Despedida
Con la distancia que me da el tiempo transcurrido y mi participación en este blog, veo que lo mejor que puedo hacer es que me retire. Creo que ha llegado el momento. La excusa que me pongo es el trabajo que se me acumula. La novela que estoy haciendo. La realidad es que me recrimino mis intempestivas entradas, motivadas por mi apasionada visión de la vida. Creí que la edad sosegaba los ánimos, parece ser que no es así en mi caso. Soy exigente con los demás, pero aún lo soy mucho más conmigo mismo. Por eso he tomado esa decisión. No quiero perder vuestra amistad. Aunque no me quiero estar de decir que antes de escribir es bueno meditar y que el concepto es lo primero en un escrito. Tampoco quiero decir con esto que no vaya a escribir. Lo haré, pero solo cuando tenga un texto realmente interesante o algo importante que comunicar. Evidentemente eso no ocurrirá a menudo. Seguiré, eso sí, vuestros escritos, pero sin juzgarlos ni comentarlos. No soy quién para hacerlo. Sí haré votos para que vayáis aumentando la calidad intelectual, la buena crítica y la creatividad y defenderé vuestra particular personalidad porque sin todo esto no tendría razón de ser este blog. Hasta siempre. Un abrazo.
Rafael. Enero 2011
Sento MOLT la teva decisió, l'acepto perquè és la TEVA, però no la comparteixo. Des del començament la Mª Dolors, va dir que cada u aportaria el que sabés fer i tots poc o molt hem agafat una línia. Jo parlo per mi, sempre he procurat (potser no ho he lograt)parlar des de dins, el que veia, sentia o oïa ) demà tocarà Mahler, una bona música, i sempre he PROCURAT documentar-me, tant en textos com en les fotografies, que he triat amb cura,tan en viatges com en teatre o en coses de la vida, MAI he fet una aportació perquè si, sinó pensant amb vosaltres. Si les meves aportacions no t'han agradat sols puc dir-te QUE NO EN SÉ MÉS. Estic segura, seguríssima que la teva retirada del bloc no refrerarà gens la nostra amistat, però serà una merma en la calitat del seu contingut, ens faltarà la teva crítica per estimular-nos, el teu cinema i els teus escrits negres... tens el do de la passio per les coses i la portes als limits, però no tothom pot seguir-te en aquesta exigència, perquè no la sent com tu. Tots som diferents i el bloc surt amb disonàncies a vegades, però moltes MÉS amb encerts. Tu sempre has trobat a faltar diàleg, discurssions,petites baralles dialèctiques entre les aportacions i crec que aquesta és la teva raó d'abandonar el bloc. Jo soc discutidora en una sobretaula i m'agrada canviar conceptes...en el bloc sols pretenc posar vibracions personals, suposo que per aixo t'he decebut, ho sento molt.Seguiré la meva linia demà parlaré de la sexta de Mahler, ja tinc l'entrada a la butxaca.
ResponEliminapero, pero, pero, pero... què és això? Espero que aquest de tant en tant sigui sovint.Ets ben lliure de sentir-te sense temps però un bloc tampoc no és un lloc ni de controversia (almenys jo no l'entenc així) ni d'angoixa. Jo almenys, l'entenc com un crit, com una manera de posar-se en contacte amb amics, de dir la teva... i la TEVA ens interessa. Com la de cadascú de nosaltres, cadscú a la seva manera i en el seu estil. No podem pretendre ni ser diferents de com sóm ni fer diferents als altres. Ara, ets ben liure de fer el que creguis millor. Només puc dir que em sap greu si la teva retirada obeeix a alguna incomoditat.
ResponEliminaFaig meves totes i cadascuna de les paraules de la meva admirada M.Teresa (ja sabeu que jo"de gran" vull ser com ella). Ella sap posar el to just al que jo sento en aquests moments. Confio sincerament que no deixem mai de ser amics. Es enriquidor tenir amistat amb gent diversa. Resulta molt sorprenent que, de qui no esperes gaire, un dia pot donar-te un consell, una opinió, una prova d' amor o de fidelitat que pot ser-te de gran utilitat. No ho veieu així? tansweò .
ResponElimina