dilluns, 9 d’agost de 2010

Més o menys des del balancí



La claror de la fosca
És el temps de les postes de sol. Cada dia competeix per aconseguir-ne una de millor. Cansada ja de moltes coses em sembla que em faré col·leccionista de postes de sol. També de llunes que pel meu tarannà noctàmbul i barrilaire, acostumo a veure. Sortides de sol i albades, les deixo per a un moment que no sigui vacances.
Hi ha un espai, al meu jardí en que la magnificència cada tarda es manifesta. En Juli el coneixia molt bé i allí cercava el moment màgic, en la pausa del capvespre. S’hi asseia amb una branca de marialluïsa al trau i assistia al festival de l’or virant a mil colors diferents, panorama ensinistrador de màgies.
Un cop acabat l’espectacle hi ha un moment de repòs fins que comença l’altre, silenciós, discret però igualment sorprenent. Encara que en segueixis les fases, la lluna mai no és ben bé com esperaves. O bé s’ha engreixat massa o sembla igual que la d’ahir o potser s’ha amagat darrera un núvol juganer. Potser és perquè hi estic acostumada però no vull cap altre panorama nocturn. No vull altres planetes ni estrelles noves que poguessin sorgir. En tinc prou amb les que hi ha i he vist des que vaig néixer. Per a mi no és ben bé estiu fins que trobo ben alineats fent triangle, el triangle d’estiu, Altaïr, Vega i Deneb. I quan llueix Casiopea en un punt determinat, sé que el fred no trigarà. I quina pau em dona contemplar Orió les nits d’hivern des de la meva finestra. Venus per Cap d’any es torna sense problema l’estel dels Reis. Les Plèiades m’expliquen contes i el Cigne enfila la sageta cap a la Polar. I aquella, aquella que guarda un secret meu...
També el vent m’engresca. El de les nits de tempesta anunciada, a l’estiu, i el de la fúria de març. Tanmateix el del mal de cap després de dies sense treva. Podria fer o imaginar tantes coses sentint el vent, que el seu so en els arbres, ja sembla que me les dugui per farcir-ne un costal.
Tot això són coses de la nit i no les úniques que m’omplen els records. Sembla que la fosca permeti la nostàlgia i el pot ser si que seria possible. Que en faríem de coses si tot fos obert a la nit! També la son és seva en bona part i, pèrfida, t’agafa quan menys ho esperes, i amb una gran tisora desconnecta els pensaments. Jo, que no recordo els meus somnis he d’aprofitar els que tinc de dia. O bé somniar amb els ulls ben oberts.

2 comentaris:

marisa ha dit...

No se si és el capvespreo o el record de'n Juli o la lluna o els estels però avui t'ha sortit un escrit tan poètic que gairebé m'ha fet plorar. Espero amb delit el dijous per a veure amagar-se el sol en aquest lloc màgic que ja conec.

Mª Teresa ha dit...

Poesia pura, sentiments a flor de pell i d'altres de molt endins (Juli). Classe d'astonomia... De tot he trobat en el teu escrit...ah, i una paraula bonica barrilaire... de petites ens deien a casa que feiem barrila, avui me l'has recordat.