencia, pues en aquellos días los lectores se habían olvidado del mundo rutilante de los años veinte y estaban en plena crisis económica y, para colmo, creyeron que volvía el escritor de las burbujas de champán y el charlestón cuando este, ya muy lejos de los años felices, lo que había escrito era una desoladora crónica de las miserias y trampas del amor".
“Tender is the night” (Suave es la noche) la tornen a projectar el proper dissabte 22 a les 16,30 a la Filmoteca.