dilluns, 30 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



Diumenge ocupat sense fer res. Hem sigut molta gent però jo com a convidada aprofitant les prerrogatives de diguem-ne convalescent. Era l'aniversari de la Meri i també ha vingut una de les meves filles de plàstic amb les seves nenes, que viu a Singapur i està aquí de vacances. Feia més de quinze anys que no ens vèiem, oh estàs igual, igual... cosa que vol dit que ens reconeixem. Som dotze (ahir disset), sort que els nens creixen, però ara és alló de les dents, aneu-vos a fer el llit, guardar la vostra roba, i els deures? , vinga a carregar els plats a la màquina, què feu aquí sembleu vells d'un geriàtric etc, les delícies de fer d'àvia. Per cert el Marc i la Isa estan embarassats, o sigui que és la guerra, más madera. El meu paper de marujona i àvia d'estiu segueix,  amb el petit respir del meu tête a tête amb el capità Nemo i ara amb el Vila Mates que el tenia a mig llegir i l'he començat de nou. He repassat tots els contes perquè en la Mina tinc una tirana implacable; fins i tot l'he empès amb la Beatrix Poter. Només em queden les nits per... veure les pelis que tinc pendents. C'est la vie. I que duri.

diumenge, 29 de juliol del 2012

PANEM ET CIRCENSES

Durant un temps vaig entrar aquí per explicar el llibre que acabava de llegir. Després no vaig continuar. Però avui ho faig perquè n'he llegit un que m'ha agradat molt. Es diu: EL LECTOR DE JULIO VERNE d'Almudena Grandes i és la segona entrega de la serie "Episodios de una Guerra Interminable" (la primera es titula INÉS Y LA ALEGRIA). És la història d'un nen de 9 anys, fill d'un guàrdia civil, l'any 1947. Explica com era la vida en aquells anys a la Sierra Sur de Jaén, les delacions, la llei de fugues, els maquis, els vencedors i els vençuts...me'l vaig llegir en tres tardes, no el podia deixar. Ara tinc ganes de llegir la primera. No havia llegit res d'Almudena Grandes però m'ha semblat molt ben escrit. A més a més explica que moltes de les escenes, personatges i llocs que apareixen són reals tot i que amb els noms canviats perquè amics i coneguts seus li han proporcionat les dades. El recomano.

divendres, 27 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


D'aquesta setmana encara em queden coses per contar-vos:
- Dilluns vaig aprofitar que era a Barcelona per anar al MACBA perquè tenia mono d'exposicions. Com sempre, l'oferta era variada, fotografies, reportatges records...
El primer i el que més em va agradar, és l'exposició de Lluís Claramunt, un pintor del que he descobert els seus dibuixos, traços en l'espai, intuïcions, la presència humana feta essència que es converteix en pura abstracció tot i ser realista. Línies i grafismes que en principi costen i quan els penetres et duen pels camins de l'anat eliminant el que no cal fins arribar a l'essencialitat màxima que crec que és la lliçó que ens mostra.
- Un reportatge rodat per Roberto Rossellini al Pompidou quan el van inaugurar. És un recorregut absolutament objectiu, amb la única "música" dels comentaris dels visitants. Es podria titular Què veu, pensa i sent algú quan va a un museu. De tot hi ha.
- La re-visita del reportatge de la trobada a Eivissa el 1971 quan es va celebrar el famosíssim VII Congrés del Disseny industrial. El vaig veure en el seu moment i m'ha interessat de nou. Fites pel record.
- El reportatge del muntatge de l'escultura gegant de Rita Mc Bride a Munic. No mostra només l'obra i l'enginyeria de la seva construcció sinó que es converteix en una reflexió sobre el paper de l'arquitectura en les ciutats i la seva funció.
- També les fotos maquetes i plans de la visita de Le Corbusier   i Gean Genet a Barcelona a començaments dels anys 30. L'arquitecte havia de confegir un pla de reforma de la ciutat per modernitzar-la i a l'escriptor , l'experiència dels baixos fons de la ciutat el van dur a escriure Diari d'un lladre. Dues visions contraposades, dues personalitats molt interessants i un projecte que com tants d'altres va estroncar la maleïda Guerra incivil. No sé si és nostàlgia del que no he viscut però el pas de gent tan important, i que era sovintejat, feien de Barcelona una ciutat cosmopolita i amb una empenta de futur que evidentment m'hagués agradat conèixer. Quina llàstima!Que decebedor devia ser pels nostres pares aquest aturar les màquines amb sinistre total. Una debacle de la qual encara en patim les conseqüències.

dijous, 26 de juliol del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 209


                                      ENIGMA
Marxo de Vacances amb uns amics, a un país on usen l’alfabet ciríl·lic, aquell que va crear sant  Ciríl  apòstol dels eslaus  (826 – 86). Sota Pere el Gran i desprès de la Revolució es va simplificar, actualment  té 33 signes.
Fins la tornada, cap a la segona setmana d’agost,  espero tenir per llavors, moltes experiències per posar al blog.

LA TRESCA I LA VERDESCA


Ahir, un episodi de pujada de tensió em va deixar prostrada en un món que no parava de rodar, francament desagradable. Ja recuperada, segueixo trobant que el món roda però al revés, cosa que m'omple de perplexitat. Perquè:

  • és normal que no es demani als propietaris la neteja dels boscos i després correm-hi tots quan es cremen?
  • és normal que es retalli en dotació als bombers, nòmines, etc i els sous dels seus caps continuin com sempre o només amb una retalladeta per quedar bé?
  • és normal, després del que acabo de dir, que res no canvii?
  • és normal que ara es comenci a dir tímidament que allò de Bankia...?
  • és normal que tornem a perdre el temps pensant en la Diagonal quan hi ha tanta cosa de primera instància a resoldre?
  • és normal que no sigui la creació de llocs de treball la prioritat del govern?
  • és normal demanar uns diners que se sap que no es podran tornar i que caldrà demanar-ne més i més cars per anar fent cada cop la pilota més grossa?
  • és normal ser normal quan res no ho és ?
  • és normal que res dels que hauria de ser normal no ho sigui?
  • és normal que m'entesti a fer-me aquestes preguntes?

dimecres, 25 de juliol del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 208

                                     Sala de l'Estatut de Núria 
Avui un xic de història de casa nostra. Fotografia del saló d’estar  de l’Hotel Vall de Núria, ideal per tertúlies, amb un recull grà fic de la redacció de l’Estatut de Catalunya del 1932.Cada tarda hi preníem un cafè i una  copeta d’herbes de Núria amb gel, tot un plaer gastronòmic. Les parets plenes de quadres fan referència als fets de la signatura del conveni el 20 de juny de 1932. Una vitrina amb fotografies de l’acte i els seus promotors i grans defensors, més o menys ve a dir que…
L’estatut va ser impulsat pel llavors president (provisional) de la Generalitat, Francesc Macià, just desprès de la proclamació de la II República. S’obté ,així, el primer Estatut redactat per Catalunya. La comissió, presidida per Jaume Carner, es completava amb Rafael Campalans, Pere Corominas, Marti Esteve i Antoni Xirau, acompanyats de Joan Lluhí i Pere Mestres.
Val a dir que és un recó que recorda el que volíem ésser i fa pensar en el que som ara.
Últim apunt de Núria al blog.

dimarts, 24 de juliol del 2012

L'arpa iles seves vibracions, 207

                                              NÚRIA: primer text conegut
El primer text narratiu sobre l’origen de Núria, és l’anomenat “ Llegendari de Núria”, text anònim de la primera meitat del segle XIV dipositat al Santuari, escrit sobre pergamí en dialecte llemosí. Tot i que no s’ha conservat, avui se’n té constància  gràcies a Narcís Camós. Coneixedor del text antic va ser el primer transmissor d’aquesta historia mitjançant l’obra “Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña” editat a Barcelona el 1657 i reeditat a Girona el 766, on descriu totes les capelles i tots els Santuaris marians existents al Principat de Catalunya i que ell recorregué personalment.
Narcís Camós religiós dominicà i escriptor, residí al Convent de Santa Caterina de Barcelona. (Girona 1621 – Barcelona 1664)

LA TRESCA I LA VERDESCA

No hi ha foto possible que pugui reflectir la impotència

Això sí que és una retallada

Seguim en la calma tensa de les notícies. Per sort la ratlla que delimita el foc està fora de Cistella encara que a molt pocs quilòmetres.
Jo crec que en aquests casos la segona cosa més tremenda és el desconcert. Ningú no sap què s'ha de fer, es reben ordres contradictòries, cal tenir les maletes al cotxe per si de cas, sabent que la carretera és tallada per deixar pas als vehicles de salvament, el fum que ho envaeix tot, el dissimul davant de les preguntes d'uns nens que saben més del que deixen endevinar, el fer el cor fort ... i sobretot la part de culpa, remordiment o com en volgueu dir, de saber-nos estalvis, de saber amb un cert alleujament, confessem-ho, que no som nosaltres qui hem perdut la collita, els animals, les esperances, el futur. I també la culpa solidària de la falta de previsió que, efectivament està fora del nostre abast però que també ens pertany per no haver demanat acció, diners, comptes... a qui els té i els administra , figura, en el nostre nom.
La impotència com a lema de les nostres vides. Que lleig!

dilluns, 23 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA




Ahir al capvespre, tornant de Sant Julià, anàvem comentant la bellesa dels camps acabats de segar i el goig que devien sentir els pagesos amb la pallissa plena i la feina de tot l'any a punt per viure'n tot el proper. Arribo a casa (a Barna) i engego la televisió i em trobo amb l'horror del foc a l'Empordà . Una dutxa freda  que tant de bo pogués enviar cap allí. I avui, ja a Saifores amb el David i la Marta, la Marta compungida perquè la seva germana amb dues nenes petites, viu, tot l'any, a Cistella. Han estat i estan encara, confinats a casa, voltats de flames a pocs quilòmetres, el desconcert general etc...No passen deu minuts que no li truqui de pur nerviosisme. No cal dir que tot i que no els passa res, de moment, estan passant un veritable calvari.
Banyar-se a la piscina, avui és una mena d'estat de mala consciència.
Mare Natura, és molt sàvia però a vegades es comporta com una madrastra d'allò més cruel.

L'arpa i les seves vibracions, 206

                                                    CURSA DE L’OLLA DE NÚRIA
Si algun excursionista i/o muntanyenc experimentat em llegeix, riurà de la meva ignorància, ja que fins el diumenge 15 de juliol no havia sentit a parlar mai de la cursa de l’Olla a Núria.
A les 10 de matí junt amb la meva germana i una amiga arribàvem a l’aparcament de Queralbs i, tot  que per la carretera havíem vist una corrua de cotxes aparcats en les voreres i en els llocs més estrambòtic, als dos aparcaments de dalt no hi cabia ni una agulla. Què fer? Tornar a Ribes? Vaig intentar parlar amb el guardià del pàrking i tres negatives seguides, finalment al veure’ns grans i amb poca visió la meva amiga, va concedir-me un canaló de terreny entre dos cotxes–vivendes molt grans alemanys. Imagineu una hamburguesa planxada entre dos papers transparents i veureu el meu cotxe aparcat entre els dos gegants.
Un cop baixarem del cremallera trobarem la resposta al nostre interrogant, just arribaven els primers corredors ,entre aplaudiments de la gent,  de la cursa internacional organitzada per UE de Vic dins del Mountain Running Internacional Cup: 1º vencedor masculí Marc Pinsach amb 2h.17' 19’’ i femení Marta Garcia en 2h.59’21’’. Davant del Santuari la meta d’arribada,el pòdium i diverses casetes de tota mena d’estris de muntanya.  L’esplanada plena a vessar de gent, famílies senceres, criatures petites entre mig de les cames, avies,  cosins, cotxets, etc. Poc a poc arribaven els juvenils i els infantils amb recorreguts a la seva edat. Premis, condecoracions i dinar picnic a tots els racons possibles. A les sis de la tarda no quedava ningú i la tranquil·litat ens va donar la benvinguda. Vaig tornar a Queralbs al matí següent  a rescatar el cotxe, restava tot solet allí al mig del gran aparcament,  tenia una rascada lateral feta pel  cotxe alemany suposo que al marxar, vaig optar per un lloc a l’ombra i cremallera amunt altra vegada.
S’anomena l’Olla de Núria l’espai entre set pics: Fontalva, Embut, Finestrelles ,Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegre. El nostre poeta Maragall li diu “la plana més bella”
La fotografia correspon a la cursa del 2011 i la ratlla vermella que és veu és una senyera posada a terra de grans dimensions. Desprès la baixen i presideix la plana a l’hora del dinar.

PANEM ET CIRCENSES


Dimecres passat vaig assistir a un assaig general d'AIDA al Liceu. El meu cosí n'és el director. Veure'l donant instruccions ara al director del cor, ara a uns dels que feien de guerrers, controlant els televisors, seguint la partitura, va ser un goig. Ens va col·locar en la primera fila de l'amfiteatre i en cada entreacte venia a explicar-nos què veuriem a continuació, els fragments que més li agradaven, fent-nos adonar d'algún detall...
La tècnica del "trampantojo" o "trompe l'oeil"del gran Josep Mestres Cabanes, la soprano Sondra Radvanovsky considerada la millor Aida del moment, la breu però vibrant intervenció de Joan Pons que es retira amb aquesta obra, la resta d'intèrprets molt dignes, la magnificència del Liceu que no havia tornat a veure després de la restauració, el Saló dels miralls que no coneixia, tot plegat va fer que les més de cuatre hores passessin en un instant.
El dia anterior, dimarts 17, havia estat l'aniversari del meu cosí i en el moment de la Marxa Triomfal quan l'escenari s'omple de gent per donar la benvinguda a Radamés, la música es va interrompre i va començar a sonar el "cumpleaños feliz"; tant des de dalt com des de la platea van saludar-lo amb aplaudiments. Us imagineu quina emoció?

diumenge, 22 de juliol del 2012

L' arpa i les seves vibracions, 205

                                             Camí  vell de Núria a Queralbs
“El camí vell” de Queralbs a Núria és un recorregut utilitzat des de l’antiguitat per fer el peregrinatge a Vall de Núria. Actualment, és un indret d’un alt interès turístic i un dels camins més atractius i concorreguts del Pirineu. És un camí empedrat que travessa, de sud a nord pràcticament tot el terme Municipal de Queralbs. Parteix de la costa de Quer, a tocar del riu Fresser, fins arribar a les mateixes portes del Santuari. Té una llargada d’uns 8.500 metres i supera un desnivell de prop de 900 metres.
Els nostres amics el feren de Núria a Queralbs en 2 h. 15 min. Ma germana i jo per allò del si no fos… el férem còmodament en el cremallera, 20 min. d’agradables vistes a la vall, amb diversos salts d’aigua que enguany baixen plens.
                              Església romànica de Sant Jaume
Queralbs és un poble característic de muntanya, cada any hi fem unes hores d’estada per passejar pels seus carrers costeruts  amb balcons plens de flors, té un antic safareig públic ben cuidat  i, al cap d’amunt del poble el cementiri i l’església de Sant Jaume d’estructura romànica de finals del segle X. Fou construïda per substituir l’anterior, consagrada en el 978. És d’una sola nau amb absis i volta apuntalada. El més interessant és a l’exterior, el nàrtex està compost de sis arcades suportades per columnes de marbre blau, rematades per cinc capitells diferents, amb gravats d’animals,  de vegetals i altres de figures humanes, tots cinc de gran bellesa i ben conservats. En l’interior una copia d’un retaule gòtic del segle XIV, actualment exposat al MNAC.
Acabem la passejada comprant embotits i formatges elaborats pels artesants del poble de gran qualitat.
                   

dissabte, 21 de juliol del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 204


                                          MARCÒLIC GROC
Novament a Barcelona, entro al blog, encara que per pocs dies, ja que m’espera un  viatge molt més llunyà la setmana vinent.
Aquest any, tot passejant per les muntanyes de Núria, hem vist el marcòlic groc per primera vegada, anomenat també lliri del Pirineu,  (lilium pyrenaicus), troballa que ens ha fet molta il·lusió, val a dir que és una planta que floreix entre juny i juliol i els nostres anteriors viatges sempre van ser a l’agost.
És la flor emblemàtica de  La Vall de Núria, és troba entre 1500 i 2000 metres, en zones subalpines del Pirineu. Pot arribar al metre d’alçada. Les seves flors que neixen capbaixes tenen sis tèpals de color groc amb taques brunes i les fulles ovals en grups de cinc al llarg de la tija. Us penjo la foto, no per coneguda perd bellesa.

divendres, 20 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



Avui me'n vaig a Sant Julià a passar el cap de setmana i potser més. A Saifo hi haurà una invasió, espero que pacífica, d'amics de fills i fills dels amics. De beatus ille, res de res. De petita tenia un llibret francès del gat Fèlix. En una de les aventures estava tancat en una gàbia del parc, no recordo perquè, i aconseguia sortir-se'n. Veig com si la tingués al davant, la il·lustració amb la porta de la gàbia oberta i en Fèlix dient "a moi la liberté". Aquest és exactament  el meu estat d'ànim pensant en aquest cap de setmana. Espero que les expectatives es compleixin, tot i que a Santju és Festa Major, però el poble és prou gran com per poder passar desapercebuts.

dijous, 19 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



Cròniques estiuenques

Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium
paterna rura bobus exercet suis,
solutus omni fenore,
neque excitatur classico meles truci
neque horret iratum mare,
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
Feliç aquell que lluny dels negocis,
com l'antiga raça dels homes,
dedica els seu temps a treballar els camps paterns amb els bous,
lliure de deutes,
i no es desperta como els soldats amb l'amenaçador toc de diana,
ni te por als atacs del mar,
i evita les enraonies i les mansions superbes
dels  poderosos».

Virgili- Ègloga primera 

dimecres, 18 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA





Ahir vaig ser a Barcelona com si no la conegués. Tan sols els transports públics m'eren aprofitables. La resta, un magma humà de pelatges diversos. Al Raval, decepció d'un dimarts de MACBA tancat i una sensació de foragitada dels espais en que habitualment em refugio.
Ara, després de dinar en un restaurant vegà, em fregeixo en mitja ombra en una plaça inventada, amb uns coloms als peus. Un pare africà juga al futbol amb el seu fill, un vell fa la migdiada, lliure de família o cuidadora de casal; una dona, dono fe que ho és, jau espaterrada amb el cap de costat com les gallines a punt de picar; un nen fa xantatge a la seva mare que segueix impertèrrita el seu camí, girant-se de tant en tant dient adéu, adéu que coincideix amb nous esgarips d'alta freqüència. Soc en una d'aquestes cadires fixes col·locades, sembla, per que la gent faci amics i sento els veïnatge d'una dona de vestit tan arrugat com ella i bolso-bossa d'Hilfigger, que fa passar el temps mentre jo espero per anar al cinema i justificar la meva anada a Barcelona.
Què deuen estar fent els meus pardals?
No sé si vull escriure el que sento, el que imagino o el que m'agradaria però només puc escriure el que veig. 
Marxen els futbolistes, el vell fa una cigarreta, la desparramada sembla que es desfaci en la seva cadira, la meva companya marxa renquejant. A l'altra parell de cadires una noia menja un entrepà i es posa colònia a les mans un cop ha acabat. Al meu darrera sona una guitarra, un colom persegueix obstinadament una coloma; són com un robot de doble figura i moviment simètric i espasmòdic. Un Mosso d'Esquadra acompanya una noia que a penes s'aguanta, truca un timbre i la noia entra a la casa.
Són dos quarts i comença una nova funció. Obren un Casal i, com orenetes, unes nenes s'acosten a una monitora, uns turistes derrengats travessen la plaça amb tres arbres com els del conte del Negrito Sambo quan es feien mantega. Al meu costat dormita un home de cabell negre i oliós i nas de ganxo  que recorda vagament un cóndor. Ja són dues les colomes perseguides. L'instint és persistent i estúpid. Sona un telèfon i una veu diu: he de marxar. Jo també, que falten vint minuts pel cinema.
Vaig a veure La delicadeza (sense ser una obra d'art, pel que corre, està bé; no és sensiblera i entreté) i després agafo el tren per tornar. A l'estació, perplexa al davant d'una geografia reduïda a uns cercles concèntrics de tres zones, m'envaeix una lleugera aprensió horària ja que malgrat Internet, la Renfe s'entesta a fer la seva. Un viatge és sempre una aproximació en els dos sentits de la paraula. Paraula que com alguns elements químics presenta una valència variable. Hi ha paraules consistents, com ara roca, tros, o inclús partida o arribada. D'altres, com aproximació o vol, o suposició, no acaben de satisfer les espectatives de comprensió, els falta rotunditat definitòria. 
Al tren, després d'aquestes reflexions, llegeixo Los príncipes valientes del Javier Pérez Andújar, que m'agrada molt. És un llibre ben bé pels tocats de la lletra (i pels altres també) en el qual hi trobem referència, lligams, records... dels llibres, tebeos, dibuixos etc que han conformat una infància, la d'ell, i en bona mesura també la nostra. 

dissabte, 14 de juliol del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 203


                   VALL DE NÚRIA

Per uns dies deixo el blog. Marxo de vacances amb la meva germana a la Vall de Núria, vall envoltada quasi tota per cims de gairebé 3000 m. Farem caminades, descansarem, no faltaran els llibres i, compartirem taula amb els amics que ens acompanyen i amb els que trobarem allí d’altres anys. És tradició que els amics que pujen a veuren's són convidats a un bon dinar, si us animeu, us hi esperem!

divendres, 13 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

el pidolaire
no es veu bé, ja la tornaré a fer


el mestre de les tites

un que ha menjat massa




Ahir, res a dir. Em vaig quedar sola i era massa temptador fer una pausa total. Vaig aprofitar per fagocitar un nou llibre de la Joyce Carol Oates : Mamá. També està molt bé però millor Violación.
Enguany el que més m'entreté la mirada són els pardals que mig s'estan civilitzant. Ja s'han acostumat a venir a menjar a prop i són còmics quan se'ls acaba el menjar i passegen com dient i ara què? Els he instal·lat un plat gran on tenen aigua i també menjar. Va ser molt divertit observar les maniobres d'aproximació fins que es van atrevir a fer-lo servir. Ara és com si tingués una escola de pardals i com que també s'hi acosta una puput, aquesta és el mestre encara que va a la seva clavant el seu punter a la gespa per trobar altres coses més singulars; és un gourmet. Hi ha l'atrevit, el frescales, el tímid, el presumit, el golafre, com en la vida real.
En un altra ordre de coses, he començat a escriure el que no sé encara ben bé què serà. De mica en mica, a poc a poc, sense aquella exuberància escriptora que a vegades m'agafa, vaig avançant. Serà una novel·la de misteri. I un nen serà qui desembolicarà la troca. La cosa és que a la casa del costat, desapareixen sense saber com, dos quadres, només dos. Qui ha estat? I perquè? Hi ha la poli que investiga, és clar, però el nen, d'uns catorze anys i molt observador, serà el veritable descobridor ajudat pels seus cosins una mica més petits. Un conte d'àvia...

dijous, 12 de juliol del 2012

l'arpa i les seves vibracions, 202

                                                Santiago Ramón y Cajal.
El bolg és diversió, literatura i ciència fins on podem. L’any passat vaig fer dues entrades comentant que 2011 era l’any de la química. Avui va de primícia per tots vosaltres. Aquest matí a Cosmo Caixa s’ha inaugurat la exposició Cajal torna a Barcelona l’any de la Neurociència, 2012. A Barcelona és on va fer la seves aportacions més emblemàtiques, que el van portar a anunciar la teoria neuronal. Es poden veure a les vitrines pertinences originals, toga, medalles, llibres, estris, exhibides per primera vegada a la ciutat, També es posen de manifest en els panels ,les seves facetes com a científic, acadèmic, fotògraf i dibuixant, en aquest cas amb una variada selección de dibuixos histològics. (les notes de les llibretes amb dibuixos són una delícia per les persones que els hi agradi la neurologia).
Son 26 peces que formen part d’aquesta anomenada Biennal Internacional de Neurociencia. Iniciada avui, es clausurarà el 30 de setembre.
 Cal dir-vos que m’hi he trobat de casualitat, ja que amb la meva germana visitàvem el recinte que ella no coneixia. Casualitat que les dues com infermeres hem celebrat amb goig.
Dues frases d’ell: El pitjor no és cometre un error, sinó mirar de justificar-lo, en comptes d’aprofitar-lo com avís providencial de la nostra lleugeresa o ignorància.
L’altra: Les idees no duren gaire. Cal fer alguna cosa amb elles. (les apliquem a l’escriptura?). Una noticia d'ara mateix: els llibres no pujaran de preu, entren en l'IVA super-reduït.

dimecres, 11 de juliol del 2012

dimarts, 10 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA





Estic molt contenta. He acabat un llibre fantàstic. Molt interessant, ben escrit, lleger i profund alhora. Si apliques qualsevol dels criteris que ens ha estat donant el Borja, els compleix. M'ha encantat i a sobre té no sé quants més publicats en castellà o sigui que el plaer no s'acaba aquí. Us el recomano vivament. Es diu Violación, una historia de amor i l'autora és Joyce Carol Oates, una americana prolífica a qui no se li acaben les històries per més que escrigui. Professora d'escriptura creativa a la universitat de Princeton. Fa unes descripcions magistrals i el seu estil és com un escaner, va directe al fons de la cosa, sembla que escrigui amb escalpel en comptes de ploma. I en allò de les diverses històries que ha de contenir una història és exemplar.
Es confessa admiradora i influenciada per L'Alícia en el país de les meravelles, per Sylvia Plath, Henry James, H.David Thoreau, Flannery O'Conneor, Bob Dylan i Wiliam Faulkner.
No està malament, oi?
No solament m'agrada sinó que jo vull escriure com ella i em fa una ràbia...

dilluns, 9 de juliol del 2012



Ja he arribat a Ítaca, d'incògnit però a punt de recobrar la glòria. L'última escena , quan Ullises foragita, vaja quan es carrega els pretendents, és d'una violència terrible. Com en una de les pelis actuals més violentes però amb una contundència esgarrifosa i bellíssima. De fet el vaig acabar dissabte i l'he estat païnt dos dies. Ara ja estic refeta. Ja me n'he llegit un altre : Donde nadie me encuentre, d'Alícia Gimenez Barlet, la història de l'últim maquis. Està molt bé i aquesta Alicia, que em queia molt malament m'ha pujat molts punts. Us la recomano. Bé, en general us recomano qualsevol llibre sempre que sigui capaç d'allunyar-vos de la realitat. Avui, la meva és paradisíaca: ahir van marxar gairebé tots i avui els amics que s'estaven a cals Obiols. Hem quedat la Meri, la Virgi i jo  després de les cinc rentades, de guardar tota aquesta roba ja seca i de treure de la vista tot allò que no hi ha de ser estem gaudint d'uns moments paradisíacs. Cada una amb el seu llibre o bé l'ordinador, CALLADES, amb la piscina perfecta, menjar (les restes ens encanten perquè ja són fetes), La GLÔRIA, crec que fins divendres. Ah i he començat a escriure una mena de relat que pretenc que sigui una novel·la negra per nens. Reconec que m'aniria molt bé tenir feta una escaleta, però he començat, com sempre, a la brava. Veureu què en surt.

dissabte, 7 de juliol del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 201



Mentre la Mª Dolors rellegeix l’Ulisses, jo de turista per la Rambla i, com a tal em perdo per les drassanes dins l’exposició sobre el Titànic.

Si més no refresques la memòria d’un fet trist i conegut. L’esfondrament del vaixell que es creia el més segur de tots els que navegaven, el 14 d’abril de 1912. Amb l’entrada va incluit  un àudio explicatiu en català, que t’acompanya tot el recorregut i, que està programat per veure totes les vitrines, panels i espais amb certa calma, ningú molesta al del costat. Alguns dels objectes exposats són originals recuperats i restaurats, altres  com postals i bitllets és van rebre enviats abans de la catàstrofe a familiars. Els panels  amb fotografies de mides naturals, deixen contemplar el capità Edward John Smith i demès oficials amb uniformes plens de medalles, passatgers vestits de gran gala, altres de tercera classe molt humils en espera d’arribar a la terra desitjada, i la tripulació  cada u amb els seus oficis.

A l’entrar clic... la foto que us poso, turisme pur, que té un xic d’emoció, mentre entres al passadís que et porta als camarots. Ja al final, el recorregut  dura casi dues hores i, mentre contemples els danys del vaixell,  una zona amb un  bloc de gel de gran tampany, porta un rètol que et convida a posar la mà a sobre i, veure els segons que pots aguantar el fred, jo vaig aguantar poquíssim, tot per mostrar el que  fou morir congelats a l’oceà (un bloc similar  es troba  a Caixa Fòrum per explicar la congelació de l’aigua als infants).

 La música ambiental és tot el recorregut la de la pel·lícula  Titànic, menys els deu últims moments que s’escolta un cant espiritual negre, “ Jo crec en vos Déu meu” com a pregària d’acompanyament dels que van morint.

Es pot veure fins el 30 de setembre , us la recomano per recordar una estona  la història del segle XX.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Ulises arriba a la seva illa i, en comptes d'anar corrents a casa seva se'n va, disfressat, a la casa del porquer  per indagar sense donar-se a conèixer. També el seu fill torna del viatge sense haver sabut si el pare és viu o mort. Ara estic esperant què farà quan es doni a conèixer i comenci a foragitar els barruts que han envaït la seva casa i pretenen la seva dona. Per sort, aquesta es manté fidel (però em sembla una mica bleda, tant teixir i teixir aguantant les impertinències dels frescos). És molt curiós saber els costums de llocs diferents; perquè, em pregunto han d'anar tan amb compte de no ofendre'ls i no es poden treure a fuetades? Són uns barruts de campionat. Si fos jo...encara correrien. No sé perquè dic això quan a casa ja som tretze i els veïns, amics que han llogat cals Obiols, set més. Potser la diferència és que tots els meus són volguts.

divendres, 6 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



He trobat un raconet on m'assec i escolto i miro l'encantador.
... vam arribar a l'illa d'Eea, on l'Aurora , la filla de l'alba, té la casa i el lloc per dansar, i el sol la naixença.
Vam traure el vaixell a l'arena i allà on trenquen les ones ens vam gitar a dormir esperant L'Aurora divina. Quan es mostrà amb dits de rosa, la filla de l'alba...
i segueixo encantada, aventura rere aventura, fent-me creus de l'estupidesa humana. Sempre el mateix: anunci de terribles malures si no es respecten unes normes. I no les respectem, tot i les experiències anteriors.  Així és una mena de recomençar cada dia i mai no aprendre malgrat les brises favorables. És com llegir el diari. Avui, les sirenes i la caverna d'Escila i Caribdis que ho empassen i escupen tot amb una força indominable.
Tres o quatre mil anys han passat i res no ha canviat. Només que nosaltres no som dels que escoltem les sirenes ben lligats sinó que a penes ens posem una mica de cera a les orelles.

dijous, 5 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA




Els nens no ploren, recordeu que deien això? Doncs els homes fets i drets, curtits en mil batalles, que acompanyaven Ulises, es feien un tip de plorar al recordar les seves gestes i d'enyorament de la pàtria i la família. Però no era un plor inútil, d'impotència estèril; era de sentiment, o sigui sorgit del més íntim i que no era sinó record  i neteja per seguir endavant.
No tinguem por de plorar per tot el que ens manca, per tot el que està malament, per tot el que voldríem i que costa d'aconseguir; tinguem el valor de saber començar sempre de nou. Després de cada desfeta segur que hi ha una nova fita, un nou voler, quelcom pel què lluitar. I al lluny una victòria, normalment difícil. 

dimecres, 4 de juliol del 2012



Ja soc a casa d'Alcínous escoltant les aventures passades, d'un tal  d'Ulises, mentre ell, d'incògnit encara,  plora recordant-les. Nausica i la mare se'l miren astorades.
M'encanta aqueset tros en que la noia, d'una banda se sent atreta pel desconegut i de l'alttra l'ajuda a preparar la seva marxa, segura que el que desitja no és possible. A qui no li ha passat això un dia o altre? l'atracció del que somnia enfront del deure i la raó.
De qualsevol cosa podem treure una lliçó. Si tothom sabés escltar el que la seva raó li diu que és el que és correcte. Però com compaginar-ho amb la punta de bogeria que també és necessària per viure?. Preguntes, sempre preguntes.

dimarts, 3 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquests dies m'he dedicat a ser moltes dones possibles encara que improvables: una detectiu privada, una dóna de món, una de tèrbol passat, una jove encantadora, la vídua d'un gangster, una inmigrants romanesa, una intrigant sense escrúpols... qui en dóna més? Tot això per obra i gràcia de les meves lectures a les quals he de sumat la d'àvia, de sogra continguda, mare no massa exigent etc. això s'acaba. Ha arribat la Meri i també una amiga seva i família, que viuen a  Suècia i han llogat la casa dels Obiols. A partir d'ara serem els que serem (mai no ho sé ben bé fins el mateix moment) més l'afegitó que per amistat i edats dels nens etc s'hi afegeixen. No sé si anar-me'n a passar uns  dies a Sant Julià. Bé, sempre és una alternativa.
Enguany, els pardals estan d'un animat que fa por. Ja venen a poques passes. Són gairebé l'únic que no canvia dels meus estius. La resta és simplement una centrifugadora que mai no s'atura.

dilluns, 2 de juliol del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


     Dissabte a la tarda, aquesta era la vista que teniem del sol al través de l'incendi de Calaf. Era molt anguniós.


Quina història pot ser més complerta que aquella que mai no ha estat escrita? En l'entel·lèquia es pot trobar tot el voldriem que hi fos, tot allò que vosaltres mateixos podrieu endevinar i tanmateix imaginar Perquè, quina escriptura tindrà el color, el detall, l'interès de la suma de les diferents persones que podrien posar-se
a imaginar la història? En ella hi hauria milers de situacions i arguments possibles. Per algú podria ser realista, ferotgement realista m'atreviria a dir, per a un altre serien les complexitats del jo, o les subtilitats psicoanalítiques, les relacions entre els diferents personatges  o la pledesia d'un o d'uns quants a l'heroïna o l'heroi. Podria ser una novel·la, una crònica, un relat. Estar escrit des de qualsevol punt de vista, amb intenció moralitzadora o com a revulsiu, descriure un ambient angoixant o la més alegre despreocupació...
No tinc gaire temps per escriure però no m'angoixo perquè sé que no cal que escrigui res. Aqui teniu la millor de les novel·les, aquella de totes les possibilitats, la vostra, la meva, la del no res on tot hi cap.