dilluns, 16 d’agost de 2010

Més o menys des del balancí


´
Diumenges estelats


Començaven el dissabte anant a buscar canyes a la riera. Allí mateix fèiem la primera pelada a contrapèl amb uns cops decidits de la navalla ben esmolada del meu pare sobre els nusos tendres. Ah quin sorollet més deliciós! Amb molt de compte en tallàvem les que farien de radis. Amb la fulla de la ganiveta calia rascar-les suaument fins a fer-les el més planes possible i amb els extrems arrodonits. Lligat al centre i de radi a radi amb un cordill i una gota de cola, ja teníem l’esquelet de l'estel. Tallar el paper una mica més gran i encolar doblegat a sobre el cordill.
I esperar mentre s’eixugava.
Després calia fer el lligat fluix del cordill que servia de resistència al vent. Aquestes operacions ocupaven la tarda de dissabte i, amb molta sort, es podia fer un primer assaig per si calia modificar alguna cosa o posar més pes a la cua.
Diumenge al matí o a mitja tarda s’enlairaven. El dos moments màgics eren el d’encarar l’estel al vent tot just assecat, encara sense muntar i notar com el vent l’omplia i l’altre, córrer amb el cabdell de cordill mentre el pare subjectava l’estel ben alt fins que el vent.
Al bon temps, els terrats eren plens d’estels que competien amb els llençols estesos. I de nens que amb els pares, cosins o germans grans, els feien volar. Què s’hi havia de fer a casa mentre lluía el sol? Al lluny es veia el mar i algun gos bordava. Les mares preparaven berenars que duien al terrat i la xocolata i el pa tenien gust de cordill i sindeticón. Les rajoles del terrat eren calentes i una mica rasposes i amb molsa en algun racó de sol difícil.
A la nit teníem somnis volanders.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquello no fue un sueño. Aunque podríamos llamarlo una pesadilla. Toñito no paraba de tocarlo todo. Metía los dedos en el pote la cola y nos interrumpía cuando tratábamos de montar el cometa con sus manos untadas de cola. Para que estuviese entretenido mi hermana le hizo aguantar la curda, mientras intentábamos que se levantase y tuvimos suerte, bueno es un decir, eso creímos al principio, porque una fuerte ráfaga de viento lo levantó sin apenas esfuerzo, lo malo fue que a Toñito se le habían quedado las manitas pegadas en la cuerda del cometa y levantó el vuelo con él. No pudimos hacer nada. Sólo verlo como volaba bien alto y se cruzaba con otros cometas, aquella tarde de verano. Se alejó para siempre dirección al mar. Nunca más hemos sabido de él. Debió quedarse colgado en alguna nube. Rafael.

Mª Teresa ha dit...

El meu comentari s'ha colat en el text de la Marisa. Sorry