divendres, 13 d’agost de 2010

Més o menys des del balancí


Parets de pedra seca
En Gabriel Jané Manila (pare de la ínclita, però molt més ínclit), deia en una entrevista que cal asseure’s al costat d’una pedra i escriure sobre ella tot el que et suggereix. I que això s’ha de repetir molts i molts cops i deu anys després tornar-hi i poder encara dir-ne coses.
Doncs sí. Això em va consolar força perquè si bé m’és completament impossible tenir una imaginació pels arguments com la té en Rafel, això altre sí que ho sé fer. I a vegades, fent això és precisament quan em sorgeix la idea d’un conte o d’un escrit.
A Romania em van explicar que un home volia fer-se monjo i l’arximandrita o com se digui li va donar una pedra i li va dir que se la mirés i quan la pedra li contestés el que ell volia saber que tornés i ja podria ser monjo. El temps anava passant i tot seguia igual. Fins que l’home va entendre que res ni ningú no et pot contestar allò que no tens a dins teu.
Tan de bo fóssim parets de pedra seca.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Aquí tienes otra versión de una piedra. Esto me ha hecho recordar una película alemana "Corazón de piedra" en la que el protagonista llegaba a ver una pared donde se hallaban incrustados los corazones de todos los sers humanos. Se les veía como latían. El film era de un rojizo Agfacolor. Aquellos corazones, se iban tornando de piedra, si aquel humano tenía una conducta egoista o despreciable y automáticamente se morían sus sentimeientos y se transformaba en el ser más odioso. Era una lucha continua entre el diablo y las personas. Rafael.