Més o menys des del balancí

Avui no fa bon dia. Bé, alló que se'n diu un dia de sol però el clima és ben agradable. Segurament acabarà plovent. L'herba és segada d'aquest matí i fa una olor que enamora.
Llàstima que no tinguem golfes perquè seria un dia de remenar coses velles i fer troballes.
Els objectes d'unes golfes són com personatges d'èpoques diverses posats en contacte. Quines relacions poden establir? Què es diuen quan no hi som? Són coses estranyes lligades per la convivència. El desordre d'unes golfes és com el dels records. En alguns objectes ha quedat atrapada la llum del seu temps. D'altres s'han convertit en ferralla o en pols. També, penso, es podria fer la perquisició a la pallissa però allí hi ha molta cosa antiga però també moderna i m'estimo més endreçar-la a la meva manera. Ells ja s'encarreguen d'embolicar-la de nou.
"Ells", parlo d'ells com si no els conegués o fossin una mena de follets que viuen i enreden en aquesta casa. Potser és això. Com tots els follets són uns personatges simpàtics i divertits, enredaires i entremaliats (i a vegades exasperants). Però què seria una casa sense follets ?

La meva peli d'ahir va ser El puente de Waterloo, un melodrama romántic que sempre m'agrada molt.
És del 1940, dirigida per Melvin LeRoy. Tres escenes de la Vivien Leigh, memorables, un Robert Taylor que ni fu ni fa i tots els personatges secundaris, estupendos. Sobretot Lucile Watson (la mare) i Virginia Field (la amiga). També la música és esplèndida. Segueixo el meu particular cine-club al que us convido cordialment.