Més o menys al balancí

Ou sont les “pedres seques” d’antan?

El paisatge que m’envolta sempre m’ha agradat molt. És auster i eixut, amb un punt feréstec. Ben diferent de tots els altres paisatges Catalunya, en gran part la seva configuració ve donada per segles treballat i al servei dels homes, amb esforç. És una terra que s’ha hagut de picar i netejar a mà, treure pedres i fer-ne barraques de vinya amb lliris a sobre, aplanar i llaurar, fer bancals i feixes, plantar vinyes. Un paisatge dels que van inspirar la dita que el català de les pedres en fa pa. Pa, si, però sobretot vi. I garrofes, figues i ametlles ja en franc declivi.
He pogut imaginar els romans enraonant i entenent-se amb la gent d’aquí, fent-se d’aquí també. Aquests homes que encara veig en molts dels meus veïns o passejant per la Rambla del Vendrell o en una parada del mercat. Cossos cepats, de tors recte que mai s’ajup i que treballa la terra amb les cames ben dretes, plegat només per la cintura i que imagino perfectament, vestits amb toga en el forum de Taragona o contemplo en els relleus o medalles del Museu.
Camins, terres i persones en les que s’hi veu una civilització. Per això em fa mal passejar, i adonar-me de les destrosses, dels paperots i dels plàstics, dels arbres arrencats, de la riera seca i tapada amb ciment i dels esbarzers abans plens de móres i ara de pols i teranyines.
Avui he sortit a collir papers, i ametlles (després en farem llet per berenar) i en quant el sol llueixi dos dies seguits, aniré a collir móres, almenys per a fer un gelat.