dijous, 9 de setembre de 2010

Més o menys des del balancí


A reveure

Diumenge a la tarda els nens es van sorprendre perquè les orenetes volaven i volaven entre ells sense cap por. Cada any fan el mateix. És el ball del comiat.
Efectivament quan vaig tornar, dimecres, ja havien marxat. Ara sí que estic sola. Però no em vull posar trista perquè sé que en altres llocs altres persones les esperen amb alegria. I que tornaran, més enllà dels versos .
És l’hora en que el cel guarda la manta daurada i comença a desplegar la de plata. En un punt del camí s’apleguen centenars d’estornells per anar a dormir (acabo de llegir un llibre en que la protagonista es guanya la vida comptant ocells marins. Vés quins oficis!). M'hauré d'acontentar amb ells.
Qui no ha pensat mai que li agradaria ser un ocell? Sembla la màxima expressió de la llibertat. Volar amunt, amunt, sense traves i pel pur plaer de volar. Doncs ja ho veieu, també ells són gregaris i s’ajoquen plegats. No serà que han trobat el lloc idoni? La vida pot ser una recerca de l’eficiència i l’estar junts una defensa contra el món exterior, o sigui “els altres”.
Per cert qui són aquests altres? Perquè són altres?

1 comentari:

marisa ha dit...

aquest to melancòlic em confirma que l'estiu s'acaba. Fins aviat!