Ahir vaig acabar LA SOLEDAD DE LOS NÚMEROS PRIMOS de Paolo Giordano, un llibre que m'ha regalat la Malole seduïda pel títol. Ella recordant aquell treball que vaig fer jo, in illo tempore, sobre els números, va pensar que era en broma. I res més lluny de la realitat.
És un estudi sobre dos persones que no han superar un trauma de la seva infància i que facin el que facin sempre es troben lluny dels altres i el que és més trist, lluny d'ells mateixos. El final és tan decebedor com l'inici.
M'agradaría pensar que sempre tindré (tindrem) un número, tant és que sigui parell o senar que ens complementi.
Per si no l'heu llegit, aquest és un fragment del llibre que explica el perquè del títol:
«En una clase de primer curso Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos aún más especiales. Los matemáticos los llaman números primos gemelos: son parejas de números primos que están juntos, o mejor dicho, casi juntos, pues entre ellos media siempre un número par que los impide tocarse de verdad. Números como el 11 y el 13, el 17 y el 19, o el 41 y el 43. Mattia pensaba que Alice y él eran así, dos primos gemelos, solos y perdidos, juntos pero no lo bastante para tocarse de verdad.»
Jo recordo molt bé aquell treball que vas fer sobre els números i aquell altre sobre les lletres. Potser a en Borja li agradarien. Sento haver-te regalat un llibre amb tant mal rotllo. De tota manera, t'ha agradat? Sembla interessant.
ResponElimina