Adèu a l'escriptor insomne
Portava tot el mes donant-me la tabarra. Quan no era la calor, era el fred, quan no el soroll del carrer, quan no...i és clar, jo, dormint sola un día i un altre. I ell, escrivint i escrivint. Quan no va tenir prou amb les nits, van començar les migdiades. Va aconseguir una bonica colecció d'escrits de malsons, en els quals jo sempre n'era la co-protagonista. A més a més de deixar-me sola em feia quedar malament. I si s'hagués quedat en la intimitat, encara, però no, cada dia ho publicava i cada dia ho llegien els nostres amics. Fins i tot hi va haver una (la Marisa) que li va proposar d'editar-los. S'ha de tenir barra!
Per això aquesta nit, quan ha començat a regirar-se al llit, parlant sol i donant-me patades, he pensat que ja n'hi havia prou. He agafat el coixí i li he posat damunt la cara. De moment ha mogut el cap i els braços i ha dit amb veu clara: Em costa respirar. Jo ja tenía pensada la resposta: Tranquil, home, estàs somiant. És un malson dels teus. Demà ja no ho recordaràs. I si ho recordes, escrius un conte dels teus. M'ha sentit i ha intentat obrir els ulls. Però ja no ha pogut. Aquesta vegada no era un somni.
El que el molt babau no va fer ahir quan van venir al llit, va ser fixar-se en el llibre que jo tenía a la tauleta de nit. Si ho hagués fet, potser hauria entés alguna cosa. El llibre era: EL SOMNI ETERN, de Raymond Chandler.
Sintiéndolo mucho aún no han terminado mis días de pesadillas y para tu desespero, tendrás que aguantar si te atreves, unas cuantas historias mas. Que no te pase nada querida. Rafael el hacedor de malos sueños.
ResponElimina