divendres, 27 d’agost de 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 41

Segueixo amb Maragall. El passadís d’entrada i/o sortida cap a la part nord del recinte de les exposicions, presenta sobre uns panels il·luminats els escrits poètics. La gent que hi circula té la possibilitat de llegir-los, casi tothom s’hi atura. S’escolten comentaris de tots colors, des dels que els coneixen i els reciten, a altres que no en tenen ni idea. Tal com vaig escriure ahir, crec que es una commemoració molt digna, dins una senzillesa d’ un marc de muntanya. He triat la vaca cega per representativa i on vaig veure més gent llegir-la cada dia.

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb mala traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.