DE NOU
M'he despertat a mitja nit per la calor. Immediatament he sentit que em costaria de tornar a reprendre el son. Amb tants antistamínics presos aquests dies passats es veu que he arribat ja a fer la pau i retornat als meus acostumats mals sons que no m'impressionen perquè acostumen a ser creatius encara que tinguin la desagradable conseqüència d'unes hores d'idiotització l'endemà.
M'he despertat doncs, però he trigat uns minuts en obrir els ulls, esperant la paulatina meravella de la llum de la lluna que entra per la finestra i també la llum difusa que ve del passadís exterior de la casa, que em fan conscient del que m'envolta, i fan caliu.
Pero avui no ha estat la lluna perquè és nova i encara no s'atreveix a sortir a ensenyar el nou vestit ni el tipet. D'un racó sorgia un resplandor tènue i intermitent que convertia la meva habitació en un fons marí. En les aigües tranquil·les surava el submarí del Capità Nemo amb els seus finestrals ben oberts. Immòbil, sense la més petita vibració, cetaci atemporal, perfecta forma de repós i potència. Al seu voltant, peixos abisals de moviments lents lluïen els seus leds en les puntes de les antenes, en una mena de ball sincopat, d'ombres xineses amb el Nautil·lus de fons. No se sentien, però jo sabia que sonaven de nou, electritzants (una mica exagerades pel meu gust), les notes de la Tocatta i Fuga de Bach sortint de l'orgue del capità. Jo el sabia sense veure'l i m'acostava a l'escotilla principal amb cautela, sense intentar obrir, encara que amb la certesa que no podia passar-me res dolent, que el capità ho tenia tot previst.
Han estat uns moments d'evocació intensa. Tant hi fa que després trobés l'ordinador sobre la calaixera, fent senyals lumíniques d'agonía baterística. Jo, aquesta nit he esstat amb el Capità Nemo que, naturalment m'ha vist o millor, ha sentit la meva presència espectant i m'ha fet entrar al seu regne com altres vegades. Allí, allí... ja ha estat un capítol més entre ell i jo que no tinc perquè desvetllar. És simplement, una qüestió de llealtats personals. Podria dir que és una antiga història, que mai comença ni s'acaba però que té un lloc intermitent en la meva vida. una intermitència com la del resplandor que m'ha desvetllat aquesta nit.
M'he despertat doncs, però he trigat uns minuts en obrir els ulls, esperant la paulatina meravella de la llum de la lluna que entra per la finestra i també la llum difusa que ve del passadís exterior de la casa, que em fan conscient del que m'envolta, i fan caliu.
Pero avui no ha estat la lluna perquè és nova i encara no s'atreveix a sortir a ensenyar el nou vestit ni el tipet. D'un racó sorgia un resplandor tènue i intermitent que convertia la meva habitació en un fons marí. En les aigües tranquil·les surava el submarí del Capità Nemo amb els seus finestrals ben oberts. Immòbil, sense la més petita vibració, cetaci atemporal, perfecta forma de repós i potència. Al seu voltant, peixos abisals de moviments lents lluïen els seus leds en les puntes de les antenes, en una mena de ball sincopat, d'ombres xineses amb el Nautil·lus de fons. No se sentien, però jo sabia que sonaven de nou, electritzants (una mica exagerades pel meu gust), les notes de la Tocatta i Fuga de Bach sortint de l'orgue del capità. Jo el sabia sense veure'l i m'acostava a l'escotilla principal amb cautela, sense intentar obrir, encara que amb la certesa que no podia passar-me res dolent, que el capità ho tenia tot previst.
Han estat uns moments d'evocació intensa. Tant hi fa que després trobés l'ordinador sobre la calaixera, fent senyals lumíniques d'agonía baterística. Jo, aquesta nit he esstat amb el Capità Nemo que, naturalment m'ha vist o millor, ha sentit la meva presència espectant i m'ha fet entrar al seu regne com altres vegades. Allí, allí... ja ha estat un capítol més entre ell i jo que no tinc perquè desvetllar. És simplement, una qüestió de llealtats personals. Podria dir que és una antiga història, que mai comença ni s'acaba però que té un lloc intermitent en la meva vida. una intermitència com la del resplandor que m'ha desvetllat aquesta nit.
Vaya, vaya, vaya, con que el Capità Nemo que, naturalment m'ha vist o millor, ha sentit la meva presència espectant i m'ha fet entrar (atenció a dit entrar) al seu regne com altres vegades. (O sigui es reincident) Allí, allí... ja ha estat (Huy, huy) un capítol més entre ell i jo que no tinc perquè desvetllar. (No cal que diguis res mes que ja s'entent tot) (per cert no era James Mason, el capitá Nemo)Aixó o diu tot!!!
ResponElimina