diumenge, 31 de maig del 2015

LA TRESCA I LAVERDESCA

  



He estat uns dies fora de casa i sense poder entrar al bloc. A més a més "el problema"familiar segueix ocupant bona part de les estones lliures dels meus dies. Per fi, aquest cap de setmana ha estat un parèntesi de pau a Saifores. Aqui oblido, recordo, llegeixo, penso...i de tan vell, tot em sembla nou en el renéixer primaveral. Inclús m'agafa la vena poètica. No veig la televisió ni escolto la ràdio i ja veurem si podré acabar enviant aquesta entrada perquè l'internet per mitjà del telèfon és precari. Sento la brisa, una merla i un motor llunyà i sé els meus fent, com jo, la migdiada després d'una paella i un pastís per celebrar el meu aniversari. Sí, ja us ho dic, què més  puc desitjar?
   

Migdiada sota l'avellaner

Taques de l'ombra sota les  fulles
pluja de sol, el seu vestit.
la brisa el mou
Sobre la gespa,
el llibre em cau..
Veig moltes taques
d'ombres i sol,
potser la pau,
Canta la brisa
Que em vetlla el son.

29-maig-2015

dijous, 28 de maig del 2015

CULTURA

-->


 CULTURA 
CON MAYÚSCULAS

            Se abren posibles puertas a la cultura que en los últimos tiempos estaban cerradas. ¿Vamos a poder ver un cambio en el ámbito cultural de nuestra ciudad, debido a los últimos resultados electorales? Sería bueno que así fuese. Que no vuelva a ocurrir el triste suceso acaecido en el Macba, por poner un ejemplo. ¿Tendremos una visión de izquierdas con el nuevo consistorio? Tenemos que cuestionarnos la realidad existente, tenemos que ponernos las pilas de una vez por todas, con la educación y dar la espalda a las políticas centristas que tratan de erosionar nuestro sistema de educación. Tenemos que empezar a pensar en exposiciones de gran calidad, tan alejadas de nosotros, desde que Pujol se negó a exponer en Barcelona a Andy Warhol. Y no volver a cometer un error como el de negarle el permiso a Christo, para envolver el monumento a Colón. Hay que replantearlo todo. Es urgente, nuestra cultura está, desde hace tiempo, haciendo aguas. Y lo primero que hay que hacer, es eliminar el 21% del IVA, que se está cargando el mundo cultural en todas sus manifestaciones: edición de libros, discos, cine, teatro, conciertos…porque se está cargando sobre un producto (por ejemplo los museos) que no proporciona beneficios. Y lo más importante: la cultura debe estar en manos de quienes la trabajan y la crean. Los políticos han de quedar al margen, porque ellos han creado un negocio con la cultura. Y eso no se debe permitir. La cultura es un servicio para alimentar el espíritu del pueblo y ha de llegar a todos los rincones de la ciudad.

dilluns, 25 de maig del 2015

COSAS DE LA VIDA


El vaciado ha empezado. Se lo tenían merecido. Este "meme" que he hallado en la red es ingenioso. Muy pronto les veremos a todos ir desfilando para casa. Aunque espero que con sus respectivas penalizaciones, porque ya lo dice el refrán: "Quién la hace la paga" amiguitos. Y otro "meme" más. Y es que sale uno a la calle y parece que se empieza a respirar.


dissabte, 23 de maig del 2015

L'arpa i les seves vibracions,386



PALMIRA, records




El 29 de juny (nº 383), us parlava del meus records del Nepal, desprès  del terrible terratrèmol, fet geològic que no és podia preveure. Avui repeteixo el meus sentiments de dolor, davant dels fets de Palmira, aquesta vegada amb l'agreujant de destrucció per pur odi, ignorància i incultura dels jidaistes i/o estat Islàmic, EI.
Fa 16 anys vaig tenir la sort de visitar Síria. En conservo moltes fotografies i el diari. Copio una part del que tinc escrit.
" Sortida de BCN el 25 de desembre de 1998, Nadal, és el primer dia de la meva vida, que el passo volant. El dinar és  de festa i, a baix tenim el paisatge d'Europa amb tots els pics nevats. Barcelona - París, 2 hores. París - Damasc 4 hores, 45 minuts. A Damasc lloguem una furgoneta amb xofer, Ayman Almanshadi,   i amb ell  recorrem 320 km., per una zona desèrtica, però amb una carretera ben cuidada fins a PALMIRA. Hotel Heliopolis, al mig de l'oasi, tot el  voltant és verd i des de la finestra de la meva habitació, veig al fons el Temple de Bêl,  dit també de Baal.
Un cop descansats, visitem a peu la zona, Temple de Bêl, en la foto surto com un nan, davant la porta i les seves columnes.


Dia següent, visita guiada de l'antiga ciutat, ( la nova de serveis es troba més lluny), a la dreta passem pel  l'arc triomfal que donava entrada a la ciutat, un cop dins ens impressiona  la Via Recta de  1250 m. de llarg, per 11 m. d'ample.  El Tetrapile , amb columnes de granit que marcaven l'encreuament dels dos carrers principals. Visita de la façana del Teatre que representa un palau, els actors sortien per tres portes diferents i els músics estaven en el baix de l'escenari, tot era de marbre blanc. Seguin desprès pel camí  de les tombes a l'est de l'antiga ciutat, aquestes tenien forma de torre i cada una pertanyia a una família. Fou en aquesta zona quasi desèrtica, on em vaig trobar amb un pastoret que portava una cabreta recent nascuda al braç, fotografia que aquell any vaig enviar-vos com a felicitació de Nadal i que els amics recordareu. Em va deixar fotografiar-lo, la seva cara tenia una bellesa serena que em va captivar, cada any per Nadal el recordo.


Ja dins el desert de Síria visitarem una haima , amb la tenda feta amb pells de cabra i cordes, la primera dona del beduí, ens oferí té com signe d'hospitalitat, hi vivia ell amb les seves tres esposes i una colla de fills petits que jugaven per allí amb les cabres.
Tot aquest patrimoni reconegut per l' UNESCO , de més de 5000 anys de història, punt de trobada de les caravanes, en el segle I aC , conegut com  La ruta de la Seda, està ara en perill, per uns bojos que maten i assassinen.
Torno ara al Nepal i igual que penso si la deessa Kumari  esta viva o enterrada sota els enderrocs, també penso amb el pastoret que no té nom, quina sort haurà tingut, si viu o mort per l'odi dels invasors. I també el guia Ayman que ens acompanyà amb els seus coneixements del terreny.
Viatjar és interessant, ara els meus records en pocs dies se sumen entre Nepal i Palmira, entre un fet geològic i una guerra. Els dos han canviat la gent i el terreny, que tinc en les meves fotografies.  


PANEM ET CIRCENSES

EL DIA DE LA MARMOTA

Aquesta nit pensaré en vosaltres, Ma. Dolors, Ma. Teresa i Malole.

Per la tele fan "Atrapado en el tiempo" i recordo quan, en el nostre viatge a Boston deiem que semblava que visquessim un dia i un altra com en la pel·lícula.
Aquella pluja que ens agafava tan bon punt sortiem al carrer i que tot i així no aconseguía esborrar-nos el somriure.
Un día em vaig haver de canviar les calces i assecar la roba amb la planxa!
A les fotos es veu que no hi anava ningú pel carrer, llevat de nosaltres....Quin fart de riure!

Una abraçada.




divendres, 22 de maig del 2015

La tresca i la verdesca




Santa Rita

Avui estic en un mirador privilegiat per veure un dels sorprenents dies de devoció popular: Santa Rita a la Plaça de Sant Agustí. Sóc a casa la Meri i sense més que mirar per la finestra he pogut contemplar el procés dels camions descarregant roses, els "paquis" vigilants buscant el bon lloc, els turístes atònits, el trànsit intens ( com és possible que en un dia així no estic, quan menys, restringit), les  iaies de tota la vida amb el seu ramet i en recerca, suposo, de la feina pel fill o el nét, també les de mitja edat malcasades o que voldrien ser-ho que de tot hi ha a la vinya del Senyor, i la més diversa fauna de la cort dels miracles. Si no hi hagués una cua que segueix Hospital i Junta de Comerç potser hi anirria a encomanar dos o tres "impossibbles" que en aquests moments tinc en espera. I potser també seria bo tenir en compte les eleccion i els problemes de la ciutat. Aixoò si que és un bon impossible!

dimarts, 19 de maig del 2015

PANEM ET CIRCENSES

I LOBSTER


En record d'un bon día i d'un immillorable viatge





dijous, 14 de maig del 2015




Fa tants dies que nom escric que no sé si me'n recordaré de quines passes he de seguir. No he estat malalta ni res semblant però tinc un problema familiar urgent i impertinent que ocupa bona part del meu caletri. Tampoc la lectura dels diaris em serveixen de distracció i al cinema poca cosa hi ha que veure. La preparació (Déu ens agafi confessats) de les eleccions em fan témer que no hi ha candidat ideal. Començo a estar tipa de votar el menys dolent en comptes del millor, a tot. El mateix contingut dels diaris deixa molt que desitjar. Ja no sé què llegeixo o si és que l'Hola és el millor perquè només es parla de futbol, d'artistes de cinema o estrelles dels més variats conceptes i cap que m'interessi especialment.però sembla que sigui el no va més. Sort de l'escriptura i del meu propi i privat cinema que em procura les poques estones de lleure d'aquests dies. 

Però avui... oh avui ... avui és el    

                                                          Lobster day

o sigui el dia de la llagosta. El recordatori anual de la nostra aventura americana de comprovació indagatòria i juerga personal després d'haver escrit El caso Worthington.
Avui una llagosta per cap i altres menges delicioses, per mà de la Marisa, faran les delícies del personal, els Five black cats i dos cònjugues .  Avui tornarem a riure en ales de l'amistat, el record (nou anys ja) i el nostre particular sentit de l'humor. Bé prou que el necessitem, encara que només sigui per un dia.
                                        Tots els mals desennuvola, la llagosta a la cassola
                                        Visca Cape Cod i visquen les lobsters!!!!!!  

dilluns, 11 de maig del 2015

ENIGMA



Torno a donar la llauna, ja que de llaunes es tracta. Avui en dia estan apareixent per la ciutat tot tipus de llaunes, de begudes, de cervesa, plenes i buides, per terra o a les papereres, però també les tenim creatives, metafòriques, poètiques o si voleu, simplement curioses, tant se val, el cas es que fan acte de presencia pels nostres carrers. Soc conscient de que es molt difícil saber a on son si no es que os les eu trobat tot passejant. No obstant, os faig la pregunta de rigor: a on estan aquestes poètiques llaunes.   

L'arpa i les seves vibracions, 385

Cartell 2015 
Gent, molta gent, moltíssim turista, això és el que vaig trobar com tothom que va tenir la idea d'anar, el dissabte dia 9 a Girona, a la inauguració dels " 60 anys Girona Temps de Flors". Llargues cues per entrar als llocs emblemàtics, com els Banys Àrabs, Ajuntament, Teatre municipal, Palau de Caramany, Universitat, soterranis de la catedral, Serraïnes, Casa Lleó Avinay, Torre Gironella jardins dels Alemanys, Plaça dels Jurats i , un llarg etc. Fàcil la visió del riu Onyar, ja que la decoració floral que representava hortènsies blaves surant sobre les aigües, es veia bé des dels ponts i a cada vorera del riu.
Escalinata catedral, 2014
Anava amb un grup i teníem una guia concertada, professora de història, donat que no es podia passar per enlloc, al final vam acabar fent una visita  de la història romana de la ciutat i la seva posterior evolució, calçada romana, ocupació musulmana, això sol ja va justificar el viatge, visita  a l'església de Sant Feliu amb les tres tombes consecutives de Sant Narcís, l' última on reposa finalment és un interessant sepulcre gòtic. Continuem amb la  visita a la Catedral, el punt més alt de la ciutat, té la nau gòtica més gran del món, quasi 23 metres, del segle IX d'estil romànic primer i seguit del gòtic després. Seguidament oportunitat de veure en l'espai Tresors el recent restaurat "Tapis de la creació", ves per on no hi havia ningú i, la guia s'esplaià en una explicació exhaustiva.


És clar que per fer aquest itinerari no cal anar-hi el dia de les flors, però almenys varem aprofitar la anada a Girona.
Les fotografies un desastre, surten cares, mans, clatells de tota mena, tant a les de les escales de la catedral, com les de carrers costeruts on podies alçar la màquina o bé de dalt a baix, o bé de baix a dalt.
Comento el disseny del cartell guanyador d'enguany, és de la jove Daniela Monsó, que viu des de fa set anys a Girona, estudiant de batxillerat artístic de l'Institut Santiago Sobrequés. Explica que s'ha inspirat en les flors, amb els seus colors i formes, i amb l'aire urbà però alhora acollidor de Girona. La seva voluntat va ser transmetre alegria, mitjançant el color, delicadesa, mitjançant els pots de vidre, i potència, a partir del format de plantilla. Per elaborar-lo va fer una foto de sis gots de vidre amb aigua i una flor a dins col·locats al pont de Pedra.
Podeu trobar també la metàfora en els sis gots del cartell,  que a vegades no cal arribar al límit de les coses perquè siguin boniques, i que per això es poden veure mig buits o mig plens, tal com ella diu, poc i molt, senzillesa i potència, són l'equilibri perfecte. (Rafel i Marçal els nostres experts de cartells, ja hi direu la vostra dijous, quan ens trobem).


Sant Martí Vell 
Restaurants i bars impossibles d'entra-hi, marxem lluny cap a Sant Martí Vell, on en una antiga masia ens serveixen un bon dinar i un bon vi, amb una certa tranquil·litat, desprès del cafè, cotxe i a pocs kilòmetres, visita al Santuari dels Àngels. en la localitat de Madremanya, des d'alli contemplació de les muntanyes que rodegen l'Empordà i visió d'una mica de la costa llunyana.
Durant la tornada la radio ens obsequia amb la retransmissió del partit de futbol on en Messi fa els dos gols. Eufòria i bona entrada a Barcelona.


dimecres, 6 de maig del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Qualsevol informació o esdeveniment actual  té per a nosaltres els de la cinquena o sisena edat, unes reminiscències inesperades. Avui m'assabento del canvi de caixes (vagons) del Cremallera de Montserrat. Immediatament se m'ha aparegut el gosset-guardaagulles que en la nostra infància era la fita esperada d'aquell viatge que ens semblava als confins d'un món proper, però llunyà per la seva màgia religiosa. Tot llavors tenia una càrrega adicional  que ens anava impregnant sense adonar-nos. No cal parlar de la resta de l'aventura de les anades a Montserrat. Qui no en té la seva particular versió? Però recordo ara dues anècdotes no tan generals.
La primera: quan els meus avis es van casar, on van anar? doncs, és clar, a Montserrat. A passar la nit de noces a les cel·les. Ja al tard, l'avi, no sé si per animar-se o ja animat, va tenir el desig d'una copeta de Ratafia, la beguda per antonomàsia de Montserrat. I en va anar a comprar. La botiga era a la part de fora del recinte i quan va sortir, tan content, es va trobar amb la portalada tancada. Ja eren més de les nou. I no hi va haver forma de poder entrar. Sort que els de la botiga el van acollir. Mai varem saber la versió de l'àvia, es posava fora de sí quan li preguntàvem.
La segona: una cosina meva, donant corda a un rellotge de paret, amb la cadira mal posada, va caure i es va trencar els dos braços. Aquell mateix dia el cremallera de Montserrat va descarrilar i molta gent es va fer mal. La pobre cosina no parava de donar explicacions del seu accident domèstic que tothom, per la seva espectacularitat, atribuïa al descarrilament. Al final, tipa, deia que sí, que havia estat allí. Era molt més interessant que caure d'una cadira, ni comparació! La Mare de Deu li perdonaria la mentideta, suposava.
                                             ... guieu-nos cap al Cel, guieu-nos cap al Cel.




dimarts, 5 de maig del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 384

Cine Verdi Park. (VO)
Director Zeresena Mehari, any 2014.
Rodada a Addis Abeba, explica la historia real  d'una adolescent de 14 anys, Hirut ,que és víctima dels rituals de la seva terra, Etiòpia, quan els nois rapten amb violència a la dona amb qui es volen casar.
Rodada ja feia temps, no ha sigut fins ara, que Angelina Jolie, dóna el seu ajut i també diners per posar-la en pantalla. Jolie, té curiosament també nacionalitat camboiana, un país asiàtic amb lleis ancestrals que es podrien comparar.
Mecon Getnet és l'advocada Meaza Ashenagi, que estarà sempre al costat de la nena.
Tizita Hagere,  és Hairut.
La veiérem el dia de l'estrena i ens va agradar a tots. No és un documental, més bé un retrat actual d'Etiòpia amb les seves tradicions i valors, mostrada en aquesta pel·lícula per les lleis i, el consell d'ancians que jutgen el que la tradició ha dictat sempre.
Jo, d'Etiòpia en sé molt poques coses, quan estudiàvem és deia Abissínia, un estat independent d'Àfrica i un dels més antics del món, quasi mai colonitzat.

( Rafel, segur que tu en sabries més coses, com que vol dir Difret)




dilluns, 4 de maig del 2015



Després de la guerra, època de les meves primeres imatges-record i moment també de penúries més o menys amagades, moltes dones (sempre elles) "giraven" la roba, abrics, americanes, posaven un peu nou a les camises velles, sargien, escurçaven, allargaven etc a fi d'aprofitar i donar una aparença acceptable a la roba que havia fet molta guerra. Jo tenia una tia que era familiarment famosa per la seva habilitat en aquest camp; res no se li resistia i d'uns pantalons vells en feia una faldilla, d'una americana una jaqueta sastre, feia sabatilles per tota la família, pantalons pels més petits, etc i al final amb els últims retalls uns agafadors per la cuina o una diadema pels cabells amb una goma de calcetes a dins. Era allò que en castellà diuen hacer de la capa un sayo encara que el significat final no sigui exactament el mateix, però preneu-vos-ho com a llicència poètica. 
Tot això m'ho ha recordat aquesta fotografia de Herren Merkels. I em pregunto si l'americana d'ell ha sortit d'una d'ella o la d'ella d'una d'ell ? Crec que la d'ella és la segona versió. Deuen conèixer una modista amb mans de plata que els vesteix ben apanyats, estalviant-se uns calerons, que de ric no te'n fas sinó sent estalviador, però li podrien comprar una planxa a la cosidora perquè un vestit sense el cop de planxa, fa deixat, francament.

divendres, 1 de maig del 2015

Avui no us envio un enigma sinó el record d'un personatge entranyable que els que tenim uns anys a l'esquena havíem vist mil vegades per la ciutat: l'home dels coloms. El vaig trobar en un blog del que us envio l'enllaç
Si a Google escriviu: home dels coloms, hi ha diverses entrades, però la història vertadera és la que s'explica en aquest blog. Les altres surten d'aquí.

Una vegada, acabada de casar, vaig fer el reciclatge d'una taula camilla vella, convertint-la en la nostra tauleta baixa. El centre era pintat amb motius més o menys geomètrics i tot al voltant hi vaig pirogravar uns compartiments i en cada un d'ells un personatge típic de Barcelona: la monyos, l'home dels coloms, el gelader, el fotògraf de l'entrada del Parc de la Ciutadella, una florista de la Rambla, el noi de la pastisseria amb la caixa del repartiment... No recordo com va acabar aquella tauleta que va rebre tantes papilles, plàtans aixafats, salses de tomàquets i altres restes de tota mena d'una família amb set fills. Ara m'agradaria molt tenir-la, no tant per ser "record de família", quant per trobar aquells personatges que ara ja no sé ni recordar. Hauré de mirar entre les fotos d'aquells temps si per casualitat en alguna hi surt.