Us ho creieu que a partir d'ara tot tornarà a ser com abans i aquests dies hauran passat sense passar? Ni somniar-ho! Tenim una mena de fil que s'entortolliga i embolica a cada moviment que fem encara que no es trenca i sempre és el mateix. Jo en diria la vida. Ens la passem volent redreçar aquest fil però sempre arriba el moment que tirem la tovallola i algun extrem queda forçat per sempre. Reconec que és una imatge com de lampista però per a mi molt clara. Encara arrossegaré l'afonia i el malestar uns quants dies més, fins que algú em pregunti com em trobo i jo amb cara de tòtila li contesti: jo? molt bé, estranyada. I després, dintre d'uns dies, no sabré ben bé en quin més estem ni quan han de ser les vacances de Pasqua . I després les d'estiu i les orenetes i les mosques i tornem-hi (espero). Però sabeu quin és el material que aguanta aquest fil? Doncs el meu és un d'aquells cables d'abans recoberts de cotó trenat i els fils són la família, els records, l'interès per les coses, i la voluntat i necessitat d'escriure. Tot serà que m'enrampi però no puc fer-hi més, em sento com un fil elèctric (ells tampoc no parlen i estan plens d'energia).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada