dijous, 30 de setembre de 2010

No sé pas on sóc

Tot el matí he estat sense internet per canvi d'operador i no he pogut llegir el bloc fins ara mateix. Veig que hi ha una certa "maror" que jo també sentia aquests dies. Tenia a punt un comentari, millor dit dos, que ara us envio. Espero que no arribi la sang al riu de la polèmica i seguim en el bloc a tota vela. Com deia l'altra dia en Vila Matas, per que les coses surtin com diuen no cal sinó fer que siguin així. Més o menys aplicat als horòscops dels diaris.


1- Optimisme en la desesperança
Avui penso en Màrius Torres, el poeta de nom ben conegut i de qui, paradoxalment, no es coneix gaire la seva poesia. Avui mateix, la Vanguàrdia en parla i no hi ha posat ni un vers. Potser tenen un Copiright tancat.
La seva història sempre remet al mateix: essent metge, va agafar la tuberculosi als vint i cinc anys i va ingressar al sanatori de Puig d’Olena a Sant Quinze Safaja, on morí, set anys després, el 1942. Per tant allí hi va passar, impotent, els anys de guerra i exili de molts amics i familiars, depurant els seus sentiments ben segur contradictoris.
Meravella la seva capacitat de captar la realitat personal i col·lectiva en la seva poesia que, malgrat tot, sap fer lluminosa i optimista. Els seus versos són d’una gran musicalitat i depuració formal. Aquesta és la seva aportació fonamental, crec: ser capaç de lligar l’essència dels seus sentiments amb les més acurades formes del discurs líric.
En les seves paraules hi trobem “l’amarga meravella de viure i de patir”.
Jo vaig conèixer la seva germana Núria. Tenia una botiga de joguines al Clot i vaig anar-hi perquè m’adobessin una nina antiga. Jo era molt jove i estava paralitzada d’emoció perquè sabia molt bé tota la història. Aquella dona, era com una caixa que hagués volgut obrir a poc a poc. És un d’aquells casos (m’ha passat molts cops) que, en memòria retrospectiva, fan tanta ràbia no haver sabut aprofitar. Gent jove, pa tou...

MOLT LLUNY D'AQUÍ

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aqueslls camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

M.T. 12 de juny, 1939

2- Pentinada- sinònim d’allisada, arrambada, renyada, estirada d’orelles... i traducció del castellanissim rapapolvo.
Crec que ha passat prou temps que tenim el bloc com per fer alguna reflexió al respecte.
En primer lloc constato que s’ha convertit en un espai de menys col·laboradors dels que cabia esperar. Això de cara al bloc no té cap importància. N’hi ha molts que són d’una sola persona. Però és que el nostre dona la casualitat que el varem fer perquè pensàvem que podia ser un lloc d’intercanvi d’idees del que en diem els lletraferits.
Ha passat prou temps com perquè no hi hagi excusa si algú s’escaqueja. Allò de la molta feina no val. No cal que les aportacions siguin diàries però, de tant en tant, no vindrien malament. Cinc minuts sempre poden trobar-se i, precisament aquests cinc minuts poden ser la diferència entre les ganes reals d’escriure i el desinterès (no solament per la pròpia escriptura sinó també per la dels altres).
A més a més no es tracta tan sols d’aportacions sinó d’intercanvis i varem creure que podia ser una bona manera de “tertuliejar”, més fàcil que la de fer-ho in person i de que cadascú de nosaltres, al seu estil i manera, fes compartir als altres, interessos, maneres de veure, descobriments, records, sentiments... En fi, tot allò que caracteritza un grup.
Sentiria si algú es pren malament aquestes reflexions però és el que penso i ja sabeu que sóc una mica Rottenmeier (quan cal).
D’altra banda, quant a possibles al·legacions sobre problemes tècnics no vull ni pensar-ho. És que no està prou clara la voluntat d’ajut a qui li calgui?

Ah, personalment crec que cal que ens sentim obligats a fer comentaris si no és per afegeir-hi quelcom, encara que també agrada, és clar, que algun dels comentaris sigui a la forma d'escriure. Per alguna cosa ens diem escriptors, oi?

Vale (que és una forma correcta i amigable de comiat).