Més o menys des del balancí

Canguelo
Mesos, duia mesos amb molèsties i per pura covardia no feia res. Ara no em va bé; potser no és tant; quan cobri allò, perquè segur que serà un paston a judicar per l’última vegada. Sí, sí, ho he de fer, d’aquesta setmana no passa. Vaig preguntar i estaven de vacances fins a final de mes. Uf! Una treva i sense trampes.
Però quan el mes es va acabar, el cuquet de la consciència va començar a rosegar de nou. No va parar fins que va sentir com trucava per demanar hora: dilluns a les cinc.
Recordava A sangre fria i l’horror del calendari. Tan aviat l’execució es demorava, com semblava que... ara sí, ara no, i el llibre no es podia acabar per culpa del capítol final.
Els dies que faltaven pel dilluns fatídic me’ls vaig passar com la reina de la Blancaneus, consultant: bah, no és res, nomé son dos ullals; si, sí, ja veuràs com almenys hi ha quatre queixals més, afectats per empatia. A cada àpat un memento, a cada rentada gesticulacions davant del mirall en que a més a més de les dents em veia totes les arrugues i plecs que abans ni havia fer esment. A la pelu, almenys que no faci fàstic i a pintar-me una mica, me’n vaig a comprar-me una brusa. Cataplàsmes! pero raurau, raurau.
Dilluns. Las cinco de la tarde. Las cinco en punto de la tarde. Tocotoc, tocotoc, tocotoc, mira que si m’agafés un desmai, o una al·lèrgia, o un telele; hagués hagut de dir-ho a algú. Senyora.... (respiro fondo i avanti).
Tot molt blanc i nou, és jove i amable, no tan jove, bé... em trobo explicant i mostrant les meves més íntimes misèries a un perfecte desconegut que ràpidament em fa obrir la boca i em neutralitza la parla. Tocotoc, tocotoc, tocotoc, el mall s’aixeca, on caurà?
No, no és gaire cosa, dos emplastos que han caigut però res.
Crec que es deu haver sentit el soroll de l’aire que s’escapava a tota potència mostrant el meu alleujament. I quan la infermera em diu que avui res i que els empastos seran cinquanta euros cada un surto i me’n vaig al bar a berenar, un bocata de pernil del bo i una copeta de cava. Em sento com un condemnat a qui han descobert que és completament innocent.