Més o menys des del balancí

Cercant la pau

Buidaplena, plenabuidada. Així se sentia després de dos mesos de vacances amb fills que havien anat entrant i sortint. Acabaven de marxar els últims, pel moment, i tenia uns dies de soledat per endavant. Se les prometia molt felices. Podria llegir sense destorb i potser ni dinar. O sopar a mitjanit després d’un bany a la piscina, anar al cinema SOLA, o posar-se una peli antiga en blanc i negre i veure-la SOLA. Llegir fins les tres i llevar-se a les vuit i fer una sesta en el moment que se li tanquessin els ulls. No aniria ni tan sols a buscar el diari i segurament oblidaria el mòbil al lloc on no pensés entrar. Va entrar a la casa i la llum que incidia en un test li semblà una meravella. Quedà en suspens uns moments. Anava a buscar l’Ulises de Joyce que més malament que bé havia estat llegint compaginant-lo amb algun altre de més lleuger. S’instal·là al balancí, de cara al lledoner. La brisa de la tarda movia lleugerament les fulles. Una papallona d’ales negres era sobre la gespa i les orenetes perseguien mosquits. Encara duia a sobre el neguit o estrés d’aquests dies. Li costava treure-se’l, com quan trigues uns dies a oblidar-te per complert de la feina i entrar en les vacances. Veia les ombres canviants sobre els xiprers en el sol de la tarda anunciant un capvespre proper. A les copes dels pins encara feia calor de matí i piscina. Per cert... deixà el llibre i cap a l’aigua. Fent el mort li anava marxant aquell atabalament de plegar roba, els menús es feien papilla i els llits es desfeien amb els coixins per terra. Agafà aire i deixant-lo anar de mica en mica s’enfonsà fins al fons deixant-se surar, fetus gegantí, en cerca d’un començament sense records ni desigs. En sortir, l’ombra era gairebé plana i les papallones volaven en parella. Se sentia una música llunyana i la remor d’un avió, en un començ de pau.