dilluns, 24 de gener del 2011

Tresca i verdesca




Quin món trobaré, avui?

Sol esplèndid i atmosfera neta i freda. La Rambla, marea negra, intenta atrapar-nos endebades. L’encant es perd si no és conscient i més si ha perdut el frescor de la innocència. La nostra vella amiga on ha quedat? El seu encís va marxar amb la VI flota? No, encara va durar una mica o almenys algun esclat es conservava.

És llarga, és ample, sí, però no tot hi cap: barrets inverossímils, seguidors fulboleros, lumpen i abrics de visó alhora, acaben produint mal d’estómac. Ja se sap que el pitjor és barrejar. Si vols mantenir-te lúcid sigues fidel a un sol beuratge. I oh paradoxa! perquè el seu encant sempre havia vingut de la barreja.

Em persegueixen els contrastos: dino, escoltant jazz en un restaurant italià en una plaça ben barcelonina i acabo l’expedició veient una pel·lícula xinesa.

En les fredes tardes de l’hivern la llum és àcida i esmolada. Tot es veu sense relleu, amb la pell sense textura, raspada, de les pintures de Hoper. De cop, tot s’esllavissa, un núvol s’aparta i el crepuscle té la seva oportunitat de lluïment.

2 comentaris:

  1. El text magnífic. Les fotos les has fet tú? Què bonica és Barcelona! (malgrat tot)

    ResponElimina