dilluns, 30 de juny del 2014




Avui LA contra de La Vanguàrdia sembla un article del Rafel. És una entrevista amb en Macàrio, el gran cartellista de cinema que en qualsevol altre país seria una figura aplaudida i venerada i les seves obres als museus. Tot i que és un personatge amb una personalitat molt marcada, traspua una certa amargor per la manca de reconeixement, cosa perfectament explicable. De tota manera, potser no el podem trobar als museus però tothom, inclús els que no ho saben, hem estat marcats pels seus cartells que ens han fet somniar en móns o gestes desconegut; han estat l'esquer de moltes aventures de les quals hem participat sense ser-hi físicament i són, sens dubte una part molt important del nostre imaginari col·lectiu.  Qui no ha estat d'aventura amb  Ivanhoe, ha anat al Moulin Rouge, no ha vist La tentación vive arriba, Mientras nueva york duerme,, se sap Los diez mandamientos, coneix El zurdo, ha passat cangueli amb La mómia, un punt de tremendisme patri amb Carmen on El Cid? Pecado de amor, oh,oh, Desde Rúsia con amor, l'entranyable El verdugo, La muerte tenia un precio, ens hem enamorat amb Doctor hivago amb meravelloses escenes (recordeu la dacha gelada?) Primera plana, magnífica peli de periodistes no superada. Hem conegt el mal amb Lucky Luciano o Los justicireros del Oeste.. i tantes altres.
Tot, de la mà unida a un pinzell i sobretot a un cervell. El de Macario Gómes, Mac.

diumenge, 29 de juny del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 344

BINIBECA

 

La meva amiga viu al centre de Maó; un dels dies decideix que haig de conèixer la zona més turística de l'illa, aquella que mostren la majoria de postals i que en l'època en que es va canviar de port de pescadors a apartaments va fer furor. Cal anar de Maó a St. Lluis, d'allí a Binibequer Vell i entrar a BINIBECA.

Aquest petit port de pescadors està situat a uns 8 quilometres al sud de Maó, en el terme municipal de Sant Lluís. (Mencionar que St. Lluís fou construït pels Francesos el 1756 en la seva època de conqueridors, quan les tropes de Lluís XV entraren i derrotaren als anglesos, aquesta etapa va durar sols 7 anys per tornar a dominació anglesa, però encara avui et diuen que el lloc és Sant Lluís dels francesos i conserven en el seu fer, un toc de la Flor de Lis)

El port de pescadors va ser transformat en lloc turístic el 1972, actualment es troba totalment restaurat. Els seus carrers estrets i les seves cases d'un blanc puríssim formen un laberint on  es molt agradable passejar-s'hi. La seva fama ha baixat donat les grans oportunitats turístiques d'altres platges i nous hotels més còmodes, però en canvi ha guanyat  pau i tranquil·litat, sempre que t'agradi viure a frec a frec amb el veïnat.                 
        El petit port i la platgeta ens van engrescar a quedar-nos una estona per prendre un aperitiu.        

dissabte, 28 de juny del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 343

MENORCA, Talatí de Dalt


De tornada de Menorca on he passat una setmana a casa d'una amiga, uns petits apunts d'aquesta illa que m'ha conquistat per la seva llum, per la seva tranquil·litat i l'acolliment de la seva gent.
M'he passejat per tota l'illa des de Maó a Ciutadella, on vaig veure els preliminars de la festa dels cavalls per Sant Joan. Aquest primer apunt el dedico a la arqueologia. Les fotos i el text fan referència al TALATÍ de Dalt. Aquest jaciment talaiòtic, just a 4 quilometres de Maó, és un dels poblats emblemàtics de la prehistòria menorquina.
El poblat ha conservat alguns monuments espectaculars i moltes estructures d'altres construccions que han perdut parts importants i que encara resten sense investigar. Les excavacions s'iniciaren  a càrrec dels Amics del Museu de Menorca i actualment per Arqueomenorca

Hem visitat i entrat a dues coves naturals, tocat el talaiot central, el santuari amb la taula i diverses cambres amb columnes i sostre de pedra. Ens expliquen el passat del jaciment que no era altra cosa que un poblat en el qual hi podien viure un centenar de persones, en el moment de màxima expansió, més o mnys cap allà el segle III a. C.
Personalment em va agradar saber que el moment de màxima activitat es detecta entre els segles IV i II a. C quan els comerciants púnics d'Eivissa assorteixen a les comunitats talaiòtiques de les Balears de tota casta de productes, generant unes relacions d'intercanvi econòmic força profitoses que es mantindran al llarg de més de 300 anys.
Conec bé Eivissa i sempre que hi vaig no em perdo la visita al Museu i Necròpolis de Puig de Molins, on s'han excavat sarcòfags de l'època fenícia i púnica. Ara a Menorca uneixo la ruta d'una illa a l'altra i això augmenta  la meva curiositat. M'imagino petites embarcacions amb homes  prehistòrics portant estris i aliments d'una illa a l'altra. Vist al segle XXI és com un relat de ciència ficció, però real com ens mostren els museus i avui aquesta visita al Talatí de Dalt.
Més meravelles de la casa talaiòtica que visitem, és de planta circular i té uns 140 metres quadrats de superfície. Disposa d'un pati central  descobert en el qual hi ha una cisterna i la llar de foc. Les cambres, al voltant del pati, permeten pensar que en aquestes cases vivien unitats familiars de 4 a 8 persones. La taula és singular per l'accident que provocà la curiosa inclinació d'una pilastra del recinte fins a topar amb el capitell de la taula. Aquesta tècnica ciclòpia, ens remet a pensar en els gegants de la mitologia grega, però a Menorca eren simples torres d'observació i de vigilància.
La visita amb guia dura unes dues hores.





divendres, 27 de juny del 2014

SOTA EL LLEDONER

Moments de calma entre el bany i el moment del dinar. A través del paravent de xiprers sento les sàvies disquisicions dels nens mentre es vesteixen. Aquests moments constitueixen un pou de savieses variades. Ahir vaig aprendre que hi ha aranyes que fan teranyines a dins de l'aigua, per exemple. Ara hauré també d'esteranyinar la piscina, amén de la resta?








A sobre el filtre hi tinc un acudit exacte del Forges i penso com seria un referit a les feines de casa i m'esborrono amb la llista mental. Si no fóssim tants no sé com ens ho faríem? O és a l'inrevés ? M'estimo més seguir com estem.  Ahir va tocar Punt Verd, ferreteria, sanejament de dues bigues corcades, neteja del jardí de dins, col·locació del cobert sobre la taula del jardí, acabament de l'arreglo de l'aixeta i el muret que la subjecta, etc. Tot això feines extres que no tenen res a veure amb la intendència, la neteja, l'educació de minyons i les feines de guàrdia civil perquè tot rutlli  i inculcar mecanismes de cooperació i ordre. Ahir els petards sobrers eren un bon esquer. Avui ja ha passat la festa i tot s'ha de fer per la via normal. Ja no hi ha pares i l'entente és només d'àvia-nens. De moment ens en sortim prou bé. 

Fa un dia estrany, amb poca calor, núvols que s'ajunten o es dispersen i tot el jardí brilla per la pluja d'ahir. Les verdures de l'hort estan molt contentes. Sento petards. Ja hi tornem. És la vida, si senyors. 

dijous, 26 de juny del 2014

EXPOSICIONES DE ARTE

POLLOCK

“Una cartelera a la baja”
           

            Ayer miércoles 21 de junio, apareció en La Vanguardia, en la sección Opinión, una editorial que llevaba por título “Una cartelera a la baja”. Dicho artículo, comparaba lo que se ofrecía al visitante, en los museos y en sus exposiciones temporales en Madrid y en Barcelona. Obviamente, si se sigue el tema sabremos que nuestra ciudad sale perdiendo. Como ejemplo, ponía la oferta estival de este año: En el Museo del Prado, acaba de estrenarse la muestra “El Greco y la pintura moderna”, en la que se compara al excelso pintor con la de los grandes maestros como Manet, Modigliani, Beckman, Pollock o Picasso. En el Museo Thyssen “Mitos del Pop” y también esta semana, el Reina Sofía inauguraba una muestra dedicada a uno de los grandes artistas europeos de esta corriente, el inglés Richard Hamilton.
Las tres propuestas tienen suficiente gancho, según el articulista, y a fe que lo tienen, como para atraer gran número de visitantes tanto locales como foráneos. Pero, ¿y Barcelona? La editorial empezaba enumerando el Museo Picasso que suele ser el más visitado de la ciudad, y decía: pues pasará el verano exhibiendo una pequeña colección de paisajes firmados por el pintor malagueño en su juventud barcelonesa, provenientes de su fondo.
A causa de la crisis, añado yo, está siendo la tónica de este museo, de presentar exposiciones de pequeño formato. Picasso siempre es interesante de revisitar, yo lo hago, pero la falta de recursos les hace hacer equilibrios y se resienten sus muestras. Una de sus últimas, fue la de autorretratos del pintor, que resultó de vergüenza ajena.
Pero sigamos con la editorial de La Vanguardia: en la Fundación Miró, una retrospectiva de Roni Horn. El Mnac exhibe una de Josep Tapiró y una selección de obras de su colección. Todo muy flojo. CaixaForum expone a Sorolla y el CCCB está con temas de dibujos animados. (El caso del CCCB es aparte, parece haberse diluido después de la destitución de Josep Ramoneda).
Todo tiene su interés, que duda cabe, explica la editorial del rotativo, pero en su conjunto no se pueden comparar con las de Madrid. Y no se duda del esfuerzo de los directores de las entidades barcelonesas, pero es evidente que no están a la altura de una ciudad como debería ser la nuestra y lo denuncian con toda claridad. Y yo añadiría que en este terreno, siempre ha pecado, no dudo en repetirlo, de provinciana.
Una ciudad es grande, no por sus dimensiones cuantitativas sino cualitativas. Quiero pues aprovechar esta editorial para aclarar que eso viene ocurriendo desde hace años. Es un tema al que me he referido muchas veces en conversaciones con mis amigos. Barcelona no tiene peso cultural, en lo referente a exposiciones temporales y colecciones museísticas. Una buena muestra de ello es el Macba.  Mi amigo F., siempre dice que todo empezó el día en que Jordi Pujol se negó acoger la exhibición de una retrospectiva de Andy Warhol. Sea como fuere, grandes exposiciones sobre el arte internacional, con mayúsculas, no aterrizan por estos lares y si lo llegasen a hacer, no estarían completas tal y como se exhiben en París o Londres, como ha llegado a suceder en otras ocasiones, con la excusa del alto coste de los seguros. Así que hay que armarse de paciencia o aprovechar las vacaciones para ir, si el bolsillo te lo permite, a gran ciudad para ver aquello que en Barcelona no se puede ni se podrá ver.

Rafael Rodríguez-Bella                                   26 junio 2014

dimecres, 25 de juny del 2014

SOTA EL LLEDONER



Després de dies i dies sense internet per diverses raons avui, endemà de Sant Joan, ja sóc instal·lada a Saifores en companyia del Martí i la Mina. O sigui en plan àvia. Aquests últims dies han estat la voràgine acostumada de quan som molts i tots dedicats a les més diverses feines amb els sorolls, el desordre i la "jarana" conseqüent. El meu espai vital, ara, i espero que durant dos mesos amb lleugeres intermitències, és el que va del balancí a la tauleta-despatx meu d'estiu. Aquí campo, acampo i tinc les meves complaences. En el balancí somio i penso, a l'aire fresc del teló de xiprers i canyes americanes; i a l'altre espai intento posar en solfa i donar forma als somnis i impressions. Tinc molta feina pel davant. Vull organitzar tot el que, desmanegat, tinc per a la novel·la que estic escrivint. Amb la reflexió i les classes del Borja s'ha convertit en un bon feix de notes. Durant aquests mesos he intentat transformar les persones en personatges, les situacions i les anècdotes en punts de partida amb sàrries plenes de preguntes: a qui, per què, on, com, des de quan, fins  quin moment... barrinant així que miro la taula amb l'ordinador o el matalàs d'imaginar. Al meu costat el meu particular memento homo, cada cop més memento i menys homo, com a contrapunt.


És clar que tot això no seria possible sense l'ombra protectora, sempre canviant i acollidora del lledoner, sense els piulets dels ocells, els crits dels nens a la piscina i les converses de tots (quan hi son) a la taula que la Blanca, cuinera excelsa i oficial ens procura omplir a gust de tothom.
En el balancí puc pensar, passar d'escriure a un no pensar, tan sols sentir, que em tanca els ulls per a fer la migdiada. I em despertaré i tot seguirà, si fa no fa, igual  amb qualsevol cosa possible. Quina delícia!

divendres, 13 de juny del 2014

 Aquesta il·lustració, al costat de la de la foto de la setmana sembla un joc de les sis.centes diferències.

Acabo de tenir allò que podríem qualificar de crisi d'identitat tot llegint el diari que últimament s'està convertint en una activitat de risc. Anava avançant per les acostumades històries de reis i papes i talibans diversos i de mica en mica una suor freda m'anava amarant. La de coses que es preparaven per a saltar com a feres desfermades cap als ciutadans indefensos. El que em perdré, ara que me'n vaig i estava tan contenta. Obres diverses que faran de la ciutat una gimkama general, turistes desfermats en cerca de birres i tapes, habillats amb les més bigarrades varietats de moda de cuixa i pit versió parrac, festivals musiquero-teatrals (ai aquells grecs de la nostra joventut que omplien les nostres nits d'estiu i les passejades conseqüents a la llum de la lluna sense cap autobús que ens dugués a la cleda sanes i estàlvies!), sí, la Filmo fa el que pot però ou sont les nièges d'antan amb cinema a la fresca?, els bancs on menjàvem patates fregides i construíem el món s'han tornat cadires inamovibles en direccions contràries a la conversa possible i el brogit tapa qualsevol intent. I la moda? Oh la moda, aquesta sí que és fashion i trencadora. Veient un suplement del diari a ella dedicat m'endinso en el plaer (alguna cosa pecaminosa deu quedar, em dic) de les sandàlies de taló de 14 cm., de les perles trendy (?) dels banyadors de coll alt i mànegues -somnio el meu banyador de cinc? sis? anys ?- que m'espera a la vora de la piscina, rellotges submergibles (i per a què necessites un rellotge per banyar-te?), recollits de metres i metres de roba, mànegues de papallona borratxa, tot puja on hauria de baixar i baixa per les pujades (som al cim de la pendent, el dil·lema està present...), bohemian rapsody, el llunyà oest, el poder dels culs en popa, pentinats amb plomes incorporades i tot dins uns cotxes de tècnica i emoció...
Compreneu els meus dubtes? M'he de perdre tot això? 
Quina mania la de qüestionar-m'ho tot, àdhuc allò que sembla anodí. Amb la tardor que ens espera, ja són ganes de complicar-me la vida. Procuraré oblidar-me'n. Bon estiu que ja està al caure, no prenguem mal.

dijous, 12 de juny del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA


Aquests dies he estat sense internet, per això no he publicat res. Avui us envio una nova foto de la setmana amb alguna dona llegint. L'escollida és de Binh Nguyen Thank , artista vietnamita, que pinta inspirant-se en la poesia, en la música i en la ceràmica. En la seva pintura, el color, suau i amb tocs de contrast, està sempre al servei de la idea i se serveix de molt pocs elements per expressar-la. És com una mena d'Haikú fet pintura. Ell mateix diu que no segueix cap moda ni corrent i que l'únic que pretén és trobar la bellesa. No està malament, com a pla de vida. Potser si sabéssim aplicar-nos el "quento"patiríem menys i la vida se'ns faria més amable, encara que estigui feta d'aspectes a vegades desagradables.
Ahir vaig tenir una interessant i llarga conversa parlant d'escriptura amb en R. i com sempre, em va meravellar com malgrat les diferències de criteri, es pot estar perfectament d'acord; tal sols és qüestió d'autenticitat. Si el qui escriu ho fa des de la seva raó i amb lucidesa, tan sols cal acceptar la suprema llibertat de l'escriptor, que com sabeu, és una màxima de la qual n'estic ben convençuda. Quina sort tenim de poder escriure, fabular, inventar, d'intentar la bellesa al servei de la idea, nosaltres també, tal com ho fa en Binh Nguyen en pintura i nosaltres amb la paraula. 

dimarts, 10 de juny del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

No sé qui ha inventat això de dir que les vacances són per descansar. Creu-t'ho! Han estat tres dies de no parar de fer coses, espero que perquè ja siguin fetes i no se'n parli més. Sort que no estava sola i els altres, han treballat molt més que jo que, a sobre he tingut el plat a taula. Aquests  miracles laïcs són els que més m'agraden i agraeixo molt als qui me'ls procura. La Blanca, mentre ella s'ésllomava em condemnava a la inactivitat (sort que no sempre estava a la vista). Com que estic fresca i descansada, són les cinc del matí i encara no m'he pogut adormir i escric. Us envio una foto des del llit.
Només queden dues setmanes per instal.lar-me a Saifores per tot l'estiu. El balancí ja presideix el meu racó, la piscina plena, els treballs de lampista fets i, glòria divina, un hortet ja plantat per gaudir dels gustos antics i reals d'esbergínies, tomàquets, pebrots, cogombres, carbassons i també algún meló i síndria de color d'estiu. 
Sembla que la meva necessitat de vida natural, amb feina sí, però a mesura humana, està assegurada un any més. Llegiré el diari, si vull, no veuré la televisió més que pel que m'interessi (gairebé mai), dialogaré amb els ocells, sentiré l'aire com córre i la música dels nens com juguen, llegiré, escriuré i respiraré, procuraré no saber de política més enllà del que és estrictament necessari i no sé si gaire cosa més. Sembla  un programa optimista fet a la meva mesura, oi?  Ja anireu sabent com em va. 

diumenge, 8 de juny del 2014

l'arpa i les seves vibracions,342


GARRAF
cartell 4ª mostra
Tinc una amiga que és una "manetes" ho sap fer quasi tot de manualitats, gaudeix desfent rellotges vells i  refent-los de nou, taules amb  dibuixos de trencadís, i ara està immersa en refer una barca que va trobar tota tronada en una parada dels antics encants vells. S'ha fet sòcia del Museu Marítim de la secció de modelisme nàutic i allí a més de deixar-li les eines adequades que a casa seva no té, passa l'estona aprenent de grans professionals d'aquest art.
Ahir em va convidar i amb un petit grup sortirem de les Drassanes amb un mini bus  cap a Garraf, allí el President del Club Nàutic ens rebé cordialment i junt amb el President de la secció de Barcelona, tallaren la cinta i inauguraren la que seria la 4ª edició de l'exposició del Modelisme Nàutic a Garraf. Les fotos parlaran per mi, ja que és una matèria en la que no hi entenc gens, però em vaig sentir còmode entre ells i les seves famílies. Ho viuen amb entusiasme, t'expliquen les hores de treball que comporta cada vaixell o barca, la majoria fetes a escala, tretes de peces velles que restauren o de plànols que s'han trobat i que un cop estudiats i posat en materials, passen a engrossar la història de naus de batalles o d'oci. Unes lupes ajuden a veure amb detall les figuretes de mariners, fanals, seients, cordes, veles, rems, poseu-hi tots els noms del que es compont una barca o un vaixell de guerra i que jo ara mateix no sé dir-vos, tot en miniatura perfeccionista. És tot un món de paciència i savi duria, de gent engrescada i sana.
Salutacions i copa de cava de benvinguda, presentacions i demès.






La segona part a la piscina del Club nàutic on alguns d'ells gaudiren com a criatures posant altres barques, submarins i vaixells fets per ells  també a escala, a dins l'aigua i amb direcció assistida feien navegar com volien. Un submarí de guerra, feia pujar i baixar el periscopi per gaudi de petits i grans. El matí de sol i ventet els acompanyava. Calia també veure els estotjos que s'havien fet per transportar-los i guardar-los, alguns semblaven joiells de vellut
t.

A les dues dinar de germanor amb participació de grups de modelisme d'altres clubs, recordo de Sabadell, Tarragona, Cambrils i ... Repartiment de diplomes, medalles i intercanvi de banderoles. 
Més cava i més festa. 

dijous, 5 de juny del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Heidi Berger viu a Barbados on la seva família es va traslladar tres generacions abans d'ella. Diu que li agrada observar, procura estar al lloc on passen les coses i d'una manera o altra en fa la crònica. Li preocupen sobretot les dones i els seus problemes, la seva manera de viure. Aquí en tenim un  bon exemple. Actualment es dedica també a temes publicitaris. 

dimecres, 4 de juny del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA


AQUÍ US PRESENTO, PELS QUE NO EL CONEIXEU  El Barcelona Pipa Club.
que és una entitat no lucrativa, creada el 1980. 

En la actualitad 400 membres (hombres,dones, joves i menys joves, en  formen  part.Al voltant d'una tertúlia, una copa, la música de jazz, una degustació gastronòmica o una taula amb el millor sopar s'amplia l'amistat i la saviesa sobre els petits plaers de la vida. El Club és obert a tots els que el vulguin conèixer a partir de las 6 de la tarda. I recorda que no cal ser fumador de pipa per a ferte'n soci.

És un club de fumadors de pipa en qual qual els no fumadors també hi són benvinguts i poden sentir-se a gust al voltant d'una tertúlia,una copa, una música... 



Aquí els teniu


Bé, fins aquí està tret de la web del Club. Ara us vull parlar de la meva particular experiència.
Sabent de la meva passió pel Jazz, la meva amiga m'hi va dur. Ella que segueix tots els antres de la ciutat cercant músiques, l'havia descobert recentment i m'hi va dur com a regal d'aniversari. 
El local, entranyable,  havia estat el taller del pintor Pere Pruna i a més de ser el club del fumadors de pipa (i també dels no fumadors) en una de les habitacions han fet una petit teatre on s'hi fan actes diversos; entre d'altres, sessions de música, amb tangos, milongues i d'altres que conviden a grans ballarugues als afeccionats. I ara també els diumenges al vespre Jam Sessions. En principi són a càrrec d'un quartet de dos guitarres, un contrabaix i un bateria més els músics dels diversos instruments que s'hi vulguin afegir. Els titulars són boníssims i diumenge, varem tenir la sort que els afegits fossin un altre guitarra (francès, cantant i molt, molt bo), un violí i una parella de violins absolutament genials. Ah i també una noia que cantava (molt mona ella però què us diré, jo allí hi veia la Virgínia Mayo, i amb la comparació aquella nena, la veritat, en sortia malparada). Va ser una sessió memorable. Ara ja només queda el proper diumenge i l'altre com a cloenda. Després de l'estiu, però, al setembre, hi tornen i jo també, of course.
Espero que tots vosaltres també us animeu. No costa ni un ral, tan sols és lògic, però no obligatori, prendre 'lalguna cosa. I tampoc no cal ser-ne soci. En tot cas el carnet tampoc no costa res. Un cas extraordinari de Bueno, Bonito i Barato. 
La visita del local, per si sola, ja val la pena. 
NO US HO PERDEU.

dimarts, 3 de juny del 2014

Setanta-dos anys separen aquestes dues fotos. No trobeu que, efectivament no he canviat gaire?
 Per les meves amigues, cracy- cats, tampoc passen els anys.


De la mateixa manera que "qui va sempre ben vestit o és molt pobre o és molt ric", també en els blocs passa que quan no s'escriu és perquè tens poc per dir o en tens massa. Això últim m'està passant a mi. Els últims dies han estat tan farcits de coses que no he donat abast per a posar-me a escriure. Avui mateix, després de llegir l'Hola-guàrdia sembla com una incongruència parlar de les petites coses que a mi m'han afectat directament. El cap de setmana l'he passat en família i celebrant el meu setanta vuitè aniversari. És una data que a mi em va molt bé per recordar fàcilment quants anys fa que va esclatar la guerra, la meva i la de tots, encara que a molts no els afectés encara. Per la resta és simplement un any més, amb tot el que rememores, preveus, reflexiones i recordes. Ara ja accepto sempre els seients que m'ofereixen a l'autobús, somric quan em diuen que bé que estàs! (encara que indefectiblement aclareixin, per l'edat que tens) i deixo, cada vegada amb més facilitat, que els meus fills i filles prenguin el pòndol de les feines de casa quan hi són. La veterania és un grau i jo també tinc dret a abdicar, ni que sigui de tant en tant.
Avui, de fet us volia parlar d'un lloc on vaig ser diumenge, un lloc molt nostrat i on vaig acabar de festejar l'aniversari, però ja us he dit que tinc moltes coses al cap i ja no em queda tremps. Potser demà. Ah i com que la Meri ja és a casa seva-seva, no he pogut publicar una foto perquè l'IPad, nou encara es resisteix a despendre's d'algun dels seus secrets. Tot arribarà; no hem quedat que encara em queda molt, molt de temps? 

dilluns, 2 de juny del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 341


EL ZOO DE VIDRE


Diumenge tarda la colla triem anar al teatre. Trobem entrades pel Goya (ara Codorniu). Tots coneixem l'obre de Tennessee Williams "El zoo de vidre". Ens mou que la dirigeix Josep Maria Pou, que aposta per una absoluta fidelitat a l'original tot accentuant l'atmosfera d'irrealitat, malgrat tractar-se d'una obra realista. També els actors, coneguts per altres interpretacions. Williams situa l'obra als anys 30, just desprès de la gran depressió, i malgrat la distància històrica, tant la situació de Tom com les optimistes aspiracions de Jim tenen molt a veure amb els moments que vivim.

Míriam Iscla mostra una gran força en el paper de mare, però Laura (Meritxell Calvo) broda el paper de noia tímida i fràgil emocionalment, equiparable a les seves figuretes de vidre. Dafnis Balduz en el paper de Tom, el fill que busca desesperadament el seu futur, el més aplaudit, així com Jim (Peter Vives) que dóna un contrapunt a les aspiracions de la  família Wingfield amb la seva decisió amb que es clou l'obra. Dos hores llargues de bon teatre, es pot veure fins el proper dia 6.