dimecres, 18 d’agost de 2010

Més o menys des del balancí



Va de sorolls

Sento el del filtre de la piscina que va deixant anar l’aigua com un brollador que no acaba.
Un avió passa amb rum rum, sord. El Pau fa soroll de plats de l’esmorzar mentre els frega, i de xancletes arrossegades. Pam. Porta de la nevera . Un altre avió( Reus és molt a prop).
Els veïns es fan cafè i piquen la cassoleta al cubell.
Una moto al lluny i un camió a prop, a la carretera.
Cargols contra uns calaixets de plàstic que ordena la Teresa.
El soroll de pàgines passades de la Meri, no compta.
Les estúpides torcaces u uh, u uh com si volguessin que les tinguem llàstima.
Xnyeec, grnyec, la cadira metàl·lica del Pau.
L’arbre, el lledoner, es belluga amb la brisa fent un soroll verd, de fulles que pretenen ser bosc. Cap caputxeta, però, ni llops.
Que grans es fan els petits sorolls en el silenci!
Tots junts, barrejats, superposats, em donen l’hora i la mesura de la calor que apunta serà forta. És una mena de brogit tènue, embolicat, que es puntua per paraules humanes que interrompen el meu pensament.
El temps és fet de petits sorolls que, un darrera l’altra canvien i transformen el dia. Si agaféssim cada un d’aquests sorolls en podríem treure una història. La suma és la vida.