dimarts, 31 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 146

CONJUNT DOLMÈNIC d’Antequera

No és la meva intenció competir amb la Mª Dolors amb la seva explicació de les columnes de l’emperador Adrià que fa fer portar a Tarraco l’any 122 d. JC.

La meva explicació va més enllà en el temps, potser de 5800 a 4500 anys quan alguna enigmàtica civilització desconeguda en la prehistòria van construir uns monuments dolmènics. Els arqueòlegs s’imaginen un poble del temps anomenat Calcolític, entre 3000 i el 2000 a.C. que vivia de l’agricultura i els ramats, amb una organització tribal i bàrbara.No obstant en la construcción d’aquests monuments, sobretot el de Menga, el més antic, a més de les eines rudimentàries de pedra i bronze, necessitarien un coneixement de la palanca, ja que les pedres de fins a 180 tones, degueren ser transportades i aixecades. Curiosament aquestes “càmeres funeràries” no tenen restes d’esquelets humans que les pugin identificar com a tombes.

Son tres, la de Menga, la de Viera i la del Romeral. La més gran i interessant és la de Menga, que us poso a la foto. És un dolmen de galeria coberta i planta casi rectangular. La zona considerada com càmera sepulcral, al fons, està formada per set ortostats (pedres que formen la paret) a cada cantó i un al fons. El conjunt es cobreix amb cinc pedres grandioses, l’última amida sis metres de longitud per set d’amplada i pesa aproximadament cent vuitanta tones. És un dels dolmens més espectaculars d’Europa, i podria haver sigut construït en l’Edat del Coure, cap el 2.500 a. C.

Em vaig quedar petita, petita, i embadalida. Quans eren? Com ho van fer? Per sort encara tenim misteris que no descobrirem mai.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 146

LA TRESCA I LA VERDESCA

2012-01-31
   Per si de cas , cal tenir l’oïda fina. Després de l’esmorzar amigable dels dimarts em dirigeixo cap a Sants. Tresca que tresca faig tot el carrer d’anada I tornada I algun carrrer travesser que em fa l’aleta al passar. No us penseu, la collita d’avuui no ha estat especialment fructífera. 
   El carrer de Sants s’ha convertot en una artèria totalment dedicada al comerç I poques cases es conserven de moments millors. Sí, és clar hi ha molt construe, però en general es tracta de cases de pisos, senzilles, destinades als que venien per treballar a l’Espanya Industrial o altres de menor importància, bastides durant la segona meitat del s.XIX.I alguna cosa modernista, però poc important. El millor de tot, naturalment és l’antic Ajuntament molt decorat I florit on ara hi ha l’arxiu del districte.
 Aquest carrer havia estat l’antiga carretera de Madrid. De feta quest carrer va sorgir al voltant de l’església de Sta. Maria del s. VIII (la primera construcció) que es va fer per recorder els màrtirs d’una violent persecució de cristians en època romana. En aquest carrer hi ha la seu de l’Orfeó de Sants I també la placeta de Fructuós Gelabert, el veritable fundador del cinema espanyol que va viure molts ants en aquest barri. El centre civic de les Cotxeres és molt actiu. Per exemple està prenent molta volada el Festival de Cinema de Terror però també s’hi fan actes menys terrorífics.
   Es conta que una vegada (quan Sants encara no era poble agregat de Barcelona), un diumenge mentre els regidors de Sants jugaven a cartes en un bar, van ser detinguts per uns pretesos mossos d’esquadra per ordre del governador. Els van dur fins a Barcelona a peu I, el millor del cas és que pel camí van trobasr el secretary municipal a qui també van fer seguir amb ells. Després, en carro els van dur amb els ulls embenats a un lloc desconegut . No eren tals Mossos sinó lladres disfressats que buscaven un rescat. Mentre eren un dels regidors va reconèixser el so d’unes campanes de Badalona, el seu poble. Així va ser com després d’alliberats va saber trobar el lloc on havien estat I van agafar I jutjar els lladres.

AHORA OS DEJO UNA METÁFORA



TOM WHALEN


Siempre existe la posibilidad de enfocar de otra forma las cosas. A eso se le llama creatividad. Hay personas que sienten la necesidad de estar cambiando, reinventando, las cosas, porque no se conforman y quieren ir más allá. Dar una nueva visón de lo ya existente. Tom Whalen es uno de ellos. Sus posters, de líneas simples, limpias, pero directas, son una demostración de que se puede dar una nueva visión, una nueva imagen y no obstante seguir contando lo mismo, pero simplemente, de otra forma. A estos posters alguien, empeñado en ponerle nombre a las cosas, los ha bautizado con el nombre de “POSTERS ESTILO VINTAGE”

dilluns, 30 de gener del 2012

avhañsogyañorih

























LA TRESCA I LA VERDESCA

2012-01-29
Ahir vaig ser a Saifores. L'hivern, en un respir, començava ja a apuntar primavera. Feia fred però molt bon dia. Les fotos fetes us donaran més informació del que hi vaig trobar. Avui, la lectura del diari m'ha dut dues coses que m'han interessat molt: 1- la notícia que les quatre columnes del dintell del palau de la generalitat són part d'un encàrrec fet per l'emperador Adrià a Roma amb destí a Tarraco. Això passava l'any 122 d de JC. Aquestes columnes , de granit,són de la regió de Troia (a l'actual Turquia). Una dada més per al meu recull de barceloníes. 2- l'altra notícia és que un dels símptomes primers de l'Alzheimer és la pèrdua de la capacitat olfactiva. Uf! amb la d'olors desagradables que trobo anant pel món, no deixa de ser reconfortant saber que a canvi tinc un diagnòstic ràpid. L'economia? Fantàstica, com és de costum i si exceptuem Spanair que ha empès el seu vol definitiu (sembla, però ja veurem). I la política també vent en popa a tota vela. El veler pirata, no oblideu el detall, en todo el mar conocido de uno al otro confín. I fins demà que serà un altra dia.

diumenge, 29 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 163

LE NOZZE DI FIGARO

Avui i demà toca música: Liceu i Auditori, espero pair les dues actuacions en menys de 20 hores, és el que tenen els abonaments que a vegades es superposen.

Le nozze di Figaro, de W.A. Mozart, comèdia per música en quatre actes, sobre libreto de Lorenzo Da Ponte. Primera representació a Viena el 1786. Mozart va demanar-li a Da Ponte el tema de la adaptació de l’obra de Beaumarchais, ja famosa a tot Europa i tema de polèmica , per les difícils i complexes relacions entre les diverses classe socials. Dos son els motius fundamentals, l’amor i el dret de cuixa del senyor tot poderós.

La representació d’aquesta nit, la primera de les quatre programades, ha sigut ben rebuda pel públic, a destacar la veu de la soprano Ainhoa Garmendia (Guipúscoa) en el paper de Susanna i la del baríton Joan Martín Royo, nascut a Barcelona, en el de Figaro, que amb els altres cantants han donat lluïment a l’òpera. Bona la direcció d’escena de Lluís Pascual que ha centrat l’obra en els anys 30 del segle passat, amb uns decorats suaus i una posta en escena amb els mínims elements , que li han donat molta elegància. Al final aplaudiments i rams de flors per tots els protagonistes. Suposo que demà (avui ja que son la una) els crítics diran la seva, a mi m’ha agradat.

Una nota trista però l’han posat els treballadors que ens han repartit un full amb un comunicat del Comitè d’Empresa on sospiten d’un possible ERO, amb la corresponent cancel·lació de l’activitat artística, de moment no confirmada per la Direcció General.

La fotografia és la del programa de mà.

divendres, 27 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 162

RONDA I EL MUSEU DELS BANDOLERS
Ja de tornada a casa, veig que el blog ha sigut mono color, tret de dues entrades del Rafel. De la meva estada a una part d’Andalusia, i pensant en vosaltres he recopilat unes vivències en una llibreta que aniré publicant al blog. Per començar una de divertida que no anirà gens malament amb tot el que ens ve a sobre. Així que avui va de bandolers.

Desprès de parlar-vos de pirates a Eivissa, he trobat a la bonica ciutat de Ronda el Museo del bandolero i ,amb una successió d’idees amb l’illa Pitiüsa,ara trobo una ciutat que mostra un museu on els bandits són homenatjats i recordats, com una part viva de la història de la nostra terra. És l’únic sobre el tema i pretén la difusió d’aquesta parcel·la de la memòria històrica, com a llegat cultural, en el passat recent dels pobles d’Espanya i especialment a Ronda i la seva Serralada. Noms com José Ulloa “El tragabuches”, Joaqiun Camargo “El Vivillo”, Pasos Largos, José Maria el tempranillo, Luis Candelas, Juan Manuel Lujan, Juan de Serrallonga i molts d’altres, tenen un lloc en el museu. També aquells que tenien la missió de capturar-los, com els Escopeteros de Getares fins a la creació de la Guardia Civil pel duc d’Ahumada.

Bandolers i contrabandistes, toreros i flamencs són els protagonistes de l’atmosfera llegendària que embolcalla a la Andalusia romàntica.

Si pot veure de tot: documentació històrica administrativa, (cèl·lules, decrets reals, partides de bateig, matrimonis, defuncions, llocs de sepultures, ordres de busca i captura, etc.), fotografia històrica, testimonis orals, restes de material, vestimenta de l’època i una gran extensió de portades de novelles , col·lecció de cromos i imatges de pel·lícules cèlebres que no anomeno per no trepitjar el terreny del Rafel, si no ho fa ell, ja retornaré al tema del bandits i altres lladres en el cine, tinc els noms de les pelis i els dels actors.

Capítol a part dedicat als viatgers romàntics, noms com Ricchard Ford, George Borrow, Washington Irving, el dibuixant escocès David Roberts, el mestre del dibuix francès Paul Gustave Doré, Gautier, Merimée, Dumas o Lord Byron, que portaren una visió particular d’Espanya en les seves narracions i imatges.

De José Mª “El Tempranillo” !Ah! senyora – dice sustrayendo la sortija de la mano de una mujer- una mano tan bonita no necesita adornos.


LA TRESCA I LA VERDESCA

Per Plaça d'Espanya
clica Els pensaments són l'ombra dels sentiments. Sempre seran més foscos, més buits i més simples. F. Nietzsche. És una frase per refexionar, sobretot els escriptors, que de fet treballem amb pensaments. Per sort ho fem no amb els que són nostres sinó amb els dels personatges. Avui, divendres vull recordar-vos que l'exposició Els Impressionistes de la Col·lecció Clark s'acaba el dia 14 de febrer. Si no l'heu vista ja hi esteu anant perquè és realment important. No tan sols per les obres en si sinó també per la importància que un corrent, com ara l'impressionisme, ha tingut dins el camí de l'art en general. Qualsevol moment pot agradar o no però indubtablement forma part d'aquest camí (igual com una obra determinada ho és de la trajectòria de l'artista). En l'impressionisme, els temes, els colors, el tractament divers de la perspectiva porta directament, prepara l'abstracció, la modernitat. Tot va lligat i el nou ve del vell. No es pot entendre allò que és nou si no s'ha entès, de debò, el que ens l'ha dut.

dimecres, 25 de gener del 2012

He estat cinc hores seguides a l'ordinador. Ja he acabat la meva Antígona o sigui "La serp d'or". Uf! Avui no he pogut fer cap entrada al bloc però, compte que el llop està a l'aguait.

dilluns, 23 de gener del 2012


SE TRATA SOLO DE IR ENLAZANDO PALABRAS
CONSTRUYENDO HISTORIAS

TAMPOCO PEDIMOS ESO
NO HACE FALTA EXAGERAR

ESCRIBIR

De entrada diré que se escribe para uno mismo. El hecho de escribir puede ser, y de hecho lo es, una tarea fascinante, pero también puede llevarnos a la decepción, cuando uno comprueba que nadie te lee. El hecho de escribir comporta el acto recíproco de la lectura por parte de terceros, si eso no ocurre qué sentido tiene escribir. Escribir es comunicarse con el resto del mundo, de alguna forma se está diciendo aquí estoy, quiero explicaros cosas. Y las explicas pensando que uno va a ser leído y que alguien conectará con lo que has escrito. Cuando esto queda plasmado en un blog, se acentúa más la cosa, sabes o piensas que habrá alguien que te responderá, mostrándose de acuerdo o discrepando de lo que has dicho, y así se va entablando un discurso a dos voces o más que termina por enriquecernos. Pero cuando se apodera en nuestro entorno el silencio, quiere decir que algo va mal. Que nos hemos equivocado o que el personal no está para historias. Uno se revuelve contra lo que está pasando en el país que habita, por los hechos que están sucediendo que claman al cielo y lo mismo sucede con el cambiante mundo que lo están descomponiendo. Eso solo, da para generar cientos de líneas que aunque no lleguen a servir para nada, nos abren la esperanza de que algún día llegarán a servir para algo. Por lo menos para demostrar que no somos pasotas y lo denunciamos. La vida es eso, vivirla intensamente. Y cuando no se está de acuerdo denunciarlo, alzar la voz, demostrar que se está vivo, y la escritura es un medio útil para demostrarlo. Para comunicarse con el resto de los humanos y demostrar que no somos gente que nos dejamos conducir fácilmente. Escribir es apasionante o puede serlo, cuando los demás te siguen. Es formar parte de un grupo que se siente vivo ante todo lo que nos ofrece la sociedad y si lo que nos dan no es lo correcto, tenemos el deber de tratar de cambiarlo. Pero para esto hay que estar vivo y atento. Con la pluma a punto, para reconducir si es necesario lo que tratan de engañarnos. Pero escribir es también, soñar con otros mundos, otros personajes, otras historias, no todo tiene que ser, estar pendiente de lo que nos ponen delante. Escribir es no creer en las zanahorias que tratan de imponernos. Para eso está nuestra imaginación. Con la imaginación se puede cambiar el mundo. Imaginar con la imaginación, parece una redundancia, pero no lo es. Imaginar con la imaginación es no dejarse atrapar por modas, preceptos, consejos, tiranías, mercados, lo que queráis, es ser tú mismo. Inventándote a cada momento, si es necesario. Sí, inventarse uno a cada momento, es mucho más necesario que engancharse a cualquier droga (me refiero a la política o a la religiosa, esas te condicionan y no te dejan libre) y escribir te enseña a eso, a ser libre, a inventarte de nuevo, cada vez que escribes algo.

Rafael Rodríguez-Bella

Malgrat tot, jo seguiré. Potser, de mica en mica, m'aniré transformant en la Sibil·la Cumana i tot el que digui seràn profecies sense possibilitat de comprovació.
Ni comentaris, ni entrades, ni res de res. Què us passa? És que he estat tancada a casa i s'ha aturat el món? Potser, si seguim així no em quedi altre remei que agafar un mocador de fer farcells, posar-hi quatre coses i anar-me'n pel món a trescar sense parar. També seria llàstima, tan bé com estic a casa llegint, escrivint i veient coses ara sí i ara també. Animeu-vos per favor que em sembla haver caiugut a un pou i que ningú no em sent.

diumenge, 22 de gener del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA- aL palau Moxó i...

2012
Us deia que anava de Tresca organitzada i sí, he anat a una visita al palau Moxó, a la plaça de Sant Just. Em feia gràcia perquè la família Moxó era amiga de la meva i dues ties de l’actual propietària havien treballat al Nelly i les havia tingut de professores. La meva escola ja sabeu que era molt poc convencional i moltes de les mestres dels començos eren amigues de la meva tia Maria, nenes bé inconformistes i feministes. Bé a banda de les qüestions personals, aquesta és una casa senyorial, un palau de fet, barceloní del segle XVIII, del qual s’ensenya una part. A l’altra encara hi viuen. Ha estat força interessant. Ja he vist moltes d’aquestes cases però m’agrada descobrir les nostres. Sempre hi ha pintures, mobles, i altres aspectes interessants però el millor és que puguis fer-te una idea de com es vivia. Els dies 11 i 12 de febrer, per Santa Eulàlia, faran un concert al saló de música. També es podrà visitar la part noble (la que he vist avui) i, cosa curiosa, també les golfes on vivia el servei. Això sí que no és gaire freqüent. Aquí van trobar els armaris encara amb els uniformes i tota la resta. Jo hi aniré segur. Ja en parlarem però si algú l’interessa crec que l’entrada valdrà 15 €, visita i concert. Cap a finals de mes caldrà reservar lloc perquè, és clar, les places són limitades. Naturalment, a continuació he seguit la tresca pel meu compte i he acabat menjant un bocata a can Conessa a la Plaça de Sant Jaume, i, com una boa cansada, arrossegant-me fins el tren que m’ha dut a casa.

divendres, 20 de gener del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

EEEEEE.ooooooooooo! que passa? esteu tots de vacances?
Jo,avui me'n vaig de trescada organitzada. Espero que el botí sigui suculent. Ja us ho explicaré.

Al carrer de les panses, la bellesa no és eterna

Bellesa: conjunt de gràcies o de qualitats que, manifestades sensiblement desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració.
Durant anys en va ser paradigma. Era tan i tan maca, que fins i tot semblava intel·ligent i bona. Els humans tendim a fer metàfores i sinècdoques. En aquell cas era normal, donat que la metàfora era una comparació abreujada, de tal qualitat artística que el seu ús dotava el llenguatge d’extraordinària bellesa. Quan es parlava d’ella la sinècdoque era deguda a prendre la part pel tot. Era bella, ergo era bona i sàvia.
Si bé aquella bellesa era natural, a mesura que passava el temps es feia, com és natural, més fràgil i calia cuidar-la. Passava moltes hores posant-se cremes, assajant pentinats, fent poses al davant del mirall per trobar el millor angle d’exposició.
 Un dia es va descobrir una petitíssima arruga a la comissura de l’ull dret. Li va faltar temps per demanar hora al saló de bellesa i que li fessin un toc de bottox. Més val prevenir.
Però el temps, inclement, anava avançant amb les seves passes de plom i ara un plec, ara una arruga, una taca, una acumulació de greix, uns centímetres de més en la cinturilla de la faldilla... van començar a erosionar aquella metàfora tan esplendorosa i la van convertir, paulatinament en addicta a les clíniques de bellesa. Al cap i a la fi per això són i el meu cos és meu. I tan seu!  Havien passat els anys i mai no havia deixat de ser seu i ben seu; de ningú més. Els qui, en un moment o altre s’hi van beneficiar no van poder resistir la pressió d’una bellesa tan exigent. Aquell cos era d’una admirable plasticitat i una no menys admirable resiliència. A tot s’adaptava però res no li comunicava la seva empremta. El pas la deixava neta i nova cada vegada. Ella era ella i prou. Cada cop més allunyada del seu primigeni ser, cada cop més xuclada de greixos, siliconada de pits, depilada, liposuccionada, estirada i tornada a estirar, plegada, sargida, tensorada, rinoplatificada, llaviplastiada, lipoesculturitzada, elevada, reduïda, implantada; inclús es va canviar el color dels ulls ( oh, no, lentilles no) i es va fer una ginecologia cosmetizada.
En algun moment el cirurgià plàstic li va anunciar que ja no era possible estirar o encongir, que havia arribat el moment de les  pròtesis. Ara son tan bones, tan adaptades al pacient que cregui’m que ni ho notarà. I així , com aquell qui no vol la cosa, de mica en mica i sense cap trauma especial es va convertir en la primera dona cibernètica autentificada. Feia temps que havia signat un contracte amb la clínica estètica i donat el seu cos a la ciència per que servís d’exemple i mostra.
I sí, el temps va continuant la seva cursa i un dia, el Doctor X va haver de començar els tràmits de l’enterrament parcial i trucar a Pompes Fúnebres i fer-se càrrec del que quedés. Quan van entrar, el pis feia una olor resclosida i rara, com de metall rovellat. Van agafar unes ferralles, restes de maniquí, perruques etc i ho van treure al balcó, per si era allò era el que pudia. A sobre el moble de l’entrada, sobre un bol de silicona que va resultar ser un pit, una mena de gelatina rosada, encara es sacsejava dèbilment mentre la pudor fugia pel balcó.  

dimecres, 18 de gener del 2012

TRESCA I VERDESCA



El rosari de l'aurora



El carrer de Joaquim Costa és un pou d’anècdotes interessants. Era ple de llibreries, bars de bona i mala nota i locals llibertaris i la gent que hi vivia era força “del morro fort”. Avui us explicaré de què ve allò d’acabar com el rosari de l’Aurora.
Com ja us deia, el carrer era una mena d’avinguda d’entrada a l’infern i l’Església, sempre amatent a procurar la nostra salvació, va organitzar un rosari públic que es resava pel carrer i molt d’hora (a l’aurora). Imagineu-vos l’escena: càntics, escolans, dones emmantellinades, etc. I, de cop a algú se li van inflar les pilotes i la va emprendre contra els pius. Naturalment s’hi van afegir molts més i la gent, des de casa van començar a llençar, no solament improperis sinó també  el contingut dels orinals sobre els del rosari. I per a més jolgori van sortir les putes als balcons i aixecant-se les faldilles també van actuar sobre els del rosari, en directe. La batussa va ser tan fenomenal que a partir d’aquell moment es va prohibir aquest acte tan exemplar. Devia ser fantàstic. Us ho imagineu? Això de la globalització té molts inconvenients, trobo. Ara aquestes coses ja no passen. Quina llàstima!

dimarts, 17 de gener del 2012

Privilegis frustrats, en les trescades



En la meva recerca de les carasses vaig entrar a l'església de Sant Just per esbrinar si encara existía allò del testament sagramental. El meu pare sempre n'havia parlat i explicava que havia conegut d'a prop un cas. Per si no ho sabeu era un privilegi dels barcelonins que, estant en perill de mort fora de la ciutat (a mar, terres llunyanes o on fos) podien manifestar les seves últimes voluntats davant de dos testimonis també barcelonins. Si abans de sis mesos tornaven (els testimonis)i inclús sense necessitat de notari, aquest testament tenia valor si juraven que deien la veritat, al davant de l'altar de S. Feliu (o s. Fèlix) i del rector de s. Just.
El primer es va fer el 1082 i l'últim el 1989. El Parlament de Catalunya el va derogar per obsolet el 30 de desembre de 1991. Doncs em fa molta ràbia, què voleu que us digui.  Els privilegis són els privilegis.
Aquesta església es veu que era especial perquè n'hi ha dos més. La batalla jutjada i el jurament dels jueus. La primera consistia en que abans d'un encontre armat entro dos cavallers, si aquests havien jurat davant de l'altar de S. Fèlix que no utilitzarien cap talismà ni cap bruixa que fes un encanteri, Déu donaria la victòria a l'innocent.
El jurament dels jueus era que quan hi havia un plet entre un jueu i un cristià si el jueu jurava, també al davant de S Felix, dir la veritat,  el creien. Calia omplir un formulari en que que hi apareixien terrorífiques amenaces : si no dius la veritat, malvat seràs en camp i ciutat, pobre moriràs i ningú no et donarà sepultura i la teva ànima anirà allà on els gossos deixen les seves immundícies... I els no creients s'ho prenien seriosament, santa innocència! Eren els temps de la bona fè dels cristians  o els presumptes innocents que quan menys ho eren més els convenia plegar-se a aquests tipus de judicis, és clar.

dilluns, 16 de gener del 2012

Esta entrada de las cabezas está llena de misterios.

Tras mi comentaio de las cabezas tú me has contestado (Mª Dolors) y ¿por qué vuelve a salir mi comentario, por 2ª vez, tras tu respuesta?
Veig que al bloc de les carasses, les fotos de l'àlbum surten com volen. Aquesta mania de canviar la presentació de les coses quan ja ens les hem aprés... Consultaré a la Meri.

Buscant carasses pel barri de Ribera

Buscant carasses pel barri de Ribera
En els segles XV i fins el XIX, a la ciutat, naturalment, hi havia prostíbuls. L’Església i el Consell de Cent n’eren els administradors i reguladors, amb la sana teoria que els diners del pecat podien fer-se sants si servien per a la caritat. O sigui com ara, blanquejar-los. Aquests prostíbuls estaven ben reglamentats i organitzats i els llocs s’assenyalaven amb un cap de dona o d’home a la façana, es pintava de vermell el pis, i el número del carrer havia de ser més gros que la resta dels del carrer. La carassa més coneguda és la del carrer de Vigatans cantonada a Vidriers i dóna nom al carreret de la carassa. Però n’hi ja d’altres no tan conegudes i alguna realment difícil de trobar perquè, ja ho veureu, està en un segon o tercer pis. Buscant, buscant carasses, vaig fer una pentinada pel barri de Ribera, detectant moltes altres coses. Aquí en teniu una mostra. Ah i em falta parlar-vos de la carassa de la Catedral que, no sigueu malpensats és també políticament incorrecte però d’un altre caire. La foto dels caps en un sac va dedicada al Rafel a qui aquesta truculència li farà gràcia, espero.

diumenge, 15 de gener del 2012

La tresca i la Verdesca

Marisa, aquest mapa em sembla que t'agradarà. No l'he pogut posar al comentari però així tothom el pot veure.

divendres, 13 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 161






Antoni Tapies
s/títol
litografia
Premi
Ibizagràfic'72.
V Biennal



Litogràfia Luís Gordillo,Sevilla 1934


Sala Capitular. Seu provisional MACE. Ajuntament d'Eivissa

El museu de Dalt Vila MACE, està tancat per obres de millora i provisionalment està instal·lat a l’Ajuntament , a la bonica Sala Capitular. Allí veig l’exposició titulada SLOW, Camins damunt de paper. Diu el programa: SLOW és un conjunt de trenta-tres obres de catorze artistes de les col·leccions de MACE, que han ingressat a través de la Biennal d’Eivissa, a la donació Carl van Voort feta al museu el 1997 i a les adquisicions recents del propi museu.

SLOW reuneix obres realitzades sobre paper, aquest element alhora tan fràgil i tan fort, que ens permet comprovar com sobre paper es poden realitzar dibuixos, gouaches, litografies, serigrafies, aiguaforts i fotografies o impressions digitals i, fins i tot manuals. I el que és més important, com tècniques tan dispars poden exposar-se juntes. Per això hi ha obres de l’Abstracció Geomètrica, de l’Op Art, relacionades amb el Surrealisme,amb l’art Conceptual, Informalistes i vinculades amb les tendències figuratives.

Dels artistes expositors en conec molt pocs. Rafel, Marçal, Mª Dolors, segur que m’ explicaríeu el que desconec.

Amb aquest comentari acabo el cicle de les Pitiüses. La setmana propera m’espera un nou viatge a Màlaga.

dijous, 12 de gener del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

Un dia, en una de les meves trescades us vaig enviar unes fotos d'unes inscripcions que hi ha al costat de la capella de Sta Llúcia, a la Catedral i just a la cantonada del carrer del Bisbe, una mena de columneta(trencada). Ara sé que la columna, per cert ja restaurada, és la cana catalana, la mesura antiga que es feia servir abans d'implantar-se el sistema mètric decimal. Fa vuit pams (1555 mm exactament). A les botigues de roba es mesurava amb una fusta així de llarga. Jo en vaig trobar una en una casa enderrocada de Saifores i, ara que hi penso, en aquest moment no sé on para. Com que als voltants de la Catedral s'hi assentava el mercat, aquesta cana servia com a contrast si algú es pensava que l'estafaven. Quant a les inscripcions, en una diu a dues canes i a l'altre lo pou, o sigui que a uns tres metres hi havia un pou. Un altre dia us explicaré una història d'aigua a Barcelona. M'encanta descobrir aquestes coses.

dimecres, 11 de gener del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

M'està passant una cosa significativa. Llegint el diari, les questions polítiques , sobretot les relatives al nostre país(o països, més aviat), se'm fan un magma ideo-pràctic que m'impedeix entendre-les a primera ullada. Tot te una retranca tan poderosa que necessita intèrpret. I encara, perquè depèn del color polític d'aquest que al seu torn li cal intèrpret i etc, etc. No sé si és cosa de l'edat però o bé no entenc res o entenc tant que no vull entendre-ho.M'agradaria saber si això és normal o si he de fer meva la màxima de Bernard Shaw, crec,quant més conec els homes més estimo el meu gos. I això és greu perquè no en tinc ni en penso tenir. Seguint la lectura, veig que a l'Ajuntament els Reis els han dut un joc de l'oca i tot son d'oca a oca, i caigudes al pou i blancs que es tornen negres i negres que fan de blancs, etc. Sort que les ments pensants han trobat la solució pels pixaners de carrer: uns magnífics urinaris de preu mòdic (50 cts i 15' d'ús màx.). Costaran 72.000 € i compten 32.000 usos cosa que dóna que cada servei costarà 2,25€. Ara ho entenc això de la crísi!(Els Reis m'han dut una calculadora i crec que ja està amortitzada). Terrassa acull una mostra sobre la cultura funerària. Espero que facin visites guiades per a la Gent Gran. M'hi apuntaré. Ahir vaig anar a veure Un dios salvaje. Si voleu entendre el què és el diàleg i com la paraula fa aflorar el fons de les persones, no us la perdeu. Malgrat una Jodie Foster sobreactuada, està molt bé. I seguiria, i seguiria, i seguiria...però el carrer em crida i encara no he acabat de llegir el diari. Soc a les pàgines roses i el primer que veig és que la C.García Campoy té leucèmia. Anem bé.

dimarts, 10 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 160

HI HA GENT QUE DEIXA PETJADES

Retorno al Dr. Francesc Abel i Fabre, de qui vaig parlar-vos el dia 3.

Aquesta tarda a les 20 hores ens hem aplegat al costat de la seva família, gent diversa, tots amb l’únic desig de dir-li adéu a l’estimat Dr. Abel, Pare Abel. L’església dels jesuïtes del carrer Casp, plena de gom a gom, ha sigut el lloc triat per retre-li l’homenatge pòstum. Aquests dies en diaris, revistes i escrits, potser heu pogut seguir la seva llarga trajectòria. Si voleu complementar-la busqueu a Google i us sortirà el seu currículum de treballador incansable, reconegut internacionalment.

Aquesta nit això no contava, era l’amic a qui tots acomiadàvem. Li han dit adéu la família, els companys jesuïtes, els metges presidits pel Dr. Broggi (103 anys) que va treballar amb ell en el Patronat de Bioètica molts anys, directius i personal de Sant Joan de Déu, jurístes i advocats que van compartir Còdics d'ètica, mestres, infermeres, representants de Medicus Mundi que ell va fundar amb un altre company metge ara farà 50 anys, religioses d’Hospitals i personal, moltes mares a qui ell va fer costat, estimava la dona i va lluitar per ella en tots els camps, sobretot en el de la medecina, joventut universitària, amics d’Espanya i companys d’Europa, politics de tots colors, en fi hi estava representat tothom.

M’he trobat amb molts amics, companys d’estudi i de feina, tots ja grans, amb trajectòries diverses de responsabilitat, que hem seguit les seves petjades i que ara som dipositaris de tot el que ens va ensenyar. Mentre vivia amb ells tot el que anàvem compartint d’amistat aquest vespre, he pensat que no hi ha camí per la desesperança davant els temps que venen, que som molts els que fem pinya i ens estimem. Novament Pare Abel, Doctor Abel gràcies per tot el que deixes al món.

dilluns, 9 de gener del 2012

Réquiem

Mi última entrada en este blog fue para comunicar la defenestración de Josep Ramoneda de la dirección del CCCB. Lo hice como una cuestión que iba más allá: la maltratada cultura de nuestro país, acosada por la cultureta de CiU.

Con los tiempos que corren, ahora le toca el turno a una librería emblemática: Áncora y Delfín de la avenida Diagonal. He sido y lo seguiré siendo hasta el último día, cliente asiduo de esta librería desde los inicios de 1960, cuando los conocí, entonces estaba como encargada Anna, de la cual siempre he sentido admiración por su profesionalidad y carácter. A ella acudía, cuando en las clases de la Escola de Cinema de Barcelona, Pere Portabella y Miquel Porter, en pleno franquismo, nos pedían la lectura de obras de Sartre y Camus para trabajar el guión cinematográfico (“El muro” de Sartre fue una de ellas. Una edición mexicana de Editorial Diana), y nos presentábamos en la librería, pedíamos por Anna, dábamos la contraseña y ella nos sacaba del almacén, el libro, envuelto en papel de periódico que nos entregaba discretamente, pagábamos y salíamos en silencio. Como si fuese un ritual. Desde entonces abrí una cuenta en la que ingresaba una cantidad cada mes y podía así retirar libros sin mayor esfuerzo.

Hoy, día 9 de enero de 2012, he recibido una carta en la que se me comunica la decisión tomada (difícil decisión, pero realista, dicen) de cerrar la tienda después de Reyes. Agradecen la fidelidad a sus clientes y el placer de compartir un espacio de lectura, durante todos estos años.

Cerró la Librería Francesa, cerró El Cinc d’Oros, cerró Ona, cerró la Librería Occidente y la del Drucstore del Paseo de Gracia. Ahora Áncora y Delfín. ¿Qué quedará de nuestra manera de entender la cultura? Hoy los libros se venden en los supermercados, en expendedores en los andenes de las estaciones del metro, en las grandes superficies (Fnac), en los aeropuertos y por Internet. Lucía Etxebarria deja la literatura por las descargas. El estado (tanto el catalán como el central) se han lanzado a una carrera frenética de recortes e impuestos. Pero los corruptos siguen sin ser castigados, como no lo será Undargarín, ya lo veréis, que se salvará gracias a su esposa que para eso es princesa, y el resto de cuestiones que le queden pendientes ya habrán prescrito. A las grandes fortunas no se las toca. Y a la Iglesia no se le ha aplicado ningún recorte, todo y siendo un estado laico como somos. Pero la cultura…¿quién defiende a la cultura? Seguramente Áncora y Defín se convertirá en otra tienda Zara o similar. Y aquí nadie se revela!!!!

Hoy, decía Almudena grandes en su columna del país: “Cuando los votantes de este país empiecen a pagar por las recetas, podré advertirles que se lo tienen muy bien empleado. Será un placer mezquino, lo sé, pero no dejará de ser un placer”. Me sumo a ese final de su escrito. Porque parece que no aprendemos. Nadie quiere opinar sobre nuestra maltratada cultura, y así nos va.

Rafael Rodríguez-Bella 9 de enero de 2012

2011-12-25

diumenge, 8 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 159

LINDA DI CHAMOUNIX

Avui poso una falca enmig de les vivències d’Eivissa, demà ja hi tornaré. Els reis van deixar-me una entrada pel Liceu per veure Linda de Chamounix, donat que era la darrera representació que es feia des del Desembre, potser algú de vosaltres ja l’heu vist.

Música de Gaetano Donizetti, sobre llibret de Gaetano Rossi, és un melodramma semiserio amb final feliç, això permet el lluïment d’un personatge bufó que fou interpretat molt bé per la veu del baix Paolo Bordogna, en el paper de marquès de Boisfleury. La escenografia de Daniel Blanco amb colors rosats i blaus mostren una in temporalitat i el candor de la seva protagonista Linda, una noia modesta que s’enamora d’un pintor Carlo, que resulta ser el vescomte de Sirval. La il·luminació a càrrec d’Albert Faura molt ben trobada. La direcció d’escena d’Emilio Sagi perfecte. L’acció se situa cap el 1670 a la Alta Saboia i desprès a París. L’argument el podeu trobar a Google.

La trama no té cap més sentit que posar de manifest la bella música de Donizetti, en aquest cas molt coneguda per les seves àries i duets. A tenir present les veus dels dos protagonistes d’ahir, Mariola Cantarero, una cantant granadina i d’ Ismael Jordi, nascut a Jerez de la Frontera, ella ja està considerada una soprano de l’escena internacional, i ell a l’altura de Juan Diego Flórez, el tenor que actualment té més fama . Fa goig veure que músics joves, 33 i 38 anys, agafin de moment sense massa pretensions els camins d’una Caballé o d’un Plácido. Amb la gent vestida correctament però no de festa, el Liceu fou ahir un lloc còmode per escoltar i veure un gran espectacle.

Procuro en aquest Blog explicar-vos curiositats, allò que tal vegada no coneixeu i que jo mateixa descobreixo partint d’una mirada tafanera sobre les coses. Avui comentar-vos que Donizetti introdueix en la partitura un instrument que s’escolta poques vegades, la viola de roda, en italià ghironda. És un instrument de corda fregada, la caixa de la qual presenta una obertura transversal per la que gira una roda de fusta , que és mou mitjançant una maneta que s’acciona amb la mà dreta.Des de la meva localitat veig bé tota l’orquestra i ahir vaig entretenir-me mirant les mans de la concertista que la tocava. Té un so especial i la música sonava com a leit motiv cada vegada que la protagonista recordava una cançó que de petita li cantava Maddalene la seva mare. L’òpera acaba amb casament i tots contents.




Ja s’han acabat de debò les vacances.
Ahir va ser la traca final amb una anada al Liceu a veure Petruixka amb sis nens (ni el més petit ni els dos grans). Va estar molt bé, molt vistós i la música d’Stravinsky, estupenda. És un ballet basat en un conte popular rus en que uns titelles de teatre al carrer, es converteixen en persones reals (o sigui una premonició de Pinotxo). Aquesta sessió formava part de l’educació sentimental dels nens que van quedar epatufiés amb el Liceu i també amb la màgia de l’espectacle. Que n’aprenguin que hi ha altres coses al món que no son les que veuen habitualment. La sessió es va completar amb un dinar “en un restaurant”. Total que s’ho van passar molt bé i malgrat les suspicàcies prèvies dels pares va ser força correcte sense major problema per part meva. Al estar tots junts s’esveren una mica però res que no entrés dins de la normalitat.
Demà comença la vraie vie, mes amís. Jo no tinc cap bon propòsit per l’any nou. Ja serà molt anar entomant el que ens vingui.

dissabte, 7 de gener del 2012

PANEM ET CIRCENSES

Després de tres dies fent de reina (dijous empaquetant, divendres repartint a gairebé tots i avui amb en Joan que ahir ni va poder venir) he tancat el cercle de les festes nadalenques recollint totes les andrómines que habia penjat per a guarnir la casa. En el "colmo" de la cursileria havia posat estrelletes de goma tova a les finestres del menjador. Segons deia l'embocall s'encenien a la nit i vaig pensar que faria bonic. Si,si, es veu que dura un minut quan s'apaga el llum i com que en Joan s'en va a dormir dues o tres hores més tard que jo...ha estat l'únic que ho ha vist però poc. Ho tinc tot al meu despatx perquè ho haig de canviar de caixa ja que en la que ho tenia s'ha trencat. El que més greu em sap es que les figures de fang que en Joan va fer fa anys ja estàn per a llençar. No les vam dur a coure i el bou, la mula, el pastor i l'àngel ja van passar a millor vida. Tan sols queda la mare de Déu que porta el fillet a coll i Sant Josep al qual se li ha trencat la base i les mans que ja no aguanten la vara florida. Aviat tan sols em quedarà una fotografia feta fa anys. Encara que ningú no m'entén a mi m'agraden aquestes festes i quan s'acaben tornaria a començar.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 158


MARIÀ VILLANGÓMEZ

Deixo ara per ara el ja conegut Isidor Macabich Llobet i, segueixo contemplant la galeria de retrats de “Fills il·lustres d’Eivissa del s. XIX al XXI” dins el bonic marc del claustre de l’Ajuntament a Dalt Vila. Retrats divertits de contemplar de tants guarniments i medalles que porten, tots amb una policromia més aviat pujada de color. Com quan estires unes cireres dins d’un cistell, ara que he llegit un xic de la historia de les Pitiüses, enllaço fets i personatges. La galeria va des de capitans de marina amb els seus uniformes blaus carregats d’insígnies, a metges il·lustres, polítics, pintors, bisbes amb vestits morats, escriptors i altres, no recordo cap dona.

Eivissa ha sigut generosa amb els seus fills il·lustres i casi tots tenen un carrer, plaça, jardí o racó al seu nom. Caminar per Marina o Dalt Vila és un record constant. Jo que passejo amb calma des del port fins a dalt de les muralles, em sento identificada amb ells. Mariners com Antonio Riquer, Pablo de Llanes, Miguel Barceló, religiosos com arquebisbe Cardona, Pare Antoni Guasch, pintor Narcís Puget, periodista Antonio Manuel Garcia, la llista és més llarga.

L’últim retrat penjat és el de Marià Villangómez i Llobet, nascut a Eivissa el 1913 i mort a Barcelona el 1973, el rètol posa: poeta i escriptor, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un cop a casa busco més informació i trobo la seva ressenya: poeta i traductor eivissenc en llengua catalana de Mallamé i Verlaire, assagista i escriptor d’articles. Obres de teatre: Les germanes captives, L’anell és més que un joc, Amor d’avar, avar d‘amor, entre d’ altres.

Guardons: medalla d’or de la Comunitat Autonòmica de les Illes Balears, Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1989. No recordo si vaig ser-hi present ja que cada any acostumo a anar-hi, és una tarda literària i patriòtica com la que més, per cert que últimament coincideixo amb la Mª Dolors, serà per sentir-nos lletraferides.

Amb el permís del comissionari faig la foto que un poso. Aquell dia vaig aprendre que el nostre personatge era eivissenc, que portava el mateix segon cognom que Isidor Macabich Llobet i que el va sobreviure 29 anys, serien família, en una illa petita tot és possible.

divendres, 6 de gener del 2012

Els Reis també tresquen i verdesquen



Ja he tornat de Saifo per celebrar els Reis amb tots una altra vegada. Confesso que aquests dies, algun cop, he trobat excessiva tanta trobada, tanta festa i tan enrenou, però avui que és la última sento una pinçada de nostàlgia pel que encara no ha acabat. Ara soc a casa, a la cova hi ha una munió de gent i pels mobles, escampats, regals i etiquetes per a  tots. Estic escoltant música i ha sortit el sol. És el moment de més espera perquè no vindran fins la tarda. Recordo tants altres dies com aquest que m'és impossible no pensar-hi i d'aquí la nostàlgia. Però com que soc de mena optimista sé que la festa de debò me la farà passar amb alegria.. De tant com tinc m'agafa com una mena d'espant. I també de pensar en tant com falta, a prop i lluny. En fi no em feu cas, deuen ser els anys que m'estoven. Gràcies Sants Reis! 

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 157

monument als corsaris en el port d'Eivissa

NIT DE REIS,

PER A TOTS VOSALTRES, UNA DE PIRATES


mapa de Formentera i església de Sant Francesc

Un petit preàmbul abans de tornar al nostre personatge d’ahir Isidor Macabich.

Les Illes Pitiüses i els corsaris

Els romans donaren el nom d’Illes Pitiüses , nom que fa referència a illes de pins, a Eivissa i Formentera.

En temps molt remots ens explica el guia de Formentera eren molt freqüent les incursions corsàries , en les seves terres. Ens fa adonar que en aquest petit tros de terra de 77 km. no s’hi trobava ni or ni plata, ni minerals, res de res , sols una agricultura minsa i algun ramat. Què buscaven doncs els corsaris? Una sola cosa, fer unes ràtzies de pillatge, una redada de persones i emportar-se-les per sorpresa cap a l’Àfrica, surtin amb vaixell pel Cap de Barberia , ruta sud –oest, molt més curta que la del nord cap a Barcelona. Del Cap de Barberia fins al nord d’Àfrica, era per ells un camí curt i ja en terres africanes feien transaccions dels formenterencs com esclaus i els venien a Amèrica. Per aquesta raó, la por de ser capturats com esclaus, l’ illa va restar quasi abandonada durant segles. Es torna a repoblar el 1726 al fer tres esglésies – defenses amb grans murs de grossor i espitlleres per disparar en cas d’atac de dins cap enfora. Les anomenaren Sant Francesc Xavier, Sant Ferran de ses Roques i El Pilar de la Mola, tots sota advocacions celestials.

Retorno a Isidor Macabich. Curiosament l’únic monument a nivell mundial als corsaris, es troba a Eivissa, és un homenatge al pillatge. Macabich va concebre la idea el 1906 al commemorar-se el centenari de la captura del vaixell corsari anglès “Felicity”. Va proposar construir un monòlit, idea que va ser acceptada pels eivissencs, que van obrir una subscripció popular per pagar les costes, col·locant-se la primera pedra el mateix 1906.

Els corsaris eren pirates, però amb patent de corso, això era legal a França i a Anglaterra, a Eivissa amb el vist i plau del govern també, ja que durant el s.XVIII els corsaris molts fills de la terra, van defensar Eivissa de les invasions indesitjades . El monòlit és obra de l’arquitecte August Font . En un dels laterals es llegeix: En lucha secular y heróica pugnaron por la Patria: Sea gloriosa y perdurable su memória.

Les peces de pedra tallades foren transportades gratuïtament per armadors eivissencs des de Barcelona (Montjuïc). L’activitat corsària fou una font d’ingressos i desenvolupament dins la precària economia de l’illa.

És divertit seguir el relat de la batalla entre el capità anglès Miguel Novella que governava una fragata i el capità Antoni Riquer Novella dels corsaris eivissenc, però això és tota una altra història.

Com que avui és dia de REIS podeu demanar a ses alteses reials la ressenya naval, i veureu que és molt divertida, jo ja l’he llegit.

dijous, 5 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 156

Isidor Macabich

Inicio la meva caminada en solitari des del barri de Marina davant del port d’Eivissa, cap a Dalt Vila on és troba la Catedral, l’Ajuntament , el Castell i les muralles. Pel camí una bonica plaça dóna espai a una escultura d’Isidor Macabich i Llobet (1880-1973), assegut amb posat seriós però reposat, té al costat un llibre obert on explica tota la veneració que els eivissencs tenen per a ell. Cal inaginar el que en una illa tancada com Eivissa als finals del s.XIX va representar. La seva família era originaria de Croàcia. Estudià al seminari d’Eivissa. Interessat per la historia, des del 1903 col·laborà en Los Archivos de Ibiza i ajudà a reaparèixer el Diario de Ibiza. El 1908 participà en el Primer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, a Barcelona. Col·laborà en l’elaboració del que seria el Diccionari català-valencià-balear, i mantingué una llarga relació amb Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll.

Obres: Corsarios ibicencos, Es feudalisme a Eivissa. Santa Maria la Major, Pityusas-ciclo púnico. Ebusus-ciclo romano. Santa María-ciclo cristiano. Dialectals-poesia, Mots de bona cristiandat i l’últim Romancer tradicional eivissenc.

Al arribar a dalt de la meva caminada, ja en la plaça d’Espanya, entro dins el bonic claustre de l’Ajuntament, antic convent dels dominics i, trobo una exposició de retrats de “Fills il·lustres d’Eivissa del segle XIX i XXI. Com era d’esperar allí tinc per segona vegada un retrobament amb el nostre lletraferit. Allí faig amb permís del comissari de l’exposició la fotografia en la que el podeu veure vestit de canonge, al peu posa : Isidor Macabich i Llobet, canonge,arxiver,historiador i poeta.

No puc demanar aprendre més en un matí ple de llum a Eivissa. Però si, encara trobo molt i molt més, que demà us explicaré.

dimarts, 3 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 155

Dr. FRANCESC ABEL

La nit del 31 de desembre s’emportà l’any 2011 i amb ell el nostre estimat Dr. Abel. Estic trista i contenta a la vegada, trista per haver perdut la seva presencia física, contenta de tot el que ens ha deixat i m’ha deixat, puc dir amb joia que em contava entre els seus amics i això era un honor per a mi.

Recordo el primer dia que el vaig conèixer, era una època en que jo cercava molt, volia formar-me professionalment i sobretot com a persona. Em van dir que era el millor pel que jo buscava. Vaig anar tímidament a Sant Cugat a l’Institut llavors recent creat de Bioètica i vaig demanar-li estar al seu costat. La resposta va ser magnífica, generosa i amical i, això ha durat fins ara, tot i que els últims temps quan el visitava a la infermeria a Sant Cugat el seu cap ja no li responia adequadament. Primer vaig ser alumna, en va ensenyar a llegir temes pioners ,a discutir, a criticar, fins arribar a coneixements bàsics de medecina, biologia i ètica, però per damunt de tot em va transmetre valors humans i cristians sòlids. Ens trobàvem els dissabtes al mati un grup de tres persones, això va durar nou anys. Allí va néixer el Primer Codi d’Infermeria de Catalunya, que desprès es va oferir al Col·legi d’Infermeria de Barcelona. Entremig va organitzar uns cursets per metges, infermeres i mestres, en aquest ordre , en els dos últims ens va deixar participar en l’organització i donar classes. Ara que tot són màsters i estudis superiors, aquells cursets a Sant Cugat, van omplir a molts professionals llacunes importants dels temes naixents de Bioètica a partir de l’any 1976. Ara queden molt lluny, n’han sorgit amb les tecnologies actuals molts de nous.

Tal com diu l’escrit a la Vanguardia fou un home savi i generós, que ha estat pioner de la Bioètica a Europa i ha treballat incansablement pel desenvolupament d’aquesta disciplina des de la seva profunda fe cristiana.

Conservo molts escrits,conferencies, cartes i fotografies, però sobretot guardaré sempre el seu afecte i la seva amistat. Això fa que estigui contenta i que una vegada més li digui: Gràcies Pare Abel, Doctor Abel per tot el que m’has ensenyat, donat i estimat.

Institut Borja a Sant Cugat

diumenge, 1 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 154

JULI VERNE A FORMENTERA

Donat que el dia és clar i la mar una bassa d‘oli, decidim un grup anar d’Eivissa a Formentera amb un catamarà apropiat pel viatge. Els formenterencs desprès de treballar en el negoci del turisme durant tot any, han desaparegut de l’illa, talment sembla deserta, tot tancat , ni tan sols gats o gossos es veuen pel carrer. Feina tenim per tobar un bar obert i prendre un cafè. Un vehicle ens espera en el port de la Savina, i amb ell recorreguem l’illa com a únics visitants, una delícia de solitud.

Avui faig la primera troballa literària del viatge al visitar el Far de la Mola, situat a l’extrem est de l’illa, dins la zona anomenada El Pilar de la Mola. Allí es troba un monòlit on es llegeix “ A Jules Verne en el CL aniversari del seu naixement el poble de Formentera”. El guia al veure el meu interès em pregunta si sóc escriptora, i ens explica l’ argument de la novel·la “Hèctor Servadac”, que tots desconeixem. És una novel·la entre fantasia i ciència ficció; primer la va escriure per entregues en el Magasin d’Education et de Récreation el 1877, desprès en dos volums amb el subtítol “Viatges a través del món solar”.El monòlit el vol recordar ja que en dos capítols fa referència a Formentera.

S’inicia a Argèlia on un tros de la terra és arracada i va a l’espai pel xoc d’un aeròlit gegant. Podeu trobar l’argument en les seves Obres Completes, la curiositat és que si llegim Servadac al revés ( cadavres), en francès cadàvers, que seria el que transportaria l’aeròlit on es troben rodant durant dos anys els protagonistes, ja que no podrien viure en l’ambient orbital, finalment ja que l’acció passa pel Mediterrani, al retornar al món real cauen a Formentera.