Converses de tarda És un gran edifici ple d’enormes escales que s’enfilen cap al cel. No tenen graons perquè la seva finalitat no és la de permetre pujar sinó que en realitat sostenen grans manats verds, vegetals, com a replans:-Bon dia senyora pardala, com estan els seus petits?
-Molt bé, gràcies, ja comencen a fer petits vols.
-Ah, com que no els sentia piular i el gat ronda...
-I per allí dalt, què tal?
-Oh, un horror! Des que els lledons són madurs està ple de cotorres.
-Cotorres?
-Si, unes mal educades. No sap com ho deixen tot de clofolles.
-Això no s’hauria de permetre. Però la cosa està malament perquè els de peu pla criden tant com elles i també ho embruten tot.
-Però són bona gent i deixen trossets de menjar. Em sembla que ho fan expressament.
-Pirrip, pirrip, pi pi rrip.
Sóc al balancí i al damunt meu sento aquesta conversa.
Les fulles es mouen de forma suau, gairebé imperceptible formant un enteixinat de puntes de verdor i blau. Les orenetes xisclen i fan voltes jugant a fet amb els mosquits del capvespre. De tant en tant, alguna més ardida, es remulla a la piscina. Els nens també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada