L'arpa i les seves vibracions, 474

PORTUGAL

                              Museu Paula Rego

De l’escapada a Portugal la setmana passada, voldria comentar-vos algunes vivències. Com que la majoria de vosaltres ja coneixeu aquest país lusità, em centraré en fets, potser petits, que m´han fet gaudir molt bones estones.

L’Hotel Londres, on ens van allotjar al grup d’una trentena de jubilats, del Mundo Senior Plus, és a Estoril. Hotel còmode i amb piscina, on ningú hi va pas posar els peus, ja que malgrat el sol, a    9 graus de temperatura, no resultava massa engrescador fer-ho.

D’Estoril a Cascaes, el municipi més proper, ens separaven dos kilòmetres, que es poden fer ben bé a peu i que nosaltres vam optar per fer-los còmodament amb taxi. Cascaes té moltes coses boniques  per veure. Entre aquestes, una zona voltada de verd i ben cuidada on hi ha la majoria de museus. D’aquesta manera pots triar el que més t’agrada o desitges veure. Avui us parlaré d’un que va ser una troballa. És el Museu CASA DAS HISTÓRIAS PAULA REGO. Un edifici interesant tant pel contingut com pel continent. L’edifici és obra de l’arquitecte Eduardo Souto Moura, guanyador d’un premi Pritzker. El contingut presenta un conjunt de l’obra gràfica i pintura de Paula Rego i del seu marit Victor Willin, també pintor. Pintura estranya i neguitosa la de Paula, almenys així la vaig sentir. Els seus primers treballs daten de les dècades de 1960 a 1970, classificada com neodaísta. Barreja  diferentes tècniques com pintura i collage, juga amb imatges infantils, fetitxistes i traumàtiques. Més endavant desenvolupa un estil més il·lustratiu i figuratiu. El seu treball  mostra una cara sinistra, accentuant la dominació maliciosa i la subversió de l’ordre natural. Pinta realitats socials polèmiques; també il·lustra historietes i tebeos. En moltes historietes els animals representen situacions humanes.

El dia de la nostra visita, pràcticament tota l’obra estava centrada en el ballet There and back again que havien representat feia poc a Cascaes, amb muntatge musical i en quatre temps, dos d’ells ballats per personatges humans i dos convertits els mateixos personatges en animals més o menys monstruosos i fastigosos, mostrant una decadència continuada de la realitat. A les sales hi havien uns maniquís amb les robes de cada un dels personatges i els animals. Podies tocar les màscares i les textures de la roba, a més de veure els dibuixos i els esbossos retocats que va fer Paula.

Enganxades a les parets partitures de la música.

Un DVD mostra el ballet en la seva totalitat, visió que vam compartir amb un grup d’adolescents i la seva monitora que els hi feia veure tota mena de detalls.

Aquest edifici és tot ell dedicat a l’artista per perpetuar la seva obra. Nascuda a Lisboa el 1935, d’una família adinerada durant l’època de Salazar, es comenta que potser això la va influenciar en els seus personatges sinistres i dominants, tot i que en els seus últims treballs mostra un estil mes realista. A  la Galeria Nacional de Londres es pot veure el retrat que va fer del president portuguès Jorge Sampalo. 

L' arpa i les seves vibracions, 472

DONOSTIA / SAN SEBASTIAN

La Paloma de la Paz, de Basterretxea

L'estada a San Sebastian a casa d'una amiga,que em va convidar a passar amb ella i la seva família el dia del seu 75 aniversari,ha estat un encert en tots els sentits.Sobre tot per l'excel·lent acolliment que m'han fet. Pel paisatge tan bonic de la seva terra.Pel bon menjar i beure que t'ofereixen les diverses "TASCAS". Com és de llei per aquestes terres;no ha deixat de ploure cap dels quatre primers dies de la meva estada.

Construcción vacia, de Oteiza

L'única diversió possible i a l'aire lliure i sota la pluja, ha estat passejarpel Passeig Marítim i veure com les onadesimpulsades pel vent trencaven per tot el litoral, en les tres platges i en els seus accidents geogràfics.

El Passeig marítim de San Sebastian d'un cap a l'altre, té una longitud de 6 quilòmetre; sense desnivells, sense cotxes i sense creuar cap semàfor, es pot recórrer en una hora; això si ben abrigats, ben calçats i amb un impermeable gegant que almateix temps que et protegeix de l'aigua i del vent, et permet veure l'espectacle de l'aigua espetegant, amb unes ones gegants,quan arriben a terra.

El peine del Viento de Chillida

D'est a oest es troben estratègicament col·locades davant del mar, tres modernes escultures que ens permeten gaudir de les formes creades pels seus autors, tots tres bascos. La Paloma de la Paz de Nestor Basterretxea,Construción vacia de Jorge Oteiza i El Peine del Viento de Eduardo Chillida.A les fotografies veureu les seves formesi, el temporal d'aigua que la major part dels dies, les banya amb més o menys fúria.És impactant la visió de cada una per la seva bellesa.

Un altre dia us explicaré més vivències d'aquesta setmana que ha donat molt de sí.

 .

L'arpa i les seves vibracions, 420

De Perpinyà a Sant Llorenç de Cerdans  hi ha una distància d'uns quatre kilòmetres. El poble de 45 Km. d'extensió, d'acord amb l'últim cens, té 1294  habitants. És situada a la dreta del riu de Sant Llorenç, sota el Montcapell. L' agricultura és poc important, conreen arbres fruiters, vinya, hortalisses i farratge.

Céline Albert

Hi anem encuriosits per a visitar una fàbrica d'espardenyes. Tenim concertada la visita a les 10 del matí, el temps és esplèndid, sol i gens de vent. Ens rep  una dona jove i creativa, Céline Albert, l'ànima de la renovació del negoci. S'excusa de parlar un català molt deficient, ja que va rebre l'educació escolar en francès, contràriament els seus pares parlen un català fluït i el seu fill petit també, ja que actualment l'escolarització es bilingüe, francès i català.

Ens explica la història; en el segle XIXè neix a Sant Llorenç la fabricació d'un calçat anomenat espardenya o vigatana, nom que prové de la ciutat catalana de Vic. En el 1860, donava feina a 1000 persones, sent la principal industria de la comarca,  que va donar vida i treball  durant cent anys. Desprès va decaure i  poc a poc els artesans buscaren feines al camp i en altres llocs i la fabricà restà abandonada. També davallà la metal·lúrgia del ferro i la industria tèxtil. Aquesta última va substituir la llana pel cotó, el jute i el sisal, necessaris per la fabricació de l'espardenya. Actualment i en forma de cooperativa també s'ha revifat el cultiu  del cànem utilitzada en el calçat.

El febrer del 2008, neix de l'amistat entre Cèline Albert i la seva amiga  d'infantesa Cècilia Vila, la marca "Création Catalane" que, unint tradició familiar i modernitat donen vida novament a la fabricació de l'espardenya vigatana. Actualment, amb una plantilla d'uns deu treballadors que fan servir les velles màquines, les dues creadores han   introduint el concepte de "Toiles du Soleil", uns colors harmoniosos i vius, que donen vida a les lones , per acabar a mà tot el procés de l'espardenya.

Han obtingut el premi "Mercure d'or" en recompensa pel seu esperit innovador. Cèline ens mostra il·lusionada el trofeu. També a Paris el 2008 van ser premiades al concurs Nacional dels Creadors d'Empreses, com "Talents" del País Català. Actualment, exporten a Estats Units i al Canadà en grans comandes i també  per Europa. Ens afirma que avui dia, la vigatana està de moda.

Desprès de la visita i de veure un mini vídeo explicatiu, passem a la botiga, i com no podia ser d'altra manera, en bona part de la colla, neix el desig d'emprovar-se unes espardenyes i comprar-les.

Com us deia al començament la visita a aquest poblet del Rosselló, terra tan catalana com la nostra, que ja fa segles, pertany a l'Estat Francès, ens ha sorprès gratament, 

L'arpa i les seves vibracions, 417

                                 TEATRE ROMÀ DE SARAGOSSA

  És vox populi que, si algun constructor, al fer excavació per a construir-hi,  troba quelcom de restes antics, ho ignora i tira endavant, d'altra manera l'equip arqueòlogic del municipi ho paralitza tot, fins a analitzar la troballa, sigui una pedra, un bocí de capitell o una moneda.

En una zona cèntrica de la ciutat de Saragossa, durant el 1973, unes prospeccions en un terreny per a construir-hi un pàrquing subterrani, la pala excavadora va ensopegar amb una pedra dura, grossa i ampla. No cal dir que el projecte se'n va anar en orris, mai s'hi faria el pàrquing i, la ciutat recuperaria part d'un teatre romà del segle I dC.

L' emperador Tiberi  el feu construir a Caesar Augusta, l'actual Saragossa, a la primera meitat del segle I. Al contrari d'altres teatres, que es construïren en desnivells del terreny, aquest s'alçà en terreny pla usant opus caementicium, a imitació del Teatre de Marcelo a Roma, amb una estructura d'anells concèntrics i murs radials entre ells, en forma de cavea,  recoberts amb lloses de marbre, igual que la orchestra. La façana va ser decorada amb carreus d'opus quadratum, amb una alçada exterior de tres pisos.

Tenia capacitat per uns 6000 espectadors. S'usà fins el segle III,  que caigué en decadència i, els seus materials foren aprofitats per a construir muralles i altres edificacions, deixant només el formigó  de l'estructura que es pot veure fins avui.  Amb el temps va acabar cobert per estrats de terra, fins la troballa del 1973.

La visita s'inicia a l'interior de l'anomena't Museo del Teatro, molt interessant pel material exposat, mapes, projectes, i les peces trobades; per seguir cap a la part exterior. Per sobre unes passarel·les els visitants podem contemplar les restes de les grades i l'escenari, que estan protegits de d'inclemència del temps, per mitjà d'una coberta translúcida de policarbonat que, segons ens explicà la guia, correspon a l'alçada justa  que tenien les últimes grades, a l'aixecar el cap per veure la coberta , hom es fa la idea de  fins on arribaven les grades.

El 8 d'octubre va ser  declarat "Bien de Interés Cultural" en la categoria de monument.

La pregunta que ara es fan els arqueòlegs és,  si  Caesaraugusta era una ciutat  prou important per construir-hi  un teatre, devia tenir, també un estadi i un circ.  Sota quins terrenys s'amaguen?. Queda oberta la incògnita.

Amb aquest apunt tanco el viatge per terres d'Aragó; hem vist molts més pobles i museus, potser més endavant en faré referència. Ara m'esperen programes de  música i teatre aquí, tots  molt engrescadors.

                                   
                                     

L'arpa i les seves vibracions, 416

                                        MUSEU GOYA

Segueixo amb Goya, aquesta vegada des de Saragossa, on anàrem al dia següent de Fuendetodos a visitar el museu que ara porta el seu nom,  carrer Espoz y Mina, 23. Va obrir com a Museo Goya - Coleccion Ibercaja  el 26 de febrer de 2015. Anteriorment acollia les col·leccions d'art del professor José Camón Aznar, ubicat en la casa de Jerónimo Cósida, una de les mostres més boniques de l'arquitectura civil del Renaixement saragossà.

El museu conté 500 obres, destacant 15 de Francisco de Goya i la col·lecció completa dels seus gravats, fet que el converteix en el centre de referència de l'obra de Goya a l'Aragó.

Nosaltres, anem directament a la secció dels gravats, col·lecció completa de 80, rigorosament  numerats amb una anotació sobre cada u. Magníficament exposats en una sala rectangular en penombra, només  un llumet sobre cada gravat, fa la impressió ser dins la temàtica a la  que Goya ens vol introduir,  horrors i misèries del temps en el que els va dibuixar, descomposició de la societat espanyola del segle XVIIIè, sobretot de la noblesa i el clero, en un món en crisi. La seva sordesa total (produïda possiblement per una lenta i continuada intoxicació dels  àcids i pintures que ell mateix es fabricava i que manipulava , ja que  desconeixia la seva toxicitat), el van aïllar del seu entorn, fent-li viure  tota l'esgarrifança que els seus ulls veien.

Estudiants i gent diversa ens apropàvem als gravats, quasi en silenci, només amb un xiuxiueig compartíem un per un cada dibuix. El clima és perfecte per a captar totalment l'obra. Experiència única en la temàtica dels horrors.

Les quatre sèries formen els Caprichos, Desastres, Tauromáquia y Disparates.

Decidim no veure res més del museu, ens hi hem ficat a fons , estem corpresos i mana el desig de no barrejar estils.

Tot seguit ens espera una visita al teatre romà Caesaraugusta.  M'aturo aquí, demà us en faré cinc cèntims.

L'arpa i les seves vibracions, 415

FUENDETODOS I GOYA

Casa natal

En el nostre viatge per terres d'Aragó, teníem programada la visita al poble de Fuendetodos, que de no ser pel naixement d'un il·lustre pintor, hauria passat com tants altres pobles del voltant sense pena ni gloria. Terra de secà, polsosa i amb pocs recursos, tret d'alguna parcel·la d'agricultura.

En canvi, ara, és un peregrinatge de gent de tot Europa que volen conèixer la casa i l'obra exposada de Francisco de Goya y Lucientes, nascut allí un 30 de març de 1746.

Fuendetodos és, actualment, un petit i emprenedor municipi saragossà de 170 habitants, que des de fa més de dues dècades està treballant en una aposta de futur basada en tres objectius:  difusió de l'obra del seu il·lustre fill,  una altra al voltant de l'art gràfic i divulgació i també coneixement del seu entorn.

El dia de la nostra visita poca gent pels carrers, alguns estrangers amb mapes buscant la casa museu i alguns vianants.

Distribuïm el nostre temps centrant-nos en la casa natal del pintor  i l'obra allí exposada. La casa, és un edifici construït a principis del segle XVIIé,  identificada per Ignacio Zuloaga el 1913.  El 1982 va ser  declarada Monument Històric Nacional. Conserva tot el sabor de l'època, en dos espais comunicats per una petita escala interior, amb mobles més o menys utilitzats pels seus pares i ell mateix; cuina, dormitori, menjador, etc.

Zuloaga comprà la casa molt deteriorada, fent-la visitable. Posteriorment, la comunica amb un pati de l'edifici del costat per a instal·lar-hi el Museu del Gravat, inaugurat el 1989, on es estan exposades les quatre series més importants: Caprixos, Desastres, Tauromaquia y Disparates. En una sala, una especialista ens mostra unes planxes originals i ens explica tot el procés de la fabricació d'un gravat. Tot i conèixer el procediment, vist altres vegades en altres museus, el fet de ser els originals de Goya i el lloc on ell els va crear , dóna un cert realisme. La sala superior denominada  Sala de Exposiciones "Ignacio Zuloaga"  està especialitzada en art gràfic, alternant la revisió del gravat històric amb la difusió del gravat contemporani.

Els gravats, molts d'ells coneguts, ens confirmen el talent del dibuixant , així com el seu estat d'ànim; escenes de sàtira de la societat espanyola de finals del segle XVIIIè, sobretot de la noblesa i el clero, en un món en crisi, amb fissures sociopolítiques i costums tirànics.

La seva contemplació, amb els comentaris in situ, ens ompliren gaire bé  tota la tarda. El dia següent, a Saragossa, ens esperava una visita diferent i més àmplia al Museu Goya, que deixo pel proper apunt.

A l'església del poble, es visita, la pica baptismal on, el dia següent de néixer el geni, va ser batejat amb el nom de  Francisco;  una copia de la partida baptismal posada en un faristol al costat de la pica, ens diu que és fill legítim de José Goya i de  Gracia Lucientes. Firma i segell en donen fe.

A la tornada al nostre hotel de Calatayud, ens refem de tanta grisó "goyesca" , en un bar tipus taverna, amb una copa de vi D.O Cariñena, etiqueta Aldeya 2014, d'un vermell rabiós i d'un gust impagable.

L'arpa i les seves vibracions, 385

Cartell 2015 

Gent, molta gent, moltíssim turista, això és el que vaig trobar com tothom que va tenir la idea d'anar, el dissabte dia 9 a Girona, a la inauguració dels " 60 anys Girona Temps de Flors". Llargues cues per entrar als llocs emblemàtics, com els Banys Àrabs, Ajuntament, Teatre municipal, Palau de Caramany, Universitat, soterranis de la catedral, Serraïnes, Casa Lleó Avinay, Torre Gironella jardins dels Alemanys, Plaça dels Jurats i , un llarg etc. Fàcil la visió del riu Onyar, ja que la decoració floral que representava hortènsies blaves surant sobre les aigües, es veia bé des dels ponts i a cada vorera del riu.

Escalinata catedral, 2014

Anava amb un grup i teníem una guia concertada, professora de història, donat que no es podia passar per enlloc, al final vam acabar fent una visita  de la història romana de la ciutat i la seva posterior evolució, calçada romana, ocupació musulmana, això sol ja va justificar el viatge, visita  a l'església de Sant Feliu amb les tres tombes consecutives de Sant Narcís, l' última on reposa finalment és un interessant sepulcre gòtic. Continuem amb la  visita a la Catedral, el punt més alt de la ciutat, té la nau gòtica més gran del món, quasi 23 metres, del segle IX d'estil romànic primer i seguit del gòtic després. Seguidament oportunitat de veure en l'espai Tresors el recent restaurat "Tapis de la creació", ves per on no hi havia ningú i, la guia s'esplaià en una explicació exhaustiva.

És clar que per fer aquest itinerari no cal anar-hi el dia de les flors, però almenys varem aprofitar la anada a Girona.

Les fotografies un desastre, surten cares, mans, clatells de tota mena, tant a les de les escales de la catedral, com les de carrers costeruts on podies alçar la màquina o bé de dalt a baix, o bé de baix a dalt.

Comento el disseny del cartell guanyador d'enguany, és de la jove Daniela Monsó, que viu des de fa set anys a Girona, estudiant de batxillerat artístic de l'Institut Santiago Sobrequés. Explica que s'ha inspirat en les flors, amb els seus colors i formes, i amb l'aire urbà però alhora acollidor de Girona. La seva voluntat va ser transmetre alegria, mitjançant el color, delicadesa, mitjançant els pots de vidre, i potència, a partir del format de plantilla. Per elaborar-lo va fer una foto de sis gots de vidre amb aigua i una flor a dins col·locats al pont de Pedra.

Podeu trobar també la metàfora en els sis gots del cartell,  que a vegades no cal arribar al límit de les coses perquè siguin boniques, i que per això es poden veure mig buits o mig plens, tal com ella diu, poc i molt, senzillesa i potència, són l'equilibri perfecte. (Rafel i Marçal els nostres experts de cartells, ja hi direu la vostra dijous, quan ens trobem).

Sant Martí Vell 
Restaurants i bars impossibles d'entra-hi, marxem lluny cap a Sant Martí Vell, on en una antiga masia ens serveixen un bon dinar i un bon vi, amb una certa tranquil·litat, desprès del cafè, cotxe i a pocs kilòmetres, visita al Santuari dels Àngels. en la localitat de Madremanya, des d'alli contemplació de les muntanyes que rodegen l'Empordà i visió d'una mica de la costa llunyana.

Durant la tornada la radio ens obsequia amb la retransmissió del partit de futbol on en Messi fa els dos gols. Eufòria i bona entrada a Barcelona.

L'arpa i les seves vibracions, 278

Santuari d'El Miracle

Una combinació perfecte d’amics, natura, caminades i repòs, m’ha permès pasar tres dies a la Hostatgeria d’El Miracle, en el municipi de Riner, al Solsonès. El camp està viu, rebenta de verds, amb les pluges passades els cereals creixen entre roselles que li donen la nota de color. La hostatgeria és còmode dins d’una senzillesa agradable i el menjar molt casolà. Jo tenia uns arbres plens d’aucells refilaires que casi es ficaven dins l’habitació.

El 1458, Catalunya estava afectada per la pesta bubònica. La llegenda del lloc, és la típica de dos pastorets el Jaume i el Celdoni de la masia la Cirosa, que el 3 d’agost de 1458, veieren l’aparició d’una nena formosa que portava una creu a la mà , els hi parlà de Déu i tot seguit desaparegué darrera un ginebró. Allí és va construir la primera capelleta amb el non de “Nostre  Senyora d’ El Miracle, i fins el dia d’avui que la gent segueix venerant-la. 

Retaula barroc

La història local et parla de la vida monacal dels primers monjos provinents de Montserrat, on encara actualment les dues comunitats benedictines és complementen. Ara mateix hi viuen quatre monjos que cuiden de l’entorn, el culte, la litúrgia, el cant gregorià i demès serveis d’acolliment. Ens parlen de la fugida quan la guerra del francès, altra sortida quan la nostra guerra civil i de l’ anar reconstruint cada vegada que tot s’esfondrava. El monestir rep nombrosos visitants per admirar els dos valuosos retaules que guarda, un gòtic renacentista del 1530, de Pere Nunyes,i l’altre  representant del barroc català, del 1747 de Carlos Morató impressionant per les seves mides: 23 m. d’alçada i 12 d’ampla. A mitja tarda  entre pels finestrals la llum del sol directament sobre el daurat retaule i les immenses figures , tot plegat d’una gran bellesa, és obligat passar-hi una estona . 

Conreus del municipi de Riner

Tornada a Barcelona amb pau i energies renovades.

L'arpa i les seves vibracions, 245

La Porciúncula

Retorno a la ciutat d’Assis per explicar-vos una nova vivència. Desprès del dia de forta pluja i vent, al matí següent, el temps encara una mica rúfol, ens va permetre fer fotografies i gaudir d’un sol esmorteït. Això ens animà, i decidirem baixar caminant uns quatre kilòmetres  fins a la plana, per visitar la Basílica de Santa Maria dels Àngels, on a dins es troba la Porciúncula, una petita capella plena d’història.

Segons una llegenda , la petita capella fou erigida en el mandat del papa Liberi cap el 352 pels eremites de la vall de Josafat que haurien portat al lloc relíquies de la Verge; cap el 516 passà a poder de san Benet, i sempre segons la llegenda, es van sentir cantar uns àngels que acompanyaven l’Assumpció de Maria, d’aquí el nom de Santa Maria dels Àngels.

Aquesta petita església fou entregada l’any 1208 a sant Francesc per l’abat de sant Benet del mont Subasio, amb la condició de restaurar-la, ja que estava en molt males condicions, abandonada en un bosc de roures. Així fou com es va convertir en la llar de sant Francesc i dels seus primers deixebles. La vida del sant dóna per molt, sols remarcar que als final dels seus dies, va escollir aquest lloc per morir, era el 3 d’octubre de 1226.

Fins aquí la historia que tots coneixeu, com també segurament el lloc. El que es troba ara el visitant, i aquesta és la meva vivència, és una capella dins de l’església, de gran simplicitat i austeritat, les seves pedres sense tallar s’han ennegrit amb el temps. A l’entrar em va captivar el silenci i la bellesa del lloc, per sort estava casi buida i la poca gent que la visitava com nosaltres, no feia cap remor. A dins l’espai és molt petit però no en fa falta més físicament, perquè el cor i el cap s’obren a una immensitat de sentiments, no m’agrada dir que va ser com trepitjar un lloc màgic, no tenia res de màgia per a mi, si de forta emoció personal. La fotografia capta el moment de la buidor de l’església gran, en contraposició dels colors del fresc de la part exterior, que és de l’any 1829, ara restaurat i de pinzellades  molt vives, pintat per G.F. Overbek,  representa “La instauració de la Fe i el Perdó a Assís”  La part superior és acabada per una construcció en marbre blanc. Dins està prohibit fer fotos, les parets nues tenen restes de frescos del segle XIV, el panel central representa la “Anunciació”, una composició perfecte, plena de gràcia i color.

En una capelleta lateral és mostra el lloc de la mort de sant Francesc, Brusi, un pintor de Perusa, va pintar el traspàs, s’adormi sobre la terra nua, cobert amb l’hàbit, fidel fins al final a la Pobresa que havia escollit.

Tot seguit i per por a la Vaga General Italiana, agafàrem el tren cap a Roma, i allí en un restaurant de la plaça Navona, ens reférem amb un bon dinar i un bon vi. Ja veieu que a més de l’esperit, hem cuidat el cos.